El terreny de joc és una pista de gel rectangular, d’entre 56 i 61 m de llarg i de 26 a 30 m d’ample, amb les cantonades arrodonides. Un mur opac d’1,17 a 1,22 m d’alçària tanca el terreny de joc per evitar que el disc surti a fora. A sobre, un altre mur transparent permet als espectadors gaudir de l’espectacle amb seguretat. En els orígens es practicava sobre superfícies gelades naturals, però totes les competicions modernes d’hoquei sobre gel, esport olímpic des dels Jocs d’Anvers (1920), se celebren en pistes de gel artificial. Els jugadors van equipats amb patins especials per a lliscar sobre el glaç, amb ganivetes de seguretat. Per resguardar-se dels cops porten casc, màscara facial, guants, colzeres, muscleres, canyelleres i protectors (bucal, genital i de coll). L’equipament dels porters és diferent del dels jugadors de camp i inclou unes proteccions especials a les cames (guardes). Els estics poden ser de fibra o de fusta. El puck és de goma vulcanitzada de color negre i té un diàmetre de 7,62 cm i un gruix de 2,54 cm. Pesa de 156 a 170 g. Pot agafar velocitats de 160 km/h. Els partits, dirigits per dos o tres àrbitres amb patins, tenen tres períodes de 20 min de joc real, separats per dos descansos de 15 min cadascun. Les substitucions freqüents dels jugadors sense necessitat d’aturar el joc i les càrregues per a recuperar el puck són dos dels trets més característics. És habitual que es produeixi contacte físic entre jugadors contraris, però les agressions estan prohibides. Si n’hi ha, es castiguen amb l’expulsió dels participants. Les baralles només estan permeses a la lliga professional nord-americana (NHL). En aquesta competició, la més famosa del món d’aquest esport, si dos o més jugadors es peguen, s’atura el joc i quan la baralla acaba se’ls sanciona amb una expulsió de 5 min.
Els inicis cal buscar-los a la ciutat de Mont-real, al Canadà, país on és l’esport nacional. A mitjan segle XIX, soldats britànics assentats al Canadà, amb nocions d’hoquei sobre herba i influenciats pel lacrosse, l’esport dels indis nadius, començaren a practicar un joc que es considera el precursor de l’hoquei sobre gel modern. El 1877, la Universitat McGill de Mont-real formà el primer equip i es publicaren les primeres set regles del joc. El primer partit jugat a Europa tingué lloc al Prince’s Skating Club de Knightsbridge, a Anglaterra, el 1902. Tres anys més tard, Bèlgica i França disputaren el primer partit internacional. El 1908 es fundà, a París, la Federació Internacional d’Hoquei Gel (IIHF). El primer Campionat d’Europa se celebrà el 1910 a Suïssa.
Els orígens a Catalunya
La primera vegada que es jugà a Catalunya fou l’any 1946 a Núria. Aquesta vall dels Pirineus, destí turístic de luxe els anys quaranta i cinquanta i escenari d’esports com l’esquí i el patinatge sobre gel, es convertí en punt de partida de la nova modalitat. L’hivern del 1946, un grup d’esportistes contractà els serveis de Walter Foeger, un entrenador austríac que tingué un paper determinant com a impulsor dels salts d’esquí i de l’hoquei sobre gel a la Molina i la vall de Núria. Els primers partits foren a la pista de gel natural de l’Hotel Puigmal. Els equips estaven formats per esquiadors, clients i personal de l’hotel. Aquesta és la llavor que portà a la creació de l’equip d’hoquei del Club Alpí Núria. L’entitat, fundada el 1932, és una de les precursores dels esports d’hivern a Espanya i Catalunya. El 1948, la pista de l’Hotel Puigmal acollí el primer torneig internacional, que guanyà el conjunt del Kusnatch de Zuric. Hi participaren el Club Alpí Núria, amb Walter Foeger com a millor jugador, l’Atlético de Madrid i el Sils-Tirol, un equip austríac. Els anys cinquanta es creà el Comitè Nacional d’Hoquei Gel dins la Federació Espanyola de Patinatge. El 1952 es disputà la Copa del Generalísimo, amb la participació del Núria, el Valldèmia (un equip d’hoquei sobre patins que firmà una actuació brillant) i l’Atlético de Madrid, que obtingué el títol. En aquells anys, la vall de Núria fou l’escenari de nombrosos partits i campionats. El 1954 se celebrà el primer Campionat de Catalunya a les pistes de l’Hotel Puigmal i del santuari de Núria, amb la presència de quatre equips. Guanyà el Club Alpí Núria, que un any més tard es proclamà també campió d’Espanya. Aquell equip guanyador, entrenat per Walter Foeger, tenia alguns jugadors internacionals d’hoquei sobre patins. En els primers anys, molts clubs i practicants de l’hoquei sobre patins van voler experimentar la nova modalitat sobre gel.
