Les curses poden ser de velocitat o resistència, sobre una superfície asfaltada o de terra, normalment en circuits tancats o per carretera. En aquest darrer escenari les proves més habituals són els ral·lis i les pujades cronometrades. Sobre terrenys accidentats (offroad), es disputen proves d’enduro, motocròs i trial. Aquesta darrera modalitat consisteix a superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, en un temps determinat sense posar els peus a terra. Altres modalitats motociclistes són les minimotos (curses en circuits asfaltats), els quads, els raids, el supermotard (curses en circuits ovals de terra batuda caracteritzades pel derrapatge dels vehicles) i el freestyle, que consisteix en la realització de salts i acrobàcies sobre la moto. A l’hora de competir es distingeixen tres grans categories en funció del tipus de motocicleta utilitzada: de sèrie, millorada (o trucada) i de competició; i les curses agrupen els vehicles en diferents cilindrades segons la potència dels motors, com per exemple els 125 cc, 250 cc o 500 cc. Cubicatges superiors (750 cc o 1.000 cc) s’utilitzen preferentment en proves de resistència.
L’inici del motociclisme industrial i esportiu
El motociclisme, des dels seus orígens, ha anat de la mà de l’automobilisme tant pel que fa a la indústria com pel vessant esportiu. El pioner mundial de l’automoció també fou el precursor de les motocicletes. El 1884 Gottlieb W. Daimler i el seu soci Wilhelm Maybach construïren i patentaren l’anomenat vehicle muntura, un giny de fusta amb dues rodes en el qual el conductor seia a cavall –com ja es feia amb les bicicletes – i era propulsat per un motor monocilíndric de combustió endotèrmica que abastava els 6 km/h. El mateix any, a Munic (Alemanya), es fabricà la primera motocicleta en procés industrial amb el nom dels seus creadors, Hildebrand & Wolfmüller. A Catalunya, el barceloní Miquel Villalbí fabricà, el 1905, una petita sèrie de motocicletes que vengué al preu de 1.200 pessetes. Era un monocilíndric de 4T i 430 cc produït completament al seu taller, inclosos els carburadors i l’encesa, però la total absència d’indústria auxiliar no li permeté perllongar la seva aventura industrial motociclista que, un cop més, fou capdavantera a tot l’Estat espanyol.
L’esportivització del motociclisme arribà amb l’inici del segle XX. El 1904, arran de l’organització de la International Cup (prova anual per països), es creà la Federació Internacional de Clubs Motociclistes. Refundada l’any 1912, esdevingué l’actual Federació Internacional de Motociclisme (FIM) el 1949. Una de les primeres manifestacions esportives tingué lloc a l’illa de Man el 1907 i fou la celebració del primer Tourist Trophy. El 1913 es disputà a Anglaterra la primera edició dels International Six Days Trial, els 6 Dies Internacionals d’Enduro (ISDE) des del 1981. La FIM regula i organitza les principals competicions d’abast mundial de totes les modalitats motociclistes. El primer Campionat del Món motociclista se celebrà el 1936 en l’especialitat de speedway, i la primera edició del Mundial de velocitat es disputà l’any 1949 a partir d’un calendari de grans premis celebrats en diferents països.
Barcelona també fou capdavantera en el procés d’esportivització del motociclisme. La primera cursa disputada tingué lloc el 10 de desembre de 1899 en un circuit urbà que enllaçava el passeig de Sant Joan, a l’altura de la plaça de Tetuan, amb els carrers del Rosselló i de la Indústria, organitzada pel diari esportiu Los Deportes.
