i motonàutica | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

motonàutica

Sumari de l’article

Competició de Fórmula 1 de motonàutica al port de Barcelona el 1984
FEDERACIÓ CATALANA DE MOTONÀUTICA / MIQUEL MALLAFRÉ
esports esport
Esport nàutic o aquàtic basat en la navegació competitiva a bord d’un artefacte flotant propulsat per un element motriu mecànic, normalment un motor d’explosió adherit a l’embarcació, la canoa o el bot i que utilitza l’aigua com a superfície de desplaçament.

Des del començament de l’activitat competitiva, les regates s’organitzaren en diferents classes que agruparen les embarcacions en funció de les característiques. Entre les més destacades hi ha la Fórmula 1, o F1, amb circuit propi d’àmbit internacional reservat a professionals d’alt nivell, i la modalitat més espectacular de la motonàutica, desenvolupada amb grans catamarans i elevades potències de propulsió, similar a la fórmula homònima d’automobilisme. Altres competicions en Fórmula, dividides per categories, són la F500, la F250, la de promoció F2000 i la de formació de joves pilots Fórmula futur. Les proves de motos aquàtiques, de gran desenvolupament en les últimes dècades i també agrupades segons la seva potència, presenten les modalitats de circuit i de raid. Una nova disciplina, on la velocitat punta és l’objectiu principal, és la jetsprint, que es practica amb petits planadors, per tal d’oferir la mínima resistència a l’element aquàtic. Les powerboat o classe P són embarcacions per a competicions de resistència, conegudes també com endurance racing, emmarcades en les categories P1, P2 i P3. A Catalunya tenen un especial seguiment les competicions d’embarcacions pneumàtiques i semirígides i les de motos d’aigua, a més de les de control remot.

Els orígens de la motonàutica

Les novetats tecnològiques del final del segle XIX, principalment de la mecanització, i la fascinació pel motor i la seva adaptació en els més variats mitjans de locomoció suposaren el germen d’aquesta modalitat esportiva que començà a desenvolupar-se al començament del segle XX. En l’origen fou practicada per aficionats als esports nàutics, llavors centrats en la navegació a vela i el rem i per les joves generacions, que buscaven noves sensacions a través de l’esport i l’aventura amb els artefactes mecànics.

Malgrat que els francesos organitzaren les primeres curses d’embarcacions motoritzades al llarg del riu Sena durant els Jocs Olímpics de París (1900), britànics i nord-americans també es disputen ser els creadors d’aquest esport. El 1902 els anglesos prengueren la iniciativa i crearen la Marine Motoring Association, que agrupà els aficionats i practicants d’aquesta nova modalitat nàutica. L’any següent, a Nova York, el Columbia Yacht Club fundà una agrupació de motoristes marins, que anys més tard donà lloc a l’American Power Boat Associaton.

Paral·lelament, a França s’intentà constituir l’Associaton International du Yachting Automobile i es promogué una cursa de 62 milles al Sena i, l’any següent, una altra prova de 230 milles entre París i Trouville. El 1903 s’organitzà una travessia del canal de la Mànega i es planificà un raid transatlàntic des des Brest fins a Nova York, però la iniciativa d’associació internacional fracassà per manca d’interès i de suport sincer d’anglesos i alemanys.

Malgrat aquestes polèmiques sobre el fet de voler liderar l’esport del motor aquàtic en l’inici, amb els Jocs Olímpics de Londres s’evidencià que el desenvolupament de la motonàutica era espectacular i durant el mateix any 1908 s’establí un circuit estable de carreres motonàutiques a Europa que tenien com a base les rades de Palerm, Niça, Montecarlo, Alger, Toló i Arcaishon, i que perdurà fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914. Entre els participants habituals en aquestes curses hi havia el duc de Westminster, lord Montagu, i el baró Henri de Rothschild, Noel Robbins. El 1911 els nord-americans organitzaren una cursa entre Long Beach (Los Angeles) i l’illa Catalina, al sud de Califòrnia. Mentre, a Espanya, el 1913, s’establí el trofeu Copa Francisco Verdones, que tingué molta acollida entre els pilots marítims europeus i que, juntament amb el Harmsworth Trophy i les competicions de la Gold Cup, eren la referència de la motonàutica d’aquella època. Durant la Gran Guerra, l’activitat motonàutica se centrà en l’Espanya no bel·ligerant, l’Argentina i els EUA, on el 1917 ja s’organitzaven deu curses a l’any en llocs com Miami-Key West, Palm Beach, l’Havana i Nova York.