L’any 1955, un dels jugadors i promotors de l’equip de Núria, Pere Dosta, es traslladà a Puigcerdà, municipi que passà a ser nou escenari per a la pràctica de l’hoquei sobre gel a Catalunya. Dosta contactà amb les Escoles Pies i promogué la formació de l’equip Pensionat d’Alta Muntanya Escoles Pies de Puigcerdà. També l’any 1955, els Germans Maristes enllestiren una pista de gel de 34 × 18m en una finca de la congregació a Queralbs, a la vall de Ribes, la primera d’Espanya en un centre docent. El 1956 es convocà el primer partit d’aquest nou esport d’hivern a la superfície gelada de l’estany de Puigcerdà. El primer partit fou entre l’equip dels escolapis de la capital ceretana i el Club Alpí Núria, que s’imposà per 7 gols a 2. Un any després es construí una pista de gel natural al camp del Sedó, al costat del llac. La instal·lació s’inaugurà el 1958 en el marc del I Festival Internacional de Gel de Puigcerdà. El mateix any es creà un equip estable d’hoquei sobre gel a la vila, amb jugadors nadius, embrió del Club Gel Puigcerdà. En la seva primera etapa, el conjunt era una secció del Centre d’Iniciatives Turístiques (CIT). El 1982 prengué el nom de Club Gel Puigcerdà. Amb la nova pista creixé l’afició per l’hoquei sobre gel, però els practicants encara topaven amb problemes logístics, com l’obtenció de patins. Els primers patins eren una fulla soldada a una plataforma que després s’havia de lligar al calçat habitual. Més tard arribaren alguns parells procedents del Canadà.
L’any 1963 s’inaugurà la pista de gel del Palau d’Esports de Barcelona amb un partit entre el Núria i el Puigcerdà. En l’equip ceretà, la majoria d’integrants eren jugadors d’hoquei sobre patins que jugaven ocasionalment a la pista del camp del Sedó. Aquesta primera instal·lació de gel natural de Puigcerdà s’anà degradant a poc a poc fins que el 1971 deixà lloc a una pista de tennis. A partir del 1966, els jugadors de Puigcerdà s’havien d’entrenar a la pista de Font-romeu, a l’Alta Cerdanya.
La consolidació
El 1971 s’inaugurà la pista de gel del Futbol Club Barcelona, de 61 m de llarg per 26 m d’ample i una capacitat de 1.256 persones. El dia de l’estrena se celebrà un partit d’hoquei entre la selecció francesa i la italiana, i una exhibició de patinatge artístic, les dues modalitats que han donat vida a aquesta instal·lació al llarg de la seva història. El 1972 es creà la secció de gel del FC Barcelona, que durant els anys setanta tingué tants jugadors que creà un segon equip, el Club Gel Barcelona. La temporada 1972-73 es disputà la primera Lliga estatal, que guanyà la Real Sociedad de Sant Sebastià. Amb l’inici de la Lliga, el Puigcerdà demanà jugar els partits de casa a Font-romeu, però l’obligaren a jugar a les instal·lacions del FC Barcelona. El 1977, l’hoquei sobre gel quedà adscrit a la Federació Espanyola d’Esquí, que més tard es convertí en Federació Espanyola d’Esports d’Hivern (FEDI). El 1983 s’inaugurà la pista de gel artificial de Puigcerdà, que ha estat seu d’importants campionats estatals i internacionals. Aquell any, el Club Gel Puigcerdà aconseguí el seu primer gran títol: la Copa del Rei. A partir d’aquí començà una etapa de consolidació i èxits, com la consecució del primer títol de Lliga (1986), la primera que conquerí un equip català.