El motociclisme esportiu a Catalunya
Pilots catalans campions del món
Més endavant, entrant ja al segle XX, es disputà una cursa al parc de la Ciutadella (1904), amb victòria de Rafael Escoda pilotant una Minerva de 3,5 HP, i la copa Sportmen’s Club (1906), que guanyà Lluís Vidal amb una Wanderer. A la primavera d’aquell darrer any s’organitzà la primera prova internacional, dita Copa Samà en honor del seu promotor i mecenes, l’indià Salvador Samà, marquès de Marianao. Aquella cursa seguí un itinerari de carreteres amb recorregut Tarragona-Lleida-Tarragona, en el qual s’imposà Rafael Escoda amb una Göricke-Minerva. L’any següent tingué continuïtat i la victòria fou per als francesos Harry, pilotant una René Gilet, i Derny amb una Peugeot, per davant dels catalans Julio Marial i Miquel Arteman. Aquest darrer fou el primer campió d’Espanya de motociclisme, l’any 1909, en guanyar la cursa del circuit Sitges-Castelledefels amb una Griffon-Zedel. A la mateixa època es convocà la primera prova del quilòmetre llançat que també guanyà Arteman, a 79,3 km/h, amb la mateixa moto. El 1913 se celebrà la primera cursa en pujada cronometrada; l’escenari fou la carretera dels Brucs, que acollí una extraordinària participació i nombrosa afluència de públic provinent de Barcelona, Manresa i Igualada. El guanyador absolut fou Guillermo Ubarre amb una Motosacoche, i l’èxit esportiu i social de la cursa provocà que es convertís en una de clàssica anual. Pocs mesos després, s’organitzà la primera competició de regularitat –precursora dels ral·lis – sobre un recorregut de 170 km amb sortida i arribada a Barcelona, tot passant per Terrassa, Martorell i Manresa. En aquella cursa pogueren competir per primer cop les motocicletes amb sidecar. Antonio Sanromà, amb una Sun, fou el guanyador d’aquesta nova especialitat, mentre que Lluís Puig portà la seva New Hudson al triomf absolut.El mateix 1913 fou fundat l’Amateur Moto Club de Barcelona, que donà lloc al Reial Moto Club de Catalunya (RMCC) l’any 1916. Aquesta entitat, l’agost del 1914, organitzà el I Gran Premi de Catalunya – Copa S.M. Alfons XIII al circuit del Baix Empordà, amb epicentre a Sant Feliu de Guíxols. El guanyador absolut fou Jaime Duran amb una Motosacoche de 350 cc, que s’imposà a Juan A. Orús, que pilotava una versió de 500 cc de la mateixa marca. Ambdós pilots dominaren les curses de l’època, incloses les pujades cronometrades, entre les quals també destacaven les proves celebrades a Vallvidrera, la Conreria, l’Ordal i l’Arrabassada, que fou puntuable per al Campionat d’Europa de Muntanya (1932). Durant la Primera Guerra Mundial es disputà el primer ral·li motociclista, la Volta a Catalunya (1916), amb un itinerari que passava per les quatre capitals catalanes, amb sortida i arribada a Barcelona. El guanyador fou Pedro Estadella (Indian), i la prova esdevingué un clàssic del calendari català fins al final de la centúria. La primera cursa de speedway disputada a Catalunya tingué lloc l’agost del 1929 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, malgrat que aquesta especialitat no gaudí de continuïtat, al contrari que les proves de resistència, curses de llarga durada que posen a prova la resistència de pilots i de màquines. Les Sis Hores del Vallès (1930) fou la primera prova d’aquesta mena que, per un circuit de carreteres, s’organitzà a Catalunya. S’imposà Ignasi Faura amb Motosacoche.
El 1923 el RMCC i el Moto Club de España fundaren la Federación Motociclista Española, que tingué la secretaria general a Barcelona fins el 1939. Als anys trenta, els catalans Miquel Simó, Ignasi Faura, Alfredo Flores i Fernando Aranda foren els pilots més destacats. Al començament del circuit de Montjuïc, llavors anomenat Circuit de l’Exposició (la primera cursa es disputà el 1932), aconseguiren triomfs internacionals que els obriren les portes de marques estrangeres. Simó fou pilot semioficial de Terrot, marca amb la qual s’imposà en diferents Grans Premis europeus i disputà diverses edicions del Tourist Trophy de l’illa de Man, on fins i tot aconseguí una Rèplica TT (1936) abans de patir un greu accident (1939), en aquell mateix circuit britànic, que l’apartà de la competició. Aquests pilots catalans internacionals foren rellevats pel barceloní Ernesto Vidal, que destacà després de la Guerra Civil Espanyola.
La llavor dels èxits
Acabada la guerra, no hi havia cap mena de matèria primera en tot l’Estat. Malgrat això, alguns emprenedors de la indústria catalana treballaren en el sector motociclista amb perspectives de futur. Així nasqueren les marques Montesa, OSSA, Derbi, Bultaco, Sanglas i Rieju. Aquestes factories forjaren nous pilots que marcaren les diferències. Figures com Marqués, Milà, Cavestany, Turuta Llobet o Soler Bultó impulsaren un nou motociclisme esportiu al marge de les restriccions que el règim imposava per a les importacions de qualsevol vehicle. Amb aquest planter de nous pilots, la marca Montesa, amb l’empenta de F.X. Bultó, s’encaminà cap a la modalitat de la velocitat i participà oficialment en el GP d’Holanda, en el circuit d’Assen, i també en el Tourist Trophy. En el seu debut a l’illa de Man, el 1951, assolí el primer lloc en la classificació de motos de dos temps mitjançant el cinquè lloc de Juan Soler Bultó –el qual aconseguí una Rèplica TT – i el sisè de J.M. Turuta Llobet. Repetí èxit en l’edició de 1956 amb les mítiques Sprint 125 de carenat integral pilotades per Marcelo Cama, Paco González i Enric Sirera, que assoliren el segon, el tercer i el quart lloc de la classificació final, només per darrere del campió del món Carlo Ubbiali.