La consolidació

Fins a la creació de la Union Internationale Motonautique (UIM), federació mundial d’aquest esport, a Brussel·les, el 1922, no es reglà l’activitat competitiva, malgrat que la seva pràctica tenia uns denominadors comuns des de l’inici del segle que serviren per a estructurar la competició arreu. L’element comú bàsic era la utilització de motors i l’ús d’embarcacions tipus bots i canoes de poca obra morta i escassa mànega, per a afavorir la velocitat i eliminar la resistència a l’aigua. També des del començament, les curses foren la principal forma competitiva amb aquestes embarcacions, amb la velocitat com a valor primordial. Les primeres proves tingueren lloc principalment en dàrsenes portuàries, rius i llacs. S’utilitzaven embarcacions tipus bot, per a les aigües obertes, i canoes i esquifs, per a les aigües tancades. A la dècada de 1920, es formalitzà la competició en mar oberta, navegació que es denominà d’altura (offshore racing) i que a la llarga esdevingué un dels pilars bàsics de la motonàutica. Una important aportació tecnològica fou la invenció del motor d’explosió forabord, l’any 1917. Abans de l’entrada d’aquests motors, les carreres es feien amb motors intrabord.

En els primers anys d’existència de la UIM, es prengué com a referència principal de competició el motor forabord i s’ordenaren els tipus d’embarcacions que s’utilitzaven, començant per definir les diferents modalitats, categories i disciplines. Així, s’estimulà l’adopció de les canoes, les llanxes i els esquifs en prejudici dels bots, que fins llavors havien marcat l’evolució de la motonàutica, i es començaren a introduir els multibucs o catamarans. També es fixaren les diferències entre les proves de velocitat i les de resistència, tant en aigues interiors com en exteriors.

Al segle XXI les llanxes pneumàtiques semirígides centraren les competicions a Catalunya
ARXIU R. MASABÉU / ALFRED FARRÉ
Aquesta preocupació per a racionalitzar les curses d’embarcacions motoritzades ja es visqué en l’organització dels Jocs Olímpics de Londres (1908), quan la motonàutica formà part del programa oficial de competició després d’haver estat esport de demostració en els Jocs de París (1900). En aquella ocasió s’estructuraren tres categories o classes, segons la potència i la mida de les embarcacions, per la qual cosa a Londres competiren la classe A, oberta a tot tipus d’embarcacions; la classe B, reservada a embarcacions de menys de 60 peus, i la classe C, reservada a embarcacions d’entre 6,5 i 8 m. Aquesta divisió serví de base per al desenvolupament de les classes i les categories d’aquesta modalitat esportiva, regulades per la UIM a través de comitès específics que estableixen els calendaris, les regulacions tècniques i els reglaments de competició. El 1929 la UIM començà a homologar els rècords de velocitat i l’any 1938 es disputà el primer Campionat del Món de motonàutica.

Amb la fundació de la UIM es consolidà aquest esport en l’àmbit internacional, amb dos centres principals d’activitat, Europa i Amèrica, i s’inicià un dels períodes més gloriosos de la motonàutica, que fou truncat per la Segona Guerra Mundial. Però els avenços tecnològics generats durant la confrontació foren molt positius per a la motonàutica, ja que serviren per al futur desenvolupament tècnic d’aquest esport, sobretot en les àrees de disseny dels cascs i motors i en l’ús de nous materials, com el PVC i les resines sintètiques.

