i esquí alpí | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esquí alpí

Sumari de l’article

El fotògraf Josep Maria Co de Triola esquiant a Núria el 1916
AF CEC / Perdigó
esports esport
Modalitat d’esquí que consisteix a lliscar per pendents nevats sobre dos esquís als quals se subjecten les botes mitjançant les fixacions.

En competició es disputen proves de descens, consistents a baixar a gran velocitat per un recorregut de forts pendents, desnivells i revolts; d’eslàlom, quan diverses portes assenyalen el recorregut que l’esquiador ha de fer en ziga-zaga en el menor temps possible; eslàlom gegant, quan el recorregut és més llarg i les portes més distants, i supergegant, que combina les característiques del descens i de l’eslàlom. Altres especialitats de l’esquí alpí són l’esquí de velocitat i l’esquí extrem, en el qual l’esquiador supera pendents superiors als 45 graus d’inclinació per zones sense senyalitzar.

Tot i que s’han trobat pintures rupestres i gravats sobre pedra que testimonien l’ús dels esquís per a desplaçar-se en zones de neu des de 4.500 i 6.000 anys abans de Crist, l’esquí alpí és molt recent. Els primers testimonis d’aquesta especialitat cal situar-los cap al 1868, quan, a Noruega, Sondre Norheim creà la tècnica del telemarc (el gir es fa aixecant el taló de l’esquí), que aviat evolucionà cap a la modalitat de la cristiania (el gir és possible mercès a la pressió de les cames i era més efectiva per a les baixades). L’autonomia de l’esquí alpí respecte de les altres especialitats, particularment l’esquí nòrdic, tingué lloc als Alps durant el primer quart del segle XX. El 7 de gener de 1911 el britànic Arnold Lunn organitzà a Crans-Montana (Suïssa) el descens de la Copa Kandahar. Durant aquests anys, es crearen clubs de descens, primer, i d’eslàlom i de combinada, després, a diverses estacions; es feren competicions (Chamonix, Sankt Anton, Grindelwald, Mürren, etc.), i el 1924 es creà la Federació Internacional d’Esquí (FIS), que, en els inicis, no comprenia l’especialitat de l’esquí alpí. Lunn hagué de lluitar molt en el si de la Federació i del Comitè Olímpic Internacional perquè l’esquí alpí fos finalment reconegut l’any 1928.

Esquiadora a Ribes de Freser al principi del segle xx
AF CEC / Fargas
A Catalunya hi ha testimonis d’aquesta activitat des del principi del segle XX. Des de llavors, la pràctica de l’esquí alpí s’ha anat estenent fins arribar a ser, en el moment actual, una de les especialitats més practicades dels esports d’hivern. El 2008, amb motiu del centenari de l’esport a Catalunya es publicaren, entre d’altres, les obres 100 anys d’esquí a Catalunya. Passió de neu, d’Antoni Real, i L’esquí a Catalunya. 100 anys d’història, de Daniel Romaní.

Perquè la pràctica de l’esquí alpí s’hagi arribat a estendre com ho ha fet, ha estat necessari el desenvolupament de tot el sistema en què es troba immers: persones, organitzacions, estacions d’esquí, accessos, etc. Ha calgut una millora de les condicions de vida perquè les persones poguessin dedicar part dels seus recursos a aquesta activitat de lleure. Federació, clubs i empreses privades han ofert marcs organitzatius diversos en els quals les persones han pogut satisfer els seus interessos tant en l’àmbit competitiu com en el del lleure. Les estacions d’esquí són imprescindibles perquè l’activitat abasti el màxim nombre de persones. Comprenen les pistes, els remuntadors i els serveis vinculats, com pisters, màquines trepitjaneu i productores de neu artificial, però també hotels, restaurants, botigues, supermercats, apartaments, serveis mèdics, clíniques i hospitals, etc. També són importants les empreses productores de roba, esquís, bastons, fixacions, etc. La innovació tecnològica en les estacions i en els materials produïts per aquestes empreses ha permès adaptar les pistes i els productes a cada col·lectiu i facilitar la pràctica i el confort. També són importants els accessos i mitjans de transport, carreteres, trens i massificació de l’ús de l’automòbil i, finalment, les escoles, ensenyants i manuals d’aprenentatge, que són els responsables de la iniciació de les persones que es volen introduir en la pràctica d’aquest esport.

