Aquestes curses de muntanya, conegudes com pujades en costa, es posaren en pràctica quasi al mateix temps que les curses d’automòbils. Des de ben aviat, ser el mes ràpid en aquests tipus de traçats, que augmenten la seva dificultat a mesura que avança el recorregut cap al cim de la muntanya, fou sinònim de qualitat del vehicle i del pilot. Els participants pugen d’un en un i la seva lluita és contra el cronòmetre.
Principals curses de muntanya catalanes
A Catalunya les primeres curses d’aquest tipus foren la Pujada als Brucs (1913) i la del Tibidabo (1914), encara que fou la I Carrera de la Rabassada (1922), organitzada per la Penya Rhin, la que donà el tret de sortida d’una modalitat que tingué moments de gran popularitat, especialment els anys vuitanta. El 1924 es feu la primera Pujada a Montserrat, que fou hereva directa de la Pujada dels Brucs. El 1928 es feu la primera edició de la Sant Cugat-Rabassada. Després de la Guerra Civil, les pujades de la Rabassada foren organitzades per la Penya Motorista Barcelona, i la de Montserrat, pel Biela Club Manresa. A més, anaren acompanyades d’altres com la del Montseny (primera edició el 1964, organitzada pel RACC), que arribà a ser puntuable per al Campionat d’Europa de l’especialitat. Altres pujades, com la de Prades, Sant Bartomeu del Grau, Sant Feliu de Codines, Vallvidrera, Gironella-Caserras o el Pont de Vilomara, conformaren els Campionats de Catalunya i algunes puntuaren per al Campionat d’Espanya. El primer títol de muntanya català fou per al gran especialista d’aquesta modalitat, Joan Fernández, el 1961. El pilot de Sabadell en guanyà 17 en total, (1961, 1964, 1966, 1967, 1968, 1972, 1973, 1974, 1976-1983, 1989). Cal destacar també els títols aconseguits per Eugeni Baturone (1975), Alfons Tórmez (1978), Femí Vélez (1985) o els quatre del pilot andorrà Joan Vinyes (1986, 1987, 1988, 1991). Els anys noranta, la modalitat patí una forta davallada pel fet que la velocitat creixent dels cotxes feia les proves molt perilloses, tant per als participants com per als espectadors, i era cada cop més difícil garantir-ne la seguretat per part dels organitzadors.