Joan Güell i Ferrer. La seva vida (1800-1872)
El Vapor Vell de Sants (La Ilustración Hispano-americana, 1886).
Joan Güell i Ferrer va néixer el 3 de maig de l’any 1800 a Torredembarra (Tarragonès), fill de Pau Güell i Roig i de Rosa Ferrer. La família tenia un nivell econòmic molt modest. El pare, pocs anys després de néixer el seu fill, marxà a l’illa de Santo Domingo, al Carib, amb la intenció de guanyar-s’hi la vida, com tants d’altres.
Joan Güell visqué aleshores a Barcelona, a casa d’un oncle, on féu els seus estudis primaris. Als nou anys fou reclamat pel pare i travessà per primera vegada l’oceà Atlàntic. A Santo Domingo treballà amb el seu pare en el petit negoci comercial que aquest havia instal·lat a Puerto Cabello. Però foren uns anys molt trasbalsats per a l’illa. Espanya havia cedit a França el 1697 la part més occidental de l’illa, que posteriorment esdevingué Haití, i el 1795 la part oriental de l’illa, de llengua castellana. El 1808, aquesta s’independitzà del que era Haití, però el 1821 fou sotmesa de nou pels seus veïns en una guerra força sagnant.
Joan Güell i Ferrer (Foment del Treball Nacional). Fou una de les tres grans figures de l’economia catalana per als seus contemporanis. Guanyà la seva primera fortuna a Cuba. Retornà el 1835 a Catalunya i el 1838 inicià la seva carrera com a industrial.
Pau Güell va perdre tots els diners que havia guanyat i decidí que el seu fill tornés a Catalunya per a estudiar. Als setze anys, Joan Güell era novament a Barcelona, on estudià nàutica a l’escola de la Llotja, patrocinada per la Junta de Comerç, i obtingué el títol de pilot als divuit anys.
Però el títol no li devia servir de gaire. El seu pare havia tornat mentrestant d’Amèrica amb pocs diners i morí a Torredembarra. El fill, malgrat el fracàs patern, tornà al Carib, però s’instal·là a l’Havana —Cuba—, una colònia. Allí va trobar feina en un magatzem propietat d’un espanyol, on treballà com a dependent. Els catalans que van fer fortuna a Cuba seguiren molt sovint aquest camí: treballar com a dependents de propietaris espanyols, que tenien més interès a descansar a la finca que a treballar, sempre que trobessin una persona eixerida i de confiança que els portés el negoci. Era una oportunitat de fer diners.
Als vint-i-un anys —l’any 1821— Joan Güell havia estalviat 2.000 duros i pensà d’establir-se pel seu compte. Trobà uns amics capitalistes que aportaren 8.000 duros més i amb aquest capital muntà un negoci comercial, en què ell figurava com a director. Cuba era un illa que depenia completament de la metròpoli de la qual ho rebia gairebé tot, a canvi del sucre i del tabac que exportava. Aquest comerç era fonamental per a l’economia de l’illa i estava en mans de cases com la que creà Güell.
El seu primer biògraf —Argullol— explica que Güell plantà cara als altres comerciants de l’illa, que pretengueren ofegar-lo econòmicament, amb una agosarada operació de compra de tots els carregaments que hi havia al port de l’Havana i dels que hi havia en camí. Aquesta operació li donarà una posició de força i la possibilitat d’establir les seves regles i els seus preus. És cert, en tot cas, que entre el 1821 i el 1935, Joan Güell guanyà una fortuna considerable. El seu paper fou reconegut en ser elegit com a president de l’associació de comerciants de la capital de Cuba.
Resulta difícil aclarir el possible paper del comerç d’esclaus en la creació d’aquesta riquesa. Afirmar que fou important és poc correcte ja que no se n’ha trobat cap prova. Com també ho seria afirmar el contrari, ja que el comerç de la mà d’obra esclava africana formà part de la vida comercial de les colònies fins a la segona meitat del segle XIX. Quasi la meitat de la població a Cuba era ja de raça negra. Güell tenia molt mal record de l’extermini de blancs que havien fet a Santo Domingo els de la veïna Haití.
Taxació del patrimoni de Joan Güell i Ferrer (1872).
Güell serà fins a la seva mort un convençut del caràcter espanyol de l’illa i oposat, per tant, a tot el que eren moviments d’emancipació, independència o annexió per part dels Estats Units, que és del que es parlava aleshores. Durant aquests anys fou membre de les milícies voluntàries de l’illa de Cuba. Però els moviments independentistes eren encara molt modestos.
L’any 1835, amb diners, Joan Güell tornà a Catalunya per a quedar-s’hi definitivament. No havia decidit el que faria i s’ho podia prendre amb calma, ja que no havia de patir per manca de mitjans econòmics. Als trenta-cinc anys era un home solter, amb tota una vida al darrere i una altra al davant. Va decidir viatjar i aprendre idiomes per a conèixer el que passava als països més desenvolupats. Es va passar quatre anys visitant els Estats Units, la Gran Bretanya, França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia, però sempre des de Barcelona, on tenia el domicili. Intentà un negoci en el qual fracassà totalment: va comprar una fragata, destinada al comerç amb Amèrica, que naufragà en el seu primer viatge i perdé tota la mercaderia que, a més, no estava assegurada.
Propietats adjudicades per herència a Eusebi Güell i Bacigalupi.
El 1838, Joan Güell inicià la seva carrera com a industrial, o més ben dit com a inversor a la indústria. També devia pensar que era l’hora de casar-se i ho va fer l’any 1844 amb Francesca Bacigalupi i Dulcet, filla d’un comerciant d’origen italià, establert a Barcelona des dels primers anys del segle —la casa Joan Bacigalupi i Fills—. El seu primer fill, Eusebi, nasqué el 1846 i la mare morí a l’hora del part. L’any 1850 es casà amb la cunyada, Camil·la Bacigalupi, i es repetí el fet d’un naixement, una nena aquesta vegada, i la tràgica mort de la mare.
Els dos casaments devien aportar un cert patrimoni al ja important de Joan Güell. El seu biògraf dirà d’ell que “repugnábale el matrimonio como medio de acrecentar caudales, si bien no creia impedimento el que la mujer escogida para esposa, a sus cualidades personales reuniese la de poseer algunos bienes de fortuna” (Argullol).
El 1844, Joan Güell és un dels fundadors del Banc de Barcelona. Serà membre de la seva junta de govern des del 1845 al 1849. El mateix 1844 serà també fundador de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, la primera caixa catalana que es creà.
Güell no va militar mai en cap partit polític, però ocupà càrrecs públics i demostrà simpaties per determinats personatges. Durant la dècada dels anys quaranta era favorable al partit progressista, després fou partidari de la Unió Liberal, creada pel general O’Donnell el 1858. A mitjan segle fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, primer per nomenament directe de la reina i després per votació popular. El 1856 es presentà per a diputat a les Corts espanyoles per un districte de Barcelona, i guanyà el general Espartero que era el seu contrincant, i després el polític i escriptor castellà, Patricio de la Escosura. El 1863, Joan Güell fou nomenat senador del Regne, un càrrec que mantingué fins a la seva mort. No acceptà, però, ni condecoracions ni títols nobiliaris, a diferència de la seva descendència, tot i que li foren oferts en la darrera etapa de la seva vida. Seguí l’exemple i els consells del seu bon amic Manuel Cortina i Arenzana, polític i jurisconsult sevillà, de la seva mateixa generació, ex-ministre de Governació, que havia arribat a refusar el cotxe oficial quan exercia aquell càrrec.
La família Güell.
Es diu d’ell que el 1860 comprà una gran finca agrícola a la província de Lleida, però no hi ha cap altra dada que ho confirmi. La finca agrícola que sí s’ha comprovat que comprà és la situada al terme de Santa Coloma de Cervelló, on s’instal·larà la futura Colònia Güell.
