i hoquei sobre herba | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

hoquei sobre herba

Sumari de l’article

Sinònimhockey
Jugadors d’hoquei sobre herba del Club Deportiu Terrassa Hockey que jugaren el primer partit oficial del club, el 1912
CD Terrassa Hockey
esports esport
Esport practicat entre dos equips que consisteix a introduir una bola a la porteria contrària amb l’ajut d’un bastó anomenat estic.

El terreny de joc pot ser un camp a l’aire lliure o una pista coberta o descoberta (hoquei sala). Els mateixos esportistes que juguen a hoquei sobre herba practiquen també l’hoquei sala, ja que les competicions s’alternen en el calendari. En l’hoquei sobre herba, els equips són formats per onze jugadors: un porter, equipat amb proteccions especials, i deu jugadors de camp, amb una disposició tàctica similar a la del futbol. El terreny de joc és rectangular, de 91,40 m de llarg per 55 d’ample. Les porteries fan 3,66 m de llarg per 2,14 d’alt. Només es pot marcar gol colpejant la pilota amb l’estic dins d’una zona delimitada com a àrea. Els partits, dirigits per dos àrbitres, consten de dues parts de 35 min amb un descans de 5 min. La pilota és de plàstic dur, normalment de color blanc i amb una circumferència aproximada de 230 mm. L’estic és de fusta, fibra de vidre o fibra de carboni, i té una pala inferior corba, plana en una de les seves parts. L’hoquei sala es practica sobre una pista rectangular (40 × 20 m) de superfície dura (ciment, fusta) entre dos equips formats per cinc jugadors i un porter cadascun. Els partits tenen dues parts de 20 min i només es permet aixecar la bola en els xuts a porteria. A diferència de l’hoquei sobre patins, en l’hoquei sobre herba i l’hoquei sala la pilota només es pot impulsar amb la part plana de l’estic.

Els inicis a Catalunya

L’hoquei modern nasqué el 1886 quan vuit clubs de Londres constituïren la federació d’hoquei i en redactaren un reglament, tot i que ja s’havia començat a practicar uns quants anys abans en un camp de dimensions més grans, amb porteries també més grans i més jugadors. Hi ha constància de jocs similars a l’hoquei (amb un bastó i una pilota) a la Grècia antiga, el continent americà –abans del mestissatge– i el món àrab. Per això l’hoquei es considera l’esport d’equip més antic del món. A Barcelona, al cadirat superior del cor de la catedral hi ha una misericòrdia (relleu) del segle XIV atribuïda a Pere Sanglada que representa un joc de bastó i pilota. En ocasions la Federació Catalana de Hockey ha fet servir aquesta imatge per a il·lustrar les seves medalles i trofeus. Des dels Jocs Olímpics de Londres (1908) forma part del programa de competició.

Plantilla del Club Egara que guanyà la Copa d’Europa del 1970
Club Egara
A Catalunya s’introduí al principi del segle XX, sota la influència anglesa, quan es començà a practicar entre la joventut de la classe benestant. El 1907 es fundà el Barcelona Hockey Club, que entrenava en un camp de lloguer davant de l’Hospital Clínic. Josep Omedes, promotor i capità de l’equip, és considerat l’introductor a Catalunya. Havia vist jugar els residents d’una colònia anglesa de la Conreria (Sant Fost de Campsentelles) i decidí imitar-los amb els seus amics a Barcelona. Aquest primer club tingué una vida molt curta. Quan es dissolgué, alguns dels seus jugadors marxaren a l’equip del Reial Club Deportiu Espanyol i d’altres, com el mateix Omedes, a la Reial Societat Tennis Pompeia, fundada el 1914. Una mica més tard, l’hoquei aterrà a Terrassa, ciutat que amb els anys es guanyà per mèrits propis el títol de capital d’aquesta modalitat esportiva. El curs 1910-11 un grup d’exalumnes de les Escoles Pies, reunits a l’Ateneu Calassanci de Terrassa, decidiren portar un nou esport a la ciutat i es decantaren per l’hoquei. En aquest grup tingué un paper rellevant Antoni Escudé Galí, reconegut com l’iniciador de l’hoquei a Terrassa. Els joves egarencs demanaren els materials i el reglament a la casa Williams de París i el 14 d’abril de 1911 arribaren els primers estics a Terrassa. Es creà el Lawn Hockey Club Calassanci, que després es fusionà amb el Terrassa Futbol Club. Dins del club de futbol la secció d’hoquei actuava de manera independent, amb junta pròpia. Aquest és l’embrió del Club Deportiu Terrassa Hockey, degà de l’hoquei català i espanyol.