Els orígens: iniciatives informals (1908-39)

Al juny del 1907, un grup de socis del Centre Excursionista de Catalunya anà al Puigmal per encendre-hi el foc de Sant Joan. El mal temps impedí assolir la fita, però, quan el temps millorà, els excursionistes improvisaren uns esquís amb unes fustes per poder baixar. El 1908, membres del mateix club, amb Josep Amat, Enric Goig i Albert Santamaria com a responsables de l’expedició, anaren als rasos de Peguera al mes de desembre i estrenaren uns esquís i unes luges que havien importat de Suïssa l’any abans. Aquest esdeveniment és considerat l’inici de l’esquí alpí a Catalunya. Poc temps després, ja hi ha testimonis de persones que esquien al Montseny, la Molina, Núria i Ulldeter.

L’esquiadora Teresa Bartomeu a Ribes de Freser el 1917
AF CEC / Co de Triola
Els primers esquiadors eren membres de la burgesia catalana en molts casos vinculats al Centre Excursionista de Catalunya. Hi ha testimonis escrits de l’època en què persones pertanyents al moviment obrer manifesten el seu disgust per l’ostentació de qui esquia i les penúries d’altres. Els homes descobriren l’esquí alpí en el curs dels seus viatges professionals a Europa i el consideraren un bon complement a les activitats excursionistes relacionades amb el foment del coneixement científic del país (flora, fauna, geografia, folklore, etc.), que ja duien a terme des de feia temps. L’entusiasme de les primeres experiències portà a la proposta de creació de la secció d’esports de muntanya, dins la qual s’acollirien totes les variants relacionades amb aquest medi, entre les quals hi havia l’esquí alpí. La proposta trobà una gran resistència i fou motiu de conflictes importants dins el Centre Excursionista de Catalunya, més orientat cap a l’excursionisme de caràcter científic i no als esports. Finalment, a l’estiu del 1908 la junta directiva del club aprovà la creació de la Secció d’Esports de Muntanya. El nombre de persones afiliades augmentà molt i el conflicte inicial entre activitats excursionistes de caràcter científic i esportista desaparegué. Des dels inicis, la presència de dones que esquiaven i que participaven en les competicions era habitual. Teresa Tissy Bartomeu fou una de les més assídues.

Cartell dels Campionats Internacionals d’esports d’hivern organitzats pel CEC el 1912
AF CEC
Ben aviat tingueren lloc campionats i festes al voltant dels esports de neu. La primera competició amb proves que es podrien considerar precursores de l’esquí alpí tingué lloc a Ribes de Freser el 1911. El programa de la Setmana d’Esports de Neu incloïa bobs, curses d’esquí –individuals i per parelles–, salts, luges i patinatge. La setmana se celebrà fins l’any 1920 i, des del 1917, la celebració es feia a Ribes de Freser i a Camprodon. L’activitat tingué un gran èxit social (el programa esportiu s’acompanyava d’altres activitats socials i culturals) i fins i tot econòmic, perquè ajudà a trencar l’aïllament d’aquestes poblacions als mesos d’hivern. El 2010 es publicà, dirigit per Josep Casanovas, Introducció de l’esquí a Catalunya que incloïa Carnet d’un esquiador (1915-1930), escrit per Josep Maria Guilera, que participà en algunes d’aquestes setmanes, i descriu l’ambient que s’hi vivia. A partir del 1921, la Setmana s’organitzà a Núria, però perdé el caràcter social i festiu anterior per la dificultat dels accessos, ja que calia anar-hi a peu. El 1912 la Fédération de Sociétés Pyrénéistes confià al Centre Excursionista de Catalunya els seus campionats internacionals, que se celebraren a la Molina. En aquest cas, l’accés també era difícil, ja que el tren només arribava a Toses. Es passava el túnel a les fosques fins la Molina o bé es pujava cap al pla d’Anyella per baixar esquiant cap a la Molina.