L’any 1868, en produir-se la insurrecció armada a Cuba, es fundà a Barcelona el Círculo Hispano Ultramarino, que volia defensar els interessos espanyols a l’illa del Carib. Joan Güell en fou el primer president, però ni la seva edat ni la seva salut fan creure que fos una presidència executiva. Joan Güell morí a Barcelona el 22 de novembre de 1872, als setanta-dos anys. A l’endemà naixia el seu primer nét.
En morir, la seva fortuna fou taxada en una mica més de set milions de pessetes. Nomenà hereu el seu fill Eusebi.
El 1888 s’inaugurà a Barcelona el monument a la memòria de Joan Güell i Ferrer. A dalt, escultura de Rossend Novas (La Ilustració Catalana, 1888); a baix, primer emplaçament del monument, a la cruïlla Rambla de Catalunya, Gran Via de Barcelona.
Nou anys més tard, el 1880, es creà una comissió ciutadana que es proposà recollir diners per a construir-li un monument, la qual no tingué grans problemes per a trobar-los. El 31 de maig de 1888 s’inaugurà el monument amb l’escultura de Rossend Novas a la cruïlla de la Gran Via i la rambla de Catalunya de Barcelona. Actualment es troba situada uns metres més enllà a la mateixa Gran Via barcelonina.
El defensor del proteccionisme
El “Verb del proteccionisme”, segons Guillem Graell, secretari del Foment del Treball Nacional; el “primer atleta del proteccionisme”, segons Josep Antoni Muntadas, president de L’Espanya Industrial. Joan Güell i Ferrer és una de les tres grans figures de l’economia catalana per als seus contemporanis. La segona fou Antonio López i López, el santanderí fundador de la Companyia Transatlàntica i del Banc Hispano Colonial, i la tercera el financer Manuel Girona i Agrafel, el fundador del Banc de Barcelona. Però així com els altres dos van ser sobretot homes d’acció, uns empresaris que sabien prendre decisions i arriscar-se, Joan Güell va ser més valorat pels seus escrits que per la seva activitat industrial.
Començà a escriure al mateix temps que iniciava la seva activitat industrial, un cop retornat de Cuba i dels seus viatges. Tothom està d’acord en el fet que era mal orador —un actiu important a l’època—, però en canvi demostrà tenir una ploma àgil que es feia entendre.
Tots els seus escrits són en castellà, com tota la literatura econòmica del segle XIX. El seu llenguatge parlat era el català i l’escrit el castellà. “Nunca en nuestras conversaciones frecuentes e íntimas usábamos otro idioma que el catalán, y eso que él había vivido largos años en América”, dirà d’ell Francesc Romaní (“Monumento a Güell”, a España Regional, 1888).
Els primers escrits publicats per Güell ho foren el 1841, poc després d’instal·lar-se definitivament a Barcelona. És evident que va treure profit i coneixements dels seus viatges i començà a abocar-los en defensa de la protecció aranzelària dels productes industrials fabricats a l’estat.
La polèmica proteccionisme-lliurecanvi fou el gran tema de discussió durant el segle XIX. Era l’enfrontament d’una actitud que tenia Madrid com a centre polític de l’estat i d’una actitud catalana. Dins d’aquesta discussió, la indústria cotonera tenia una especial importància perquè era la més protegida i la que s’havia desenvolupat més. Al principi del segle XIX existia la prohibició absoluta d’importació de gèneres de cotó manufacturats. Els successius aranzels anaren reduint aquesta protecció i cada vegada que es revisaven la polèmica ressorgia amb més intensitat que mai.
El proteccionisme es va identificar amb Catalunya i amb la defensa particular dels seus drets, perquè era Catalunya la que tenia fàbriques i producció industrial. La polèmica arribà a fer dir autèntics disbarats als lliurecanvistes de la Cort contra Catalunya, de tal manera que els defensors del proteccionisme havien de fer constants manifestacions d’espanyolisme per a compensar l’odi contra Catalunya, una expressió que es troba sovint en els escrits de Güell.
Un fet que pot resultar sorprenent és que els principals defensors dels arguments lliurecanvistes eren catalans establerts a Madrid. Ells seran els més brillants i els més agressius: Laureà Figuerola, Josep Maria Sanromà, Lluís Maria Pastor, Fèlix de Bona. Aquest fet afegí picant a la polèmica.
Les discussions tingueren com a suport, primer, els diaris de Madrid i de Barcelona, seguits de les publicacions que recollien els articles editats. Continuaren a les Corts espanyoles i al Senat de Madrid, amb participació en aquest cas de Joan Güell, a les acaballes de la seva vida. I tindran la principal presència pública en els mítings lliurecanvistes a Madrid i proteccionistes a Catalunya amb gran ressò de públic i premsa.
Els escrits de Güell, dels quals oferim algunes mostres, tal com foren escrits, van ésser redactats en un estil planer, plenament entenedor. Es nota que era un home que no havia fet estudis universitaris, on aleshores s’adquiria un llenguatge ampul·lós, correctament qualificat de decimonònic. Una discussió sobre aranzels o sobre un tractat de comerç podia perfectament començar amb referències a Plató, Aristòtil o Sant Tomàs d’Aquino, cites que demostraven l’erudició dels seus autors. Güell no era un erudit, però sí que era en canvi un profund coneixedor de la política i de l’economia del seu temps. També ell fa moltes cites, però són de personatges propers: polítics anglesos com Gladstone i Pitt, francesos o italians, com també d’economistes, des d’Adam Smith fins a Bastiat o Say. També són corrents les referències històriques espanyoles, però sense anar-se’n al temps del gots o dels romans, com fan alguns dels seus interlocutors, sinó quedant-se normalment en el segle XVIII i primera meitat del XIX. Dominava les xifres i les estadístiques, cosa que impressionava sempre els lectors, que no estaven d’altra banda en condicions de discutir-les.
Aquestes polèmiques no tenien ni vencedor ni vençut, llegides cent anys més tard. Les dues parts tenien la seva raó. Avui dia Joan Güell seria probablement un lliurecanvista moderat, però aleshores tenia tota la raó del món de demanar protecció per a la naixent indústria catalana, no tan sols la cotonera.
Per als catalans, tots ells proteccionistes, la presència de Güell era tranquil·litzadora. Era la veu que tornava totes les pilotes que li llançaven i capaç encara d’engegar-ne unes quantes contra aquells representants del centralisme i de la burocràcia madrilenya. A l’hora de defensar uns aranzels alts hi havia unanimitat a Catalunya: patrons i obrers, els diaris, les institucions, amb mínimes excepcions, estaven tots d’acord a demanar unes condicions que permetessin el manteniment i el creixement de la indústria. Aquesta indústria era quasi exclusivament catalana, però perquè els altres no feien el mateix. La industrialització s’ha convertit en un fet diferencial.
Els lliurecanvistes defensaven el consumidor i el seu dret a comprar al millor preu possible. El proteccionisme estava a favor de la producció i del treball. El consumidor pur, per a Joan Güell, és el mandra, el funcionari buròcrata, tan ben representat per l’administració madrilenya.
Textos de Joan Güell
Sobre proteccionisme i lliurecanvi
Un ramo de industria que tuviese la primera materia tan barata como los extranjeros, los operarios á igual precio y con la misma inteligencia, y la maquinaria tan perfecta y sin recargo, produciria naturalmente con la misma perfeccion y baratura y le faltaria de consiguiente un pretexto legal para pedir un derecho protector. Es claro, pues, que el derecho protector se concede por las desventajas de nuestra industria, entre las cuales es de contar el mayor costo de la maquinaria...
Font: “Sobre Industria”, 1841.
