El periodisme esportiu és inherent a l’esport modern, ja que esport i premsa són dos elements de la societat moderna, i l’esport no s’entendria si no fos divulgat. A la Gran Bretanya, bressol de l’esport modern, la primera publicació esportiva fou Sporting Life (1821) i a França, Le Sport (1854), encara que no sempre la utilització del mot esport es feia en el sentit actual, ja que en ocasions es referia de manera genèrica a formes de vida moderna. Tot amb tot, l’existència d’aquestes capçaleres certificava el paper central que tenia la fixació de la nova activitat a través de la premsa. En aquest sentit, l’evolució del periodisme esportiu, ja fos en publicacions específiques o en mitjans generalistes, constitueix un indicador fonamental per copsar l’evolució de l’activitat esportiva, el seu abast, els seus destinataris i les seves formes d’articulació.
A Catalunya s’ha considerat en moltes ocasions que El Cazador (1856) va ser la primera publicació esportiva, però la seva orientació no tenia res a veure amb les propostes del nou esport; també tenien un sentit diferent les primeres publicacions excursionistes, com L’Excursionista (1878). De fet, a la dècada de 1880 van aparèixer algunes capçaleres més vinculades a l’esport, però certament les que van començar a tenir una certa volada van ser les vinculades al ciclisme, tant les barcelonines El Ciclista (1891) i La Bicicleta (1896) com les reusenques La Velocipedia (1892), Revista de Sport (1895) i El Veloz (1895), vinculades a associacions ciclistes locals. Eren publicacions dependents de les entitats esportives, que moltes vegades feien la funció de butlletí social i alhora de publicació especialitzada. En aquella primera etapa també sorgiren publicacions vinculades a l’expansió de la pilota i les apostes que s’hi associaven, com El Frontón (1893), La Cancha (1895), La Cesta (1896) i El Pelotari Cómico (1896).
A aquestes publicacions centrades en una pràctica específica les succeïren noves propostes que configuraven una premsa esportiva que abastava tots els esports i que feia bandera de la defensa dels valors i els efectes benèfics de la pràctica esportiva. Els seus promotors eren personatges que feien alhora de promotors esportius, dirigents de les primeres entitats, divulgadors i periodistes, com Claudi de Rialp, David Ferrer Mitayna, Josep Elias Juncosa o Josep Maria Co de Triola, entre d’altres. La primera publicació amb aquestes característiques fou el quinzenal Los Deportes (1897), més endavant setmanari, al qual seguiren després Mundo Deportivo (1906), capçaleres imprescindibles no només per a conèixer les activitats esportives de l’època, sinó per a entendre el procés d’estructuració i organització de l’esport català. Al mateix nivell de rellevància cal situar la revista Stadium (1911), encara que amb la característica específica de la importància que donava a la informació gràfica, situada ja en els inicis de l’espectacularització de l’esport. En aquestes primeres publicacions hi destaquen uns quants noms propis, i molt especialment el de Narcís Masferrer Sala, un autèntic fil conductor del periodisme esportiu català fins a la Guerra Civil. Amb la fundació de Mundo Deportivo es posava en marxa un model de premsa esportiva dotada d’una certa capacitat empresarial, atenta al mercat publicitari, amb una presentació formal moderna i oberta al màxim d’especialitats esportives, que no es limitava a publicar notícies, sinó que promovia competicions i llançava campanyes en favor de l’esport. De la mà de Ricard Cabot, Stadium va suposar un salt endavant, amb un model de magazín il·lustrat molt atractiu, que anunciava el trànsit d’un model més doctrinari a un altre de crònica social. Paral·lelament, els diaris i revistes d’informació general van anar incorporant informació esportiva, encara que de manera lenta, tot i que cap a la dècada de 1910 diversos diaris disposaven de secció específica i periodistes especialitzats, com La Vanguardia o La Veu de Catalunya.