A conseqüència de la separació entre F. X. Bultó i Pere Permanyer a la societat Montesa, el 1958 es fundà Bultaco. Bultó s’endugué un grup de col·laboradors a la nova empresa, fet que generà una gran rivalitat entre les dues marques. Els primers anys d’aquelles aferrissades lluites esportives, que després s’estengueren a les modalitats de muntanya, foren protagonitzats pels pilots Marcelo Cama, Ricardo Quintanilla i Mauricio Aschl per part de Bultaco, i els germans Enric i Jordi Sirera i Josep Maria Busquets, per part de Montesa. Enmig d’aquest duel, s’hi afegí posteriorment la factoria OSSA, de la família Giró. L’any 1960, l’equip Bultaco, format pels catalans M. Cama i R. Quintanilla amb Paco González, John Grace i Georges Mónneret, establí tres rècords mundials de velocitat i resistència (12 i 24 hores) a l’autòdrom de Montlhèry (París), fet que tingué un gran ressò internacional. Montesa donà la rèplica amb la històrica Operació Impala (1962), expedició que travessà el continent africà. Els pilots Oriol Regàs, Rafa Marsans, Tey Elizalde, Enrique Vernis i Manuel Maristany completaren el recorregut entre Ciutat del Cap i Tànger amb tres prototips del futur model Impala, i foren rebuts a Barcelona amb grans honors.
La projecció internacional
Salvador Cañellas (davant) durant les 24 hores de Montjuïc de 1975
PENYA MOTORISTA BARCELONA
El 1955, l’equip Montesa, format pels pilots catalans Josep Sol, Joan Fernández i Ernest Foca Millet, guanyà el Trofée International Motocycliste de Mònaco. Les proves de regularitat es popularitzaren força a Catalunya i donaren lloc a la creació de ral·lis com el de les Quatre Capitals, el 2.000 Viratges o el Costa Brava, en els quals les marques catalanes participaven amb els seus millors pilots. Els germans Millet, Joaquín Pingüino Sagnier, Rafa Marsans, Oriol Regàs i Josep Maria Arenas per part de Montesa, i Conrado Cadirat, Enric Palero, Josep Romeu, els germans Elizalde, Carlos Giró i Luis Yglesias en representació d’OSSA, entre d’altres, foren les figures més destacades de la modalitat, que molts compaginaven amb les proves de resistència. El mateix 1955 es disputaren les primeres 24 Hores de Montjuïc. Juan Soler Bultó i Josep Maria Turuta Llobet, amb una Montesa 125 Brío 90, en foren els vencedors. Ràpidament la prova assolí gran popularitat i projecció internacional. L’any següent Montesa repetí victòria amb Elizalde-Lucas, però aviat Ducati, ja establerta a Barcelona mitjançant la Mototrans, es convertí en el gran rival participant amb motos i pilots de la seu italiana. Ducati s’imposà en diverses edicions i el 1962 ho feu amb el català Ricardo Fargas de pilot. Altres victòries catalanes en aquesta competició les aconseguiren els germans Jordi i Enric Sirera (1963, Montesa), J.M. Busquets (1966, Montesa), Carlos Giró i Luis Yglesias (1967, OSSA 250), Juanjo Rodes i Ricardo Fargas (1968, Norton 750), Salvador Cañellas i Carlos Rocamora (1969, Bultaco) i Benjamín Grau i Joan Bordons (1972, Bultaco). La parella Cañellas-Grau, amb una Ducati 860, guanyà dues edicions (1973, 1975) i fou l’equip més temut de la cursa a mitjan anys setanta. Després de quatre anys de domini de les Honda oficials amb pilots estrangers, els barcelonins Alejando Tejedo i Josep Maria Mallol tornaren a dur una Ducati al graó més alt del podi en la primera edició puntuable per al Campionat del Món de resistència de Montjuïc, que fou motiu de boicot per manca de seguretat. Els darrers pilots catalans que s’imposaren a Montjuïc, sempre amb una Ducati 750, foren B. Grau, que té el rècord de victòries amb set triomfs, Reyes, De Juan, Garriga i Cardús. La prova perdurà fins el 1986, quan el pilot barceloní Domingo Parés patí un accident mortal. El vell circuit de l’Exposició s’havia quedat petit per la potència de les motos d’aquells temps i mai més se celebrà una cursa motoritzada a Montjuïc. Des del 1993 s’organitza anualment una cursa de 24 h al Circuit de Catalunya amb molt èxit participatiu i suport popular.