Otro caso más directo á la cuestion. Supongamos admitido el libre-cambio, y que un inglés se presenta á un cosechero de Castilla, y le dice: ¿á cuánto paga V. la pieza de indiana catalana? — á 6 duros,— pues yo se la daré igual por 4.— El hombre naturalmente acepta y cree real y positivamente haber ganado dos duros en la compra. Un americano, ruso ó francés se presenta á un fabricante catalan y le dice: ¿á cómo paga V. el trigo? — á tres duros fanega; —pues yo se la daré á dos duros,— y le compra dos fanegas por cuatro duros, muy convencido tambien de que ha ganado dos duros en la compra. Pero va el fabricante al cosechero y le dice: ahí le traigo la pieza de indiana que suele usted comprarme, y el otro le contesta, no la necesito porque la he comprado mucho más barato y no quiero ser ya más víctima de su monopolio. Va el cosechero á casa el fabricante y le dice: aquí traigo las dos fanegas de trigo que siempre me compra, y éste le responde: no las necesito porque las he comprado á mucho menos precio y no quiero ya más ser víctima de su monopolio. Tenemos pues dos productores muy convencidos de que han hecho un gran negocio, y aunque se encuentran sin haber vendido sus productos, hacen su combinacion para que esto no suceda al repetir tan brillante operacion.
Efectivamente vuelve el inglés con su pieza de indiana, y le dice el cosechero: conforme, pero no le puedo pagar con dinero sino con trigo; —¿y á cómo valdria el trigo?— a tres duros fanega; y dice el inglés, no, porque el americano ó ruso lo vende en mi país á dos, y como he de tener gastos, lo más que podré pagarle la fanega será á trenta reales. Lo mismo propone el fabricante al ruso, y éste le contesta que vendiendo los ingleses en Rusia las indianas á cuatro duros no puede pagarle más que tres. Tenemos, pues, que cuando el cosechero compraba la indiana al fabricante español 50 por 100 más cara que al inglés, la pagaba con dos fanegas de trigo, mientras que la de éste le cuesta cerca de tres; y el fabricante que compraba las dos fanegas al cosechero español 50 por 100 más caro que al ruso, las pagaba con una sola pieza de indiana, mientras que á éste le ha de dar cerca de una y media.
Si pues es una verdad que los productos se cambian por productos, ¿á quién se ha comprado más barato, al extranjero ó al español? Sin duda que á éste, porque el cosechero cambia ó paga la pieza de indiana con solo dos fanegas de trigo, y el fabricante cambia ó paga las dos fanegas con una sola pieza de indiana. Hé aquí, pues, explicada y demostrada la mentira del sistema de baratura que pregonan los libre-cambistas.
Font: “Consideraciones sobre algunos puntos económicos y administrativos”, 1852.
Siempre que el libre-cambio tenga por objeto dar trabajo á la clase obrera, es aceptado por los proteccionistas: lo hemos dicho muchas veces; el libre-cambio es un sistema absoluto, y como tal absurdo: el sistema protector es relativo, modificable por lugares, tiempos y circunstancias, y admite el libre-cambio en todo aquello que llene los fines del sistema protector, que son, fomentar la produccion nacional, perfeccionar y abaratar los productos, promover abundancia de trabajo...
Font: “Observaciones a los discursos de los Srs. Bona, Moret i Figuerola”, 1861.
Establézcase el libre-cambio ó los derechos simplemente fiscales, y las provincias de España obtendrían con mayor baratura los géneros extranjeros, pero perderían el mercado de Cataluña, superior al de toda Europa y Africa, y disminuirian la produccion y el trabajo, y carecerian de los medios de pagar los géneros extranjeros baratos.
Cataluña obtendria los trigos y otros artículos agrícolas extranjeros más baratos, pero perderia su mercado principal, el de las provincias españolas: no podria producir ni trabajar, y careceria de los medios para pagarlos: faltos todos de produccion y trabajo, la pobreza seria su inmediata consecuencia; el Erario seria tambien pobre; el empleado no cobraria íntegro su sueldo; el soldado estaria mal comido, mal vestido y peor calzado; y la nacion, abatida y humillada, á nadie inspiraria ni respeto ni consideracion.
Font: “Resultados en Inglaterra y Francia del Tratado de Comercio de 1860”, 1869.
He aquí los efectos diferentes de las dos opuestas máximas de gobierno, al parecer tan sencillas. El de la gran Isabel de Inglaterra —Primero mi pueblo, despues los extranjeros: consecuente ella y todos sus sucesores con este principio cardinal, expulsó a los Anseáticos, excluyendo sus productos de sus mercados y así se obtuvo la transformacion de un enano en un gigante.
Con la máxima opuesta — Primero los extranjeros, despues los españoles, pagamos con preferencia las deudas extranjeras, exportando nuestros capitales; dejando de pagar á los españoles, éstos no pueden consumir, la importacion de productos agrícolas é industriales agota nuestros capitales, paraliza nuestros ramos de produccion, empobrece al país, que no consume ni lo nuestro ni lo ageno, decae la Hacienda, y un pueble gigante se convierte en un miserable enano.
Font: Discurs al Senat de 17 de desembre de 1870.
Sobre Catalunya
“La España”*, llamaria á Cataluña la provincia mimada.
¡Mimada Cataluña que á pesar de la ingratitud de su suelo, á fuerza de trabajo y actividad concurre á los gastos del Estado con mucho más de lo que a su poblacion corresponde! ¡Mimada Cataluña que en la participacion de los destinos y empleos públicos no tiene quizás la mitad de los que le corresponderian en justa proporcion al número de sus habitantes! ¡Mimada Cataluña, que compra á las demás provincias de España
por valor de más de 500 millones, pagando un sobreprecio, que, segun “La España”, es una limosna, de lo cual nunca, nunca se ha quejado! ¿Dónde están pues los mimos? ¿Tendrá “La España” por tales, permitir que Cataluña use de un derecho que las leyes conceden, no solo á todos los españoles, sino hasta á los extranjeros que vivan en España? Si tales son las provincias mimadas, peguntaremos á “La España”, ¿cuáles son las vejadas? ¿Serán acaso las hijas de sus entrañas, las provincias Vascongadas? ¿Llamará vejacion á la exencion del uso del papel sellado, cuyo precio se acaba de aumentar? ¿Llamará vejacion el no pagar la contribucion de sangre? ¿Llamará tambien vejacion el desestanco de la sal y el tabaco que dichas provincias disfrutan con el correspondiente lucro de contrabando que en ambos artículos puede hacerse? ¿Se las veja en fin, dándoles una participacion quizás mayor de lo que corresponde á su poblacion en los destinos y empleos públicos, cuyos sueldos no contribuyen á pagar como los demás españoles?
* una revista
Font: “Comercio de Cataluña con las demas provincias de España”, 1853
...Cataluña no quiere, ni ha querido nunca medrar á costa de las demás provincias; Cataluña no ha pedido nunca privilegios para sí; quiere leyes iguales para todos; quiere prosperidad para todos: quiere justicia, y esta justicia no siempre se le otorga: Cataluña ha hecho con dinero propio sus caminos de hierro, contribuyendo á pagar los de las demás provincias, que nada han dado para los suyos, á excepcion del de Zaragoza. Cataluña, á pesar de la ingratitud de su suelo y en fuerza de su trabajo, contribuye en mayor proporcion que las demás a cubrir el presupuesto de ingresos, y no tiene probablemente la mitad de los empleados que le corresponden.
Font: “Refutacion de los discursos pronunciados por el Exmo. Sr. D. Luis M. Pastor y otros oradores en varias sesiones de la Asociacion para la reforma de los aranceles”, 1861.
Privilegio es el derecho que tiene uno, ó unos pocos, para hacer una cosa con exclusion de los demás: la ley que protege, en sus varios ramos, el trabajo nacional, permite ejercer, en cualquier punto de España, todas las industrias, á todos los españoles y á todos los extranjeros que vengan á España: llamar pues á los fabricantes monopolistas privilegiados, es una calumnia que con harta frecuencia se permiten los amigos del señor Presidente: pero él ha hecho mucho más. En su discurso, al inaugurar la Asociacion en 25 de abril de 1859, decia:
“Porque no es solo el error y la preocupacion lo que sostiene los abusos y los monopolios, sino el interés particular de aquellos pocos que medran y se enriquecen á su sombra, á costa de la generalidad, y que para ocultar este orígen, han tratado de rebajarse bajo el manto hipócrita de un fingido carácter de nacionalidad”.
Font: “Refutacion del discurso pronunciado por el Exmo. Sr. D. Luis M. Pastor”, 1861.