La Gran Guerra va suposar una minva en la publicitat (sobretot d’automòbils) i d’informació internacional, i en aquestes circumstàncies es produí el fet inèdit que les tres principals capçaleres barcelonines (Mundo Deportivo, Stadium i Vida Moderna) crearen una empresa única (Editorial Deportiva) per a sobreviure a l’adversitat. La iniciativa es va perllongar fins el 1920, quan fou dissolta i cada empresa editora va recuperar la seva independència. Aquest insòlit acord entre competidors no es pot entendre sense valorar les intenses relacions personals entre els periodistes que es dedicaven aleshores a la temàtica esportiva, que tot i la competència al quiosc compartien filiacions en els principals clubs barcelonins. Aquest tipus de relacions havien facilitat una altra peculiar iniciativa: la creació el 1911 del Sindicat de Periodistes Esportius, impulsat per Narcís Masferrer, plataforma que acollia periodistes de tots els mitjans i que es convertí alhora en promotora de múltiples esdeveniments esportius.
La gran eclosió dels anys vint i trenta
Al llarg dels anys vint l’activitat esportiva a Catalunya va fer un salt molt considerable, en què s’estengué tot el territori, s’eixamplaren les disciplines que es practicaven, amb un enorme creixement dels clubs, i amb la definitiva consagració del fenomen de l’espectacle esportiu. Lògicament, aquestes tendències es reflectiren en el periodisme esportiu, que vivia influït també per la irrupció de la societat de masses, amb un gran impacte en els mitjans de comunicació, que van viure canvis substancials i l’aparició de la ràdio. En aquest context la premsa esportiva experimentà tot un seguit de novetats. El creixement exponencial de les activitats esportives va fer creure que hi hauria demanda suficient per a un periòdic esportiu diari. El 1923 hi va haver dos intents fallits, protagonitzats per Diario de Sports i la conversió del setmanari La Jornada Deportiva, que havia promogut Josep Anton Trabal i dirigia Isidre Corbinos. Malgrat el fracàs, s’apuntava ja una possibilitat, que va fer realitat Mundo Deportivo, que aquell any 1923 es convertí en bisetmanal, i que el 1929 assolí la periodicitat diària. També s’ha de destacar en aquests anys el notable increment de publicacions; només en els anys vint es van crear més de cent trenta capçaleres, amb més d’un terç editades fora de Barcelona. Era un camí de creixement, però també de canvis qualitatius. Entre aquests caldria destacar l’aparició d’un tipus de periodista especialitzat en una disciplina específica, amb cròniques molt més tècniques i depurades, com les de Lluís Meléndez en l’atletisme, Carles Sindreu en el tennis o Antoni Vila en la boxa, per posar només alguns exemples d’una nova concepció de la feina del periodista esportiu. Amb relació als professionals també cal tenir en compte que l’aparició de la premsa satírica i humorística va donar un especial protagonisme als dibuixants i ninotaires, que, com Opisso o Castanys, també treballaven en la premsa generalista. Certament, una de les principals novetats és la irrupció d’una tipologia de premsa satírica i humorística que tenia com a subjecte l’esport, i molt especialment el futbol. La iniciativa de més èxit fou Xut!!! (1922-36), conduït per Valentí Castanys, que va contribuir a crear un imaginari esportiu autòcton i a divulgar la llengua catalana, però també van seguir aquesta orientació altres publicacions, com La Bimba (1926), Pa...nal (1923), Orsai (1924) o Safareig Deportiu (1925). També van ser els anys d’eclosió d’un model de premsa fonamentada en l’aportació gràfica, amb capçaleres com Gràfic-Sport (1926) i altres, que permetien lluir la feina d’un grapat de fotoperiodistes esportius. Aquells també són els anys de l’eclosió d’un tipus de periodisme de molta qualitat, en alguns casos amb pretensions literàries, i en català. Un dels millors exemples fou L’Esport Català (1925), dirigit per Antoni Vilà, que excel·lí en aquest periodisme d’avantguarda. Aquella línia tingué continuïtat a La Nau dels Esports (1929), i es va consolidar amb La Rambla (1930), que de la mà de Josep Sunyol i Lluís Aymamí i amb el subtítol “esport i ciutadania” va donar sentit des d’un mitjà periodístic a una opció de compromís social i ciutadà de l’esport. També cal anotar en aquesta etapa una notable florida de la premsa esportiva local i comarcal, i l’aparició de capçaleres especialitzades en un esport concret, com Boxeo (1921), Tennis (1921) o Catalunya Atlètica (1933), dirigida per l’omnipresent Guerau García, i moltes d’altres, que ajudaven a crear un sistema periodístic prou diversificat, tant amb publicacions específiques de diversa orientació com amb una presència consolidada en la premsa generalista. Un panorama al qual s’havia d’afegir la incipient arrencada de la ràdio, que es materialitzà amb la creació de Ràdio Barcelona el 1924. La ràdio va incorporar la temàtica esportiva de forma lenta, sobretot per les dificultats tècniques inherents aleshores en les retransmissions en directe d’esdeveniments esportius. Joaquim Ventalló va ser el primer a radiar un partit de futbol en directe, l’any 1928. Tanmateix, cal considerar el primer informatiu esportiu radiofònic, que es va anar ampliant, i que el 1935 ja tenia una durada de 30 minuts.