Esquiadors durant el primer Campionat d’Espanya d’esquí alpí celebrat a la Molina el 1924
AF CEC
El 1924 se celebrà a la Molina el primer Campionat d’Espanya d’esquí alpí. El 1932 es fundà el Club Alpí Núria amb una secció d’esquí alpí i una d’hoquei sobre gel. Els seus fundadors (Josep Muntañola, Lluís Llibre i Josep Ametller, entre d’altres) es volien centrar en els esports de neu i fugir de la rigidesa que, al seu parer, envoltava el món excursionista. El 1933 es constituí la Federació Catalana d’Esquí, i el 1934 nasqué la Secció d’Esquí del Centre Excursionista de Catalunya.

Les muntanyes es pujaven a peu. A la Molina s’anava des de l’estació del tren a Font Canaleta passant pel bosc de la Perdiu. A Núria era habitual pujar al Puigmal, una vegada abans de la missa i una altra després.

L’arribada del tren el 1922, la inauguració del Xalet del Centre Excursionista de Catalunya a la Molina el 1925 –a la construcció del qual contribuí Ignasi Folch, d’Indústries Titan–, i la construcció del cremallera al santuari de Núria el 1931 possibilitaren l’expansió de l’esquí alpí. El tren sortia de Barcelona a les sis del matí –a Ribes baixaven les persones que anaven a Núria– i seguia fins a la Molina. Hi havia qui feia l’anada i la tornada en un mateix dia.

L’aprenentatge de l’esquí era autodidacta i cadascú feia el que podia per aguantar-se sobre els esquís. Aquest fet pot explicar l’existència de força publicacions –en català, en castellà i en altres idiomes, especialment el francès– en les quals s’explicava com calia fer-ho. La primera coneguda en llengua castellana és Sports de nieve, d’Eduard Vidal Riba (signat amb el pseudònim V. de Lasserra), publicada el 1915.

L’esclat de la Guerra Civil aturà el procés i molts esquiadors formaren part dels batallons de muntanya d’ambdós bàndols; alguns hi perderen la vida. El Xalet del Centre Excursionista de Catalunya es convertí en caserna de la Companyia d’Esquí del Règim Pirinenc de Catalunya, al servei de la Generalitat.

Institucionalització: més clubs i creació d’escoles d’esquí (1939-60)

Durant aquest període difícil de postguerra es crearen els fonaments que afavoririen el desenvolupament posterior, entre els quals destaquen la fundació de més clubs i la creació d’escoles d’esquí.

Algunes persones començaren a millorar la seva situació econòmica i s’iniciaren en l’esquí alpí. Hi havia qui tenia cotxe propi i els caps de setmana o per les vacances de Nadal anava a la Molina o a Núria, on l’hotel Puigmal era el lloc de trobada de la societat elegant del moment. Tanmateix, el tren continuava sent el principal mitjà de transport per a anar a esquiar, especialment per a les persones de classes mitjana, estudiants i gent de comarques a qui havia arribat l’afició per l’esquí. Com sempre, sortia de la plaça de Catalunya de Barcelona a les sis del matí i recollia esquiadors en les parades que feia fins a la Molina. Durant els anys quaranta, a l’església dels jesuïtes del carrer de Casp –propera a l’estació– hi havia una “missa d’esquiadors”, a tres quarts de cinc, en la qual es podia assistir sense preocupacions per no perdre el tren. Durant aquests anys es fundaren clubs d’esquí alpí arreu de Catalunya que organitzaven sortides a la neu i iniciaven la gent interessada en aquest esport.