Algunos de la escuela radical han supuesto que nos mueven intereses catalanes, y que éstos están en oposicion con los de las demás provincias; con éste y otros argumentos de mala ley, se ha creado atmósfera en Madrid y se ha concitado, en algunos, un odio contra Cataluña. Nada más injusto: Cataluña ha pedido siempre proteccion al trabajo nacional, y muy particularmente á la agricultura, cuyos productos necesita de las demás provincias.
En cuanto á nosotros, nunca hemos dicho una palabra ni escrito una letra, sino en favor de proteccion para todos los productores españoles. Lo que convenga á España, conviene a Cataluña; si para aquélla es bueno el libre-cambio, bueno será para ésta.
La riqueza de todo país es la produccion; y los elementos de ésta son el trabajo, el capital y la inteligencia: los economistas de la moderna escuela, dicen que con su sistema de completa libertad estos elementos toman una direccion natural y más lucrativa. Si esto es así, y si Cataluña cuenta con capitales, y con inteligencia y con gran aficion al trabajo, ¿cómo no ha de convenirle el sistema con el cual ha de recabar mayor recompensa?
Si tal no es el propósito de los radicales, si han descubierto el secreto de hacer á todos los españoles ricos sin producir ni trabajar, si la holganza ha de recibir, con su sistema, el mayor premio, la mejor recompensa, ¿tan estúpidos han de ser los catalanes que no aprendan el oficio de holgazán, que no es por cierto muy difícil?
Podemos, pues, decir en voz muy alta, que al discutir sobre cuestiones económicas buscamos sinceramente la verdad; esto es, el sistema económico que con más eficacia promueva la felicidad y prosperidad de todos los españoles, seguros de que éste es el que más conviene á Cataluña.
Font: “Examen de la crisis actual”, 1866.
Cataluña no puede ser pobre, si las demás provincias son ricas; ni rica, si éstas son pobres. Cataluña consume de las otras provincias más productos que toda la Europa y Africa reunidas. ....Estos productos que Cataluña recibe, los paga con otros de su industria que aquellas consumen: del fomento de este comercio, todo activo, porque todo es producto del trabajo español, nace el bienestar de todas las clases y la prosperidad y pujanza de la nacion.
Buen ejemplo de lo contrario tenemos ahora con la mala cosecha. Sin productos agrícolas en las provincias, falta el trabajo al jornalero; y el país pobre no compra a Cataluña, porque carece de productos con qué cambiar: no pudiendo ésta vender, cesa de producir; los capitales se estancan, el trabajo se paraliza, y la miseria es la consecuencia natural. Los productos que comprábamos á provincias, hemos de buscarlos en el extranjero, dando en cambio dinero, ó sea capital, porque no necesitan nuestros productos.
Font: “Polèmica amb Lluís M. Pastor, carta de 29 de juliol de 1868”, 1868.
Sobre Madrid
Es ciertamente una calamidad para España que su capital, á diferencia de Lóndres y París, sea completamente improductiva: allí no hay industria, ni comercio ni aun puede decirse agricultura; de aquí se deriva naturalmente que sea el país más a propósito para aceptar las doctrinas del libre-cambio, de sí ya seductoras, y además sus partidarios, convencidos del interés que tienen en ganar la opinion del centro del Gobierno, han sabido cubrirlas con el manto del interés de la renta, halagando así á las clases de que generalmente se compone aquella poblacion.
Font: “Consideraciones sobre algunos puntos económicos y administrativos”, 1852.
Sobre producció i consum
En todo país las clases consumidoras son las dedicadas al robo, las estafas, los jugadores de oficio, los perezosos y holgazanes por hábito, y los que, habiendo heredado una fortuna, producto del trabajo de sus antepasados, se ocupan únicamente en derrocharla entregados á la holganza y al vicio. No conocemos otros que puedan llamarse propiamente consumidores; todas las demás clases de la sociedad son, directa ó indirectamente, productoras; todas concurren con su trabajo material ó intelectual al fomento de la produccion, y son las que deben comprenderse cuando se dice las clases productoras.
Los economistas que componen la sociedad de la Bolsa de Madrid, se han erigido en defensores oficiosos de las clases consumidoras, á las cuales no temen sacrificar las productoras, só pretesto de que éstas son monopolistas. Esto, sin embargo, si no se concibe, tiene al ménos alguna explicacion; ellos son al fin particulares que han bebido en malas fuentes, han leido quizas, sin la debida meditacion, libros seductores pero funestos, y confundiéndolo todo, se han creado un mundo de ilusion.
Font: “Observaciones á la reforma arancelaria”, 1863.
Les activitats industrials
L’interès per la metal·lúrgia
Instal·lat definitivament a Catalunya ja el 1838, l’interès de Joan Güell s’orienta decididament cap a la indústria. Aquesta devia ser la primera lliçó dels seus viatges. A Barcelona funcionen algunes màquines de vapor i l’arribada d’aquesta font d’energia permet la introducció de màquines de ferro i l’aplicació dels primers principis de la metal·lúrgia. La indústria cotonera és la més important i la que té més volada en aquells moments, centrada en els estampats, amb un tissatge que comença a agafar gruix, gràcies a les màquines, i una filatura que tot just comença a treballar amb elements mecànics.
Joan Güell s’interessarà abans que res per les màquines, per la metal·lúrgia. “¿Qué seria de todas las industrias sin la maquinaria?”, dirà en el seu primer article publicat (1841). La primera inversió industrial l’efectuà en la Companyia Barcelonesa de Foneria i Construcció de Màquines, conjuntament amb els seus amics Nicolau Tous i Soler —industrial tèxtil—, Marià Serra —comerciant—, Jaume Ricart —fabricant d’estampats— i Manuel de Lerena. La Barcelonesa comprà l’antic taller d’un francès que havia fracassat en el projecte. El 1841 canviarà el nom social pel de Tous, Ascacíbar i Companyia i aquesta serà un dels dos puntals que permetran crear La Maquinista Terrestre i Marítima SA, l’any 1855. Quan es constituí l’anònima la participació de Güell era del 5,34% del capital de la nova societat. Però no seguirà aquest camí.
Güell, Ramis i Companyia: la primera fàbrica de panes
L’any 1839, segons explicarà el mateix Güell, s’establí a Barcelona una petita fàbrica de mussolines de llana que es pintaven a mà per primera vegada. Eren els anys en què els fabricants catalans buscaven substituir els gèneres importats per gènere propi. Un any més tard, Domènec Ramis amb alguns socis capitalistes va establir una empresa que volia seguir el mateix camí, més a l’engròs. L’empresa es deia Fèlix Macià i Companyia i, presumiblement, un dels interessats era el mateix Joan Güell. Però cal presentar aquests dos nous personatges.
Il·lustracions del Vapor Vell a La Ilustració Catalana, 1888. Joan Güell encapçalà la societat Güell, Ramis i Companyia, la primera fàbrica catalana que reeixí en la producció de panes. La fàbrica serà el Vapor Vell de Sants.
Fèlix Macià i Gelbert serà el pare de Fèlix Macià i Bonaplata, un dels homes importants de l’economia catalana del segle XIX. Parent dels Bonaplata, que introduïren la primera màquina de vapor, passarà sobretot a la història com l’home que portà el ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses. Tanmateix, l’esforç del pare per la fabricació de les mussolines de llana fou frenat per un canvi en els aranzels. Fèlix Macià i Companyia es dedicarà ara a l’estampació de cotó, però sense gaire èxit, perquè no consta que l’empresa superés la primera meitat del segle.
Domènec Ramis era mecànic de professió. L’any 1844 presentà a l’Exposició Industrial barcelonina un teler a la jacquard que teixia i brodava alhora. Devia ser una peça única d’artesania, no industrial, però era una prova de la seva habilitat professional. Ramis era, sobretot, un tècnic. Devia ser-ho en el projecte de les mussolines de llana i ho fou en el projecte que presentà a Joan Güell i que es trobarà a l’origen de la primera activitat industrial directa d’aquest: la fabricació de panes.