L’adaptació a un periodisme sota la censura
Després de la Guerra Civil el panorama periodístic va canviar radicalment. La premsa esportiva en català va desaparèixer, cosa que afectà capçaleres de referència com La Rambla o Xut!!!, i moltes d’abast local i comarcal. Resistí el veterà Mundo Deportivo, però quedà enormement limitat per les depuracions als periodistes i per l’orientació que imposaven les autoritats, que creien que el periodisme esportiu també havia de ser controlat de forma molt rigorosa. En aquest sentit, són significatives les normes dictades el 1943 per la Delegación Nacional de Deportes, que delimitaven les formes d’expressió dels periodistes esportius. La figura més representativa d’aquells anys és José Luis Lasplazas, director de Mundo Deportivo des del 1940 fins al 1967, i omnipresent en els esdeveniments rellevants de l’època. També sorgiren noves capçaleres, com Olimpia, suplement d’esports de Solidaridad Nacional, o Barcelona Deportiva (1945), aquesta amb una notable trajectòria, paral·lela a la de Vida Deportiva (1946), setmanari dirigit per Vicente Lorén, que era el responsable de les pàgines d’esports d’El Correo Catalán, i que va prendre més volada a partir del 1948, en incorporar-se al grup editorial Destino. Aquests dos setmanaris s’editaven els dilluns i estaven molt centrats en la informació futbolística. Les capçaleres especialitzades no van recuperar mai més l’empenta anterior a la Guerra Civil, però en van reaparèixer algunes. El buit del Xut!!! va intentar ser cobert a partir del 1945 per El Once, dirigit pel mateix Valentí Castanys, que va haver de renunciar al català i adaptar les expressions populars pròpies del seu llenguatge al castellà; tot i l’edulcoració del producte, castellanitzat i sotmès a la censura, va publicar-se fins el 1968. Tanmateix, la novetat més innovadora va ser l’aparició del setmanari Dicen... el 1952, que s’editava abans de la jornada esportiva del cap de setmana, donava força espai als comentaris irònics i humorístics i a la rumorologia. El seu èxit va fer que l’empresa editora, comandada pels germans Pastor, llancés un producte complementari, el també setmanari Lean (1954), que es publicava els dilluns. La fórmula va tenir una bona acollida, i va ser la base perquè el 1965 Dicen fes el pas de convertir-se en un periòdic diari –dirigit per Julián Mir–, de manera que per primer cop a Barcelona es publicaven dos diaris esportius. La publicació simultània de les dues capçaleres va consolidar la premsa esportiva generalista, amb importants xifres de vendes. Per completar el panorama dels anys cinquanta i seixanta encara cal afegir un nou fenomen, que fou la publicació de dos setmanaris centrats exclusivament en la informació referida al Futbol Club Barcelona. El 1955 apareixia Barça, sota la decisiva influència de Manuel Ibáñez Escofet, i molt vinculada a l’eufòria barcelonista per la construcció del Camp Nou. Una dècada més tard apareixia R.B. Revista Barcelonista (1965), en part creada per col·laboradors de Barça