Les canonades són necessàries per a la conducció de líquids o de gasos. Les primeres a construir-se foren de fang cuit, però la industrialització introduí les metàl·liques: de plom, de coure o de ferro.
Per a l’aigua i els gasos, que són les dues grans necessitats de la població urbana del segle XIX, el metall més utilitzat era el ferro. Les canonades de coure són més cares i no aptes per a la canalització de l’aigua, per l’aparició de verdet. Les de plom resultaven també cares i s’aixafaven fàcilment. Totes les grans ciutats europees utilitzaran les canonades de ferro colat per a transport d’aigua i de gas per a l’enllumenat en la seva primera etapa.
El primer problema a resoldre era el de la porositat del ferro colat i la seva fàcil oxidació. L’aigua regalimava i una part dels gasos s’escapava. Per a solucionar-ho, les canonades s’impregnaven amb oli de llinosa. Un segon problema greu era el de la unió de les diverses peces, ja que el ferro colat no es podia soldar. Primer, es fixaven per unes brides de metall, collades amb perns de ferro; després, mitjançant l’eixamplament de la canonada en un dels extrems, la qual cosa permetia de fer-la encastar en l’altra peça; es tapava la junta amb brea i plom.
Les canonades d’acer o ferro dolç es limitaven en un primer moment a cobrir distàncies reduïdes i llocs especialment delicats, com els conductes de les calderes de vapor, a causa del seu cost més elevat i d’una tecnologia que no es dominava prou.
Una millora considerable sobre les canonades de ferro colat fou la introduïda pel francès Chameroy a mitjan segle, que consistia en un sistema de xapa de ferro embetumada. Les canonades anaven recobertes per una capa de betum –betum, terra calcària, sorra i una mica de resina–. L’interior també anava amb una capa fina de betum o de vernís. Les canonades de l’enginyer francès eren molt més primes que les ordinàries, inoxidables, no poroses i resistents. La seva primera aplicació es va fer en la canalització d’aigua i de gas de la ciutat de París.
A l’estat espanyol la creació d’una xarxa de canalització d’aigua i de gas va ser obra de dues empreses catalanes, que es van repartir el mercat. No eren fonedors de ferro sinó transformadors de la planxa que compraven.