La pana, anomenada també vellut de cotó, era la roba utilitzada sobretot pels obrers, a causa de la seva gran resistència al desgast. Un vestit de pana és encara actualment símbol de classe popular. Uns anys més tard, la pana passarà a ser utilitzada per a la confecció de vestits femenins i per a altres aplicacions tèxtils. Era un producte d’importació, ja que els intents de fabricació per part d’industrials catalans no havien reeixit. Gaspar de Remisa farà un intent a Ripoll, el 1820, sense èxit. També fracassarà Fornés i Companyia, a Gràcia, uns anys més tard. I també fracassarà Domènec Ramis en el seu primer intent (vegeu informe de Sol i Padrís a la Direcció General de Duanes, Revista Industrial, abril del 1856, pàg. 195).
L’any 1844 es constituí la raó social Güell, Ramis i Companyia. La presència de Güell al capdavant és conseqüència del seu protagonisme a l’empresa a l’hora d’aportar el capital. Domènec Ramis és clarament el tècnic. La societat era comanditària i a la Companyia hi havia aportacions de tres personatges importants: Pau Maria Tintoré —un navilier que també tenia negocis en el sector tèxtil—, Joan Jaumandreu —fabricant d’estampats— i Tomàs Coma —l’industrial llaner i introductor de l’estam a Catalunya—. El projecte era ambiciós i el nivell econòmic dels socis alt.
Güell s’encarregà de comprar el terreny destinat a la fàbrica i a construir-la, i un dels socis havia de comprar la maquinària adequada. Però els dos industrials no s’entengueren. En vuit mesos, Joan Güell comprà uns terrenys a Sants i construí els edificis necessaris, però el responsable de la maquinària portava un altre ritme i només tenia vint-i-cinc màquines enllestides. Les relacions es trencaren. Segons el seu biògraf —Argullol— Güell digué al seu soci: Vostè perdrà una setmana per guanyar un duro, mentre que jo per guanyar un dia en gastaré cent. Pel que direm després, aquest soci podia ser Tomàs Coma.
Joan Güell marxà a Anglaterra, encarregà les màquines, estudià la fabricació de la pana i contractà un director i personal especialitzat, ja que a Catalunya ningú tenia l’experiència d’aquest producte.
L’any 1848, Güell, Ramis i Companyia obtingué un privilegi per a la fabricació de panes durant cinc anys. Era el premi al seu caràcter innovador. El març del 1849, una comissió de la Junta de Comerç va poder comprovar que la fàbrica estava en marxa. Com que l’energia utilitzada era el vapor es convertirà ràpidament en el Vapor de Sants i quan L’Espanya Industrial construirà el seu, la veu popular haurà de fer la distinció entre el Vapor Vell —de Güell— i el Vapor Nou —el dels Muntadas—.
El ritme de fabricació no devia complaure Güell. Si havia rescindit el contracte amb el soci pel seu retard en proporcionar la maquinària, també aplicarà criteris dràstics en considerar que la labor dels tècnics anglesos era deficient. Als pocs mesos de treball els va fer fora, acusant-los de negligència, i els substituí per tècnics catalans que havien après l’ofici i la nova tècnica. Joan Güell anà a viure al costat de la fàbrica i es va fer càrrec de la direcció durant un temps. El segon director es dirà Narcís Olivet. Hi havia vint-i-cinc telers construïts per La Barcelonesa.
A Sants es feia el tissatge de la pana i l’acabat de les peces. La filatura s’instal·là a Martorell, al costat del Llobregat, amb una roda hidràulica que feia anar les màquines. Al Vapor Vell va instal·lar dues màquines de vapor de quaranta cavalls de força cadascuna i despatx i magatzem eren al carrer de Còdols, de Barcelona.
El tècnic, Domènec Ramis, era més gran que Güell. Curiosament, a la Comissió de Fàbriques, `que passà a anomenar-se després Junta de Fàbriques, i que era l’organisme representatiu de la patronal catalana, se succeïren com a presidents quatre dels cinc socis de l’empresa: primer en Pau Maria Tintoré —agost-setembre de 1845—, després Domènec Ramis —setembre 1845-maig 1847—, Joan Güell, interinament uns dies, i Joan Jaumandreu. La força de l’equip queda aquí prou clara.
L’any 1850, l’empresa tenia un miler d’obrers entre filadors, teixidors i tintorers. La maquinària incloïa cent setanta telers mecànics, deu mil pues de filatura en vint-i-vuit màquines selfactines —a Martorell—, a més de les màquines preparatòries per a la filatura i les d’acabats. Consumia anualment 8.000 quintars de cotó, comprat als Estats Units, Brasil i Puerto Rico i el seu mercat era el de l’estat espanyol. Els seus productes foren molt lloats pel redactor de la crònica de l’Exposició de Madrid d’aquell any, que lamentà que no se’ls hagués pogut atorgar cap premi, ja que van arribar tard al concurs. “Hay en sus panas y veludillos, buen viso, lisura, suavidad al tacto, fortaleza y un cuerpo que asegura su duración. Son éstos apreciables por la finura de su tejido e igualdad y permanencia en los tintes.” (pàg. 539)
La xifra de 1.000 operaris que dóna el cronista de l’Exposició de Madrid (1850) no lliga massa amb el que diuen els documents catalans de l’època, ja que aquest mateix any s’atribueixen 300 obrers a la fàbrica de Sants i 110 més a la filatura de Martorell. Però sembla que en aquell moment existien encara una sèrie de tallers o petites fàbriques escampades per Barcelona, bé a nom de Güell, bé a nom d’en Ramis. El conjunt si no és de 1.000 obrers seria d’uns 800.
Güell, Ramis i Companyia (1850). Socis i distribució del capital.
Sabem el capital de la societat i la seva distribució per a l’any 1850, segons la taula adjunta. Güell, Ramis i Companyia treballava amb uns recursos de 405.000 duros o 8,1 milions de rals, una xifra considerable. Joan Güell té una participació majoritària (67%) i hi figura acompanyat de tres dels seus socis fundadors: Jaumandreu, Ramis i Tintoré. El fet de no figurar-hi en Tomàs Coma fa pensar que aquest fou el soci amb el qual topà Güell a l’hora de construir la fàbrica. S’hi han afegit altres personatges: Celdoni Ascacíbar i Esteve Gatell, membres de La Barcelonesa —la foneria— i després membres destacats de La Maquinista Terrestre i Marítima; i Sebastià Anton Pascual i Joaquim Castañer, membres de dues de les més acreditades famílies de la burgesia barcelonina no industrial.
No coneixem els resultats de l’empresa, però devien ser bons. L’any 1852, Güell lamenta les manifestacions d’uns lliurecanvistes madrilenys que atribueixen als industrials cotoners una rendibilitat del 121% anual sobre el capital.
"Ojalá fuese eso verdad. En los cuatro años que próximamente hace que tengo la fábrica, debería en este caso tener a buen recaudo la friolera de 12 a 16 millones de reales. Es bien seguro que sin necesidad de otros capitales, nacionales ni extranjeros, con las solas utilidades de los mismos fabricantes se hubiesen establecido fábricas hasta en los campanarios, si hubiese faltado terreno donde edificarlas”. (Diari de Barcelona, 23 de setembre de 1852).
Fent una regla de tres, això significaria que havia començat el negoci amb 2,5 milions de rals el 1848 i el 1850 en tenia 5, de milions, en el negoci. Desconeixem si va fer aportacions posteriors o retirà diners, però en tot cas el negoci en guanyava durant aquells primers anys. L’historiador Miquel Izard parla d’una rendibilitat situada entre el 15 i el 25% anual.
El tercer director del Vapor Vell fou Àngel Martorell, fill del fabricant Bernardí Martorell, i germà de Joan Martorell, arquitecte. El quart director fou Josep Sol i Padrís.
L’assassinat de Josep Sol i Padrís
Josep Sol i Padrís (Foment del Treball Nacional). Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell de Sants, jove i amb una gran capacitat, fou assassinat el 1855 en el context d’una vaga general.
