Hi ha diverses disciplines; les dues més antigues són l’aterratge de precisió, que consisteix a aterrar procurant acostar-se al màxim possible al punt central d’una àrea fixada prèviament, i l’estil clàssic, en què durant la caiguda lliure cal executar una seqüència de figures obligatòries en el mínim temps possible. L’estil lliure (freestyle) consisteix a fer una seqüència de figures no obligatòries en un temps reglamentat i el vol lliure (free-flying) es basa en la realització de figures no obligatòries, normalment en grups de dos o tres saltadors, que poden atènyer grans velocitats. El surf aeri (sky surf) consisteix a executar diverses figures i piruetes durant la caiguda lliure amb una planxa de surf fixada als peus. D’altra banda, el vol en formació (o treball relatiu) és una disciplina de grup consistent a dur a terme, amb un temps reglamentat i durant la caiguda lliure, el màxim nombre possible de figures amb els paracaigudistes agafats entre si. Les especialitats més habituals són les de quatre i vuit saltadors. El vol en formació amb campana (o treball relatiu amb campana) consisteix a executar, amb el paracaigudes obert, una sèrie de figures obligatòries amb els paracaigudistes agafats entre si. Una altra possibilitat més minoritària és el pilotatge de campana, en què es valora la velocitat, la distància recorreguda i la precisió de l’aterratge.
Història del paracaigudisme
Leonardo Da Vinci feu un dels primers dissenys de paracaigudes al final del segle XV. El primer salt documentat, però, no tingué lloc fins el 1783, quan Louis Sébastien Lenormand saltà des d’una torre de Montpeller. El 1785 Jean Pierre Blanchard feu diverses proves amb animals per fer del paracaigudes un element de seguretat dels globus aerostàtics. El primer salt des de gran altura el portà a terme l’inventor del paracaigudes sense bastiment: André-Jacques Garnerin, que el 1797 saltà des d’un globus aerostàtic a París. El disseny dels paracaigudes evolucionà i al segle XIX era usual que se saltés des de globus en espectacles aeris. El 1890 s’inventà un mètode de plec i empaquetament i el 1911, l’obertura manual. Gràcies a això, el 1919 Leslie Irvin fou el primer a fer un salt en caiguda lliure. En el camp esportiu, la Unió Soviètica començà a organitzar competicions d’aterratge de precisió durant la dècada de 1930. D’altra banda, cal dir que els paracaigudes tingueren un paper destacat en matèria militar i foren utilitzats com a mesura de seguretat tant en la Primera Guerra Mundial com en la Segona, i com a mètode d’atac sorpresa en la Segona. Per aquest motiu la Federació Aeronàutica Internacional (FAI) no inclogué el paracaigudisme com a esport fins a l’inici de la dècada de 1950. El primer Campionat del Món d’aterratge de precisió tingué lloc a Iugoslàvia l’any 1951. El mateix any la FAI validà el primer rècord de salt, que aconseguí Monique Laroche en fer una caiguda lliure de 3.622 m. Al Campionat del Món del 1962 s’introduí la prova de salt d’estil clàssic, que compartí protagonisme amb l’aterratge de precisió. El paracaigudisme també assolí gran popularitat als EUA i el 1959 s’obrí la primera escola de paracaigudisme esportiu. L’Associació de Paracaigudisme dels Estats Units, fundada el 1946, organitza algunes de les competicions més destacades del món. El primer salt en formació de sis persones tingué lloc l’any 1964; el de vuit, el 1965, i el de vint, el 1970. El primer Campionat del Món d’aquesta especialitat tingué lloc el 1975. El mateix any Bobby Gray i Mike Barber feren el primer salt en formació amb campana. Aquesta nova disciplina arribà a Europa el 1978, fou reconeguda per la FAI el 1982 i se n’organitzà el primer Campionat del Món el 1986. Al principi de la dècada de 1990 diversos paracaigudistes començaren a experimentar amb diferents posicions acrobàtiques durant la caiguda lliure i alguns d’ells també incorporaren la taula de surf. La Federació Mundial d’Estil Lliure organitzà entre el 1990 i el 1995 els primers campionats d’estil lliure i surf aeri. El 1996 la FAI acceptà aquestes disciplines i l’any següent organitzà el primer Campionat del Món d’ambdues. El 1997 el paracaigudisme també fou inclòs a la cinquena edició dels Jocs Mundials i a la primera edició dels Jocs Aeris Mundials. Al mateix temps es popularitzà la modalitat de vol lliure, inventada per Olav Zipser pocs anys abans. El 1998 s’inclogué oficiosament una prova de vol lliure als X Games. L’any 2000 la FAI l’acceptà i el 2001 organitzà el primer Campionat del Món de l’especialitat. Aquesta guanyà popularitat ràpidament i acabà desplaçant el surf aeri, que a partir del 2009 deixà de practicar-se en l’àmbit competitiu. El pilotatge en campana s’originà a mitjan dècada de 1990 gràcies al desenvolupament de paracaigudes més petits i més ràpids. El primer Campionat del Món tingué lloc el 2006. Joseph William Kittinger feu, el 1960, el descens més ràpid en caiguda lliure (988 km/h) i el salt des de més altura (31.333 m). Aquest rècord fou superat per l’austríac Felix Baumgartner l’any 2012, que saltà des de 39.045 m d’altura i arribà als 1.342,8 km/h.