El 2 de juny de 1912 es jugà el primer partit a Catalunya amb onze jugadors a cada equip. El disputaren el Lawn Hockey Club Calassanci i el Reial Club Deportiu Espanyol, que tenia una plantilla de jugadors ocasionals, que practicaven alhora l’hoquei sobre herba i el futbol. Tingué lloc al camp del Maurí, a l’avinguda de Jacquard de Terrassa. Poc després es jugà un partit a Barcelona entre l’Espanyol i el Reial Polo Jockey Club de Barcelona. Després d’aquest partit creixé l’afició per l’hoquei i el 1913 el Polo ja disposava de dos equips complets.

Paco Amat, amb la pilota, durant el partit entre el Club Egara i el Júnior FC, 1962-63
Club Egara
A mesura que la pràctica de l’hoquei s’anà consolidant, aparegueren nous clubs i es crearen les primeres estructures organitzatives. L’any 1917 nasqué a Barcelona el Júnior Futbol Club, que els anys seixanta es traslladà a Sant Cugat del Vallès. El 1918 es constituí l’Associació d’Hoquei de Catalunya i se celebrà el primer Campionat de Catalunya, que guanyà el Reial Polo Jockey Club. Aquesta entitat, que a partir del 1939 passà a ser el Reial Club de Polo de Barcelona (RCPB), aconseguí set campionats consecutius. El 1922 es creà a Barcelona la Federació Espanyola d’Hoquei amb delegats de Barcelona, Madrid i Bilbao, ciutats on ja feia anys que es practicava aquest esport. El 1923 nasqué la Federació Regional d’Hoquei de Catalunya, que després passà a anomenar-se Federació Catalana de Hockey (FCH). El primer president fou el baró de Güell.

Els anys vint i trenta són d’assentament i normalització. El 1923 es dissolgué la secció d’hoquei del Pompeia i la majoria de jugadors passaren al FC Barcelona, que incorporà aquesta modalitat esportiva. El 1927 es disputà el primer partit d’hoquei femení entre els equips del Polo i el Júnior. Aquell any també la selecció catalana jugà contra la de la resta d’Espanya al camp de les Corts. En els Jocs Olímpics d’Amsterdam (1928), Espanya participà per primera vegada en la competició d’hoquei sobre herba, que es consolidà definitivament. Aquella primera selecció olímpica tingué onze jugadors catalans. El 1929, coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona, s’inaugurà un camp municipal d’hoquei a Montjuïc. L’any 1931, després d’una disputa sobre on s’havia de celebrar el partit de desempat de la final del Campionat d’Espanya entre el FC Barcelona i el València, es produí una ruptura entre la federació catalana i l’espanyola, que no se solucionà fins la temporada 1932-33. El 1935 l’equip del Terrassa Futbol Club tenia tants jugadors que alguns es veien obligats a anar a jugar a Sabadell, la qual cosa portà al naixement del Club Harmonia Egara, més tard Club Egara.

Els jugadors de l’Atlètic Terrassa Hockey Club rebent les felicitacions després de guanyar la Copa d’Europa el 1998
Atlètic Terrassa HC
La Guerra Civil aturà oficialment les competicions –es jugaren només alguns partits amistosos–, però un cop acabada, l’hoquei recuperà l’embranzida i va viure un període d’expansió per tot el territori català. El 1944 hi havia 124 llicències de primera, 221 de segona i 33 en categoria femenina. Els anys quaranta i cinquanta els equips degans, Polo i CD Terrassa, lideraren les competicions catalanes i espanyoles. El 1952 nasqué l’Atlètic Terrassa Hockey Club, format per un grup d’amics provinents de l’antic Educación y Descanso. El 1955, a Barcelona, en els segons Jocs Mediterranis, la selecció espanyola guanyà la medalla d’or.