Josep Sol i Padrís (1816-55) va néixer a Barcelona el 3 de juny de 1816, en una família de menestrals. Estudià primer a la Llotja, a les escoles de la Junta de Comerç, i després dret a la Universitat de Cervera i a la de Barcelona, quan aquesta fou restaurada. L’any 1839 va acabar la carrera, i després va viatjar. Primer a Madrid, on l’atengué el seu amic i parent Bonaventura Carles Aribau. Després a l’estranger, una experiència imprescindible per saber d’on bufava el vent.
Sol i Padrís es donà a conèixer com a escriptor i poeta. Escrivia en castellà a la premsa mentre destinava el català a la poesia, un fet prou corrent a l’època. Com a advocat es posà en contacte amb els industrials barcelonins, els quals començaren a utilitzar-lo per a les gestions a Madrid en defensa dels seus negocis. Aquesta defensa com bé sabem era la dels aranzels proteccionistes.
El 1847 anà a Madrid a defensar els interessos dels industrials llaners. La seva feina fou reconeguda com a molt positiva. D’aquella època és la primera de les poesies adjuntes, que demostra el seu sentit de l’humor.
Sol i Padrís no tenia res de reaccionari, ni tan sols de conservador, segons els criteris de l’època. Fou un defensor de la Jamància, el moviment popular contra Espartero el 1843. El 1846 era vocal de la Junta de Presons i el 1849 membre de l’Associació del Treball Nacional i de la Classe Obrera.
Sol i Padrís. Mostra poètica
"Donchs qué ¿He vingut á Madrit
A fer versos? Ho endevinas!
He vingut á ser rustit
Pe’l caló, y escañaulit
Corrent per les oficinas.
Dels Diputats vaig detrás
Parlantlos sempre de llana;
Ells de mí prou han fét cas:
Aixi en fés el burdagás
D. Manuel Barzanallana*
Aquet sí que ab el seu pes
Per los drets de la Aduana
Me té lo cervell malmés,
I en Madrit me manté pres
Sufrint un Sol que m’ aplana.
Y mentres tant lo Senat
Ab els seus vellets xaruchs
La guitarra ens ha aixafat,
Com ya me habia pensat:
Sols creuen en ell los ruchs.
Desperta, ferro
Lo temps d’ heroicas empresas
Per Catalunya ha passat,
Y s’ ha mustigat la gloria
De sas armas en la Mar
. . .
No escull los turons mes forts
Per alçar castells feudals;
Sino en los valls per sas fàbricas
Busca del’ aigua ’ls saltans:
. . .
Si aqueixa industria que adora
Atacar algun osás,
Del Almugàvar las armas
Tornarían à brillar;
Y ’l crit de Desperta ferro
per cent mil bocas llançat
Las mes fortas y altas torras
Faria bamboleixar"
(*) Manuel García de Barzanallana, marquès de Barzanallana, fou tres vegades ministre d’Hisenda.
Des del 1850 se’l troba vinculat a Joan Güell, el qual deu apreciar en el jove les seves qualitats de negociador. El 1851 Sol guanyà un escó de diputat a les Corts espanyoles, en representació d’un dels districtes de Barcelona, que repetirà el 1853. L’actuació dels industrials és clara en enviar a Madrid un home que sense ser-ho es mostra disposat a defensar la indústria. La poesia “Desperta, ferro!” que reproduïm és una mostra de la seva actitud en aquest tema.
El 1855 és director de Güell, Ramis i Companyia i segurament amb aquest caràcter aquest mateix any és nomenat president de l’Institut Industrial de Catalunya, la màxima representació patronal catalana.
Amb el govern compartit per Espartero i O’Donnell i la coalició entre forces moderades i progressistes —la Unió Liberal— s’inicià a Espanya l’anomenat Bienni Progressista (185456). Dos anys que tindran una alta conflictivitat social a Catalunya amb uns moviments obrers que se senten forts, capaços de convocar una vaga general el 1855.
Abans, el 1854 se n’havia produït una altra, que afectà especialment el sector tèxtil. És l’anomenada vaga de les selfactines, ocasionada pel rebuig per part de la classe obrera a aquestes màquines que els treien la feina. Güell, Ramis i Companyia en va rebre les conseqüències en una vaga que durà dos mesos, com a mínim. Quan els obrers es posaren d’acord per tornar a treballar, fou Joan Güell que declarà el locaut i la tancà pel seu compte. Preocupat per les conseqüències dels conflictes socials, marxà amb la família a Nimes (França).
Els socis de Güell insistiren en el fet que tornés a obrir l’establiment, fins que finalment donà la seva autorització, des de fora estant. Però expressà la seva preocupació a Sol i Padrís en una carta que porta data del primer de maig de 1855.
“Suplico y encargo a Vd., una y mil veces si es menester, que por ningún motivo se comprometa, sin que le dé ningún cuidado que sufran de ello mis intereses, porqué a todo me conformo y estoy resuelto; pues los hombres sabemos ganar dinero y el dinero no gana hombres... Obre Vd. como hombre de mundo, en el concepto que no teniendo Vd. compromiso formal quedaré yo más contento, si Vd. dijera que su padre no quiere que continue o que a Vd. no le da la gana de continuar en la dirección de la fábrica”. (Biografia de Joan Güell i Ferrer, Josep Argullol i Serra).
El dia 2 de juliol de 1855 esclatà la vaga general a Barcelona. Així culminava l’etapa de malestar i tensió provocada pel general Zapatero, que prohibia les associacions obreres i deixava sense efecte els convenis col·lectius signats fins aleshores (vegeu Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX, vol. II, pàg. 7.
La vaga fou seguida totalment. Malgrat el caràcter pacífic que pretenien els dirigents obrers, aquest mateix dia Josep Sol i Padrís fou assassinat a la fàbrica del Vapor Vell, mentre Domènec Ramis era ferit greument. Era un fet que desentonava amb l’acció obrera general. No s’han aclarit ni els motius ni els autors. El que queda clar, segons els diversos cronistes (vegeu l’obra indicada de Benet i Martí, pàgs. 11,12 i 13), és que un grup d’obrers —potser eren forasters?— entraren al despatx del Vapor Vell, on hi havia Sol i Padrís i Ramis, exigint que donessin el seu acord a unes noves tarifes salarials. Després d’una discussió, signaren el document. Poc després els mateixos obrers o uns altres mataren Sol i Padrís d’un tret de pistola i feriren amb un ganivet Domènec Ramis.
Les recerques policíaques acabaren uns mesos més tard (gener 1856) amb el judici de set acusats, dels quals només un estava pres, i aquest havia tingut un paper secundari en els fets. La sentència fou de quatre condemnes de mort al garrot, dues cadenes perpètues i una de dos anys de presó —per a aquell que estava pres—. A l’agost del 1856, el Diari de Barcelona anuncià que s’havia detingut un teixidor de L’Espanya Industrial, acusat de l’assassinat de Sol i Padrís, però sense altres explicacions.
En resum, un assassinat en el context d’una vaga general, que volia distingir-se pel seu caràcter no violent i sobre el qual no es tenen explicacions. Sol i Padrís era president de l’Institut Industrial de Catalunya, però no tenia res ni de capitalista, ni de reaccionari.
Anunci de la casa Parellada (Guía de Barcelona y sus alrededores, 1895).
Joan Güell tornà a Catalunya al cap de pocs mesos, abans d’acabar l’any 1855, i prengué la direcció de la fàbrica en les seves mans, que traspassarà a Àngel Martorell i després a Marià Parellada. La mort de Sol i Padrís l’afectà profundament, cosa previsible. El fet l’allunyà de la indústria “queriendo ocupar la actividad del hijo varón en ocupaciones mas tranquilas, menos relacionadas y menos sensibles a las contiendas políticas, hízose agricultor con el fin de inclinar a su hijo a la agricultura” (Argullol).