Pel que fa a les competicions, la rivalitat entre el Centre Excursionista de Catalunya i el Club Alpí Núria era molt gran. Corredors d’ambdós clubs es disputaven les victòries en els Campionats de Catalunya i en els d’Espanya. També hi havia persones que, sense destacar o participar en les competicions, ajudaven a organitzar-les i eren assídues en les esquiades. Era un món on tothom feia de tot: organitzar les curses, cronometrar-les i fer els controls; participar en les curses (tant si es guanyava com si no); gaudir de l’experiència viscuda en les vesprades; mares de família que ensenyaven a esquiar les criatures que, després, esdevindrien campions i campiones; fundar els clubs i ocupar-se de la gestió, etc. Cal destacar, entre corredors i organitzadors, el noms dels corredors Ramon Bau, Joaquim Bofill, Toni Comas, Josep Maria (Pitu) Figueras, Josep Maria Guilera (fill), Enric Gomis, Horaci Miras, Josep Moga, Rafael Mombiedro, Jordi Monjo, Tomás Morawitz, Ernest Mullor, Quico Orfila, Lluís Pedrerol, Andreu Planas, Joan Poll Puig, Oriol Puig Bultó, Antoni Puig Fondevila, Andreu Ribera, Lluís i Filippo Rigat, Alfons Segalàs, Jaume Talens i Josep Maria Vilà; les corredores Montserrat Corominas, Núria Figueras, Amèlia Granell, Roser Llobet, Núria Mosella, Montserrat Orfila, Carme Romeu i Pepeta Planas; els organitzadors Josep Bofill, Miquel Coll, Llorenç Donadoni, Andreu Mercè Varela, Josep Mestres, Rolf Monneuse, Eliodor Orfila, Jordi Planells, Antoni Puig Planas i Pere Torra; i les organitzadores Jeannette Alexander, Mercedes Barata, Teresa Carreras, Paquita Monneuse, Adela Piera, Isabel Ponsa i Carmita i Pilar Puigbó. Des dels Jocs Olímpics d’Hivern de Garmisch-Partenkirchen (1936) hi hagué catalans i catalanes que formaren part de les seleccions que hi participaren. També cal esmentar els andorrans Isidre Baró, Lluís Molné, Josep Torrellardona i Francesc Viladomat. Fins al final dels anys seixanta els esquiadors andorrans participaven indistintament amb els equips espanyol i francès, perquè la Federació Internacional d’Esquí no havia reconegut Andorra com a estat. El reconeixement s’aconseguí mercès als esforços dels aleshores presidents de l’Esquí Club d’Andorra Antoni Vilanova, primer, i Miquel Baró, després.

Els Campionats de Catalunya se celebraven regularment i també es participava cada any en els Campionats d’Espanya. Les celebracions de concursos internacionals tant a la Molina com a Núria foren molt importants. Les Setmanes Internacionals de la Molina se celebraren el 1946, el 1949 i el 1953. Entre el 1950 i el 1956 tingué lloc el Concurs Internacional de Núria, que aplegaria els grans campions mundials del moment: James Couttet, Henri Oreiller i Jean-Claude Killy, de França; Erika Mahringer, Christian Pravda, els germans Toni i Rosi Sailer i Hans Seuger, d’Àustria; Georges Schneider, de Suïssa, i Kari Rodolph, dels Estats Units, entre d’altres. A partir del 1956, i durant onze anys consecutius, se celebrà a la Molina la Combinada Internacional de la Unió Excursionista de Catalunya. A partir del 1951, organitzat pel Club d’Esquí Supermolina, s’hi celebrà el Derbi Internacional de Ciutadans (cursa reservada a persones residents a més de 25 km d’una estació d’esquí). I, des de l’1 de gener de 1950 fins a l’actualitat, també per iniciativa del Club d’Esquí Supermolina, se celebra la cursa infantil a la pista Llarga de la Molina. Progressivament s’anaren diversificant les competicions, s’establiren categories, els clubs organitzaren les seves curses socials al final de la temporada i el Campionat de Catalunya de veterans (per a persones de més de 30 anys) esdevingué una cita obligada a la qual ningú no podia faltar.

Les competicions no haurien estat possibles sense uns equips de jutges i de cronometradors, de delegats tècnics i de marcadors que, juntament amb els organitzadors, contribuïen al seu desenvolupament. Al principi, el cronometratge era manual i calia esperar que acabés la cursa perquè el jutge de sortida i el d’arribada es trobessin i calculessin qui havia guanyat. Al final del període es disposà de portelles elèctriques que agilitzaren el procés. Tot i així, l’estesa del cable elèctric el dia abans d’una cursa era una tasca ineludible i sovint costosa per les condicions climatològiques o pels llocs on havia de passar.

