Verbs

Les formes personals

El passat simple i el passat perifràstic

Utilitzem el passat simple en totes les obres de caràcter enciclopèdic. Escrivim el passat perifràstic en els llibres de text, infantils i juvenils; evitem les formes vares, vàrem, vàreu, varen.

El príncep va muntar a cavall i se’n va anar a córrer món.

Acceptem l’alternança del passat perifràstic i el simple en textos en què l’ús del temps compost podria fer-se massa reiteratiu.

El primer text escrit originàriament en català, les Homilies d’Organyà, va aparèixer entre el segle XI i el XIII. A partir del segle XIII sovintejaren els textos jurídics i comercials.

Voltaire es formà amb els jesuïtes i s’introduí en ambients mundans i llibertins que li van inculcar un cert esnobisme social. Ben aviat es donà a conèixer amb versos satírics que li van valer diversos confinaments.

Els usos inapropiats de temps i modes

S’usa el futur, i no pas el present, per a expressar una acció futura que no es pot anticipar.

Ja ens trucarem quan torni de vacances, d’acord?
[Ens truquem quan torni de vacances, d’acord?]
La propera vegada que ens trobem t’explicaré com ha anat.
[La propera vegada que ens trobem t’explico com ha anat.]

S’escriu el condicional compost, i no pas el plusquamperfet de subjuntiu, en subordinades condicionals encara que no siguin explícites.

Si hagués sabut que no havies de venir, no t’hauria esperat per sopar.
[Si hagués sabut que no havies de venir, no t’hagués esperat per sopar.]
M’hauria agradat de parlar-ne amb ell personalment.
[M’hagués agradat de parlar-ne amb ell personalment.]

S’accepta l’ús del temps condicional per a expressar el passat.

Nasqué l’infant Jaume, que després seria Jaume I.

S’expressa la idea de probabilitat o suposició amb el verb deure en present, passat o futur + infinitiu, o bé amb els adverbis de probabilitat (potser, probablement, segurament, possiblement) + present o futur, però no pas amb els temps futur, condicional ni subjuntiu únicament.

Deuran aprovar el pressupost a la tardor.
[Aprovarien el pressupost a la tardor.]
Potser deixaran el pis abans de final de mes.
[Potser deixin el pis abans de final de mes.]

Els verbs ésser i estar

Emprem les formes no personals ser / ésser, essent i estat. En els llibres de text preferim les formes ser, essent i estat i, en les obres literàries, admetem ser, sent i sigut.

L’abstenció registrada va ésser la més elevada dels darrers vint anys.
Està essent la nit electoral més llarga de la història de la democràcia.
Va ser un nen entremaliat.
Ha sigut un nen entremaliat.

Escrivim amb el verb ser els casos dubtosos següents:

• Davant de localitzacions i presències breus.

El museu és al capdamunt del passeig.
Eren a la sala de reunions.

• Davant de qualitats essencials.

La Lluïsa és morena.
Les portes són de faig.

• Davant de qualitats accidentals.

La sopa és calenta.
Els plats són bruts.

• Davant dels adjectius viu, viva, mort, morta i els estats civils.

Tots dos avis són vius.
La Cinta és divorciada.

• Davant de participis passats que indiquen l’estat en què es troba el subjecte.

Les portes seran obertes

• En frases passives.

L’obra és pensada per un equip.
És acusat de crims contra la humanitat.

• En l’estructura ser a + infinitiu.

El Ramon deu ser a fer classes.
Éreu a comprar els Reis?

• En l’estructura ser amb (algú) amb el valor de reunir-s’hi temporalment.

Que és amb tu, en Biel?
Són amb la presidenta de la comunitat.

La Lluïsa està morena.
El vidre està esquerdat.

• Davant de participis que expressen actitud, estat o condició.

L’Eusebi està obert a les vostres propostes.
El llibre està estructurat en tres parts.

• Davant de diverses locucions preposicionals.

