El paper de la casa Cros és fonamental. El professor Jordi Nadal l’ha qualificat de “pedra miliar de la química espanyola”.
L’empresa, però, té dues fases. La primera, que és la que aquí analitzarem, és la de l’àcid sulfúric i productes derivats. La segona és la dels adobs artificials, que s’inicià al final del segle i es consolidà amb la creació de la societat anònima el 1904.
François Cros i Dupuy era de Montpeller, una població que tenia universitat i indústria química. Cros és un exemple del tècnic francès que ve a Catalunya, on veu possibilitats d’explotar els seus coneixements i guanyar-se la vida. Igual que al seu país, els productes que coneix Cros són imprescindibles per a la indústria tèxtil.
Cros arribà a Catalunya al començament del segle XIX. Un anunci de l’empresa el 1915 dóna la data del 1810 com la del començament de les seves activitats. Orellana, el 1860, parla del 1814. Però el professor Nadal dóna la data del 22 d’octubre de 1817 com aquella en què François Cros s’inscriu en el registre del consolat francès a Barcelona.
L’empresa es diu Francesc Cros i Companyia. És possible que la companyia fos la d’un altre francès, Màrius Barthelemy, esmentat amb relació a les primeres peticions oficials (Carrera Pujal, pàg. 337).
L’abril del 1817 la Junta de Comerç recomanà a les autoritats que autoritzessin a Francesc Cros i Màrius Barthelemy la instal·lació d’una fàbrica destinada a la producció d’aigua forta, caparrós i clorur d’estany-sal d’estany. Per a fer-los calia obtenir prèviament l’àcid sulfúric. Un any més tard, un Reial Decret –31 de desembre de 1818– atorgava a Francesc Cros i Companyia un privilegi per a comprar a bon preu el salnitre i el sofre, que controlava la hisenda espanyola. Però al mes de març del 1821, la Junta de Comerç de Catalunya manifesta que no veu clar per què el francès vol comprar plom a França per a la fabricació d’àcid sulfúric. És evident que Cros està intentant construir les seves cambres de plom a la fàbrica de Sants.
El 1822 es desestimava la petició del fabricant per a renovar el privilegi que li donava el salnitre a baix preu. Aquest serà un cavall de batalla de tots els fabricants d’àcid sulfúric.
Cros devia construir les seves cambres de plom entre el 1822 i el 1828, que és quan el catedràtic de química, Josep Roura, visità la seva fàbrica i li donà un certificat d’aptitud. El 1822 era quan acabava el privilegi de fabricació donat a Casanovas i Comià el 1817.
El 21 de juliol de 1835 “caduca privilegio de invención concedido por cinco años a Don Francisco Cros y Compañía, vecino de Sants en Cataluña, de varios aparatos para la elaboración en grande del vitriolo verde o caparrosa” (El Vapor, 27 de juliol de 1835).
François Cros devia morir poc després i devia deixar el negoci als seus fills, ja que el 1842 trobem a Sants l’empresa Joan Timoleont Cros i Germans, que fabrica àcid sulfúric, àcid nítric, sulfat de ferro –el caparrós–, sulfat de coure –el caparrós o vidriol blau–, clorur d’estany, àcid clorhídric i nitrat de plom.
Llibre de comptabilitat de la SA Cros, 1855. Joan Timoleont Cros continuà el negoci de fabricació d’àcids.
El nom de Joan Timoleont, l’hereu del fundador, no és vulgar i ens dóna una indicació sobre el seu pare. Timoleont fou un polític i general grec del segle quart abans de Crist, un dels protagonistes de les Vides paral·leles de Plutarc. Timoleont es destacà per la seva lluita victoriosa contra els tirans de Sicília, on imposà una democràcia moderada sota la direcció d’un consell de 600 oligarques. François Cros demostra que coneix els clàssics grecs i que les seves preferències van a favor dels que lluiten a favor de la llibertat política, unes preferències que encaixen amb el pensament d’una bona part dels ideòlegs de la Revolució Francesa. Per altra part, la seva marxa de França coincideix, més o menys, amb la caiguda de Napoleó.
Sabem una història poc agradable de l’hereu Cros, al marge de la seva activitat professional. L’any 1848, ell i altres veïns seus de Sants foren segrestats per una colla de bandolers i retinguts en una cova dels voltants durant catorze dies, a l’espera del rescat. Finalment foren alliberats per la força pública, que detingué els bandolers i els executà. ¿Eren carlins, aquests presumptes bandolers?
El 1845, Joan Timoleont Cros presentà mostres de caparrós i de “pedra lipis” a l’exposició de Madrid. La primera era un sulfat de ferro i la segona el vidriol blau o sulfat de coure, utilitzat com a colorant pels estampadors. Cinc anys després (1850) hi tomà amb un mostrari molt més ample. Al costat dels seus productes tradicionals hi havia àcid acètic, sabó de resina per al blanqueig del cotó, nitrat de coure líquid, clorur d’estany i cianur de potassi.
Amb motiu de l’exposició de productes industrials catalans a Barcelona el 1860 tornem a tenir notícies de Joan Cros i de la marxa de la seva empresa. Hi presenta dos productes nous: oli de llinosa i sosa càustica. L’aparició de sosa demostra que Cros està al dia i reconeix la importància bàsica d’aquest producte en la química de la segona meitat del segle XIX.
Pel que fa a l’àcid sulfúric sabem que la fàbrica funciona amb sis cambres de plom, destinades a produir-ne, amb una capacitat de 500 000 peus cúbics que permeten una producció anual de 133 quintars d’àcid sulfúric de 52° o bé 122 quintars de 66°. La major part d’aquest àcid no es ven, sinó que es destina a la producció d’altres elements dintre de la mateixa fàbrica ja esmentats, com el sulfat de ferro o caparrós, l’àcid clorhídric o salfumant i l’àcid nítric o aigua forta.
Joan Timoleont Cros morí el 1862. El seu àcid sulfúric i els derivats havien obtingut una medallla a l’Exposició de Londres feia poques setmanes.
El carrer de Cros a l’actual barri barceloní de Sants recorda l’emplaçament de la primera fàbrica d’àcid sulfúric que s’establí a Catalunya i a l’Estat utilitzant el sistema modern de les cambres de plom.
L’empresa no s’acabà aquí. Amadeu Cros, fill de Joan Timoleont i nét de François Cros, és un personatge que fuig ja de la qualificació de fabricant d’àcids. De Sants, els Cros passaran a Badalona i dels àcids molt naturalment als adobs químics. És una altra història.