Domènec Ramis no morí de les ferides, però la societat perdé el seu nom, indicatiu de la seva marxa de l’empresa, si més no com a executiu. Güell, Ramis i Companyia es convertirà en Güell i Companyia.
Fou amb aquest nom que l’empresa participà a l’Exposició Industrial de Barcelona de 1860. La seva producció tradicional eren les panes i el velludets, sense competència encara dintre de l’estat, tot i que els seus preus eren superiors als que tenien els gèneres similars d’importació.
El Vapor Vell tenia 1.000 treballadors. A la sala de tissatge hi havia 414 telers en funcionament. L’energia la proporcionaven cinc màquines de vapor, construïdes per Alexander Germans i per La Maquinista Terrestre i Marítima. Produïa setmanalment uns 28.000 m de teles. Un edifici de pisos contenia tot el departament de filatura, amb els seus batans, cardes i màquines de preparació del fil. La fàbrica es produïa el gas per a l’enllumenat.
Aquesta és la darrera aparició pública de Joan Güell com a industrial. El 1863 serà nomenat senador vitalici, però la seva salut no és bona i assistirà poc a les sessions de la Cambra alta. Es dedicarà sobretot a escriure. Les dues terceres parts de la seva obra escrita són posteriors a 1860.
Durant trenta anys, el nom de Güell desapareixerà de l’empresa que creà. No hi ha cap indicació que la família retirés els diners que hi tenia, però no intervindran en la gestió.
El Vapor Vell de Sants, sense el nom dels Güell. 1861-1894
Amb l’apartament de la gestió d’en Joan Güell, la raó social propietària del Vapor Vell de Sants tindrà diverses denominacions. La família Güell manté la seva participació, però l’empresa figura a nom dels qui són els seus gerents:
- 1861-67 (aprox.): Jové, Ascacíbar i Companyia
- 1868-73: Ascacíbar i Companyia
- 1874-75: Pascual, Flaquer i Companyia
- 1876-88: Parellada, Flaquer i Companyia
- 1889-94: Parellada i Companyia
Francesc Jové era soci de Güell i fill del mestre d’escola de Torredembarra que l’havia ensenyat a llegir i a escriure.
Etiqueta de Parellada i Companyia. Durant trenta anys el nom de Güell desapareixerà de l’empresa que creà, com també de la seva gestió.
A Celdoni Ascacíbar ja l’hem trobat com a soci l’any 1850. Empresari metal·lúrgic, fundador de La Maquinista Terrestre i Marítima, morí el 1874, que és quan desapareix el seu nom.
A Sebastià Anton Pascual també l’hem trobat a la companyia el 1850, però morí el 1872. L’any 1874, la participació correspon als seus fills Óscar, membre aleshores de la junta de govern del Banc de Barcelona, i Joan Pascual de Bofarull.
El nom Flaquer correspon a Eduard Flaquer, de Flaquer Germans. El seu avi, Marià Flaquer, té el dubtós honor de ser un dels comerciants en esclaus reconeguts documentalment als primers anys del segle. Els germans Flaquer havien tingut una important indústria d’estams i teixits de mescla, amb fàbrica a la Bordeta.
El nom Parellada correspon a Marià Parellada i Ribas, enginyer, el darrer president de l’Institut Industrial de Catalunya (1878-79) i el primer responsable executiu del Vapor Vell durant la major part d’aquest període. Serà conseller de Crèdit i Docks de Barcelona i del Ferrocarril de Barcelona a Tarragona i França. “Disensiones intestinas, debidas a desconfianza injustificada entre los socios, crearan a nuestra sociedad una situación gravísima” (Colònia Güell, 1910), dirà la biografia oficial de l’empresa.
Vapor Vell de Sants: 1866.
Aquests són anys de pèrdua de posicions per al Vapor Vell. No hi ha dades comptables de la societat, però sí mostres de feblesa econòmica. En un document de 1866, els seus titulars parlen del “dinero que los fabricantes por una serie de circunstancias anormales han necesitado y necesitan tomar a préstamo”. La referència és genèrica, però indica que ells utilitzaven el crèdit, una situació impossible de creure amb Joan Güell a dins. L’evolució dels principals contribuents de l’Institut Industrial de Catalunya demostra que la participació en la derrama és del 3,82% el 1874 pel 6,98% de 1868, sis anys abans, una prova que els mateixos industrials acceptaven la davallada (vegeu Miquel Izard, Manufactureros, industriales y revolucionarios”, pàgs. 80 i 81).
L’empresa continua fabricant els seus productes tradicionals, introduint només algunes variants. I ara ja no són els únics fabricants de panes i velludets a Catalunya. També cal dir, però, que algunes de les empreses que li volen fer la competència han de tancar al cap de pocs anys. L’any 1866 el personal era inferior a les set-centes persones.
La seva participació a l’Exposició Universal de Filadèlfia el 1876 fou premiada amb un diploma d’Honor pels velluts presentats.
Eusebi Güell i Bacigalupi, primer comte de Güell (1846-1918)
Eusebi Güell i Bacigalupi (La Ilustració Catalana, 1886). Desoint els consells del seu pare, Eusebi Güell tornà a la indústria. Casat amb la filla del primer marquès de Comillas, fou importantíssima la seva activitat com a mecenes de la cultura catalana.
Eusebi Güell i Bacigalupi era fill de Joan Güell i Ferrer i de Francesca Bacigalupi, la seva primera esposa. Nasqué a Barcelona el 15 de desembre de 1846. Estudià dret, ciències socials, economia política, física i química i mecànica, a Barcelona i a París.
El 1871 es casà amb Isabel López Bru, filla d’Antoni López i López, primer marquès de Comillas. L’enllaç suposà la vinculació de dues de les famílies més conegudes i més riques de Barcelona. Joan Güell i Antoni López es caracteritzen per no haver heretat la fortuna, procedent, en el primer cas, de les seves activitats comercials a Cuba i industrials a Barcelona, i en el segon cas del comerç marítim. Joan Güell era de Torredembarra i Antoni López de Comillas, de la província de Santander, tots dos de família humil. No tenien res a veure amb la burgesia tradicional barcelonina, que vivia de les seves rendes com a propietaris urbans o rurals i que es dedicava normalment a l’exercici de professions liberals, si en tenien alguna.
El 1875 fou designat regidor de l’Ajuntament de Barcelona i el 1878 diputat provincial. Fou accionista i membre del consell d’administració de nombroses societats, la major part vinculades al seu sogre: Crèdit Mercantil, Banc Hispano-Colonial, Companyia de Tabacs de Filipines, Companyia Transatlàntica, Ferrocarrils de Barcelona a França, La Previsión, companyia d’assegurances, Mines del Rif, Sociedad Hullera y Carbonera Española, Banca López Bru. Fundador i primer accionista d’Asland, la primera empresa de ciment portland a Catalunya i a l’estat. El 1886 publicà una obra, escrita en francès, en la qual exposava una teoria microbiològica: L’immunité par les Leucomaïnes, que serà traduïda a l’anglès.
Fou fundador i president del Centre Català, creat el 1882, amb la intenció de defensar els interessos econòmics i polítics dels catalans, sense distinció de partits. El Centre Català serà el propulsor del Memorial de Greuges —Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya— presentat al rei Alfons XII el 1885. Eusebi Güell fou membre de la secció econòmica, encarregada de redactar la part de l’escrit que feia referència a la indústria.
Fou importantíssima la seva activitat com a mecenes de la cultura catalana i especialment pel que fa al suport donat a l’arquitecte Antoni Gaudí, el qual li construí el Palau Güell, el Parc Güell, “El Capricho”, a Comillas, i la cripta de la Colònia Güell. El 1908 li fou concedit el títol de Comte de Güell. Morí a Barcelona el 8 de juliol de 1918.
Fragment de la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña" (1885)
“Al nacer la industria, el capital de que pudo disponer en el país era muy escaso: hoy lo es todavía, y la falta de elementos que acabamos de indicar, la imposibilita de poder buscarlo en el extranjero. Olvidados ya en el país los antecedentes industriales de otras épocas, los operarios de la actual han debido salir en gran parte de entre la gente del campo, faltada casi por completo de ilustración ¿Puede una industria, que en tales condiciones vive, sufrir la transformación completa á que se la obligaría dejándola sin defensa?