disconformes amb la línia editorial. Durant més de deu anys els dos setmanaris van rivalitzar als quioscos, i van generar un fenomen inèdit, amb dues capçaleres dedicades exclusivament a un club de futbol. Entre els periodistes més valorats d’aquesta etapa cal destacar Andreu Mercè Varela, sobretot a través del setmanari Destino i també més tard des del diari Tele/exprés, que destacà per la seva crònica erudita, i sobretot pel seu coneixement de l’esport internacional i les relacions amb l’olimpisme, forjats gràcies a ser l’únic periodista català que seguia ininterrompudament els Jocs Olímpics en directe des del 1948. La informació en paper, però, anava perdent l’hegemonia; l’extraordinari creixement de la ràdio i els avenços tècnics van permetre ampliar notablement l’oferta d’informació i retransmissions esportives, especialment en el cas del futbol. Van ser molts els locutors que s’hi van especialitzar, com Miguel Ángel Valdivieso, Josep Fèlix Pons i Juan Antonio Fernández Abajo. No obstant això, la veritable novetat va ser l’aparició de la televisió al final dels anys cinquanta, captada des de Barcelona el 1959 a través de l’únic canal de la governamental Televisió Espanyola. Les emissions televisives obrien unes possibilitats inèdites, en què es podien seguir en directe o diferit esdeveniments de tota mena, especialment partits de futbol i transmissions internacionals a través de la xarxa d’Eurovisió, que per primer cop van permetre seguir més enllà de les cròniques escrites esdeveniments com el Tour de França, la Copa Davis o els Jocs Olímpics; en aquest cas des dels de Tòquio (1964) en diferit, o els de Mèxic (1968), ja en directe. Entre els comentaristes pioners cal destacar Juan José Castillo i alguns dels ja citats locutors radiofònics, que també actuaven en televisió. A banda de les retransmissions, els primers programes informatius van arribar els anys setanta, realitzats per joves periodistes catalans com Josep Maria Casanovas o Àlex Botines, entre d’altres, que treballaven des del Circuit Català de TVE, que va ser pioner en aquests programes, amb projectes que van adquirir gran rellevància, com Estudio Estadio o Polideportivo.
A les acaballes de la dictadura franquista, alguns periodistes intentaven de ser crítics amb les estructures esportives oficials i dotar als seus textos d’una reflexió social sobre l’esport. En aquest sentit hi confluïren periodistes no especialitzats, com Manuel Vázquez Montalbán, amb d’altres de llarga trajectòria, com Josep Morera Falcó, o de més joves, com Àlex Botines. Aquest interès crític es va vehicular també amb algunes propostes satíriques, entre les quals va destacar Barrabás (1972), amb joves dibuixants com Òscar Nebreda o Ivà. També tenia un sentit de revulsiu generacional el setmanari Don Balón (1975), impulsat per José María García, Josep Maria Casanovas i Juan José González, que inicialment desenvolupà una informació crítica sobre el futbol en què abundaven les anàlisis sobre les qüestions econòmiques i les implicacions polítiques.