L’excursió està a l’abast de tothom.
No estem gens d’acord amb ell; estem amb tu.
Tal com va la nostra convivència, estic per dir-li que marxi de casa.
L’espectacle està a punt de començar.
Tots els companys estan de vacances.

• En frases de sentit figurat.

L’experiència de Rússia està lluny del que havia imaginat.
Els amics li han demostrat que estan al seu costat.

El verb haver-hi

El verb haver-hi té un significant semblant a ser. En aquest sentit, el preferim al verb trobar-se, que és artificiós.

Aquí teniu una relació de les vinateries que hi ha a la comarca.
[Aquí teniu una relació de les vinateries que es troben a la comarca.]
Entre els escriptors més venuts hi ha Carme Riera i Josep M. Espinàs.
[Entre els escriptors més venuts es troben Carme Riera i Josep M. Espinàs.]

Evitem l’ús del verb existir en lloc del verb haver-hi, que és més habitual i genuí.

Hi ha èpoques en què conflueixen moviments artístics antagònics.
[Existeixen èpoques en què conflueixen moviments artístics antagònics.]
Al país hi havia una xarxa de museus especialitzada en els espais literaris.
[Al país existia una xarxa de museus especialitzada en els espais literaris.]

Preferim l’ús de l’obligació haig de + infinitiu (en lloc de he de + infinitiu) i les formes hàgim de + infinitiu i hàgiu de + infinitiu (en lloc de haguem de + infinitiu i hagueu de + infinitiu), tot i que en les obres literàries admetem les formes he de, haguem i hagueu.

Haig de trucar el missatger perquè reculli el sobre aquest matí.
No vull que us hàgiu de preocupar de la paperassa; jo mateix la resoldré.

Les formes impersonals

L’infinitiu

Normalment l’infinitiu no admet l’article definit, fora d’infinitius amb valor substantiu i de frases fetes que, per tradició, el duen.

La primera condició és estar-hi d’acord.
[La primera condició és l’estar-hi d’acord.]

El perd el raonar a tothora.
És més vell que l’anar a peu.
Vaig fer una intervenció rodona: mal m’està el dir-ho.
Al seu entendre, l’ús del biocombustible pot tenir efectes negatius.

Respectem la construcció d’infinitius amb el de facultatiu. Poden precedir-lo els verbs acordar, aconsellar, assajar, cercar, decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, jurar, oferir, permetre, pregar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, probar, refusar, recomanar, resoldre, sugerir.

La junta militar no els va permetre de manifestar-se.
[La junta militar no els va permetre manifestar-se.]
Vam resoldre de participar en el concurs de fotografia el darrer dia de la inscripció.
[Vam resoldre participar en el concurs de fotografia el darrer dia de la inscripció.]

Evitem la preposició a davant d’infinitiu en les oracions d’obligatorietat, necessitat o destinació, sí que la utilitzem quan la frase ja ha estat lexicalitzada.

Un mèrit que cal destacar és la seva constància.
[Un mèrit a destacar és la seva constància.]
El Govern fixa la tarifa que paguem.
[El Govern fixa la tarifa a pagar.]
Però: feina a fer, res a fer

Després del verb semblar s’accepta l’infinitiu simple si expressa percepció o canvi d’estat mental.

Aquesta nit li ha semblat sentir que els veïns s’insultaven.
Ara sembla comprendre el motiu de l’acomiadament.
En aquesta pel·lícula, ningú no és qui sembla.
[En aquesta pel·lícula, ningú és qui sembla ser.]
Sembla que la relació tenia poca importància per a ella.
[La relació semblava tenir poca importància per a ella.]

Evitem l’infinitiu simple després del verb semblar sempre que no sigui necessari.

Sembla que aquest estiu no marxaran de vacances.
[Sembla ser que aquest estiu no marxaran de vacances.]

