El desenvolupament de la indústria química: el marc històric

Un text del 1833 pot servir per a introduir correctament el paper del sector químic al començament del segle.

"En los países donde existen grandes establecimientos de productos químicos, los fabricantes recurren a ellos para hacerse con las substancias que necesitan, pero desgraciadamente carecemos en España de estos establecimientos colosales, cuyo fomento ecsige gran número de fábricas para consumir los productos que elaboran." (El Tecnológico. Periódico de Artes, Ciencia y Literatura bajo los auspicios de la Real Junta de Comercio de Cataluña, núm. 2, Barcelona 1833).

En el text s’estableix una relació directa entre els establiments químics i els fabricants. Aquests pertanyen a una categoria diferent i són els industrials tèxtils, els metal·lúrgics i els paperers. Els establiments químics –no fabricants, segons el redactor– actuen de proveïdors dels primers. Aquesta és la seva funció principal. La demanda els arriba i depèn dels sectors tradicionals de la indústria.

El sector químic es planteja, per tant, com una indústria auxiliar, a remolc de la tradicional. A la Memòria de la Junta de Comerç de Catalunya del 1844 en la qual s’analitza l’estat de la indústria del país i els mitjans per a fomentar-la es fa una repassada completa del sector tèxtil i només es passa per alt el metal·lúrgic, el del paper i els adobs, sense fer ni una sola referència a la química.

La demanda de productes químics vindrà, especialment, de la indústria tèxtil, ja fortament instal·lada a Catalunya durant el primer terç del segle XIX. Però, per a haver-hi indústria química feien falta químics i aquests havien de rebre la formació tècnica necessària.

La càtedra de química de la Junta de Comerç. Francesc Carbonell i Josep Roura

La Junta de Comerç, creada a Barcelona el 1758, fou la principal responsable del restabliment a la capital catalana dels estudis científics, desapareguts amb la supressió de la seva Universitat. L’ocupació de Barcelona el 1714 per les tropes castellanes i franceses i la derrota catalana suposà la desaparició de totes les universitats existents i la creació de la de Cervera com a càstig a la capital catalana. La Junta de Comerç anà creant algunes càtedres d’ensenyament en els seus locals de la Llotja de Mar de Barcelona (vegeu Mones i Pujol-Busquets, J., L’obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851, Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987).

La càtedra de química s’establí el 1803, però fins el 16 de maig de 1805 no començaren les classes. El nom oficial era de Química Aplicada a les Arts i el curs durava dos anys.

El títol pot fer pensar que l’ensenyament quedava lluny de la indústria, però no era així. La majoria dels membres de la Junta de Comerç eren industrials estampadors, el ram tèxtil que predominava en aquells moments, i estaven especialment interessats en tot el que feia referència als colors de tint. En el primer curs es feia tan sols química teòrica, amb explicació de l’orgànica i la inorgànica. Però en el segon curs es dedicava molta atenció a la fixació del color en els filats i en els teixits, pensant clarament en la sortida i col·laboració dels alumnes en les empreses del país.

El primer i segon catedràtics de Química tingueren sortosament un bon nivell científic. Foren Francesc Carbonell i Josep Roura. Tenien dues característiques comunes: havien fet els estudis a la Universitat de Montpeller i tots dos tenien un especial interès a fer química aplicada a la indústria, més que química teòrica.

Francesc Carbonell i Bravo (1758-1837) era un farmacèutic tossut, enamorat de la química i del seu ensenyament. Fou el primer catedràtic de l’escola. Poc després d’inaugurada, a causa d’una explosió produïda per un descuit d’un auxiliar, perdé un ull i quedà amb la cara desfigurada en fer un experiment de síntesi de l’aigua en una de les aules. En esclatar la guerra del Francès (1808) se n’anà a Ciutat de Mallorca on continuà ensenyant química i mineralogia. Un cop acabada la guerra, tomà a Barcelona on continuà amb la seva feina. El 1822, restaurada la Universitat de Barcelona, en fou nomenat professor de química. El 1825 es retirà de l’ensenyament en tenir un atac de feridura.

Entre els seus escrits abunden els referents al vi i a l’agricultura, però també traduí al castellà dues obres estrangeres sobre tints industrials.

L’empordanès Joan Roura i Estrada (Sant Feliu de Guíxols 1787-Barcelona 1860) es doctorà en química a Montpeller el 1820. Fou nomenat catedràtic de Química de la Junta de Comerç el 1826. Tenia molt clar que calia estudiar la teoria i després aplicar els estudis a la indústria. Va ser el primer a donar-ne exemple. El 1836 era instal·lat a la Bordeta (Sants) on produïa àcid sulfúric, caparrós, àcid clorhídric i nitrat de plom. Bàsicament, els mateixos productes que des de feia uns anys fabricaven els Cros. La fàbrica es mantingué fins a la seva mort, el 1860.

A Josep Roura li correspon l’honor d’haver fet la primera prova d’enllumenat per gas procedent de la destil·lació de l’hulla a Catalunya i a l’estat. El 24 de juny de 1826 il·luminà d’aquesta manera una de les sales de dibuix de la Llotja. Sis anys després i amb motiu del naixement de la futura Isabel II (30 de gener de 1832) encengué 200 fanals de gas a Madrid, entre la Puerta del Sol, el carrer d’Alcalà i la carrera de San Jerónimo. Les alzines sureres empordaneses li donaren la idea d’extreure el gas del suro amb un procediment propi (1841).

