És un tipus d’immersió a pulmó lliure que presenta diferents especialitats segons com es practiqui.
Les especialitats de profunditat es fan al mar i consisteixen a descendir verticalment la màxima distància possible seguint un cap o cable guia que serveix de referència. N’hi ha diferents tipus: l’apnea lliure, que no permet l’ús de cap mitjà de propulsió però sí llast o elements auxiliars (aletes, ulleres, llast) que cal retornar a la superfície; l’apnea amb pes constant, en la qual l’apneista s’impulsa únicament amb les cames (no pot tocar el cable guia) i pot portar aletes o monoaletes; l’apnea amb pes variable, en què s’utilitza un dispositiu de llast d’un pes màxim de 30 kg que facilita la immersió i que resta al fons quan l’apneista ascendeix cap a la superfície, i l’apnea amb pes variable absolut, en la qual no existeix limitació de pes del llast i es permet l’ús d’un globus d’aire per pujar a la superfície. Aquestes darreres es practiquen indiferentment amb aletes o monoaleta.
Una especialitat de mar, de recent popularització, és la denominada Jump Blue, una prova mixta que consisteix a aconseguir la màxima distància horitzontal possible, a una profunditat entre 7 i 10 m, al voltant d’un quadrat de 15 × 15 m. El recorregut es fa en el sentit de les agulles del rellotge i al final es mesura la distància aconseguida.
En aigües tancades o piscines es practiquen dues especialitats més: l’apnea dinàmica, que consisteix a recórrer la màxima distància possible en sentit horitzontal dins l’aigua, amb aletes o sense, i l’apnea estàtica, que consisteix a romandre immòbil dins l’aigua durant el màxim de temps possible. També es pot fer al mar, però en una piscina es pot controlar millor la temperatura de l’esportista, que està en repòs absolut.
La paraula apnea en grec significa ‘sense aire’. En els seus orígens, l’apnea es relacionava amb activitats de subsistència com ara la pesca de perles o esponges, i més tard amb la pesca submarina. A mitjan segle XX es començà a desenvolupar com una especialitat esportiva amb personalitat pròpia, però no fou fins la dècada de 1970 quan es van generalitzar les competicions en àmbits locals i internacionals.
Amb relació a l’apnea en profunditat, cal dir que alguns metges havien considerat, durant la dècada de 1950, que la profunditat de 30 m era un límit insuperable a causa de la pressió de l’aigua sobre la caixa toràcica de l’immersionista, però la realitat demostrà el contrari. El 1950 Raimondo Bucher registrà el primer rècord oficial amb 22 m. Dues dècades després ja s’havien superat els 70 m de profunditat i el 2010 William Trubridge establí el rècord d’apnea amb pes constant amb una marca de 95 m. En apnea dinàmica, el 2008 Alexei Mochanov establí el rècord de profunditat en 250 m utilizant aletes.
La pràctica de l’apnea exigeix una molt bona forma física, una preparació mental adequada i la utilització de tècniques de relaxació i respiració sovint molt sofisticades. En ocasions es pot recórrer també a una pràctica prèvia amb oxigen, però mai en competició. També cal el domini de la capbussada i la natació. Uns dels mites d’aquest esport, el francès Jacques Mayol, va utilitzar per primer cop tècniques orientals de relaxació relacionades amb el ioga (el Pranayama) que li van permetre, per exemple, superar els 4 min en apnea estàtica. Actualment els esportistes utilitzen qualsevol tipus de preparació per a assolir temps abans impossibles d’imaginar, com ara els 19.21 min del suís Peter Colat, que li atorgaren un rècord Guinness d’immersió el 2010. També cal dominar la tècnica de la compensació, que equilibra la pressió a l’oïda per evitar danys al timpà, ja que la pràctica de l’apnea exposa l’esportista a greus perills, especialment durant l’ascens, quan pot perdre la consciència i ofegar-se. És per això que, tot i tractar-se d’un esport individual, en realitat es practica en equip per raons de seguretat.
L’apnea guanyà popularitat amb la difusió de la pel·lícula Le Grand Bleu (1988) i el 1992 es creà l’Associació Internacional pel Desenvolupament de l’Apnea.
A Catalunya els primers practicants de l’apnea foren els pescadors submarins de la dècada de 1940. D’aleshores ençà, entre els membres de diferents clubs de busseig, pesca submarina o natació, s’han format diferents generacions de capbussadors, aixoplugats a la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, que s’encarrega d’organitzar diferents competicions i validar les marques obtingudes pels esportistes. La primera competició oficial es va disputar a les piscines Picornell de Barcelona (1996). Els actuals rècords de Catalunya d’apnea estàtica foren establerts per Óscar López (6.40 min el 2009) i Paula Miñene (4.35 min el 2004); d’apnea dinàmica per Iván Alonso (150 m el 2006) i Sílvia Roig (114,45 m el 2007), que també establí el de Jump Blue femení (75,44 m el 2006), i el de Jump Blue masculí per Ivan Terol (114, 44 m el 2006).