El 1943 es construí a la Molina el teleesquí de Font Canaleta, el primer de Catalunya i d’Espanya. Josep Maria Guilera i Ignasi Folch, amb el suport de l’enginyer suís Karl Weisse, feren realitat aquesta iniciativa superant obstacles relacionats amb el desconeixement i la manca d’electricitat i de diners. El 1946 Josep Maria Guilera prengué la iniciativa de la construcció del telecadira del turó de la Perdiu amb aportacions econòmiques de gent com Rossend i Pau Riera (Òmnium Cultural). El 1947 a Núria es construí el teleesquí del santuari i el telecadira del pic de l’Àliga. Hi hagué altres iniciatives que facilitaren la difusió de l’esquí entre tots els grups de població, ja que no calia pujar a peu, com havia estat el cas fins aquell moment. A la Molina i a Núria també hi hagué serveis mèdics que atenien les persones accidentades. A la Molina aquests serveis eren al Xalet del centre, primer, i a l’hotel Adserà, després. A Núria hi havia una sala del santuari habilitada per a aquesta finalitat.

Pel que fa als materials, la gran aportació fou la substitució dels esquís de fusta per uns de fibra –molt més flexibles i fàcils de maniobrar–, així com les fixacions, que milloraren la seguretat de les persones que esquiaven i evitaren moltes lesions. Durant uns anys, Joan Poll Puig fabricà esquís que duien el seu nom. Dues altres marques catalanes –de curta durada– foren Miret i Roig.

Cartell de la Setmana Internacional d’esquí de la Molina celebrat el 1949
AF CEC / Artigas
La creació de les escoles d’esquí i l’oferta de cursets per a escoles i canalla també foren uns impulsos importants per a la promoció de l’esquí alpí. La temporada 1944-45, Ezequiel Giró, Ernest Mullor, Lluís Pedrerol i Alfons Segalàs fundaren l’Escola d’Esquí de la Molina del Centre Excursionista de Catalunya, la primera de Catalunya i de l’Estat espanyol. Aquesta escola no solament organitzà cursets a la Molina, sinó també a Alp, a Andorra, a Espot i a la Vall d’Aran. A partir dels anys cinquanta, organitzà setmanes blanques per a escoles de Barcelona (Betània-Patmos, Isabel de Villena, Virolai). Entre els noms de les persones que hi treballaren, cal esmentar Claudi Agell, Hans Breitfuss, Joan Deulofeu, Josep Fosas, Eustaqui Giralt, Joan Guzmán, Joan Mill, Horaci Miras, Andreu Rafa, Joan i Eulàlia Rodríguez, Pepeta Planas i Rudolf Schild, entre d’altres. Vint-i-cinc anys després de la seva fundació, aquesta escola es fusionà amb l’Escuela Española de Esquí, no sense el descontentament d’una part del professorat, que no s’hi volgué adherir. Núria també tingué escola d’esquí des del final dels anys cinquanta. El seu director fou Oriol Escudé i, entre el professorat, hi havia Antoni Anguera, Cisco Bonnemaison, el Carrasquet, Núria Bonshoms, Jordi Peix i Anna Pous.

Estació d’esquí de la Molina l’any 1945
AF CEC
Al final d’aquest període, a Catalunya ja hi havia les bases per al desenvolupament de l’esquí alpí. En poc temps, s’inaugurarien moltes estacions d’esquí. Curiosament, Núria entrà en una fase de decadència que no s’aturà malgrat la construcció, el 1961, del teleesquí Jordi Monjo (en record del corredor del Club Alpí Núria que havia mort d’un accident de cotxe feia poc), obra de l’enginyer català Enric Gomis.

Expansió: enfortiment de la xarxa d’organitzacions i creació de les estacions d’esquí (1961-80)

La revitalització de l’economia espanyola, conseqüència dels canvis en la política estatal dels anys seixanta, juntament amb el procés d’institucionalització que s’havia donat en el període anterior, permeté una expansió de l’esquí alpí. Segurament la medalla d’or guanyada per l’esquiador madrileny Francisco Fernández Ochoa en els Jocs Olímpics de Sapporo (1972) ajudà a fer conèixer l’esport. Tanmateix, sense el desenvolupament estructural que es produí, l’expansió no hauria estat possible.