L’any 1946, davant la forta dicotomia entre Europa i Amèrica, es refundà la UIM, que s’establí a la ciutat portuària de Gant. Durant els anys cinquanta, un cop superada la postguerra, la motonàutica ressorgí de nou com a centre d’interès a Europa, principalment a la Mediterrània, i el 1972 es traslladà la seu de la UIM al principat de Mònaco. Poc després, però, en desencadenar-se l’anomenada crisi del petroli a mitjan anys setanta, l’activitat motonàutica d’alta competició es veié obligada a canviar d’estratègia i a expandir-se cap a l’Orient. Les noves economies emergents permeteren el desenvolupament de la motonàutica i els circuits de les classes més emblemàtiques tingueren d’aleshores ençà una presència obligada, a part dels punts tradicionals de competició d’Europa i Amèrica, en nous escenaris ubicats a la península Aràbiga, al Pacífic occidental i a Austràlia.

La motonàutica a Catalunya

A Catalunya, país fortament industrialitzat, a causa de la gran atracció que produïen els motors d’explosió en les elits socials i esportives del moment, es desenvolupà ràpidament aquest esport des del principi del segle XX. Entre els pioners, d’una gran heterogeneïtat, hi havia membres d’entitats nàutiques que practicaven la vela i el rem, i també aficionats al ciclisme, el motociclisme i l’automobilisme. La primera constància històrica d’aquest esport data de l’any 1904, quan a la dàrsena del port de Barcelona s’organitzà una cursa, a càrrec del Reial Club Marítim de Barcelona (RCMB), amb embarcacions propulsades a motor. Durant aquells anys la premsa esportiva catalana documentà la realització esporàdica de curses de vaixells a motor que agrupaven un gran nombre de seguidors dels diferents clubs nàutics de Catalunya, principalment el RCMB i el Reial Club Nàutic de Tarragona, així com de diferents penyes motoristes i automobilistes de Barcelona que impulsaren aquesta nova modalitat esportiva. No fou fins a l’any 1913 que s’instaurà el primer trofeu de motonàutica a Catalunya i a Espanya, la Copa Francisco Verdones, organitzada pel RCMB, que tenia caràcter internacional. El 1920 s’organitzà el primer raid d’altura entre Barcelona i Tarragona, competició que es repetí l’any següent i en la qual participaren dotze embarcacions motoritzades.

En aquella època destacà el trio format per Balcells, Galobart i Vidal, que guanyaren importants premis tant en l’àmbit estatal com en l’internacional i venceren durant tres vegades consecutives a la Copa Verdones. També forjaren aquest esport en l’inici figures com Josep Llaudet, que el 1922 aconseguí la velocitat rècord de 40 nusos; Josep Tatxà i Miquel Sans, que impulsaren la creació de la Federació Catalana de Motorisme Marítim; Isidre Bultó; Josep Elias Juncosa, i Santiago Amat, medallista de vela als Jocs Olímpics de Los Angeles (1932). Altres noms destacats foren els germans Ramon i Jesús Batlló, Manuel i Eusebio Bertrand i Agustí Guarro, guanyador de la primera edició del raid Barcelona-Tarragona del 1920.

Organització esportiva

El 1921 es feren els primers passos per a constituir la Federació Catalana de Motorisme Marítim, que quedà legalment constituïda l’any següent. Els impulsors, Josep Tatxà i Miquel Sans, tingueren una activa participació en la reunió fundacional de la Union Internationale Motonautique celebrada a Brussel·les el 1922. Un any després s’aplicà per primera vegada a Espanya un calendari de competició de proves de velocitat reglat, que dividia les embarcacions per categories i potències i reglamentava els motors seguint les noves directrius de la UIM. El 1924 s’organitzà el primer Campionat de Catalunya de motonàutica, disputat els dies 28 i 29 de juny a la dàrsena del port de Barcelona, davant de l’escullera de Llevant.