Els anys vuitanta i noranta, la continuïtat de l’hoquei sobre gel es veié amenaçada i es disputaren algunes Lligues amb només tres clubs inscrits. Al final dels noranta, la llei Bosman permeté importar jugadors comunitaris que feren créixer el nivell i la il·lusió dels equips estatals. En aquesta època, l’hoquei començà a fer intents per a tenir autonomia pròpia i separar-se de la FEDI. L’any 2005 es creà la Federació Espanyola d’Esports de Gel, amb seu a Barcelona. La nova federació feu una tasca important de desenvolupament de l’hoquei sobre gel. Fomentà l’esport de base, formà entrenadors, àrbitres i jutges de taula, i incrementà el nombre de competicions. El mateix any es fundà el Club Hockey Gèu Vielha-Val d’Aran, que competí a la màxima divisió espanyola fins que el 2007 desaparegué. L’any 2008, un grup d’exjugadors d’aquell equip creà el Club Hockey Gèu Aranés, que agafà el relleu i assegurà la continuïtat d’aquesta modalitat a la Vall d’Aran. L’entitat juga i s’entrena a la pista del Palai de Gèu de Viella, amb capacitat per a sis-cents espectadors. En els seus inicis, el club feu un esforç per a disposar d’equips de base, però li fou difícil tenir un conjunt a primera o segona divisió. La temporada 2008-09 es creà la primera Lliga femenina amb la presència d’un únic equip català: el Club Gel Puigcerdà.
En la primera dècada del segle XXI, només Barcelona, Puigcerdà i Viella, localitats on es concentra la pràctica d’aquesta modalitat esportiva, disposen d’una instal·lació de gel artificial. El Club Gel Puigcerdà, el FC Barcelona i el Club Hockey Gèu Aranés són els únics que practiquen l’hoquei sobre gel a Catalunya, un esport adscrit a la Federació Catalana d’Esports d’Hivern. L’any 2006, la pista de Puigcerdà acollí el debut de la selecció catalana. L’equip, format per jugadors del Puigcerdà i del Barça, guanyà per 2 a 0 Bèlgica, davant de nou-cents espectadors.
En aquesta modalitat esportiva té molta importància l’activitat de l’esport de base i dels veterans. En la categoria de veterans (jugadors de més de 30 anys segons la normativa internacional) s’inclouen els equips formats per expracticants dels tres clubs catalans. El 1984 nasqué la secció de veterans del Club Gel Puigcerdà. El 1997 passà a integrar-se dins del Club Poliesportiu de Puigcerdà. L’equip s’anomenà Veterans Gel Puigcerdà. L’any 1996 es constituí l’Associació Esportiva Hoquei Gel FC Barcelona, amb catorze membres, però el 2011 n’eren una quarantena. Des de la seva fundació, els veterans del Barça participen en els torneigs amistosos de Jaca, Vitòria, Sant Sebastià, Majadahonda, Puigcerdà, Viella i Barcelona. Igualment ho fan els veterans del club aranès, una de les seccions amb més empenta de l’entitat, que organitza cada any un torneig al final del mes d’octubre. Existeix un altre àmbit de joc, anomenat hobby hoquei, que reuneix aquelles persones majors d’edat que s’han incorporat de forma tardana a la pràctica de l’hoquei sobre gel, sempre des del vessant amateur. En aquesta modalitat no estan permeses les càrregues. A Catalunya, els dos equips amb més tradició són l’Ice Barna (abans Ice Barça), de Barcelona, i l’Stick Cansat, de Puigcerdà. Ambdós organitzen torneigs propis i participen en els campionats que se celebren a Espanya o l’estranger. En la pràctica de l’hoquei sobre gel figura encara una altra variant, el pond hockey, que es juga sobre llacs o estanys gelats. En aquests partits no es permet el contacte físic i no hi ha àrbitres. És molt habitual als països del nord d’Europa, els Estats Units i el Canadà. A Catalunya, el 2012 se celebrà el primer Torneig de pond hockey de Meranges-Cerdanya, a l’estany de Tarteres, en record de la primera competició sobre el llac de Puigcerdà celebrada al final dels anys cinquanta.