L’arribada del Seat 600 l’any 1957 afavorí l’accés a l’esquí de més persones, i contribuí notablement a l’expansió d’aquest esport. Fou un cotxe accessible per a les classes mitjanes i apropà la neu a moltes persones fins que es deixà de fabricar, l’any 1973. El tren ja no era l’únic mitjà de transport per a anar-hi.

A més dels existents, a cada estació d’esquí i a moltes ciutats es crearen un o més clubs d’esquí que, ben ràpid, tingueren equips que participaren en les competicions organitzades a Catalunya i a Espanya, segons els nivells i les categories. Per primera vegada la Federació Catalana d’Esquí creà un equip compost pels millors esquiadors i esquiadores de cada club, contractà entrenadors i finançà la participació en competicions. Durant molts anys, el delegat fou Joan Parés, infatigable defensor dels interessos del seu equip. La creació d’aquest equip donà lloc a algun problema amb els clubs que perdien els membres més destacats. Hagué de passar un temps fins que es delimitaren les competències entre els clubs i la federació.

S’organitzaven regularment Campionats de Catalunya, d’Espanya i internacionals en categoria absoluta, juvenil i infantil (dins dels quals hi havia diverses categories). Destacà la celebració de la Copa Barcelona, organitzada per la secció d’esquí del Centre Excursionista de Catalunya i inclosa en el calendari de la FIS (Fédération Internationale de Ski). La Federació Espanyola d’Esquí (FEDE) establí un rànquing classificatori similar al que hi havia en el circuit internacional (Copa del Món i Copa d’Europa). Els catalans i les catalanes hi ocupaven llocs destacats. La temporada 1971-72, la FEDE instituí el Trofeu FEDE a imatge de la Copa del Món. Els esquiadors que participant en totes les curses del circuit obtinguessin més bons resultats, n’eren els guanyadors. Ho foren Adam Bisbe i Núria Puig. El premi fou un cotxe de la marca Mini, però només per al guanyador de les curses masculines. Malgrat que les dones s’haguessin incorporat a l’esquí des de bon començament, en l’esquí organitzat sovint eren discriminades. Un altre exemple és el de la participació en els Jocs Olímpics de Grenoble (1968). Tot i que l’equip espanyol femení havia obtingut molt bons resultats, cap dona no fou seleccionada per a anar-hi. En senyal de protesta, totes les components de l’equip espanyol es retiraren. Una d’elles era la catalana Marta Pascual.

Noms destacats d’aquella època, bé pels èxits esportius o per la constància i l’entusiasme en la participació i l’organització de curses i clubs, són Carles i Jaume Adserà, les germanes Aguilar (eren sis), Gemma Alegre, Pere Arpa, Xavier Baladia, Aureli, Adam i Lluc Bisbe, Fernando Blanchard, Montserrat Bofill, Josep Maria Buló, Antoni i Margarita Campañà, Clara i Rosa Maria Cerveto, Quique i Cuca de Juan, Carlos Dexeus, Maria Antònia Fondevila, Elena Gallach, Joaquim Garí, Joan Garriga, Amadeu Jori, Elisenda Josa, Roser Llobet, Albert i Montse Lluch, May i Maite Luengo, Xavier Massana, Elena i Sílvia Mendelewicz, Jordi Monjo (fill), Joan Ramon Mora, Xavier Noya, Lluís, Toni i Montse Olivella, Eli Orfila Piera, Marta Pascual, Joan Parés, Isabel Piñón, Pilar Pont, Francesc Prat, Anna i Carme Puche, Conchita, Mercè i Núria Puig, els germans Pujol (eren set), Assumpta Jesús i Josep Maria Serra, Gabriel Chichu Tauler i els andorrans Martín Martínez, Josep, Pere i Olga Vilanova, i Lluís Viu.