El 1956, sota els auspicis de la Federació Catalana de Hockey, al Palau d’Esports de Barcelona s’organitzà un torneig internacional d’hoquei sala, que es presentà com un nou esport. A partir d’aquell moment la implantació d’aquesta modalitat ha estat progressiva a Catalunya. Els Campionats de Catalunya d’hoquei sala se celebren intercalats entre les competicions d’hoquei sobre herba. Els clubs participants acostumen a ser els mateixos, tot i que les composicions dels equips són diferents. També hi ha Campionats d’Espanya, Copa d’Europa i Copa del Món, però no és esport olímpic. L’èxit més important ha estat la Copa d’Europa aconseguida per l’Atlètic Terrassa l’any 1999 en categoria masculina. Més enllà de les competicions oficials, l’hoquei sala s’ha guanyat un lloc com a modalitat reina dels torneigs amistosos o d’estiu. Al començament de la temporada 1959-60 se celebrà el primer torneig d’hoquei sala del Club Tennis Les Fonts, que amb el temps s’ha convertit en cita obligada del calendari català. Els torneigs d’estiu a les localitats d’Alp i Calella de Palafrugell contribueixen igualment a la difusió d’aquesta modalitat, sempre més associada al lleure.

L’arribada de la gespa

L’any 1957, coincidint amb els actes del cinquantenari de la federació catalana, s’inaugurà el primer camp amb gespa natural a Montjuïc. Fins aleshores l’hoquei es jugava en camps de terra. La gespa possibilità un joc més ràpid i vistós. La temporada 1957-58 la federació espanyola instaurà oficialment la Lliga estatal. El primer campió fou el RCPB. Des del naixement d’aquesta competició els clubs catalans n’han ocupat els primers llocs, alhora que els jugadors catalans també han estat majoria a les seleccions espanyoles. L’any 1958 es disputà el primer Campionat de Catalunya i d’Espanya en categoria femenina, que guanyà el CD Terrassa, un club amb una gran tradició en l’hoquei femení i el millor palmarès del país.

En els Jocs Olímpics de Roma (1960), la selecció espanyola, amb dotze jugadors catalans de divuit, aconseguí la seva primera medalla amb una tercera posició. El jugador del RCPB Eduard Dualde, capità de la selecció, fou nomenat millor esportista espanyol del 1960. A Catalunya, en categoria masculina, els anys seixanta són monopoli del Club Egara, que guanyà nou campionats seguits (1963-71). En noies, el Campionat de Catalunya és cosa de dos: CD Terrassa i RCPB. En aquesta dècada no hi hagué Lliga espanyola, per la qual cosa els millors equips de Catalunya jugaven el Campionat d’Espanya, anomenat Copa del Generalísimo, cada final de temporada. La Lliga no es recuperà fins la temporada 1969-70.

Partit de la temporada 2012-13 entre el Club Deportiu Terrassa i el Club Egara
CD Egara
L’any 1968, en els Jocs Olímpics de Mèxic, catorze jugadors de la selecció espanyola eren catalans. El 1971 Barcelona acollí la primera Copa del Món. En principi aquest campionat s’havia de celebrar al Pakistan, un país amb molta tradició hoqueística, però la situació política no ho permetia i la proposta arribà a la federació espanyola, que de seguida la traslladà a la federació catalana. La Copa del Món se celebrà a Barcelona i Terrassa del 15 al 24 d’octubre de 1971. La selecció espanyola, amb tretze jugadors catalans, aconseguí la medalla de plata després de perdre la final contra el Pakistan. En aquells moments l’hoquei era l’esport espanyol olímpic amb millors classificacions internacionals.

Els anys setanta el Polo (en categoria masculina i femenina) i l’Egara (en homes) dominaren els Campionats de Catalunya. Al final dels setanta arribà una de les revolucions més importants en el món de l’hoquei: la gespa artificial. Aquesta superfície, del tot plana i regular, afegí nous atractius a aquest esport, que es convertí en més preciosista. El joc és més ràpid i més tècnic, amb un control millor de la pilota. El 1978 el camp del Cinquantenari de Montjuïc estrenà un revestiment de gespa artificial igual que el que s’havia utilitzat en els Jocs Olímpics de Mont-real i s’aprofità l’ocasió per a batejar-lo com a Estadi Pau Negre, en homenatge a una de les persones que més ha fet per l’hoquei català des de l’àmbit directiu. Pau Negre presidí la Federació Catalana de Hockey (1955-60), l’espanyola (1963-69) i l’europea (1969-73), i impulsà la creació de l’Associació Deportiva Bolsa de Barcelona, que desaparegué el 1988. El seu fill Leandre feu el mateix a partir dels anys vuitanta i, des del 2008, ha presidit la federació internacional. La família Negre, propietària de la finca de Can Salvi a Sant Andreu de la Barca, tingué una influència decisiva en l’arrelament de l’hoquei en aquesta localitat, on el 1970 es fundà el Club Hockey Sant Andreu. A partir del 1984 el Polo, l’Egara, l’Atlètic, el Terrassa i el Júnior construiren el seus camps sintètics gràcies a un conveni firmat amb les institucions. Deu anys després, un segon acord permet noves inauguracions. En aquest interval de temps s’introdueix un canvi important: els primers camps sintètics són de gespa i sorra, però els segons són de gespa i aigua. Això vol dir que s’han de regar sempre abans de jugar.

