Consisteix en la realització d’ascensos, descensos i travesses de massissos muntanyosos amb esquís de muntanya per zones no preparades ni senyalitzades. És necessària la utilització de botes i fixacions específiques, pells de foca per a realitzar les ascensions, ganivetes per a progressar sobre neu dura i altres accessoris propis de l’alpinisme, com piolets o grampons. En l’àmbit de la competició, existeixen diversos tipus de cursa: cronoescalada (o cursa vertical), circuits individuals o per equips i curses de relleus. Es diferencien tres especialitats: l’esquí alpí té un origen italià i el terme s’utilitzava per a denominar les ascensions d’esquí de muntanya amb un component alpinístic. Actualment es refereix a les curses, els ral·lis i els campionats esportius d’esquí de muntanya, de caràcter eminentment competitiu. L’esquí de travessa o raid es basa en fer una ruta per una cadena muntanyosa, passant d’una vall a una altra. Poden ser excursions matinals, que es fan durant un cap de setmana o bé durant diversos dies o setmanes. Algunes de les travesses o altes rutes més famoses són la Chamonix-Zermatt, la Berner Oberland o la travessa integral dels Pirineus o dels Alps. Quan l’esquí de muntanya es fa en pendents superiors als 45° parlem d’esquí extrem. Durant l’ascensió els esquiadors carreguen els esquís a l’esquena i utilitzen piolet i grampons. Alguns trams del descens poden arribar a tenir una verticalitat de fins a 90° i en algunes ocasions cal utilitzar la tècnica del ràpel.
Història de l’esquí de muntanya
Marc Pinsach durant la Copa del Món celebrada a Ordino (Andorra) el 2012
Colla Excursionista Cassanenca
Les travesses amb esquís tenen l’origen als països nòrdics i als altiplans centrals asiàtics, on s’utilitzaven els esquís com a mitjà de transport o com a mitjà de caça. El precursor de l’esquí de muntanya modern fou l’alpinista anglès William Cecil Slingsby, que el 1880 feu a Noruega una travessa amb esquís pel Keiser Pass, de 1.550 m. El científic noruec Fridtjof Nansen s’inspirà en aquesta gesta per creuar Grenlàndia amb esquís el 1888. Poc després, alguns esquiadors feren les primeres ascensions al Heimgarten i al Feldberg (Alemanya). Wilhelm von Arlt, considerat per alguns el pare de l’esquí de muntanya, fou el primer alpinista que ascendí un cim de més de 3.000 m amb esquís, quan el 1894 coronà el Rauris Sonnblick (3.106 m) d’Àustria. Les excursions de muntanya se succeïren, entre les quals destacà la travessa per l’Oberland bernès, de Wilhelm Paulcke (1897), o la primera ascensió al massís del Monte Rosa, de Heinrich Moser i Oscar Schuster (1898). L’any 1903 el doctor Michel Payot, que utilitzava esquís per a visitar els seus pacients a la vall de Chamonix, feu la primera travessa Chamonix-Zermatt. El 1904 Hugo Mylius, juntament amb tres guies de muntanya suïssos, feu la primera ascensió amb esquís al Mont Blanc. Al principi del segle XX també destacà el suís Marcel Kurz, que feu nombroses expedicions d’alta muntanya als Alps, fet que provocà l’evolució d’aquesta disciplina esportiva. El 1926 Pierre Dalloz i Daniel Armand Delille culminaren l’ascensió amb esquís de La Meije, un dels cims més complicats dels Alps tot i la seva alçada, de menys de 4.000 m. Aquell mateix any la majoria dels cims de més de 4.000 m dels Alps ja havien estat conquerits i les altes rutes amb esquís havien quedat definides per a les noves generacions d’esquiadors i alpinistes. L’any 1933 Léon Zwingelstein feu en solitari una de les travesses dels Alps més cèlebres, des de Grenoble fins a Chamonix, recorrent en quatre mesos més de 2.000 km i superant fins a 55 cims. L’esquí de muntanya convergí amb l’expansió de l’alpinisme arreu del món, i aparegueren els primers alpinistes que també feren travesses i ascensions als Andes i a l’Himàlaia. Un d’aquests pioners dels anys cinquanta i seixanta fou l’escalador italià Walter Bonatti.
Cartell de l’Open Vall Fosca de l’any 2010
NET EC
Els anys setanta destacà Patrick Vallençant, pioner de l’esquí extrem. L’esquí de muntanya en l’àmbit de la competició tingué un origen militar i fou desenvolupat per les patrulles militars. Els Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix (1924) inclogueren una prova de l’especialitat. Posteriorment aquesta disciplina es convertí en la biatló. Durant la dècada de 1920 s’organitzaren les primeres competicions civils d’esquí de muntanya, com la Cursa de Maig o la Cursa dels Voltors celebrades a Àustria. Entre el 1933 i el 1938 s’organitzà el Trofeu Mezzalama, disputat al massís del Monte Rosa (Itàlia) en honor a Ottorino Mezzalama. Després de la segona Guerra Mundial s’organitzà en dos períodes més (1971-78 i des del 1997), i el 1975 fou organitzat com a Campionat del Món d’esquí de muntanya. És una de les tres competicions d’esquí de muntanya més importants del món, juntament amb la Patrouille des Glaciers, creada a Suïssa el 1943 i restaurada el 1984 després de trenta-cinc anys sense organitzar-se, i la Pierra Menta, creada a França el 1986. L’esquí de muntanya de competició va tenir el seu punt àlgid a mitjan anys vuitanta i es popularitzà a partir de la dècada de 1990. El 1991 es creà el Comitè Internacional de Competicions d’Esquí de Muntanya (CISAC), que organitzà la primera Copa i Campionat d’Europa el 1992. El 1999 s’integrà al International Council for Ski Mountaineering Competitions (ISMC), amb seu a Barcelona, i que formava part de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA). El 2008 es convertí en la Federació Internacional d’Esquí de Muntanya (ISMF). El primer Campionat del Món d’esquí de muntanya organitzat per la ISMC es disputà el 2002 i la primera edició de la Copa del Món, el 2004. La UIAA ha inclòs l’esquí de muntanya als Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang (2018). Els països dominadors d’aquesta disciplina esportiva són França, Itàlia i Suïssa.
