Fou membre fundador i primer president del Grup Especial d’Escalada del Club Excursionista de Gràcia, i membre del Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). Com a escalador, pujà a la Bola de la Partió (1940), el Gerro (1941), el Rave (1941) i la Nina (1942), del massís de Montserrat. Fou el primer a escalar la punta més alta del Mallo Firé, anomenada punta Mallafré, del Mallo Riglos (1942), a Osca. Com a esquiador, guanyà el Campionat de Catalunya d’esquí per equips (1946). Rebé la medalla de la Federació Espanyola de Muntanyisme (1946). Fou autor del manual Escalada (1948). El 1975 s’inaugurà el refugi Ernest Mallafré, prop d’on perdé la vida a causa d’una allau durant el descens amb esquís del pic de Monestero, al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Ernest Mallafré Planella
ARXIU J. CERDÀ