La Manresana, la tradició polvorera

Etiqueta. La Manresana fou el nom comercial de Canals i Cia, que seguí la tradició polvorera de la capital del Bages. Els productes d’aquesta empresa anaven destinats a cartutxos de caça i a barrinades per a obres públiques.

Quan es diu d’una persona que no ha inventat la pólvora, volem expressar que es tracta d’una persona no gaire intel·ligent, més aviat curteta. La pólvora fa molts anys que s’inventà. Els seus orígens són llunyans i probablement venia de la Xina. Va ser introduïda a Europa pels àrabs i des del segle XII ja s’utilitzava entre nosaltres per a matar-nos i per a caçar.

La Manresana

El 1846, Josep Roura, aleshores director de l’Escola Industrial barcelonesa, va donar a conèixer la seva pólvora blanca, que era incolora en estat natural. El 1848 en el fort de les Drassanes, a Barcelona, primer, i després en el Camp de la Bota, que era un camp de tir d’artilleria, es van fer proves públiques de la pólvora de Roura, comparades amb la comuna. El resultat fou molt satisfactori, segons es desprèn de la llarga informació que dóna un contemporani (Pi i Arimon, Barcelona Antigua y Moderna, vol. II, pàgs. 286 i 287). Però la veritat és que la pólvora de Roura aviat quedà oblidada.

A l’estat espanyol, la pólvora era un producte estancat, regulat i controlat per funcionaris públics des del segle XVIII. Al final d’aquest segle es constituïren les “Reales Fábricas” de pólvora, que eren els únics establiments que podien fabricar-la. Entre elles hi havia uns antics molins polvorers de Manresa, que es convertiren en establiments públics des del 1789 (vegeu Oliveres, J., Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa 1800-1870, pàgs. 163-164).

El 1856 l’Estat va desamortitzar les instal·lacions polvoreres i les subhastà. Aquí s’inicià la fàbrica catalana de pólvora, coneguda sota el nom comercial de La Manresana.

Per produir-la es necessita salnitre, sofre i carbó i el procés de fabricació no és complex, però sí perillós per motius evidents. En parlar dels fabricants d’àcids ja hem fet constar que per a l’obtenció de l’àcid sulfúric feien falta els mateixos elements que per a la pólvora. Si Manresa fou pionera en algunes produccions d’àcids va ser a causa de la seva familiaritat amb aquests elements i de la seva tradició polvorera.

La pólvora manresana no tenia finalitats militars. Anava destinada a cartutxos de caça i a la fabricació de barrinades per a mines o per a obres públiques. L’empresa es començà a anunciar en diaris barcelonins des del 1869 i especialment al Diari de Barcelona. El nom comercial era utilitzat per la raó social Canals, Casanovas i Padró. Aquesta tenia el despatx central a Manresa i una delegació a Barcelona. Per motius obvis de seguretat, la fàbrica es mantenia isolada i al marge de zones urbanes.

El 1870 es dissolgué la societat enmig de baralles “explosives” entre els socis, que trobaren ressò a la premsa (vegeu Diari de Barcelona, octubre del 1870, pàg. 10 117). La societat es convertí en empresa individual a nom de Pere Canals i Bosch.

Anunci en un plànol de Barcelona del 1887.

L’empresa tenia la fàbrica a la vora del riu Cardener, prop de Manresa; el despatx dintre del nucli urbà i els dipòsits de pólvora escampats. Si toma a sortir a la premsa, al marge dels anuncis, és amb motiu d’explosions en aquests dipòsits.

El mes de novembre del 1871 va explotar-ne un que hi havia a Viladordis. El resultat van ser cinc morts: els operaris que hi treballaven, dos pagesos veïns ferits i “un edificio del que no han quedado ni los cimientos”, segons una ressenya. Set anys més tard El Semanario de Manresa (21 d’abril de 1878) informava d’una altra explosió en el mateix dipòsit. “Perdida llevamos la cuenta de la innumerable multitud de veces que ha sucedido lo propio en establecimientos del mencionado señor”. Aquest cop no hi va haver morts, com tampoc el 1881, en una altra explosió.

Però els problemes de seguretat, evidentment mal resolts, no impediren l’expansió del negoci i el caràcter competitiu de la seva pólvora de caça amb la que arribava de l’estranger. És el que es desprèn d’un gran anunci, publicat pel representant a Barcelona de la també Reial Fàbrica de pólvora d’Ebekausen, a Baviera, defensant la seva marca Diana, enfront de la marca Diamante que era la de La Manresana (Diari de Barcelona, agost del 1881, pàgs. 9 982 i 9 983).

El 1882, Pere Canals va tomar a sortir a la premsa. Sortosament aquesta vegada no es tractava de cap explosió, sinó de la inauguració d’una línia telefònica privada entre la seva torre a la Costa Roja i la seva fàbrica, ara instal·lada a Sant Fruitós de Bages.

La Manresana s’acabà amb Pere Canals, però la fabricació de pólvora continuà per part de la raó social Tarruella i Berch, que utilitzaren el nom comercial de La Nueva Manresana. Mantingueren la producció de l’anterior propietari i hi afegiren la de focs artificials i la de dinamita que presentaren a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888. La fàbrica era aleshores prop de Gualba. També mantingueren, per desgràcia, la poca seguretat de les seves instal·lacions. El juny del 1897 van morir tres obrers en el taller que tenien al Gorg Negre, prop de la població de Gualba. La fàbrica remangué uns anys tancada, però l’empresa reprengué les activitats a principi de segle.