La foneria i el taller de construcció de màquines de Valls Germans foren dels més prestigiosos de Catalunya durant la segona meitat del segle XIX.
L’empresa es creà el 1854, segons pròpies manifestacions. A les guies de l’època trobem una referència a una foneria de ferro del carrer d’Amàlia de Barcelona a nom de Rafael Valls, Germans, que es convertirà en Valls Germans, el 1860. El fundador i primer responsable fou Rafael Valls i Ratera.
Catàleg de l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú, 1882. La foneria i el taller de construcció de màquines de Valls Germans foren dels més prestigiosos de Catalunya durant la segona meitat del segle XIX. L’empresa s’especialitzà en maquinària agrícola i per a la indústria alimentària.
Aquest mateix any es presentaren a l’Exposició Industrial de Barcelona amb dues premses i un gat, "pequeña máquina de extraordinaria potencia para elevar grandes pesos". La premsa serà la seva màquina més representativa en aquesta primera època: premses per a vi, per a oli, per a imprimir o satinar paper, que funcionaven a mà o bé amb força animal. També premses hidràuliques. Al final de segle, la casa Valls Germans anunciava que havia construït i venut 1 875 premses de tota mena.
El taller inicial del carrer d’Amàlia es traslladà aviat a la que serà la seva instal·lació definitiva durant prop de setanta anys: el carrer de l’Eixample dedicat al Marquès de Campo Sagrado, tocant a l’actual ronda de Sant Pau i davant de la vella presó de Barcelona, amb 10 500 metres quadrats.
Tot i tenir un ample catàleg de màquines, Valls Germans s’anirà especialitzant en màquines agrícoles i màquines per a la indústria alimentària. Així, al costat de les esmentades premses per a vi i oli, sortiran els molins fariners, els cilindres, mescladors i batedors per a les fàbriques de xocolata, i les premses per a la fabricació de fideus i pastes de sopa.
A la dècada dels anys 1880, Valls Germans fa un canvi important. Agustí Valls i Vergés tenia el títol d’enginyer industrial i fou nomenat enginyer-director de l’empresa. Una empresa que si era presentada fins ara com un taller de foneria i construcció de maquinària, ara ho fa amb el nom de Valls Germans, enginyers constructors. La feina artesanal s’ha convertit en treball industrial.
El canvi coincideix amb el relleu generacional. Rafael Valls, el fundador, morí el 1886 i el tom correspon als seus fills, sota la direcció d’Agustí, enginyer.
Rebut del 1900.
El 1882, es produí un accident terrible que commocionà Barcelona. Una caldera explotà a la fàbrica de teixits de Morell i Murillo, al carrer d’Amàlia. La desgràcia originà setze morts d’una manera directa i matà la Sra. Valls de manera indirecta. Aquesta era al pati de la foneria, no lluny del lloc de l’explosió. Esglaiada pel soroll i per algunes rajoles que caigueren al pati, va morir del que devia ser un atac de cor.
A l’Exposició de Barcelona del 1888, Valls Germans hi va anar com corresponia a un dels grans tallers mecànics catalans. Hi va participar amb la presentació de tres productes: màquines de vapor, màquines agrícoles i màquines per a la fabricació de fideus i de xocolata.
Els comentaristes oficials del certamen es fixaran sobretot en les màquines de vapor. En presentaren una de vertical, de pressió mitjana, amb caldera vertical independent, dos cilindres i una força de cinc cavalls. Es considerava una màquina de gran aplicació a les petites indústries que no tenien grans espais d’instal·lació.
–¿Qu’es aquesta saragata? ¿Qué son tals tarrabastalls?
–Son les Máquinas d’en Valls,que fabrican xocolata.
Mossèn Borra mira de la maquinaria
lo rodar contínuo, las evolucions; y
–¿es á dir, –pregunta:– que fán xocolata
amb aquestas rodas y ab aquets corrons?
Temps atrás ja’n feyan, –continúa’n Borra–
peró no hi habia tals comoditats:
de genolls en terra y ab la llenga afora
la feyan uns homes tots espitragats.
–Are, no’s rebentan, tot ho fá la máquina
y mès bè que’ls homes. –¡Qué distint d’avans!
Sembla, –diu en Borra–, art de bruxería.
¡Si se m’afigura qu’es un joch de mans!
–Son les Máquinas d’en Valls,que fabrican xocolata.
Mossèn Borra mira de la maquinaria
lo rodar contínuo, las evolucions; y
–¿es á dir, –pregunta:– que fán xocolata
amb aquestas rodas y ab aquets corrons?
Temps atrás ja’n feyan, –continúa’n Borra–
peró no hi habia tals comoditats:
de genolls en terra y ab la llenga afora
la feyan uns homes tots espitragats.
–Are, no’s rebentan, tot ho fá la máquina
y mès bè que’ls homes. –¡Qué distint d’avans!
Sembla, –diu en Borra–, art de bruxería.
¡Si se m’afigura qu’es un joch de mans!
La gran Exposició, Joan Molas, Barcelona 1888.
Els visitants, però, es devien fixar més en les populars màquines per a fer pastes de sopa i xocolata, pel que diu de l’exposició el poeta satíric.
Valls Germans, que tenia una vintena de treballadors el 1862, en tenia un centenar el 1897. El 1891, uns treballadors van fer vaga per demanar de cobrar un jornal i mig els dies que havien de fer hores extraordinàries, en lloc del jornal i quart que els oferien els propietaris (Diari de Barcelona, 1891, pàg. 9 538), fet que demostra que l’empresa tenia feina en moments no precisament d’eufòria econòmica.
Al final de segle, la producció anual de la foneria era la següent:
- 50 màquines per a la fabricació d’oli
- 25 per a fideus
- 30 per a xocolata
- 10 per a farines
- 100 màquines diverses d’altres aplicacions
Màquines per a la fabricació de xocolata.
El mercat era el peninsular i l’americà –colònies de l’Amèrica Llatina–.
Al final de segle, Valls Germans presentava una relació de vint-i-sis medalles guanyades en diverses exposicions. Destacaven entre els premis, durant els darrers anys:
- 1889 Medalla d’or de primera classe a l’Acadèmia Agrícola, Manufacturera i Comercial de París
- 1890 Medalla d’or de primera classe a la Societat Científica Europea (Brussel·les)
- 1891 Gran Diploma d’Honor de Madrid
- 1891 Medalla d’or al concurs Vitícola de Terrassa
- 1891 Dos Diplomes d’Honor a l’Exposició Agrícola, Minera i Industrial de Tremp
- 1893 Medalla d’or a Xicago
- 1895 Medalla d’or a Lugo
- 1897 Medalla d’or a Madrid
Valls Germans inicià el declivi amb el segle. L’empresa durà fins al final de la dècada del 1920, sempre a Campo Sagrado, un terreny que era propietat de la família Valls.