El plural dels mots acabats en -ig, -sc, -st i -xt
Fem amb -s els noms i adjectius acabats en -ig, tot i que admetem la variant -os per a les obres literàries i els llibres de text.
Però:
Optem pel plural amb la terminació -os en els noms i adjectius acabats en -sc, -st i -xt.
El plural de noms propis, manlleus i noms compostos
Evitem la flexió del plural en noms propis. Podem adaptar-los a noms comuns, en minúscula inicial, si no són topònims.
S’escriuen els noms de les dinasties en majúscula inicial i sense la terminació del plural, però precedides de l’article els. En canvi, s’escriuen en minúscula els llinatges que provenen d’una forma adjectivada.
Però:
El plural dels mots adaptats es fa d’acord amb la normativa catalana; és a dir, s’afegeix la terminació -s (o -ns) o les variants -es i -os.
Es mantenen invariables els manlleus ―adaptats o no― que acaben en -s i -sh, alguns en -z i els llatinismes en -us.
En el cas de manlleus recents que no s’han adaptat al català, conviuen dues formes de plural: la forma originària i la catalana.
Es forma el plural dels manlleus en anglès, no adaptats al català, amb una -s afegida al final.
S’afegeix una -s als compostos formats per un verb i un substantiu singular.
Els derivats
S’escriuen amb guionet els substantius precedits de l’adverbi no, però no pas els adjectius ni els adjectius substantivats.
Però:
Són invariables els substantius en aposició (A fa de B). Cal distingir-los dels substantius que estan en relació d’igualtat amb el primer formant (A és B).
Però:
Són variables els substantius en aposició consolidada.
S’escriu sense guionet la combinació de dos adjectius.
Es posa el nom de colors sintètics amb un espai en blanc entre els dos adjectius, però no les formes adjectivades.
Però:
Es formen derivats de noms o verbs amb el sufix -atge, en lloc del sufix -at.
S’escriuen amb la terminació -aire els substantius que defineixen una professió i amb la terminació -er/-a els adjectius.
Però:
S’escriuen amb els sufixos -à/-ana i -ià/-iana els adjectius derivats d’antropònims. Els noms acabats amb vocal tònica recuperen la n analògica.
Es canvia la -a final dels substantius per una -i a l’hora de fer-ne el derivat amb el suffix -forme.
Els demostratius i els possessius
Substituïm per articles definits aquells demostratius que, amb finalitats emfàtiques, carreguen innecessàriament la frase.
[Difondrem totes aquelles iniciatives públiques endegades els darrers anys.]
[En aquest volum s’han recopilat aquells estudis més innovadors.]
S’evita l’abús de possessius en frases en què es poden substituir pel pronom feble en, es poden ometre o bé es poden canviar per altres expressions.
[Resol el dilema i raona la seva resposta.]
[La botiga obrirà les seves portes a les cinc.]
[El va conèixer en la seva estada a Nova York.]
Els indefinits i els quantitatius
S’usen les locucions hi ha qui i n’hi ha que com a plural de l’indefinit algú. A diferència de la primera locució, la segona sol actuar com a resposta d’una oració anterior.
Es distingeix l’ús del quantitatiu uns quants, unes quantes (que es pot substituir per alguns i algunes) de l’indefinit uns i unes.
[Fa algunes setmanes que van marxar al càmping.]
Preferim el quantitatiu gaire en lloc de massa i molt en les oracions interrogatives, condicionals, dubitatives i negatives, com també darrere de sense i no. En les obres literàries, respectem l’ús de massa.
Utilitzem el quantitatiu res en les oracions interrogatives, condicionals, dubitatives i negatives. També és possible l’ús de alguna cosa.
Usem l’adjectiu cap en les oracions interrogatives, condicionals, dubitatives i negatives. També és possible l’ús de algun i alguna.
Utilitzem indistintament els pronoms ningú i algú per a les oracions interrogatives i condicionals.
Escrivim els quantitatius bastant i molt amb la preposició de abans del substantiu o també sense, sempre que l’ús d’una forma o d’una altra sigui coherent en tot el text. En les obres literàries, admetem el femení bastanta i bastantes.
L’ús de altre, un altre i d’altre (i flexió)
S’escriuen els adjectius altre, altra i altres quan precedeixen un nom; els adjectius un altre, una altra, uns altres i unes altres per a indicar una diferència o una repetició, i les formes pronominals d’altre, d’altra i d’altres com a sinònim de alguns altres i amb correlació amb el pronom en.
L’ús de mateix (i flexió)
Es recorre als adjectius mateix, mateixa, mateixos i mateixes per a posar èmfasi en la identitat del substantiu (l’ús de l’adjectiu propi i les formes flexionades és exclusiu per a indicar la propietat).
[La pròpia companyia va admetre les deficiències del servei de tren.]
[Van dur l’avituallament els propis organitzadors de la gimcana.]