La gran diversificació dels mitjans
L’empenta dels dos diaris esportius barcelonins, que al principi dels anys setanta es repartien 150.000 exemplars diaris, va afavorir la concurrència de noves propostes. El Grupo Mundo va crear l’any 1975 el diari 4-2-4, de disseny modern i el primer que va utilitzar destacadament el color. Era un diari molt propi del clima de la transició, molt crític amb les estructures esportives oficials, clarament identificat amb el barcelonisme i el catalanisme, dirigit inicialment pel veterà Carles Pardo i amb una gran capacitat per intercanviar periodistes esportius i d’informació general, un element nou en aquells moments. El panorama comunicatiu era molt canviant, i en el cas de la premsa esportiva el 1979 s’hi afegia un nou projecte, absolutament trencador amb el periodisme clàssic. El liderava Josep Maria Casanovas, que amb Antonio Hernáez havien animat l’“Equipo 10” que feia la secció d’esports d’El Noticiero Universal. Aquest nucli va tirar endavant Sport, amb una nova concepció dels continguts del diari esportiu, clarament orientat cap al periodisme espectacle, en què moltes vegades són més importants les conseqüències de l’esdeveniment esportiu i la seva interpretació que no pas la descripció de la mateixa competició. Sport va entrar amb força, i durant pocs mesos van coincidir als quioscos quatre diaris esportius barcelonins. Tanmateix, la crisi general de la premsa i diversos problemes empresarials van fer desaparèixer 4-2-4 a principi del 1980 i Dicen... el 1985. A partir de la dècada de 1980 el panorama del periodisme esportiu conviu amb la complementarietat de la premsa escrita, la ràdio i la televisió, que viuen evolucions pròpies de cada sector, i alhora també viuen la seva interdependència, sobretot perquè la multiplicació de les transmissions modificava part del contingut dels altres mitjans. Pel que fa a la premsa escrita, les dècades de 1980 a 2000 van viure la consolidació de la dualitat entre Mundo Deportivo i Sport, que confluïen en un model de diari esportiu en què el pes de la informació requeia sobretot en el futbol, i de manera destacada en tot allò relacionat amb el Futbol Club Barcelona. A Mundo Deportivo es produí el relleu d’un periodista clàssic com Juan José Castillo per Santi Nolla, que va adaptar la vella capçalera als nous temps, mentre que Sport és un fenomen vinculat especialment al seu editor Casanovas. L’aparició el 2002 d’El 9 Esportiu fou una novetat especialment significativa, tant perquè trencava la dualitat a la qual ja hem fet referència, com també perquè era el primer diari esportiu en llengua catalana, un àmbit que s’havia mostrat especialment difícil per a la premsa en català.
Pel que fa a la ràdio cal esmentar la consolidació dels programes i tertúlies esportius, junt amb retransmissions de tota mena d’esports, en un creixement en xarxa que inclogué bona part de les emissores locals, que estenien el model a clubs modestos i altres esports que no fossin el futbol. A la ràdio es va viure un notable fenomen de catalanització que va tenir el punt d’inflexió l’any 1976 amb la incorporació a Ràdio Barcelona de les retransmissions de futbol en català de la mà de Joaquim Maria Puyal, que va refer i actualitzar el lèxic esportiu en llengua catalana. Aquesta iniciativa va ser seguida per altres emissores, però la gran novetat dels darrers trenta anys és l’increment de l’oferta televisiva amb relació a l’esport. El Circuit Català de TVE acumulava una notable trajectòria, i Josep Fèlix Pons va narrar el 1982 el primer partit de futbol televisat en català. El punt d’inflexió, però, es va produir amb la inauguració de Televisió de Catalunya (TVC) el 1983, que va optar des del primer moment per una àmplia cobertura de la informació i les retransmissions esportives, bàsica per a l’aparició d’una nova generació de periodistes esportius. La irrupció de les televisions privades espanyoles el 1990 va incrementar encara més l’oferta, i alhora va modificar les relacions entre clubs i televisions, atès que l’accés a l’espectacle esportiu a través de les televisions es convertia en una font de finançament per als clubs. Des de la perspectiva catalana, les accions de TVC van seguir sent les més rellevants, amb una forta dedicació a l’esport, la creació del primer portal esportiu en català (www. elsesports.net) l’any 2003, i la posterior posada en marxa d’un canal específic, Esport 3, el 2011. A més, sobresurten també algunes apostes de qualitat sorgides de la premsa generalista, com la de Ramon Besa a l’edició barcelonina d’El País, entre d’altres. El progressiu desenvolupament d’internet ofereix moltes possibilitats per a la informació i el comentari esportiu, tendència que es posa de manifest amb el gran nombre de portals especialitzats, revistes en línia i l’atenció dels mitjans convencionals –escrits o audiovisuals – a les plataformes virtuals. A més, moltes entitats esportives han substituït o complementat els butlletins en paper amb les informacions de les respectives pàgines web, i en el cas de les entitats i federacions més grans han incorporat serveis de premsa professionalitzats.