El somni olímpic

Jugadors catalans olímpics

El 1986 es confirmà la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 i Terrassa fou declarada subseu d’hoquei sobre herba. En aquest context l’hoquei egarenc inaugurà unes instal·lacions de primer nivell i nasqueren dos nous clubs. El 1988 es constituïren el Línia 22, després fusionat amb el Club Tennis Les Fonts, i el Matadepera 88. En categoria masculina aquesta és la dècada prodigiosa de l’Atlètic Terrassa Hockey Club, que guanyà el seu primer Campionat de Catalunya (1980) i es proclamà campió d’Europa de clubs (1985). En noies, el Terrassa i el Júnior es reparteixen els títols de campiones de Catalunya.

L’any 1992, la selecció femenina guanyà la medalla d’or dels Jocs Olímpics. Era la primera vegada que aquesta selecció competeix en uns Jocs i el primer títol olímpic per a un esport d’equip en categoria femenina. Quatre de les setze integrants del conjunt espanyol són catalanes: Cèlia Corres, Anna Maiques, Núria Olivé i Elisabet Maragall, que feu el gol que donà la victòria davant d’Alemanya a la final. La selecció masculina, amb tretze jugadors catalans, quedà cinquena i obtingué un diploma olímpic. Quatre anys després, en els Jocs Olímpics d’Atlanta (1996), l’equip masculí, amb onze catalans, aconseguí la medalla de plata, mentre que la selecció femenina hi quedà última. Als Jocs Olímpics de Pequín (2008), el conjunt masculí, amb tretze jugadors catalans, aconseguí la medalla de plata.

A Catalunya, els anys noranta confirmen la supremacia de dos clubs, Atlètic i Egara, que s’emporten la major part de títols catalans i espanyols. En la primera dècada del segle XXI el Polo se suma a la llista d’equips campions. En la història de la Lliga estatal, en categoria masculina, aquests tres clubs acaparen el palmarès (42 títols de 45). En categoria femenina, els Campionats de Catalunya se’ls reparteixen el Polo i el Terrassa, però a la Lliga espanyola el gran dominador és el Club de Campo de Madrid. La dècada següent el Terrassa i el Polo aconsegueixen trencar aquesta hegemonia.

El nou segle

Al principi del segle XXI l’hoquei és plenament consolidat a Catalunya i té catorze clubs amb equips federats. Són l’Atlètic Terrassa HC, el Reial Club de Polo de Barcelona, el Club Egara, el CD Terrassa, el Júnior FC, l’Iluro Hoquei Club, el Catalonia Hoquei Club, el Castelldefels Hoquei Club, el Club de Tennis Les Fonts-Línia 22, el Matadepera 88, el Club Hoquei Sant Andreu, el FC Barcelona, l’Olimpia Hockey Castelldefels i el Barceloní Stick Hoquei Club. D’aquests, l’Atlètic, Polo, Egara, Terrassa i Júnior competeixen de manera regular a la Lliga espanyola de divisió d’honor, en categoria masculina i femenina. D’altres només disputen la Lliga masculina (FC Barcelona) o s’han estrenat a la femenina (Castelldefels HC). El calendari competitiu de la Federació Catalana de Hockey inclou els Campionats de Catalunya de totes les categories d’edat i, en algunes d’aquestes, també la Copa Catalunya i la Copa Federació. L’any 2003 Barcelona acollí la Copa d’Europa i estrenà noves instal·lacions. Sobre el que havien estat les pistes d’entrenament d’atletisme dels Jocs Olímpics es bastí un nou camp, el Parc del Migdia. El Pau Negre, al costat de l’Estadi Olímpic, es fa servir com a camp auxiliar. Aquest complex de la muntanya de Montjuïc, de titularitat municipal, i l’Estadi Federatiu de Terrassa, inaugurat l’any 1984, són les instal·lacions que utilitza normalment la FCH per als entrenaments de les seleccions catalanes.

