Cada forat consta d’una plata-forma de sortida (tee), un terreny més o menys llarg d’herba llisa i segada (carrer) i una superfície més polida (green), on hi ha el forat. El carrer està vorejat per herba més alta (rough) i arbres, i entre el tee i el green poden haver-hi obstacles d’aigua i de sorra (búnquers). Un recorregut de golf consta de 18 forats. Cada jugador pot portar a la bossa fins a 14 pals diferents. Es tracta de ficar la bola en cada forat amb el menor nombre de cops possible. Cada forat té assignat un nombre de cops per completar-lo (par), d’acord amb la seva llargària. Un birdie és fer un forat amb un cop menys que els indicats pel par, i un bogey, amb un cop més del par. Cada jugador té un hàndicap d’acord amb el seu nivell de joc. L’hàndicap és l’avantatge de punts que oficialment rep per jugar contra el camp. Per aquest motiu, jugadors de diferent nivell i gènere poden competir en una mateixa prova.
Les competicions de golf poden ser individuals o per equips. Es pot jugar per cops (medal play) o per forats (match play). En el primer cas es juga contra el camp i en el segon, contra un rival. Les proves medal són les més comunes, normalment consten d’entre una i quatre voltes al camp i el resultat és la suma total de cops de cada recorregut. En les competicions amateurs s’hi resta l’hàndicap de cada jugador. Els campionats i les proves professionals es juguen sense hàndicap (scratch) i guanyen els millors resultats absoluts. En les competicions match-play es compta el nombre de forats guanyats a l’adversari –jugador o parella– i es guanya quan l’avantatge supera els forats que resten per jugar. En l’àmbit amateur de club s’utilitza molt l’especialitat Stableford, en què el resultat de cada forat es tradueix en punts. Guanya qui fa més punts. Un par són dos punts, però no es puntua més enllà del bogey. Existeix també la competició pro-am, per a equips formats per un professional i un o diversos jugadors amateurs. En l’actualitat els golfistes a tot el món es calculen en més de 100 milions.
Els orígens
Els inicis del golf se situen al segle XIV, a Escòcia, on els pastors s’entretenien colpejant pedres amb un pal sobre les terres sorrenques i ermes a la vora del mar mentre cuidaven les ovelles. El joc s’estengué per la zona i creà tanta afecció que el rei James II dictà un acte al Parlament l’any 1457 en què es prohibia jugar-hi a tots els homes entre quinze i cinquanta anys –també al futbol– perquè no es descuidés la pràctica del tir amb arc, necessària per a defensar les seves terres dels enemics. L’acceptació del golf per part de la reialesa quedà ben palesa en una pintura de la reina Maria d’Escòcia jugant-hi el 1563.
Pal de golf a punt de colpejar la bola perquè entri en un forat
Fotolia
Hi ha també teories que relacionen l’origen del golf amb altres esports jugats a l’edat mitjana, com el kolven d’Holanda, que es jugava en espais tancats. El chole dels flamencs, en camp obert i gran. El jeu de mail francès, encara que aquest podria ser més aviat l’antecessor del croquet. També la cambuca, que es jugà a Anglaterra amb pilota de fusta, semblant a la paganica de l’època dels romans. Un vitrall de la catedral de Gloucester, construïda pels volts del 1350, recull escenes d’una batalla de França en què es veu un home amb un pal a punt de donar cops a una bola. Fins i tot hi ha referències de jocs similars a la Xina.
El primer club de golf de què es té constància és l’Honorable Companyia de Golfistes d’Edimburg, que el 1744 es reuní a Leith, sobre un camp de només cinc forats, per disputar una prova, per a la qual s’escrigueren les 13 Regles de Golf, de les quals han derivat totes les actuals. El 1754, uns altres nobles fundaren el Royal and Ancient Golf Club de Saint Andrews, ciutat escocesa considerada com el bressol i la meca del golf. El camp constava de 12 forats, un darrere l’altre en una franja de terreny ple de dunes i molt poca vegetació. Es jugaven 11 forats d’anada i els mateixos de tornada (22), amb la majoria de greens compartits, fins que el 1764 es reduí el recorregut a 18 forats. Aquests tipus de camps, entre dunes, sense arbres, tocant al mar i batuts pel vent s’anomenen links i són els escenaris per a l’Obert Britànic, la prova més prestigiosa i antiga del món, que es jugà per primer cop a Prestwick l’any 1860. En aquell torneig hi participaren vuit jugadors i, a banda de la consideració de millor golfista del moment, el premi era un cinturó amb sivella de plata.