Considerem poc genuïna la construcció amb valor aproximatiu venir a + infinitiu i, doncs, la substituïm per un temps en present o futur.

Aquestes novetats emplenen un buit en la historiografia cultural.
[Aquestes novetats vénen a emplenar un buit en la historiografia cultural.]
Tot el mobiliari costarà vora 1.500 euros.
[Tot el mobiliari vindrà a costar vora 1.500 euros.]

Substituïm el futur que acompanya la partícula com per la perífrasi poder + infinitiu.

Com pot veure, els acabats són de primera qualitat.
[Com veurà, els acabats són de primera qualitat.]
Com podeu imaginar, haurà de fer un temps de rehabilitació.
[Com imaginareu, haurà de fer un temps de rehabilitació.]

Preferim fer construccions amb verb abans que amb substantiu, menys habituals.

L’estudi d’arquitectes es plantejà remodelar la nau industrial.
[L’estudi d’arquitectes es plantejà la remodelació de la nau industrial.]
A l’escola treballen la capacitat d’utilitzar els propis recursos.
[A l’escola treballen la capacitat d’ús dels propis recursos.]

Canviem les construccions de + infinitiu amb valor condicional i evitem ésser de + infinitiu com a perífrasi d’obligació.

Si no aporta la documentació necessària, no podrem agilitar els tràmits.
[De no aportar la documentació necessària, no podrem agilitar els tràmits.]
Cal desitjar que hi vagin un gran nombre de persones.
[És de desitjar que hi vagin un gran nombre de persones.]
S’espera un augment de la nuvolositat.
[És d’esperar un augment de la nuvolositat.]

Darrere d’un verb copulatiu es pot escriure la forma impersonal amb valor nominal.

La manera d’evitar el perill és treballar des de dalt.
[La manera d’evitar el perill és treballant des de dalt.]

Preferim les formes d’infinitiu ésser (i no ser), cabre (i no caber), caldre (i no caler), valer (i no valdré). En les obres literàries i els llibres de text, les admetem totes.

L’índex de contaminació d’aquell any va ésser molt elevat a l’àrea metropolitana.
[L’índex de contaminació va ser molt elevat a l’àrea metropolitana.]
Va fer cabre la resta de llibres dins la capsa.
[Va fer caber la resta de llibres dins la capsa.]

És incorrecte l’ús de l’infinitiu per a recapitular. L’hem de fer dependre d’una forma conjugada o bé substituir-lo per un altre temps.

En darrer lloc, vull agrair el vostre suport constant.
[En darrer lloc, agrair el vostre suport constant.]
Felicitem l’equip contrari per l’excel·lent partit que ha fet.
[Felicitar l’equip contrari per l’excel·lent partit que ha fet.]
Cal insistir que la decisió de la junta és inapel·lable.
[Insistir que la decisió de la junta és inapel·lable.]
S’ha de recordar que el termini és inajornable.
[Recordar que el termini és inajornable.]

El gerundi

Admetem el gerundi en els peus d’il·lustració, com a equivalent de en el moment de / que + verb, si bé intentem no abusar-ne.

L’equip artístic en el moment d’arribar al palau del festival de Cannes.
[L’equip artístic arribant al palau del festival de Cannes.]
A la dreta, el president en el moment que anunciava la remodelació del Govern.
[A la dreta, el president anunciant la remodelació del Govern.]

Es canvia la construcció de gerundi precedida de la partícula tot i per la construcció tot i + infinitiu.

Tot i ser bons amics, es veuen molt de tant en tant.
[Tot i sent bons amics, es veuen molt de tant en tant.]
Tot i signar l’alto el foc, l’Exèrcit rus continua ocupant ciutats de Geòrgia.
[Tot i signant l’alto el foc, l’Exèrcit rus continua ocupant ciutats de Geòrgia.]

S’accepta l’ús de la partícula tot només quan reforça la idea de simultaneïtat i oposició, no pas en altres casos.

