Es practica sobre una tarima de 4 m2 i amb un halter composts per una barra de 2,20 m de llargada i 20 kg de pes per als homes i de 2,10 m i 15 kg per a les dones, als quals es fixen uns discs pels extrems en funció del pes que es vol aconseguir. Els discs, de metall o cautxú, segueixen un codi de colors segons el seu pes: 25 i 2,5 kg, vermell; 20 i 2 kg, blau; 15 i 1,5 kg, groc; 10 i 1 kg, verd, i 5 i 0,5 kg, blanc. En les competicions, els participants es classifiquen per categories segons el seu pes; la masculina consta de vuit categories, fins a 56, 62, 69, 77, 85, 94, 105, i més de 105 kg, i la femenina de set, fins a 48, 53, 58, 63, 69, 75, i més de 75 kg. Els primers aixecaments fets de manera reglamentada s’efectuaven segons tres moviments olímpics: força, arrencada i dos temps. El 1972 se suprimí el moviment de força. El moviment d’arrencada consisteix a alçar l’halter fins a sobre el cap en un únic moviment; en el de dos temps l’aixecador ha de carregar l’halter fins al pit en un sol moviment, flexionant les cames (squat) o obrint-les en forma de tisores (split), i després ha de projectar-lo fins damunt del cap. L’intent és considerat vàlid quan l’aixecador queda dret, immòbil, amb els braços i les cames estesos. Els participants disposen de tres intents per a cadascun dels dos moviments, els millors resultats de cada moviment se sumen per a aconseguir la marca final anomenada total olímpic.
L’atleta Patrícia D. Sosa Berdugo competí en els Campionats del Món d’halterofília (2006)
Òscar Gómez
Exercici de força i poder físic, l’aixecament de pesos, en les seves diverses variants, s’ha practicat des de l’antiguitat formant part d’espectacles i de jocs populars. Com a esport tal com el coneixem avui en dia data del segle XIX. Els primers campionats es disputaren a Londres el 1891, i fou inclòs en la competició de gimnàstica dels primers Jocs Olímpics moderns (1896). Posteriorment, formà part de la competició d’atletisme durant els Jocs del 1904, i des del 1920 s’integrà com a esport independent. Des del 1905 les competicions estaven regulades per la Federació Internacional de Lluita, dins de la qual hi havia un comitè d’halterofília, fins que l’any 1920 es fundà la Fédération Internationale Haltérophile et Culturiste (FIHC). Actualment és regulada per la International Weightlifting Federation (IWF), amb seu a Budapest. L’any 1984 s’aprovà la incorporació de les dones en l’àmbit competitiu, el 1987 tingué lloc el primer Campionat del Món femení i durant els Jocs Olímpics de Sydney (2000) les dones competiren per primer cop. Fins a mitjan segle XX, Àustria, Alemanya i França dominaren la competició, i després, a partir dels anys cinquanta, la Unió Soviètica ocupà els primers llocs, per passar seguidament a liderar-la la Xina, Turquia, Grècia i l’Iran. En dones, les competidores xineses sempre han dominat.
L’halterofília a Catalunya
A Catalunya, al principi del segle XX, malgrat que en molts gimnasos ja es practicava l’aixecament de pesos com a element de desenvolupament muscular, l’halterofília encara tardà uns anys a organitzar-se com un esport competitiu. A l’Estat espanyol, no fou fins el 1952 que la Delegación Nacional de Deportes creà un comitè d’aquest esport dins de la Federació Espanyola de Gimnàstica, i el mateix passà a Catalunya amb la Federació Catalana de Gimnàstica. Aquell mateix any ja es disputaren els primers Campionats d’Espanya a València, conjuntament amb els de gimnàstica, en què la selecció catalana tingué tres campions: Joan Figuera (pes ploma), Antoni Carola (pes mitjà) i Enric Buch (pes pesant lleuger). Els primers aixecadors catalans federats sorgiren del Centre Gimnàstic Barcelonès, on havien començat a entrenar de manera autodidacta, com Joan Renom, que anys més tard fou campió de Catalunya i d’Espanya, i fins i tot medalla de plata als Jocs Mediterranis (1959). El Gimnàs Diagonal, i més tard l’Ademar de Girona, també feren una bona tasca de promoció. El 29 d’agost de 1961 es disputà, al saló Iris de Barcelona, el primer encontre internacional de la selecció catalana d’halterofília. S’enfrontà a la selecció anglesa i la victòria fou per als catalans. El 1967 es constituí la Federació Catalana d’Halterofília, presidida per Jaume Figueras. Els aixecadors catalans han destacat tant en els campionats estatals com en els internacionals. Santi Martínez, del GEiEG, ha aconseguit setze títols de campió d’Espanya, fou novè en els Jocs Olímpics d’Atenes (1996), a més d’aconseguir la medalla d’or en els Jocs Mediterranis (2005), en la categoria de 94 kg. Sergi Martínez, del mateix club gironí, ha aconseguit deu títols de campió d’Espanya, un cinquè lloc al Campionat, un setè lloc al Mundial, a més d’aconseguir la medalla d’or als Jocs Mediterranis (2005), en la categoria de 77 kg. José Luis Martínez s’inicià en l’halterofília a la Penya Doble Set de la capital gironina i ha participat en dos Jocs Olímpics (1988, 1992). En el seu palmarès destaquen també set títols de campió d’Espanya en la categoria de 52 kg, dues medalles de bronze d’Atenes (1986), l’or del Campionat de la Comunitat Econòmica Europea (1989) i dos bronzes en els Jocs Mediterranis (1987, 1991). En dones, l’atleta Patrícia D. Sosa Berdugo, del Club Halterofília Matadepera, competí en els Campionats del Món del 2006 en la categoria de 65 kg. Entre els tornejos internacionals que es disputen anualment a Catalunya, cal destacar el Trofeu Ciutat de Barcelona, que s’inicià el 1993, i el Trofeu Ciutat de Girona, instaurat el 2002.