El terreny de joc està totalment tancat, les parets del fons de la pista fan entre 3 i 4 m d’alçada, i una xarxa metàl·lica cobreix la pista que pot ser de ciment, moqueta o gespa artificial. La pilota, de goma i uns 6,50 cm de diàmetre, pot rebotar en qualsevol tancament de la pista. La xarxa té 0,88 m d’alt a la part central i 0,92 cm en els seus extrems. La pala utilitzada no pot superar els 45,5 cm de llargada i el seu cap presenta una sèrie de forats característics d’uns 10 mm de diàmetre. La puntuació és com la del tennis, els partits es juguen al millor de tres sets i cada set el guanya la parella que primer suma sis jocs, amb una diferència de dos jocs sobre els contraris. En cas d’empat a sis jocs, es disputa un desempat (tie break).
Els orígens del pàdel es remunten al handball, un joc de pilota que els immigrants irlandesos introduïren als EUA a mijan segle XIX. Colpejar la pilota amb la mà era molt dolorós a causa del fred, per la qual cosa es començà a utilitzar un pal i sorgí el one wall paddleball, que encara es practica. Aquest joc és l’antecessor del paddle tennis, creat el 1898 pel sacerdot Frank Peer Beal amb la intenció d’entretenir els joves de classe treballadora, la majoria immigrants, de l’estat de Nova York. Era un joc senzill que podia practicar-se al carrer. Vint-i-tres anys després, la mateixa persona modificà una mica el joc per tal de facilitar la seva popularització i, poc després, es creà l’Associació de Paddle Tennis (1922). L’any 1959 Murray Geller, tambè nord-americà, establí un reglament a partir de les normes del paddle tennis i el platform tennis, un joc que es practicava en els transatlàntics britànics per entretenir els passatgers durant els llargs trajectes. Finalment, el mexicà Enrique Corcuera inventà el pàdel, a Acapulco, el 1969, quan va construir una pista a casa seva que era una adaptació d’una pista de tennis.
L’any 1974, en un viatge a Mèxic, Alfonso de Hohenlohe descobrí el pàdel gràcies al seu amic Corcuera. Portà aquesta nova modalitat esportiva a Espanya, en perfeccionà algunes regles inicials i construí les dues primeres pistes al Marbella Club, que ell mateix havia fundat. La popularitat d’aquest esport augmentà gràcies a la promoció d’algunes personalitats del moment, la majoria pertanyents a l’alta societat espanyola, com el futur president del Govern José María Aznar o l’extennista Manolo Santana, i a la senzillesa del joc. El 1991 es fundà la Federació Internacional de Pàdel a Madrid, i l’any següent s’organitzà el primer Campionat del Món que té lloc cada dos anys. Des del 2005 es disputa el Circuit Pàdel Pro Tour, per a jugadors professionals. L’any 1993 el Consejo Superior de Deportes reconegué el pàdel com a modalitat esportiva, la qual cosa facilità la seva consolidació. Els jugadors argentins són els grans dominadors d’aquest esport en l’àmbit mundial.
El pàdel a Catalunya
El 1984 es bastí la primera pista de pàdel a Catalunya en les instal·lacions del Reial Club de Golf el Prat. Durant la segona meitat de la dècada, el Club Esportiu Bonasport, el Club Ciudad Diagonal, el Reial Club de Polo de Barcelona, el Reial Club de Tennis Barcelona i el Can Melich feren el mateix i la pràctica d’aquest esport s’incrementà ràpidament. El 1990 es fundà l’Associació Catalana de Pàdel, antecedent de la Federació Catalana, constituïda el 2004. En aquests anys s’ha passat de 13 llicències a 9.494 el 2012, el major nombre de l’Estat. La Federació Catalana de Pàdel empara més de 100 clubs i les seves seleccions han destacat en tots els Campionats d’Espanya disputats. La selecció masculina absoluta ha jugat totes les finals i ha conquerit el títol en tres ocasions (2008, 2009, 2010), i la femenina ha estat campiona en dues ocasions. La ciutat de Barcelona acull una prova anual del circuit professional i, el 2012, al Palau Sant Jordi, tingué lloc el Campionat del Món, que per primer cop es disputà per parelles, tant masculines com femenines, i no per països. Les principals competicions catalanes són el Circuit Català (per parelles) i la Lliga Catalana (per equips), i els jugadors més destacats dels darrers anys han estat Eduard Bainad, Enric Sanmartí, Eva Ganoso i Elisabet Duran, entre d’altres.