Tot estudiant la combinació cromàtica, crea una obra extremament harmoniosa.
Però: No vendreu més publicant més llibres.
[No vendreu més tot publicant més llibres.]

És correcta la perífrasi estar + gerundi quan expressa durada o repetició, no pas amb valor de present.

Només dic que aquesta nit m’estimo més no sortir.
[Només estic dient que aquesta nit m’estimo més no sortir.]
Cada dia li deleguen més responsabilitats.
[Cada dia li estan delegant més responsabilitats.]
Però: Hem estat remenant la salsa ben bé mitja hora.

Admetem la perífrasi venir + gerundi quan la forma impersonal expressa una manera. En la resta de casos la substituïm pel verb en present i hi afegim, si convé, un adverbi o una locució adverbial.

Ha vingut cantant tot el viatge.
Però: Mantenen converses des de fa dies.
[Vénen mantenint converses.]

Preferim la perífrasi continuar + gerundi amb valor continuatiu, tot i que admetem la variant seguir + gerundi.

Encara que li han prohibit el cafè, en continua bevent.
Segueixen vivint junts, malgrat les desavinences.

Admetem l’ús de acabar + gerundi per a expressar la conclusió d’un fet o d’un temps anterior a l’acció.

Després d’hores de conversa, va acabar acceptant la proposta.
Van acabar casant-se per la pressió familiar.

És incorrecte l’ús del verb portar + expressió temporal + gerundi amb valor temporal. Sí que s’accepta el verb portar-se + expressió temporal.

Fa dotze anys que em dedico a la docència.
[Porto dotze anys dedicant-me a la docència.]
Però: Els meus pares es porten tres anys.

El participi

Fem concordar el participi amb el complement directe femení i plural, però no els masculins plurals en contacte amb alguna terminació en -ts (per evitar la cacofonia). En les obres literàries i els llibres de text respectem el criteri de l’autor, que haurà de ser coherent.

La llei ha passat el tràmit parlamentari: l’han aprovada per unanimitat.
Les bases de l’acord, les havien aprovades.
Però: Els acords, els havien aprovat tots.

Substituïm la perífrasi venir + participi per altres construccions.

La ruta del Císter és indicada en aquest díptic.
[La ruta del Císter ve indicada en aquest díptic.]
L’esforç de promoció determinarà el resultat final.
[El resultat final vindrà determinat per l’esforç de promoció.]

Les formes verbals passives

Preferim les construccions en veu activa en lloc de les de veu passiva.

La població es dividia segons la renda.
[La població era dividida segons la renda.]
Van rebre l’ofensiva dels aliats amb cautela.
[L’ofensiva dels aliats va ser rebuda amb cautela.]

Corregim l’ús de la passiva pronominal amb un verb amb valor impersonal seguit d’un complement directe amb què no concorda.

Cada any augmenten les publicacions literàries en català.
[Cada any s’augmenta les publicacions literàries en català.]

La concordança del verb amb el subjecte

Fem la concordança del verb amb noms col·lectius preferentment en singular, tret del cas que el nom col·lectiu tingui un complement en plural. Si el subjecte consta de diversos substantius enllaçats amb la conjunció o, fem la concordança en singular.

La gent s’havia reunit a la plaça de la Vila.
La gent dels pobles limítrofs s’havien reunit a la plaça de la Vila.
Vindrà a sopar una altra parella.
Vindran a sopar una altra parella d’amics.
La Mariona o el Jesús vindrà a buscar-te.

Preferim concordar els verbs pronominals i impersonals amb el subjecte.

S’han de presentar propostes per a fer conèixer l’associació.
Calen polítiques valentes per a desarmar el planeta.

Preferim concordar els verbs pronominals amb el complement.

Abans que arrenqui el bull, s’hi afegeixen un polsim de pebre i quatre fulles de llorer.
[Abans que arrenqui el bull, s’hi afegeix un polsim de pebre i quatre fulles de llorer.]