L’esquí de muntanya a Catalunya
Esquiadors durant el Ral·li del CEC, una de les curses més importants d’esquí de muntanya
CEC / Roger Rovira
L’arribada de l’esquí a Catalunya es produí el 1908 de la mà del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Al desembre del 1908 es feu la primera sortida als rasos de Peguera i al gener del 1909, al Matagalls. Aquell mateix any es feren excursions a Núria, la Molina i Ulldeter. A partir d’aleshores l’esquí de muntanya es començà a desenvolupar. El 1917 tingué lloc la primera travessa amb esquís de Catalunya, des del santuari de Corbera, pels rasos de Peguera, fins al poble de Peguera. El 1919 Lluís Estasen, Josep Maria Soler Coll i Pau Badia, membres del CEC, feren una important travessa de muntanya amb esquís des de Bagà fins a Benasc, passant per la Seu d’Urgell, Llavorsí, Esterri d’Àneu, el port de la Bonaigua, la Vall d’Aran i el port de la Picada. Tingué el suport de la Mancomunitat de Catalunya i s’organitzà per donar a conèixer els esquís als habitants de la Vall d’Aran, incomunicats durant els mesos d’hivern. El 1921 Josep Maria Guilera i Lluís Estasen feren per primera vegada la travessa Núria-la Molina passant pel Puigmal, que es convertí en una de la travesses clàssiques de Catalunya. Des d’aleshores la vall de Núria fou un punt de trobada per als amants de l’esquí de muntanya. El 1922, Lluís Estasen, Josep Maria Soler, Pau Badia, Carles Feliu i Enric Ribera culminaren la primera ascensió estatal a l’Aneto amb esquís, fita aconseguida per primera vegada pel francès Louis Falisse el 1904. Lluís Estasen també aconseguí les primeres ascensions estatals de diferents cims dels Pirineus. Les travesses d’esquí es consolidaren gràcies a la construcció dels primers refugis de muntanya, com el refugi d’Ulldeter (1909), el xalet de la Molina (1925) o el refugi Cèsar August Torras (1927). Posteriorment se’n construïren d’altres, com el d’Amitges, el de la Restanca o el de Josep Maria Blanc. El 1927 s’organitzà la primera competició d’esquí de muntanya de Catalunya: la travessa Tossa d’Alp-Puigllançada. El 1935 un grup d’excursionistes de muntanya del CEC traçà la primera Alta Ruta Pirenaica amb esquís. El mateix any Carles Bertrand, Andreu Figueras, Oriol Canals i Jordi Monjo feren la travessa la Molina-Setcases, passant pel Puigmal, Núria i Ulldeter, allargant la ruta d’Estasen i Guilera del 1921. El 1936 s’organitzà la primera travessa nocturna amb esquís entre Núria i la Molina. Els anys cinquanta destacà Josep Maria Sala, que al final de la dècada completà la travessa dels Pirineus des de Navarra fins al Costabona. El 1959 impulsà, juntament amb Miquel Albert, la primera edició del Ral·li del CEC, una de les principals competicions d’esquí de muntanya del calendari català i espanyol, i que ha puntuat en el circuit internacional. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) organitza des del 1985 la Copa Catalana d’esquí de muntanya (dins la qual s’inclou el Campionat de Catalunya) i, des del 2006, el Campionat de Catalunya de cronoescalada. També organitza el Trofeu Internacional “Petits” Pirineus, cursa reservada per a menors de vint anys. Gestiona el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), fundat el 1997, i s’encarrega de coordinar la selecció catalana d’esquí de muntanya. D’altra banda, Catalunya acollí la segona edició del Campionat del Món d’esquí de muntanya, disputat a la Vall d’Aran el 2004. Andorra també fou seu d’un Campionat d’Europa (2005) i un Campionat del Món (2010). Diversos clubs catalans organitzen curses d’esquí de muntanya; algunes d’aquestes són la travessa internacional d’esquí alpinisme Open Vall Fosca, la Travessa Vallter-Núria, la Traça Catalana, la Travessa d’Esquí Ransol-el Serrat o la Travessa UEC Bassiero.
Kilian Jornet, diverses vegades campió d’Europa i del món d’esquí de muntanya
Joan Miró
Alguns dels esquiadors destacats durant els anys noranta i principi del 2000 foren Joan Cardona, Germán Cerezo o Gemma Furió. Posteriorment, una nova generació d’esquiadors ha obtingut grans resultats en competicions internacionals. En categoria masculina destaca Kilian Jornet, campió d’Europa (2009) i del món (2010, 2011) de cursa vertical i campió del món de cursa individual (2011). En categoria femenina destaca Mireia Miró, campiona de la Copa i del Campionat del Món d’esquí de muntanya (2011). Alguns esquiadors de muntanya que també han aconseguit èxits rellevants internacionalment són Agustí Roc, Marc Solà, Marc Pinsach, Gemma Arró, Emma Roca o Cristina Bes.