Pel que fa a la velocitat, en els primers anys seixanta despuntà Ramon Torras, que s’integrà en l’equip Bultaco i es convertí en el pilot que calia batre en els circuits de tot l’Estat. També destacà en l’àmbit internacional per les seves proeses amb la petita Bultaco monocilíndrica de 2T, capaç de vèncer les pluricilíndriques italianes i japoneses de 4T. Era un pilot de gran qualitat, que apuntava a futur campió del món, i diverses marques estrangeres se’l disputaven quan morí prematurament al circuit urbà de Comarruga el 1965.
Sortida de les 24 hores de motociclisme al Circuit de Catalunya, 2011
CIRCUIT DE CATALUNYA / MIQUEL ROVIRA
Mentre en els campionats estatals de velocitat la rivalitat Montesa–Bultaco era arbitrada per les OSSA de Santiago Herrero i Carlos Giró, que assoliren el títol de 250 cc (1967, 1968, 1969), la factoria vallesana Derbi s’obria camí en els Campionats del Món de la nova cilindrada de 50 cc amb el tarragoní J.M. Busquets, que poc després formà equip amb Salvador Cañellas i Ángel Nieto. Cañellas, que havia estat el primer a guanyar un Gran Premi del Mundial, al circuit de Montjuïc (1968), amb una Bultaco TSS 125, repetí el triomf dos anys després en el mateix escenari amb la Derbi 50 cc, i Nieto es proclamà campió del món (1969) amb la mateixa moto. Quan Cañellas passà a l’automobilisme, el destacat esquiador nàutic Víctor Palomo prengué el relleu català en el Campionat del Món de motociclisme. Competí en les categories mitjanes de 250 i 350 cc durant diversos anys i guanyà el GP d’Espanya de 350 cc a Montjuïc (1974) amb Yamaha. Però el seu millor resultat arribà en els 750 cc quan conquerí el títol del campionat FIM de la categoria (1976). El barceloní Benjamín Grau també va córrer aquella dècada amb l’equip Derbi, i es proclamà diverses vegades campió estatal de 50 i 250 cc i també de la classe 750 amb Yamaha. De tota manera, el seu èxit més notable fou la victòria en el GP d’Espanya (1974), a Montjuïc, amb una Derbi 125. En aquells temps, les marques catalanes havien anat substituint la velocitat per les creixents modalitats de fora de carretera (motocròs, trial, enduro). Només Derbi i OSSA prosseguiren amb la velocitat i encapçalant el Campionat del Món. Aquesta última marca construí una moto innovadora en l’època mitjançant tecnologia catalana d’avantguarda. Obra de l’enginyer Eduardo Giró, que dissenyà un xassís de xapa de magnesi amb inèdita estructura monocasc que li conferia una extraordinària rigidesa, lleugeresa i estabilitat, i un motor monocilíndric 2T de vàlvula rotativa, permeté al seu pilot, S. Herrero, lluitar pel títol mundial de 250 cc (1969, 1970) davant les pluricilíndriques italianes i japoneses que llavors dominaven els campionats. El 1970, però, quan liderava el Mundial de 250 cc, Herrero patí un accident mortal al Tourist Trophy de l’illa de Man i OSSA es retirà del campionat en mostra de dol. Successivament, s’anà dedicant a les curses de fora de carretera com feien de ple Montesa i Bultaco. A la fi del 1972, després de guanyar cinc Campionats del Món, Derbi també deixà aquesta competició, malgrat que continuà disputant els campionats estatals de velocitat amb Nieto i Grau mentre s’aprofundia en el motocròs. Quatre anys després, es feu una coalició entre la Real Federación Española de Motociclismo (RFME) i Bultaco amb els tècnics holandesos Jan Thiel i Martin Mijwaart –autors de la Jamathi – per tornar al Campionat del Món. Plegats, guanyaren tres títols de 50 cc amb el zamorà Ángel Nieto (1976, 1977) i el valencià Ricardo Tormo (1978) com a pilot privat.