Ignasi Armillas, subcampió del món en la categoria Ski F1 de motonàutica
FEDERACIÓ CATALANA DE MOTONÀUTICA / MIQUEL MALLAFRÉ
Al maig del 1930, es reuniren a Barcelona els nou clubs nàutics de l’Estat espanyol que tenien una secció de motonàutica per a constituir la Federació Espanyola de Yachting Automòbil, que després quedà integrada en la Federació Espanyola de Clubs Nàutics. No s’aconseguí una federació espanyola de motonàutica amb autonomia pròpia fins el 1965, gràcies a la victòria de Jaume Martínez Clotet al Campionat d’Europa disputat a Sant Feliu de Guíxols aquell mateix any i a les pressions exercides per la UIM a les autoritats esportives espanyoles. El 1968 es fundà la Federació Catalana de Motonàutica, sota la presidència d’Antoni Figueras Fuentes.

Clubs i escuderies

Si històricament les tres entitats esportives que donaren suport a l’activitat motonàutica foren els dos clubs ubicats al port de Barcelona, el RCMB i el Reial Club Nàutic de Barcelona, i el Reial Club Nàutic de Tarragona, a partir dels anys cinquanta cal afegir altres clubs que es crearen en les instal·lacions dels nous ports de refugi que es construïren durant aquests anys a la costa catalana. Aquests foren els nous focus i llocs de suport de la motonàutica catalana, entre els quals cal esmentar el Club Nàutic Arenys de Mar (CNAM), el Club Nàutic Vilanova i el Club Nàutic Sant Feliu de Guíxols. En la dècada dels setanta s’integraren les seccions de motonàutica del Club Nàutic de Mataró i del Club Nàutic El Balís.

Aquests clubs organitzaren múltiples competicions, forjaren pilots i fomentaren escuderies; destacaren pel prestigi i la bona feina les enquadrades dins de l’òrbita del RCMB, amb pilots com Eduardo Oscoz, Ricardo Sanz, Arturo Suqué i Víctor Sagi, reconeguts en l’àmbit internacional i que formaren la famosa escuderia coneguda com Los Tiburones. Altres figures destacades de la segona època d’esplendor de la motonàutica catalana foren Jaume Martínez, campió d’Europa el 1965 a Sant Feliu de Guíxols; els pilots del CNAM Eugeni Escrig, Antoni Arlà, Víctor Palomo, Victor Ivanov, Gerhard Liedtke i la parella que corria al circuit internacional formada per Francesc Cerdans i Josep Maria Ferré; els pilots del CN Vilanova Jaume Ninet, Josep Alvia; els de l’escuderia Los Alacranes, amb Tomás Hidalgo, Mario Escudé, Antoni Raventós, els germans Malbertí i Guillem Rademakers, i l’equip del CN Mataró format per Josep Maria Diamant, el seu fill Joaquín i Sergio Ribot.

Les proves del circuit català de motonàutica, fins a l’arribada de la crisi del petroli el 1973, es disputaven als ports que albergaven els diferents clubs amb secció de motonàutica, amb incursions esporàdiques en pantans com el de Sau i Mequinensa, al riu Ebre i fins i tot a l’estany de Banyoles. L’última competició disputada en aquest entorn natural es feu el 1974.

Durant aquesta època, a banda del Campionat d’Europa celebrat a Sant Feliu de Guíxols, a Catalunya tingueren lloc diverses proves del Campionat del Món d’altura organitzades pel Club Nàutic Vilanova (1973, 1986) en aigües del Garraf i pel Club Nàutic Sant Feliu de Guíxols (1980) en les de Girona i el Maresme.

L’adaptació a les noves circumstàncies socioeconòmiques provocà una tendència cap a l’especialització. A partir del segle XXI, l’activitat motonàutica se centra en les competicions de llanxes pneumàtiques i les motos aquàtiques. Han destacat els pilots Ignasi Armillas, subcampió del món en la categoria ski F1 (2012), i els campions d’Europa de resistència en classe B Norberto Mallo i Eduardo Platero (2012).

Col·laboració: 
Àngel Joaniquet / Carles Polidura
Data de revisió: 
2014-02-28
Llegir més...