El paracaigudisme a Catalunya
Els salts en paracaigudes començaren a popularitzar-se a Catalunya gràcies als festivals aeris organitzats per diferents aeroclubs a partir de la segona meitat del segle XX. Un dels primers fou el Ral·li Aeri Internacional de Sabadell (1949), en què René Vincent feu un triple salt en paracaigudes. Durant la dècada de 1950 els festivals aeris es multiplicaren a Barcelona, Sabadell, Igualada i Lleida. En l’àmbit esportiu, el salt en paracaigudes començà a practicar-se durant la dècada de 1970. Un dels primers a interessar-s’hi fou l’Aeroclub Barcelona-Sabadell, que el 1976 creà la secció de paracaigudisme coneguda com ParaClub Barcelona-Sabadell i que arribà a fer fins a 6.000 salts anuals. En aquella època també començaren a dur-se a terme els primers salts a l’Aeròdrom d’Empuriabrava, fundat el 1968 i que posteriorment esdevingué el centre neuràlgic del paracaigudisme de Catalunya. L’any 1980 l’Aeroclub de la Cerdanya obrí una secció de paracaigudisme denominada Paracentre Cerdanya, que inclogué la primera escola civil de paracaigudisme d’Espanya. El mateix any el Campionat d’Espanya de paracaigudisme se celebrà a l’Aeròdrom de la Cerdanya, i dos anys després hi tingué lloc el de Catalunya. El 1985 es fundà a l’Aeròdrom d’Empuriabrava el Centre de Paracaigudisme Costa Brava o Skydive Empuriabrava, considerat un dels tres millors centres de paracaigudisme del món. El primer any s’hi feren 25.000 salts i el 2003 fou el primer centre del món a assolir la xifra del milió de salts. Ha organitzat diverses competicions internacionals, entre les quals cal esmentar el Campionat del Món de vol en formació (1989) i el d’estil lliure i surf aeri (1993), la Copa del Món de vol en formació (1994), la Copa del Món i el Campionat d’Europa de vol en formació 16 (1998) i la Copa del Món i el Campionat d’Europa de paracaigudisme (2002), així com nombrosos Campionats d’Espanya. També s’hi han batut diversos rècords d’Europa, en especial de vol lliure. A les seves instal·lacions s’entrenen algunes de les seleccions de paracaigudistes més destacades del món. Des del 1998 també s’hi organitza l’Obert Sky Rats, competició que combina el vol en formació i l’aterratge de precisió i que des del 2000 va de bracet del Campionat de Catalunya de paracaigudisme, reinstaurat després de vuit anys sense disputar-se. L’equip Red Bull de l’Aeròdrom d’Empuriabrava guanyà alguns títols estatals i aconseguí la medalla de bronze al Campionat d’Europa de vol en formació (1998). A partir del 2000 destacà l’equip format per Teresa Bernadó, Anna Lázaga, Mercè Sistach i María Paz Sánchez, únic equip estatal femení que, tot i el canvi d’algunes de les components, participà en diverses competicions internacionals. L’any 2012 la Federació Aèria Catalana disposava de dos clubs que practicaven el paracaigudisme: l’Aeri Club Alt Empordà, col·laborador en l’organització de diverses competicions a l’Aeròdrom d’Empuriabrava, i el Club Esportiu Caiguda Lliure, de Sant Fruitós de Bages. El paracaigudisme també es practica en altres punts del territori català com a l’Aeròdrom de Manresa; a Àger, on l’any 2003 es disputà el Campionat d’Espanya, o a la ciutat de Barcelona, on cada any es fan exhibicions de paracaigudistes a la Festa al Cel.