Aquesta empresa es constituí a Barcelona el 16 de febrer de 1904. L’objecte social, segons l’escriptura de constitució serà “l’explotació d’indústries electroquímiques i electrometal·lúrgiques, en especial la fabricació del carbur de calci, i tot el que es consideri necessari per a la millor marxa social”.
Catálogo de la Producción Industrial Española, vol. II, Ministerio de Industria y Comercio, 1938-42.
El nom de l’empresa crea el primer interrogant, ja que la primera activitat serà 1’electroquímica i no en tindrà mai cap en el sector metal·lúrgic. Que no prengués el nom d’Electroquímica es pot entendre, perquè des del 1897 existia l'Electroquímica de Flix instal·lada també al costat de l’Ebre. És possible que la “metal·lúrgica” estigui vinculada al seu president i promotor, Ferran Junoy i Vemet, director aleshores i durant molts anys més (1894-1932) de La Maquinista Terrestre i Marítima, la primera empresa metal·lúrgica catalana.
El que queda clar en tot cas és que es proposaven de fabricar carbur de calci, que és un element metàl·lic i el producte base de l’acetilè. I que per a fer-ho necessitaven forns elèctrics, i per tant, una font d’electricitat.
L’empresa es creà sobre la base de la concessió d’un salt d’aigua en el riu Ebre, terme municipal de Sástago (província de Saragossa). El seu potencial elèctric era de 4 000 cavalls i la capacitat de producció de la fàbrica de 3 500 tones de carbur de calci anuals.
El primer consell d’administració de la societat Electrometal·lúrgica de l’Ebre era format totalment per catalans, amb una sola excepció, l’aragonès Dionisio Conde y Gómez del Olmo. Estarà presidit pel ja esmentat Ferran Junoy, enginyer industrial i home fort de la Maquinista durant els seus 38 anys de director general:
- President i director: Ferran Junoy i Vermet
- Director: Ramon Monegal i Nogués
- Director: Antoni Solà de Mas
- Vocals: Pere Catasús i Ferret, Dionisio Conde y Gómez del Olmo, Joan Espiell i Rovira, Romà Fabra i Puig, Vicenç Ferrer i Bertran, Alfred Mata i Julià, Francesc de Paula Pons i Pla, Josep Viladomiu i Senmartí
Però al seu costat hi havia representants de tres cases comercials, especialitzades en la venda de drogues i productes químics: Monegal, Solà i Vicenç Ferrer. La primera i la tercera seran cases d’una gran importància. Ramon Monegal constituirà el 1916 la Monegal SA que integrarà i ampliarà el negoci familiar. Vicenç Ferrer i Companyia és una de les grans empreses barcelonines, especialitzades en la venda al major i al detall de tota mena de productes químics i farmacèutics i d’ús domèstic.
Electro-metal·lúrgica de l'Ebre. 1911-1940. Dividend repartit. L’Electroquímica de l’Ebre es dedicà a la fabricació de carbur de calci, el producte bàsic de l’acetilè en forns elèctrics. La producció d’electricitat, anys més tard, serà un objectiu fonamental per a l’empresa.
La majoria dels altres consellers i accionistes són industrials: Romà Fabra de Filatures Fabra i Coats, Josep Viladomiu, de Josep i Jacint Viladomiu –tèxtil–, Francesc de Paula Pons –tèxtil–, Pere Catasús, de Catasús i Companyia –refineria de petroli i comerç de vins–, Alfred Mata, de Fàbriques de Mata i Pons –tèxtil–.
Els responsables directes de la gestió eren tres consellers que tenien el càrrec de director: Ferran Junoy, Ramon Monegal –substituït després pel seu germà, Trinitat– i Antoni Solà.
L’Electrometal·lúrgica de l’Ebre es dedicà a la fabricació de carbur de calci, destinat a l’obtenció de l’acetilè, amb bona experiència.
L’empresa s’havia constituït amb un capital de tres milions i mig de pessetes, però trigaren 15 anys a desemborsar-lo del tot. El capital inicial real fou de 2 037 500 pessetes i les accions representatives de la resta de capital s’anaren subscrivint i desemborsant molt lentament. El 1907 feren una emissió d’obligacions per un import d’1 250 000 pessetes, en comprovar que els convenia més pagar un interès del 5% als obligacionistes que ampliar el capital.
Electrometal·lúrgica de l'Ebre.
L’empresa donà un rendiment correcte als seus accionistes, fins que arribaren els anys de la Gran Guerra (1914-18) en els quals els beneficis foren equivalents al 30% del capital desemborsat i es repartiren dividends del 20%. Després, la rendibilitat toma a baixar.
L’any 1926, la societat devia veure les possibilitats econòmiques derivades de la seva concessió hidroelèctrica sobre l’Ebre i construí un nou salt, que tenia una potència de 22 000 cavalls. L’electricitat era venuda a Riegos y Fuerzas del Ebro SA en virtut d’un contracte, vigent des del 1928 endavant.
Fou aleshores que l’Electrometal·lúrgica entroncà amb Cros, a través d’una participació d’aquesta en la primera, que anirà prenent cada cop més gruix. Com a empresa química, fabricava carbur de calci i després carbonat potàssic. Com a empresa productora de fluid elèctric venia aquesta energia.
El paper de Cros s’anà incrementant, fins a constituir-se com a filial de fet i de dret de la química catalana i traspassar el seu domicili al passeig de Gràcia, on figurava el de Cros.