Santi Freixa, membre d’una de les nissagues de l’hoquei català, jugant amb la selecció catalana d’hoquei sobre herba
Atlètic Terrassa HC
El domini de l’hoquei català, amb els triomfs repetits dels equips catalans a les competicions estatals, és indubtable. També és brillant el palmarès a Europa: el Club Egara (1969, 1970), l’Atlètic (1985, 1998) i el Polo (2004) han guanyat la Copa d’Europa de clubs. Els dirigents catalans també presideixen els organismes espanyols, europeus i internacionals. Destaca Joan Àngel Calzado, olímpic a Roma i Tòquio i primer català que fou president de la Federació Internacional d’Hoquei (1996-2001). L’any 2012 Santiago Deo presideix la federació espanyola; Jordi Alcover és vicepresident de l’europea, i Leandre Negre és president de la internacional. Martí Colomer, expresident de la federació catalana i de la federació espanyola, és membre a títol individual del Comitè Olímpic Espanyol.

Tradició familiar i esperit amateur

La pràctica de l’hoquei a Catalunya des dels seus inicis està marcada per dos trets diferencials, claus per a la seva subsistència. Són la tradició familiar i l’amateurisme. Pocs esports poden presumir d’un arrelament tan intens que fa que els cognoms dels fundadors dels clubs s’hagin anat repetint a totes les alineacions de la història. Argemí, Roig, Ventalló i Colomer al Terrassa; Lobo, Negre i Romagosa al Júnior; Dualde, Masana i Fàbregas al Polo; Cabot, Vidal i Agustí al Barcelona; Dinarés, Amat i Comerma a l’Egara, i Malgosa, Escudé, Oliva i Freixa a l’Atlètic són alguns dels cognoms olímpics de l’hoquei català que constitueixen autèntiques nissagues familiars. De vegades han arribat a jugar fins a quatre germans (o germanes) en un mateix equip de la màxima categoria estatal. El cas més rellevant és el dels germans Francesc, Jaume, Pere i Joan Amat Fontanals, jugadors del Club Egara a la dècada dels seixanta i tots quatre olímpics. Pol Amat Escudé, fill de Francesc, continua la tradició familiar i l’any 2008 és declarat millor jugador del món per la Federació Internacional d’Hoquei. Els germans Escudé Torrente (Jaume, Ignasi i Xavi) a l’Atlètic i els Fàbregas Bosch (Eduard, Francesc i Jordi) al Polo, tots internacionals i olímpics, també han fet història. Més enllà dels vincles familiars, entre els practicants de l’hoquei també s’han creat tradicionalment vincles d’amistat. Un nombre reduït de llicències i una alta concentració geogràfica han propiciat una sana companyonia entre rivals de joc. El Torneig de Reis del RCPB, que se celebra des de l’any 1949, els campionats d’estiu a Alp, Calella o les Fonts de Terrassa, i el Torneig Solidari, instaurat l’any 2009 i organitzat conjuntament pels clubs de Terrassa, han ajudat a formar una gran família de l’hoquei. En el terreny institucional, l’any 2010 nasqué Hockey per Terrassa, una associació dels tres clubs més antics de la ciutat (Terrassa, Egara i Atlètic) que buscava unificar esforços per a potenciar i millorar l’hoquei egarenc.

L’altre gran tret diferencial de l’hoquei és l’amateurisme, amenaçat a la primera dècada del segle XXI, quan es produïren els primers fitxatges. L’any 2000, Xavi Arnau, jugador de l’Atlètic, rebé una oferta econòmica per anar a jugar al Polo de Barcelona. Aquest fet provocà una gran sotragada en l’estructura de l’hoquei català i espanyol. Més tard, el Polo fitxà Pol Amat i Jordi Quintana, del Club Egara, i es desencadenà una agra polèmica que no es tancà fins el 2003, quan els presidents del Polo, el FC Barcelona, el Júnior, l’Atlètic, l’Egara i el Terrassa firmaren un pacte de no-agressió, en què es comprometien a no fitxar jugadors catalans. Però el món de l’hoquei pateix un incipient fenomen de professionalització, igual que havia passat abans en altres esports, com el waterpolo. Els equips amb més possibilitats econòmiques remuneren els seus tècnics i alguns jugadors d’elit, però la majoria dels practicants d’aquest esport són amateurs.

Col·laboració: 
Marta Moragas
Llegir més...