El 1846 Josep Roura presentà la seva pólvora blanca, una pólvora que va ser assajada amb èxit al Camp de la Bota de Barcelona el 1847 i el 1848. Va ser també el primer a produir sulfat sòdic, la barrella artificial.

Amb motiu del primer aniversari de la seva mort, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País li dedicà una sessió pública, en presència de les principals autoritats acadèmiques i municipals. El discurs necrològic va ser llegit pel seu amic i deixeble Pere Roque i Pagani. Llàstima que “como a la hora designada llovía a mares fue escasa la concurrencia al acto” (Diari de Barcelona, 1861, pàg. 2 770).

El paper d’aquests dos personatges fou decisiu per al desenvolupament de la química a Catalunya. La majoria dels industrials que presentarem a continuació o són francesos o són deixebles de Carbonell i de Roura a la càtedra de química de la Junta de Comerç.

Bibliografia

• Monés i Pujol-Busquets, J., L'obra educativa de la Junta de Comerç 1769-1851. COCINB, 1987.

El declivi de l'ensenyament i el declivi de la indústria química

L’escola de la Junta de Comerç es mantindrà fins el 1851. El seu paper quedà substituït, en principi, per l’ensenyament en una restaura da Universitat de Barcelona i per l’Escola Industrial barcelonesa.

Però ni l’una ni l’altra semblen haver agafat el relleu de la Junta de Comerç en el camp de la química aplicada. La Universitat dedicà molt conscientment la seva atenció als estudis de la química teòrica. L’Escola Industrial, en canvi, té en el seu Reglament del 1852 una assignatura de química aplicada a les arts –el mateix nom que tenia la càtedra de la Junta de Comerç– i un quart any en l’ensenyament industrial d’ampliació, dedicat als professors químics, que dóna títol d’enginyer químic de segona classe. Però aquests estudis no van tenir seguidors, si hem de fer cas de la “Revista Industrial” que el 1857 es queixa que ni a Barcelona, ni a Espanya no s’ensenyen les aplicacions de la química al blanqueig, tints i fabricació d’estampats, tot fent al·lusió enyorada a les classes de la Llotja, patrocinades per la Junta de Comerç.

En aquest panorama gris només destaca una personalitat: Francesc Domènech i Maranges (Barcelona 1820-1904), catedràtic de química a la Universitat de Barcelona el 1851 i president de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts. És especialment conegut com la persona que realitzà les primeres proves amb electricitat el 1866 en el seu laboratori. Però també és l’autor d’un Tratado elemental de Química industrial (Barcelona 1850) i el director d’una revista, anomenada Enciclografía de Industria y Artes y Oficios (Barcelona 1851), en la qual donava a conèixer els principals descobriments que es feien en el camp de la química industrial.

La indústria química que, com veurem, havia tingut una certa florida durant el segon terç del segle XIX, es mantingué a nivells mínims després del 1860, de tal manera que el 1881, Francisco José Orellana, un escriptor andalús que representà sovint el paper de defensor dels industrials catalans, podia dir que “hoy casi no existe ya en España la industria de productos químicos” (El Eco de la Producción, 1881, pàg. 219). Ell i altres que tocaren aquest tema subratllaven amb sorpresa i indignació que Espanya era productora i exportadora de prime-res matèries essencials per a la indústria química, com la sal, les pirites –sofre–, coure i plom, però que no sabia utilitzar-les.

No ha de sorprendre, per tant, l’aparició en aquests darrers anys del segle XIX, especialment a Barcelona, d’importants cases comercials, importadores de productes químics. Entre elles destacaren Vicenç Ferrer i Companyia, Fills de Josep Vidal i Ribas i Alomar i Uriach.

L’any 1890, en una anàlisi força completa de la situació de la indústria catalana, la revista dels enginyers industrials de Barcelona dedicava només dues línies desanimadores al sector químic. “Y la fabricación de un immenso número de productos químicos y colores, ¿no está casi desconocida aquí?” (Revista Tecnològica, 1890).

De la petita a la gran empresa química

El caràcter auxiliar, complementari, de la industria química del principi del segle XIX la configura com una empresa individual, familiar o com una conseqüència de l’associació de dues o tres persones. Es una societat petita, que fa inversions modestes, d’acord amb la gamma de productes que es proposa de fabricar.

Si fem excepció de l’enllumenat per gas, que és un cas a part, no es crea a Catalunya cap empresa química amb naturalesa de societat anònima fins el 1883 amb la Companyia Anònima de Productes Químics. Amb la primera regulació de les societats anònimes del 1848 es crearan nombroses empreses mineres, tèxtils, metal·lúrgiques, d’assegurances, financeres, però cap de química llevat de les ja esmentades.

El tombant de segle veurà la constitució de les grans empreses químiques catalanes. Algunes, com la Cros SA (1904), conseqüència de la transformació d’una empresa quasi centenària. Altres, com l’Electro-metal·lúrgica de l’Ebre, Electroquímica de Flix o Carburs Metàl·lics, noves de trinca i preparades per a afrontar produccions que exigien una forta inversió, però amb tecnologia i capital estranger en dues d’elles.

La producció química catalana serà limitada i anirà sempre a roda del que es feia fora. Ja coneixem les deficiències de l’ensenyament, però serà la introductora a l’Estat de la majoria dels nous processos industrials. A vegades, gràcies a ciutadans estrangers, però sovint a través de catalans que han après aquells procediments a Europa i els han introduït al nostre país.

El lèxic tècnic de la nova indústria química