Hi jugà el Reial Club Deportiu Espanyol entre el 1923 i el 1997, i fou un dels principals referents del futbol català. La seva construcció es gestà en ple auge del futbol, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. El Futbol Club Barcelona havia inaugurat el camp de les Corts al maig del 1922, el València i l’Atlético de Madrid també havien estrenat camp i l’Athletic de Bilbao havia millorat San Mamés. En canvi, sobre el club blanc-i-blau hi havia una ordre de desnonament del camp que utilitzava. De cara a la temporada 1922-23, l’Espanyol estava preparant un gran equip amb el retorn de Zamora, però li faltava un espai adequat per a atendre l’allau d’aficionats. Genaro de la Riva, un dels noms més importants en la història de l’Espanyol, ocupava la presidència de l’entitat quan l’any 1922 projectà la compra d’uns terrenys per edificar-hi el camp. Al final d’aquell any trobà uns terrenys que s’adaptaven a la seva idea. Eren situats a la finca Can Ràbia, a la dreta de la carretera entre Barcelona i l’antic municipi de Sarrià, quan ja era barri barceloní. L’àmplia parcel·la, per la seva situació i l’abundant vegetació que la rodejava, rebé el sobrenom de la Manigua, gràcies al setmanari humorístic El Xut. Disposava fins i tot d’una masia que, amb la construcció del camp, no quedà afectada i que durant anys fou un símbol de l’Espanyol. Anomenada el Xalet, es trobava darrere la porteria sud i fou utilitzada en diverses etapes com a vestidor, gimnàs, oficina, magatzem i despatx de l’entrenador. El valor del terreny, masia inclosa, es fixà en 170.000 pessetes i fou costejat pel mateix Genaro de la Riva i tres germans seus, Victoriano, Esteban i Santiago. La primera pedra es col·locà el 31 de desembre de 1922, en un acte al qual assistiren centenars de seguidors espanyolistes. La bandera blanc-i-blava fou hissada al so d’un pasdoble interpretat per la banda de la Creu Roja.
La inauguració i les diverses ampliacions
L’arquitecte i soci de l’Espanyol Matías Colmenares feu els plànols i la direcció d’obres. El projecte inicial preveia un terreny de joc de 104 × 65 m, amb una tribuna i una grada de ciment amb cabuda per a 40.000 espectadors. Raons econòmiques motivaren que passessin molts anys abans no s’arribés a aquesta xifra. El partit inaugural, un Espanyol-Sants corresponent al Campionat de Catalunya, tingué lloc el 18 de febrer de 1923. L’aspecte era precari, ja que les grades encara eren de terra i no hi havia tribuna, però al voltant de 12.000 persones participaren d’aquella històrica jornada. L’autor del primer gol fou Vicenç Tonijuan, mentre que Olariaga, González i Álvarez marcaren els tres restants.
L’Estadi de Sarrià l’any 1996
Mundo Deportivo / Gemma Gómez
Les obres encara duraren força temps i la primera tribuna no s’inaugurà fins al cap de dos anys, el 12 de febrer de 1925. El 1948, amb Francisco J. Sáenz a la presidència, el club comprà Sarrià a la família de la Riva per cinc milions de pessetes. D’aquesta manera, per primer cop en la història l’Espanyol tenia un camp en propietat. L’any 1951 s’enderrocà l’històric Xalet per construir en el seu lloc la grada del gol sud. Amb aquesta ampliació, passà a tenir una capacitat de 29.700 espectadors, xifra que quedà augmentada notablement el 1956, any que es remodelà la tribuna vella, que quedà completament coberta, i es construí l’amfiteatre. Amb això s’aconseguí arribar als 40.000 espectadors previstos inicialment. A la presidència hi continuava Francisco J. Sáenz i l’ànima d’aquesta nova ampliació fou el vicepresident Francesc Perelló Picchi. La tribuna s’inaugurà oficialment el 30 de setembre de 1956. El 1960 es feia un altre pas endavant amb la instal·lació de l’enllumenat elèctric, inaugurat l’11 de maig. L’any 1973, amb Manuel Meler de president, es construí una nova tribuna lateral i, per últim, de cara a la Copa del Món del 1982, encara amb Meler a la presidència, es realitzaren diverses obres de modernització, de manera que Sarrià passà a tenir una capacitat de 50.000 localitats. Els anys noranta, problemes econòmics determinaren que el club es veiés obligat a vendre Sarrià a promotors immobiliaris. El dissabte 20 de setembre de 1997 el camp fou enderrocat. A partir d’aquella temporada i fins a la inauguració de l’estadi Cornellà-el Prat, l’any 2009, l’Espanyol jugà, com a llogater, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc.
Esdeveniments esportius
L’Estadi de Sarrià fou escenari de destacats esdeveniments esportius al llarg de la seva història. La selecció catalana hi actuà diverses vegades i la selecció estatal ho feu en tres ocasions: dos partits amistosos i un Espanya-Dinamarca corresponent a la fase prèvia de l’Eurocopa del 1976. A la Copa del Món del 1982 es disputaren tres partits del grup 3 de la segona fase. Itàlia, el Brasil i l’Argentina foren les seleccions que hi actuaren. També fou una de les seus de futbol dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), que acollí cinc partits. En un altre aspecte, el camp espanyolista fou seu del torneig juvenil de la UEFA en les edicions del 1952 (acollí la final Espanya-Bèlgica), 1957 i 1972. En l’àmbit de clubs, cal ressenyar la disputa del partit d’anada de la final de la Copa de la UEFA entre l’Espanyol i el Bayern Leverkusen (3-0). Tot i que després no ha estat homologada, també cal esmentar la final de la Copa de l’Espanya Lliure, l’any 1937, entre el Llevant i el València (1-0). L’últim partit es disputà el 21 de juny de 1997 entre l’Espanyol i el València, i el darrer gol el marcà l’espanyolista José Cobos.