Des de la costa est d’Escòcia el golf es difongué cap a Anglaterra i s’expandí per l’imperi Britànic a totes les seves colònies. El 1829 neix el golf de Calcuta, a l’Índia. A la mateixa època es bastiren camps a Austràlia i Nova Zelanda. El primer camp de l’Europa continental es creà el 1856 a la ciutat francesa de Pau. El golf passà a l’Amèrica del Nord amb els emigrants britànics. Shinnecock Hills, sobre les dunes de Long Island, fou el primer camp americà, obert el 1891. Primer només tenia 12 forats, però el 1896 s’amplià a 18 forats per tal de celebrar-hi la segona edició de l’Obert dels Estats Units.
El golf professional
Joan Anglada participà dotze temporades en el circuit europeu
Arxiu J. Anglada
El golf està reglamentat mundialment pel Royal and Ancient Golf Club de Saint Andrews, a excepció dels Estats Units i el Canadà, que depenen de la United States Golf Association. Aquests són els organismes que apleguen les diferents federacions estatals i regulen les competicions internacionals. En l’àmbit amateur les competicions més importants són els Campionats Mundials, per equips.
En l’escala professional està organitzat per circuits. Els més importants són el de la PGA, que es juga als Estats Units, i el Circuit Europeu, abans limitat a Europa però que s’ha estès pel món i inclou torneigs des de Sud-àfrica fins a Austràlia, passant pels països del golf Pèrsic i per la Xina. Hi ha també circuits potents al Japó i Austràlia. També existeixen les versions femenines dels dos més importants, el Circuit de la LPGA (Ladies Professional Golf Association) i el Ladies European Tour. Abans de la globalització actual, la Copa del Món –creada el 1953 com a Copa Canadà– era la competició femenina més internacional. El 1927 es disputà la primera edició de la Ryder Cup, un matx biennal que enfrontava els Estats Units i un equip de les illes Britàniques i Irlanda i que a partir del 1977, amb la incorporació de jugadors europeus encapçalats per Severiano Ballesteros, s’ha convertit en una de les proves més importants.
El Màsters d’Augusta, l’Obert dels Estats Units, l’Obert Britànic i el Campionat de la PGA americana són les quatre proves grans o majors del calendari internacional. Juntes formen el Grand Slam. Són els campionats de més prestigi. Només hi ha cinc golfistes que les hagin guanyat totes quatre: Gene Sarazen, Ben Hogan, Gary Player, Jack Nicklaus i Tiger Woods. Ningú no les ha guanyat mai en un mateix any, però Woods vencé de manera consecutiva en totes quatre entre el 2000 i el 2001.
A partir del segle XXI aparegueren els torneigs WGC (World Golf Champion-ship), anomenats també Mundials. La participació en els majors i en els WGC està en funció de la classificació en un rànquing mundial, establert des del 1986, actualitzat cada setmana d’acord amb les diferents proves a tot el món.
El 2011 el golf recuperà la condició d’esport olímpic que ja tingué als Jocs Olímpics de Saint Louis (1904) i està previst que es disputi un torneig amb jugadors professionals dins del programa de competició dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (2016).
Introducció del golf a Catalunya
Un jugador pot dur a la bossa fins a catorze pals de golf
Enciclopèdia Catalana / J. Gumí
A Catalunya, tot i que hi ha cròniques sobre uns torneigs que el 1911 es jugaven al Balneari Montagut de Ribes de Freser, el primer camp es feu l’any 1912 a Barcelona, sobre uns terrenys de la família Güell a Pedralbes. El fundador fou Eusebi Güell López, vescomte de Güell. Se’n digué el Barcelona Golf Club. Tenia només 1.604 m i constava de 9 forats, de par 30, i els greens eren de sorra. Tingué una gran acceptació entre la burgesia catalana, que pogué gaudir d’aquestes instal·lacions fins que el creixement de la ciutat i l’establiment del campus universitari els forçà a marxar als nous terrenys del Prat de Llobregat el 1954, on dos anys després es constituí el Reial Club de Golf El Prat. Revistes de l’època, com Stadium, dedicaren més d’una portada a aquest nou esport.