En aquest període es crearen la majoria d’estacions d’esquí existents: Baqueira-Beret a la Vall d’Aran (1964), Llessui al Pallars Sobirà (1966), Masella a la Cerdanya i Espot al Pallars Sobirà (1967), Era Tuca a la Vall d’Aran (1972), Port del Comte al Solsonès (1973), Rasos de Peguera al Berguedà (1974) i Vallter 2000 al Ripollès (1975). A la la Catalunya del Nord, a més de les estacions existents com Font-romeu i Portè, també s’inauguraren diverses estacions d’esquí (els Angles, Sant Pere dels Forcats, Eina, Puigmal, etc.), i Andorra també inicià un procés de creació de noves estacions. Tot plegat, amplià encara més el ventall de possibilitats.

Un pas molt important en l’assistència mèdica fou la inauguració, a la Molina, de la clínica Joan Antoni Samaranch l’any 1968, que prestà servei fins el 2006-07, quan els sistemes d’evacuació es modernitzaren i la rapidesa d’accés a hospitals més equipats havia millorat. Josep Maria Pitu Figueras, metge traumatòleg de moltes generacions d’esquiadors i esquiadores, introduí un sistema de control dels casos mitjançant una fitxa (primer manual i posteriorment informatitzada) que permetia afinar el diagnòstic de les persones accidentades.

Els materials també s’anaren perfeccionant. Hi havia esquís per a diferents tipus de proves (descens, eslàlom i eslàlom gegant), la roba era impermeable i es feren els primers assaigs de vestits aerodinàmics que no frenessin. La casa Turbo en fou una de les promotores, a més de les marques estrangeres que es començaven a introduir en el mercat espanyol.

En l’àmbit de la promoció i l’ensenyament, les escoles d’esquí continuaren creixent i els clubs, així com el Frente de Juventudes, organitzaren cursets d’iniciació molt freqüentats durant les vacances de Nadal i de Pasqua. Així mateix, el col·legi Virgen de las Nieves de la Molina, el Nazaret de Ribes i el dels escolapis de Puigcerdà tingueren molta importància en la promoció de l’esquí.

S’han trobat escrits de l’època en què ja hi ha una clara consciència dels guanys que l’esquí podia aportar a les zones de muntanya. Així, Montserrat Colldeforns, en el programa del Centre Excursionista de Catalunya per a les curses d’hivern de la temporada 1970-71, escrivia: “la creació d’una estació d’esquí pot fer pràcticament reviure una zona que de fet estava morta”. En aquests moments, l’esquí alpí passà a ser un motor del desenvolupament econòmic i esdevingué un nou àmbit de consum i, en conseqüència, un àmbit d’inserció laboral per a moltes persones. Molts indicadors ho fan palès: Rossignol instal·là una de les seves fàbriques d’esquís a Artés (Bages), altres marques estrangeres es venien amb èxit a les nombroses botigues existents i el 1977 s’obrí la fàbrica Samid –d’iniciativa catalana–, que fabricà esquís fins a mitjan anys vuitanta. Antics corredors i corredores es professionalitzaren i esdevingueren entrenadors dels clubs existents, representants de marques (vestuari, esquís, fixacions, bastons, etc.) o directors –i altres responsabilitats– a les estacions d’esquí. S’inicià una nova etapa.

Massificació i diversificació: l’esquí alpí esdevé un sector d’activitat econòmica (1980-2011)

El procés de democratització i de modernització que tingué lloc a partir de la transició política, juntament amb el desenvolupament del sector durant el període anterior, donà lloc que el 2011, segons dades de l’Observatori Català de l’Esport, l’esquí alpí –junt amb els altres esports d’hivern– formés part de les quinze activitats més practicades per la població catalana.

El perfil social de les persones que fan esquí alpí abasta un col·lectiu social més ampli que en els inicis; es pot parlar d’una massificació de l’activitat. Això ho ha fet possible la millora dels transports, l’accés a l’automòbil per una part molt important de la població, l’ampliació i la diversificació d’ofertes hoteleres, d’albergs i d’apartaments, i l’existència de materials amb preus de diferents categories, entre d’altres. I, perquè aquesta massificació s’hagi donat, també ha calgut una diversificació de tots els elements que componen el sistema de l’esquí alpí.

