La indústria farmacèutica, tal com avui l’entenem, té un doble origen a Catalunya: els farmacèutics i els comerciants en drogues.
En començar el segle XIX l’antic apotecari s’havia convertit en farmacèutic, tot i que es mantenia encara el nom popular. L’any 1804 s’havia creat a Madrid el Real Colegio de Farmacia. A Barcelona, la primera institució d’aquesta mena fou el col·legi de Sant Victorià, creat el 1815, nucli de la futura Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, que es posà en marxa el 1845. Ambdues institucions quedaren al marge de la Junta de Comerç de Catalunya, que tant havia aportat als estudis sobre química.
Per als diaris de mitjan segle XIX, la farmàcia és la “botica”, en terminologia castellana, on es confeccionen i venen tota classe de medicaments: xarops, pomades, píndoles, pastilles. El farmacèutic és un personatge que té el seu laboratori propi en el qual confecciona una sèrie de medicaments, però que també ven productes farmacèutics del seus col·legues del país o estrangers.
Pots de farmàcia fabricats per una empresa barcelonina de la fi del segle XIX.
Pots de farmàcia fabricats per una empresa barcelonina de la fi del segle XIX.
Els adroguers eren, en canvi, uns comerciants, que venien productes de tercers. Una droga és encara avui dia qualsevol substància emprada com a ingredient en química, farmàcia o tintoreria. A mitjan segle XIX es distingien tres tipus de drogues: els medicaments, els productes químics d’aplicació domèstica o industrial i les espècies alimentàries. Els adroguers venien, per tant, medicaments, la majoria d’importació.
La discussió entre els farmacèutics de carrera i els comerciants adroguers estava servida i va fer córrer molta tinta en polèmiques públiques. Els que havien estudiat farmàcia negaven el dret a vendre medicaments a un simple comerciant sense coneixements. Demanaven o bé l’exclusiva de la seva venda, o bé que s’establís un pla d’estudis per a exercir l’adrogueria farmacèutica, de manera que, els que venguessin medicaments, tinguessin un coneixement directe del que oferien. Els comerciants adroguers argumentaven que es limitaven a vendre productes de tercers, dels quals hi havia àmplia experiència en el mercat, i que podien vendre amb el mateix dret un àcid, un vernís o una pomada.
Pots de farmàcia fabricats per una empresa barcelonina de la fi del segle XIX.
El 1879 l’oferta de productes farmacèutics a Catalunya era majoritàriament estrangera. Tots ells entraven lliurement a Espanya.
Si paties mal d’estómac et recomanaven les pastilles i les pólvores del Dr. Patterson, fetes a París, amb garantia del govern francès.
El xarop d’hipofosfit de calç de Grimault i Companyia, de París, era altament recomanable per a les malalties del pit. Una alternativa eren les càpsules de Raquin au Baume de Copahu.
Per a tònics i reconstituents es podia triar entre l’elixir de cola de J. Bain o la solució Coirre, ambdues de París.
L’asma també es podia guarir. Els anuncis posaven entre cometes la paraula “ofec” perquè els lectors sabessin de què es tractava. El medicament adequat eren els emplastres porosos de la casa Allcock de Nova York.
Les malalties nervioses s’acabaven si es prenien les gotes regeneradores del Dr. Thomson, amb arseniat d’or, que ens arribaven a través d’un representant seu a Madrid.
Un oli de fetge de bacallà recomanable era el del Dr. Jong, contra el raquitisme i les afeccions escrofuloses, que ens venia de Londres.
L’anèmia podia ser tractada amb èxit prenent el Ferro Quevenne, aprovat per l’Acadèmia de Medicina de París.
Lanman i Kemp de Nova York preparaven i venien un bon purificador de la sang.
La tos i les malalties de les vies respiratòries es podien vèncer amb el xarop pectoral del Dr. Woom dels Estats Units.
I qui no havia provat el famosíssim ungüent Holloway, el medicament de més anomenada al món, que es feia a Nova York i a Londres, aplicable al guariment i tractament de ferides o malalties de la pell de tota mena, des de l’ull de poll fins a la lepra?