El camp del Club de Golf Sant Cugat, però, és considerat el degà de Catalunya perquè és el més antic dels 45 camps que hi ha al país. Es construí el 1914 i fou el primer camp de golf de 18 forats de més de 4.300 iardes d’Espanya. Malgrat que no s’inaugurà oficialment fins el 1919, dos anys abans es disputà el primer campionat. L’arribada del ferrocarril a Sant Cugat del Vallès serví d’empenta per a la seva construcció. El mateix succeí amb altres camps bastits a Catalunya, com en el cas de Sitges i Puigcerdà. El Club de Golf Terramar, que inicià l’activitat el 1927, creà un camp de golf en el marc del projecte urbanístic de ciutat jardí de Sitges. El Reial Club de Golf Cerdanya fou inaugurat per Alfons XIII l’any 1929. Cada any, per cloure la temporada d’estiu, s’hi celebra el Campionat Internacional de la Cerdanya-Trofeu Comte de Godó, una prova amateur de molt prestigi.
Frederic Bernades Coma, president del Club de Golf Llavaneres, fou l’introductor dels greens d’herba, després que el seu jardiner li fes esment d’aquesta descoberta a Anglaterra. Cercaren herbes al Montseny i en començaren a fer proves al seu hort fins que aconseguiren una herba bona perquè hi rodés la bola. Amb el ferrer del poble feren unes màquines per tallar els pans d’herba i una altra màquina per segar-la. Ho plantaren al forat 9 del camp del club maresmenc, i funcionà. En regalaren mostres d’herba al Terramar per veure si també funcionava en terreny salí i aquesta fou la fi dels greens de sorra.
Al final dels anys cinquanta la Costa Brava s’havia convertit en una destinació de vacances. Un grup de suïssos hi posaren en marxa un projecte immobiliari que incloïa un camp de golf. Començaren a construir-hi cases i els nou primers forats del camp el 1961. L’any següent es fundà el Club de Golf Costa Brava a Santa Cristina d’Aro, i el 1968 s’inaugurà l’ampliació fins a 18 forats. El club fou refundat per Enric Llaudet, expresident del FC Barcelona, el 1975. S’hi restaurà la casa club La Masia, que data del 1880 i s’instal·là el reg automàtic al camp. El 2011 s’hi obriren nou forats més. L’any 1966, Baltasar Parera Vilar construí un camp de golf a Pals, darrere de les instal·lacions de Radio Liberty. Fou el primer camp mig privat i mig comercial, que ara acull el club Golf Platja de Pals, en el qual es formà Joan Anglada, un jugador local que competí uns quants anys en el Circuit Europeu, i Gemma Reyné, que ho feu en la LPGA americana a la meitat de la dècada dels anys vuitanta.
El 17 de juliol de 1968 es constituí la Federació Catalana de Golf (FCG), sota la presidència d’Ignasi Macaya. Reunia els sis clubs catalans que hi havia llavors: Sant Cugat, Terramar, Cerdanya, Llavaneres, Pals i El Prat. El darrer era el successor del Golf de Pedralbes. Situat al sud de la desembocadura del riu Llobregat, el 1956 s’hi obrí un camp de 18 forats, que durant els anys setanta s’amplià amb 18 forats més. S’hi establí el Reial Club de Golf El Prat fins el 2003, quan l’ampliació de l’aeroport forçà a traslladar-lo a Terrassa, on manté el nom original i té dos recorreguts de 18 forats. Jugadors llegendaris com Arnold Palmer, Gary Player, Severiano Ballesteros o Tom Watson disputaren torneigs internacionals, com el Trofeu Johnny Walker i l’Open Sanyo, al camp del Prat durant els anys setanta i vuitanta.