Paul de la Cuesta durant un descens als Jocs Olímpics d’Hivern del 2010
Arxiu CAEI
Molts clubs es professionalitzen i tenen entrenadors i entrenadores en les seves escoles de competició, persones al capdavant de la gerència, serveis administratius, empreses patrocinadores, etc. La xarxa de competicions és molt gran i n’hi ha per a totes les categories. Les competicions de supergegant s’afegeixen a les tradicionals d’eslàlom, eslàlom gegant i descens. En la primera generació d’aquesta època hi ha Anna Aguirre, Ricardo Atienza, Raquel Aunós, germans Barata (són cinc), Ramon, Víctor i Quim Carreras, Carlos Canivell, Alejandra Claret, Mònica i Diana Corominas, Miquel Costa, David i Pere Cuesta, Maria del Mar Deulofeu, Bet i Clara Figueras, Rosa Gallach, Coralí Gilabert, Pedro Gil, Núria Matabosch, Victor Ivanow, Elisabet i Jordi Izquierdo, Tere Llinàs, Juanjo Masoliver, Silvana Mestres, Anna Torras, Eva Moga, Marc Moreu, Arturo Noguer, Montse i Joan Puig, Eduard Ripoll, Manel Terra, Ignasi Vidal, Juan Fernando i Virginia Vidaurreta, i David Vinyeta. De la segona generació cal esmentar Jordi i Anna Alcubierre, Emma i Mònica Bosch, Guillem Capdevila, Helena Carreras, Clàudia i Pol Carreras, Mireia Clement, Paul de la Cuesta, Oriol Dot, Andrea Jardí, Judith Lluent, Jordi Pujol, Josep Pujol, Ferran Terra, Marc Tres i Xavier Ubeira.

Helena Carreras arribà a la final de la Copa del Món de Sierra Nevada el 1999
Arxiu H.Carreras / Francesc Tur
Els clubs, però, han deixat de ser les úniques organitzacions mitjançant les quals es practica l’esquí alpí. Agències de tota mena ho fan; el món organitzatiu s’ha diversificat. I, encara més, moltes persones van a esquiar pel seu compte, de manera que han aparegut noves organitzacions que donen suport a aquesta pràctica individualitzada (destaquen l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya i l’Associació Turística d’Estacions d’Esquí i Muntanya (ATUDEM). Una evolució similar es dona en les escoles d’esquí. Moltes es desvinculen de l’Escuela Española de Esquí i fan ofertes pròpies adaptades a públics molt específics.

Al principi dels anys vuitanta la Generalitat de Catalunya es responsabilitzà de les estacions de Núria i de la Molina i feu una renovació profunda d’ambdues estacions. El 1990 s’obrí l’estació d’esquí de Boí-Taüll (Alta Ribagorça) i el 1991 la de Tavascan (Pallars Sobirà). El 1994 s’inaugurà una nova entrada a les pistes de Baqueira-Beret pel port de la Bonaigua i el 1995, el telecabina Alp 2.500, que uneix les estacions de la Molina i Masella. Les estacions es modernitzen i donen un gir radical al seu plantejament: s’installen canons de neu artificial, les pistes gaudeixen de condicions òptimes, els serveis s’amplien (aigües termals, ofertes de massatge i estètica, activitats per a infants, botigues, etc.). El concepte resort identifica aquest gir de plantejament, orientat a desestacionalitzar l’oferta i a ampliar-la durant els mesos que no hi ha neu.

Finalment, la diversificació també s’ha donat en l’àmbit dels materials, en el qual s’ha produït una veritable revolució tecnològica. La més vistosa és la dels esquís càrving, que, mercès a la forma de les espàtules i les cues aixecades, han fet canviar de forma radical antigues propostes. També s’ha multiplicat l’oferta en fixacions, bastons, cascs, botes, pantalons, anoracs, guants, ulleres, etc. Cada persona pot trobar allò que millor s’adapti a les seves característiques personals i al seu nivell d’esquí.

Col·laboració: 
Núria Puig
Llegir més...