L’objectiu del kendo, que en japonès significa ‘via del sabre’, és colpejar l’adversari abans de ser colpejat, normalment amb un sol moviment ràpid i precís. Els combatents agafen el sabre amb les dues mans, s’enfronten de cara, mai de costat com en l’esgrima, i van protegits amb una armadura que consta de casc, faldilla, protector pectoral i protector de braços.
El kendo s’originà al Japó. El seu precedent, el kenjutsu (o ‘art del sabre’), data del segle VIII. L’expansió dels guerrers samurais al segle XI propicià el desenvolupament del sabre japonès. El kenjutsu guanyà protagonisme i incorporà elements religiosos, filosòfics i culturals. La primera escola de kenjutsu fou creada pel samurai Nodo l’any 1346. Al començament de l’era Edo (1603-1867) al Japó hi havia fins a 743 escoles. A principis del segle XVIII es desenvolupà l’equipament defensiu i es començà a utilitzar el shinai (sabre de bambú) en els entrenaments, donant origen al kendo modern. Després de la restauració Meiji (1868) i la desaparició de la classe samurai, el kendo patí un greu retrocés. Algunes figures però, en defensaren la seva pràctica, com Sakakibara Kenkichi, que el 1873 promogué les primeres exhibicions públiques, o Kano Jigoro, fundador del judo, que al començament del segle XX donà suport a l’ensenyament del kendo a les escoles. El 1912 es publicà el Nippon Kendo Kata, que unificà les diferents escoles d’arts marcials amb sabre. Després de la Segona Guerra Mundial el kendo fou prohibit, però el 1952 es fundà la Federació Japonesa de Kendo, que el reintroduí eliminant-ne les seves formes militars. L’any següent tingué lloc el primer campionat de kendo de Japó. Als anys seixanta el kendo s’estengué i fou esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Tokyo (1964). El 1968 es creà l’Associació Europea de Kendo i el 1970 la Federació Internacional de Kendo, que el mateix any organitzà el primer Campionat del món de l’especialitat, celebrat des de llavors cada tres anys. Japó és el clar dominador del kendo a nivell mundial seguit de Corea del Sud. A Europa destaquen França i Alemanya.
El kendo arribà a Catalunya l’any 1973 de la mà del Club Sant Jordi de Barcelona. Un dels seus primers professors i pioner del kendo a l’Estat espanyol fou el japonès Ryo Hiruma. L’any 1975 el Club Sant Jordi organitzà el primer torneig de kendo de l’Estat i el 1979 tingué lloc el primer Campionat de Catalunya. Poc després també destacà el Judo Manresa, que al començament de la dècada de 1980 organitzà algun Campionat d’Espanya de l’especialitat. A mitjan anys vuitanta kendokes com Josep Forés, Miquel Morancho, Darío Nieves, Jordi Randé o Joan Biosca havien participat en competicions internacionals. D’altra banda, el kendo també s’estengué per Catalunya gràcies a les visites de dos mestres de 9è dan: Teruhiko Kurasawa i Kozo Takizawa, aquest últim acompanyat durant els anys vuitanta pel seu fill Kanjo Takizawa. El sensei Kurasawa fou present al Trofeu Joranbo organitzat al Masnou el 1988, així com en les edicions de Barcelona del 1995 i del 2000. Barcelona també acollí l’onzena edició del Campionat d’Europa de kendo (1992). L’any 2003 el Club de Kendo Ryo Shin Kai, fundat un any abans, organitzà la primera edició del Trofeu Kurasawa, competició internacional de kendo impulsada pel sensei Kurasawa. A partir del 2005 fou dirigida pel mestre de 8è dan Kanjo Takizawa. L’any 2012 la Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades tenia tres clubs de kendo federats: el Club de Kendo Ryo Shin Kai, l’AE Renshinkan i el Club de Kendo UPC. Altres gimnassos catalans que també han practicat o practiquen kendo són l’AE Joranbo Ken Yu Kai, el Karate Club Hirota, el Kendo Club Barcelona o el Club Kendo-Iaido de Girona.