Els campions del món catalans
La crítica situació econòmica i industrial provocada per la crisi del petroli (1973) incidí negativament en les participacions internacionals de les marques catalanes i dels seus pilots, que patiren una davallada considerable al final de la dècada de 1970 i el principi de la de 1980. La indústria motociclista catalana defallí al llarg dels anys vuitanta fins gairebé desaparèixer. Només la iniciativa d’entusiastes aventurers catalans rellançà l’espurna de la competició internacional. Encapçalats pel genial enginyer barceloní Antonio Cobas i els seus revolucionaris dissenys, recollits en les motos Siroko, Kobas i JJ Cobas, propulsades per motors austríacs Rotax, l’esport motociclista català reaparegué amb força en l’àmbit internacional. Una nova generació de pilots cresqué a l’estela d’Alfons Sito Pons, doble campió mundial (1988, 1989) en 250 cc. Pons, que guanyà el seu primer Gran Premi al circuit del Jarama amb la Kobas construïda a Esplugues de Llobregat, aconseguí catorze victòries més pilotant les motos oficials d’Honda. Amb ell competiren altres dos pilots catalans que cal destacar, ambdós subcampions mundials de 250 cc, Joan Garriga (1988) i Carles Cardús (1990). El darrer, anteriorment, s’havia proclamat campió d’Europa (1983) amb una Kobas. La generació que els seguí fou abanderada pel jove pilot de Seva Àlex Crivillé, que guanyà el Campionat del Món de 125 cc (1989) amb la JJ Cobas-Rotax dissenyada i construïda als tallers de Jacinto Moriana (JJ) per Antonio Cobas i Eduardo Giró. Deu anys després, Crivillé assolí el títol de 500 cc (1999) com a pilot oficial d’Honda, el primer de la màxima categoria per a un pilot català. Durant la darrera dècada del segle XX, també destacaren Alberto Puig i Carles Checa, que guanyaren tres grans premis de 500 cc a les files del Pons Racing, equip creat i dirigit per Sito Pons després de retirar-se com a pilot a la fi del 1991, en el qual Àlex Crivillé debutà en la classe reina l’any 1992.
Marc Márquez obtingué el Campionat del Món en les categories de 125 cc (2010) i Moto2 (2012)
MOTO GP – DORNA
Al segle XXI, sorgiren nous valors de la copa de promoció Movistar–Honda, dirigida per l’expilot Alberto Puig, entre els quals destacà Dani Pedrosa, que tingué, una fulgurant irrupció en el Campionat del Món i guanyà els títols de 125 cc (2003) i 250 cc (2004, 2005) amb Honda. Amb aquesta marca competeix des del 2006 a la màxima categoria del Mundial i ha guanyat diverses curses. En aquella mateixa època sorgí el manresà Toni Elías, el qual tingué brillants temporades en 125 i 250 cc abans de passar a la categoria reina, on el seu millor resultat fou la victòria en el Gran Premi de Portugal (2006). Abans, però, Alfons Sete Gibernau (net de F.X. Bultó), assolí dos subcampionats mundials en 500 cc (2003, 2004).
Al final de la dècada, la FIM canvià el reglament tècnic i creà les noves categories MotoGP i Moto2 en substitució de les cilindrades de 500 i 250 cc. En l’estrena d’aquesta darrera, el 2010, Elías assolí el títol mundial amb Moriwaki. El mateix any, Marc Márquez conquerí el seu primer Campionat del Món (2010) amb una Derbi 125 després de guanyar deu dels disset grans premis puntuables. L’any següent passà a Moto2, on es proclamà subcampió (2011) i campió (2012) mundial i dominà la categoria amb quinze victòries en dues temporades. Pol Espargaró fou subcampió (2012) i campió (2013) del món de Moto2, amb sis victòries la darrera temporada. Pel que fa a l’especialitat de Superbikes, Carles Checa es proclamà campió del món (2012) amb Ducati. Altres pilots catalans destacats els darrers anys en les curses de velocitat són Esteve Rabat, Jordi Torres, Ricard Cardús i Axel Pons, mentre que la darrera fornada té Maverick Viñales, subcampió del món de 125 cc (2011) i campió mundial de Moto3 (2013), Àlex Rins i Àlex Márquez (germà de Marc Márquez) com a futures figures del motociclisme català. L’any 2013 tingué lloc un fet històric, per primera vegada el Mundial de velocitat coronà tres pilots catalans com a campions: M. Márquez en MotoGP, Pol Espargaró en Moto2 i M. Viñales en Moto3.