Obert d’Espanya al Reial Club de Golf El Prat
Reial Club de Golf El Prat / Jorge Andreu
La FCG ha organitzat campionats de totes les categories, des de benjamins fins a professionals, però el Gran Premi de Catalunya-Torneig Hexagonal n’ha estat la competició estrella des del 1967. Consta d’una prova per equips de quatre jugadors que juguen una jornada a cadascun dels sis camps catalans.
La popularització
Al final de la dècada de 1980 hi hagué una explosió dels camps de golf. Les múltiples victòries de Seve Ballesteros arreu del món –tres Oberts Britànics (1979, 1984, 1988), dos Màsters (1980, 1983), dues Copes del Món i la seva contribució a la Ryder Cup– donaren a conèixer el golf al gran públic. A més, el descobriment del golf com a reclam turístic ajudà a l’obertura de nous camps de golf ara ja amb més interès comercial, amb estructures mixtes de socis i venda de greenfees (‘drets de joc’) i vinculats també a projectes immobiliaris. Durant els noranta es construiren 25 camps de golf a Catalunya, i el 2012 n’hi havia 45 en funcionament. Pel que fa a les llicències, el 1987 a Catalunya ja n’hi havia 6.359. En començar el 2012, les llicències catalanes eren 40.534, un 42% de les quals eren de golfistes independents, és a dir, no socis de club.
El Golf Sant Joan fou el primer camp públic, de gestió federativa, que es construí a Espanya, on el 2012 n’hi havia 38. El projecte l’inicià Pere Cuatrecases, president de la federació catalana, en uns terrenys de la Generalitat entre Sant Cugat i Rubí. El 1994 es feu el camp de pràctiques, i el 1995 s’hi inauguraren els primers nou forats, i no fou fins el 2004 que es completà el recorregut de 18 forats.
La FCG inicià el 1995 un programa, anomenat Eagle, per detectar i donar suport a joves promeses de Catalunya seguint l’exemple de la federació sueca. Aquest programa es complementa amb l’Albatros, que facilita mitjans i cursos d’entrenament als que vulguin esdevenir professionals. Els joves jugadors catalans disposen del Centre de Tecnificació del Golf de Sant Cugat i el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, que treballen juntament amb la Secretaria General de l’Esport per preparar els futurs professionals. L’èxit d’aquest programa es demostrà amb Elisa Serramià, jugadora del Club de Golf de Barcelona (antic Masia Bach), quan es convertí en la campiona més jove del British Amateur (2009) i ingressà a la LPGA americana (2012). Álvaro Velasco, del mateix club, aconseguí dues victòries al circuit Challenge europeu, on acabà número u l’any 2010 i es guanyà el pas al Circuit Europeu. Les campiones d’Espanya amateurs Ana Arrese (2009) i Camilla Hedberg (2011) formen part de la darrera fornada.
D’altra banda, cal destacar els jugadors del Prat Paula Martí, que és l’única professional catalana –home o dona– que ha estat número 1 del Circuit Europeu (2002); Pablo Larrazábal, que assolí dues victòries al Circuit Europeu i ha estat el segon català inclòs en un equip de la Copa del Món (2008), fent parella amb Miguel Ángel Jiménez, i el seu germà Alejandro, que guanyà el Campionat British Amateur del 2002, la qual cosa li permeté jugar el Màsters d’Augusta (2003).
Fins el 2011 a Catalunya s’havien celebrat 10 Campionats d’Espanya i 31 proves professionals del Circuit Europeu. Des del 1942 s’havia acollit un total de 16 vegades l’Obert d’Espanya. També s’han disputat cinc edicions de l’Open Sanyo (1982-86) i un Obert de Barcelona al Prat (1988); un Obert de Girona, a Pals (1991), i un Sarazaen Open al PGA de Catalunya (1999). El 1989 es posà en marxa l’Open Catalonia, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, del qual es jugaren set edicions fins el 1996, entre les quals destacà la victòria de Txema Olazábal al Club de Golf Bonmont (1992). Entre el 2004 i el 2007 es jugà el Catalonia Ladies Masters. Des del 2008 el PGA Catalunya Ressort és l’escenari del Torneig Final de l’Escola del Circuit Europeu.