...Hoy nuestras manufacturas no sólo trasforman el algodón en ropas bastas para cubrir la desnudez del pobre, sinó que, á imitación de lo que en el extranjero se hace, ofrecen á las clases acomodadas y áun ricas, telas y velludos, que por su finura y estampación pueden servir de adorno á sus personas y á sus salones. En cuanto á la calidad, no deberíamos ya temer la competéncia en varios productos: por desgracia, ni la situación general del país, ni la organización que hemos debido dar á nuestra industria nos permiten competir en precio.”
Ferran Alsina i Parellada (1861-1908)
Ferran Alsina i Parellada (Colònia Güell, 1910). Ferran Alsina, un bon tècnic, fou director de la fàbrica dels Güell i en facilità la renovació. Va ser objecte d’un atemptat anarquista.
Ferran Alsina era barceloní. El seu pare, Joan Alsina, era un petit fabricant de filats i teixits de cotó al carrer de Sant Pere més alt, que el 1871 entrà en la fabricació de panes, sense èxit, i es retirà uns anys després. El pare donà al seu fill una educació de pràctica fabril més que cap altra cosa. Ferran Alsina es considerarà de professió filador, a l’hora d’atorgar escriptures notarials. Treballà una temporada de muntador de maquinària en la brigada d’un personatge conegut amb el motiu de Peret de les Puntes i, més tard, com a cap de la secció de filatura de la casa Regordosa, a Pont de Vilomara (Bages).
Se sap d’ell que viatjà per Anglaterra i Alemanya per a conèixer els avenços tècnics en la fabricació de panes. La indústria tradicional de panes es limitava a incorporar per estampació uns dibuixos a la peça teixida. Ferran Alsina, traient partit de la invenció de Jacint Barrau (vegeu Jacint Barrau, un geni de la mecànica), que permetia el tissatge de vellut de seda en doble peça, patentà un sistema per a fabricar panes llises o ratllades amb mostra o dibuixos que eren produïts per teler directament.
El 29 d’octubre de 1880 sol·licità la patent d’invenció, que li fou concedida l’1 de febrer de 1881, i que li donava un privilegi de fabricació per vint anys. Ferran Alsina aportarà aquest privilegi a la Cooperativa Primera del Ter, a Roda de Ter. El 1883 vengué el privilegi a Eusebi Güell i Bacigalupi. El 6 de febrer de 1895 obtingué un privilegi o patent d’invenció durant vint anys per a la fabricació del velludet-roda, que era de cotó pur o amb interposició de fils d’altres matèries tèxtils, que també aportarà a Can Güell.
Ferran Alsina fou membre destacat de la Unió Catalanista. Com a tal participà activament a l’Assemblea que aprovà les anomenades Bases de Manresa, el 1892. Defensà allí una posició proteccionista per a permetre el desenvolupament de l’economia catalana.
Anunci de Güell Parellada i Companyia, a “El Mercurio”, 1902.
Entre els diversos escrits que deixà publicats es poden destacar els següents: “Fonaments de la reforma del treball en la indústria cotonera catalana, tal com fou començada en el Vapor Vell de Sants”, (1892); “Observacions sobre la reglamentació del treball dels nois en tallers i fàbriques”, publicat al diari “La Renaixença”, març del 1892; “Noves científiques”, (1904).
Alsina no fou mai fabricant pel seu compte. Tenia, però, un patrimoni personal d’una certa importància que incrementà amb els ingressos procedents de la seva patent. Es construí una casa a la muntanya del Tibidabo, ”La Mentora”, on creà un museu de física experimental que, a la seva mort, cedí al municipi de Barcelona. Morí a l’esmentada casa del Tibidabo el 3 de febrer de 1908.
Fonaments de la Reforma del Treball en la Industria cotonera Catalana tal com s'es comensada en lo vapor Vell de Sans, 1892
Presentació i dedicatòria: “A N’Eusebi Güell.
Ja ho veyeu! Lo pas més dificil ja está donat. Aquella pahorosa transformació del trevall cotoner de que tantas vegadas haviam parlat desitjosos de que arribés a esser un fet en la nostra estimada Catalunya, ja la tenim resolta a casa mateix. Ab ella, las fitas del Camp industrial sobre ’l que pot esplayarse la intelligencia del nostre poble productor, s’han aixamplat notablement; los rendiments del capital que a la producció fabril se destinin, están més assegurats que avans; la vida del trevallador fabril catalá s’es millorada y sa aptitut fins aquí injustament bescantada per los xerraires de sempre que tot lo nostre enmatzinan, es aptitut de la que d’aquí endevant ja no ’s podrá dubtar, perque en la práctica del Vapor Vell está demostrant esser capás de donar a Catalunya los mateixos riquíssims fruits que la aptitut del trevallador inglés está donant á Inglaterra.
Havem, donchs, lograt establir un be positiu per los nostres elements productors dedicats al trevall del cotó.
A vos, que en l’establiment d’aqueix be vareu esser son primer y més ferm company, creu deureos dedicar com a proba d’agrahiment lo senzill present trevall, vostre amich“
Ferran Alsina
Eusebi Güell, Ferran Alsina i la Colònia Güell
Eusebi Güell tenia vint-i-sis anys quan morí el seu pare, Joan Güell i Ferrer. Amb la seva retirada efectiva de l’empresa, aquesta havia perdut el nom del fundador, però res no indica que hagués desaparegut o reduït la seva participació. En tot cas i durant uns anys, el Vapor Vell funcionà sota la direcció de Marià Parellada.
Anunci El Mercurio, 1915. Amb Eusebi Güell, el fill del fundador, la fàbrica de panes tornà a portar el nom de la família.
Anunci (Comercio Internacional. Anuario seleccionado de la producción mundial, 1925).
L’entrada efectiva d’Eusebi Güell es devia produir al començament de la dècada dels anys vuitanta i enllaça amb les seves gestions per comprar la patent de Ferran Alsina i Parellada per a fabricar panes de cotó. L’empresa funcionava aleshores a nom de Parellada, Flaquer i Companyia, amb en Marià Parellada i Eduard Flaquer que donaven la cara. La coincidència del Parellada en el nom del primer gerent i de l’inventor fa pensar en un possible parentiu. La biografia oficial, però, parla de la intermediació d’un comerciant anomenat Llaveria en l’apropament d’Eusebi Güell i el filador, que estava aleshores a Roda de Ter. Eusebi Güell comprà la patent i contractà al mateix temps Ferran Alsina per a fer costat a Rossend Martorell —germà d’Àngel— i per a susbstituir-lo poc després en la direcció de la fàbrica de Sants.
El nou producte suposà un revulsiu per a l’empresa, del qual estava molt necessitada. El Vapor Vell devia donar uns resultats molt minsos, si els donava en aquests darrers anys. Els biògrafs del primer Comte de Güell diuen que rebé una herència industrial amb pèrdues.
Edifici de la Colònia Güell (fotografia de l’inici del segle). El 1901 s’establirà la Colònia Güell al terme de Santa Coloma de Cervelló. L’empresa fugirà del nucli urbà per tal d’establir-se en un ambient rural més tranquil.
Aquest nou producte rebé el nom comercial de “rodes”, en honor a la població de Roda de Ter on s’havia fabricat per primera vegada. Eusebi Güell pagà 60.000 pessetes a Ferran Alsina per la cessió del privilegi més una participació en el negoci, segons els telers que treballessin, i que podia oscil·lar entre les 30.000 i les 180.000 pessetes anuals. Els primers anys foren negatius per a la casa, però aviat els beneficis superaran les pèrdues produïdes.
Dues exposicions internacionals confirmaran la revifada. A l’Exposició Internacional de Barcelona del 1888, Parellada, Flaquer i Companyia guanyà una medalla d’or pels seus velludets impresos —sistema Alsina—, destinats a mobles. L’any següent —1889— obtingué un diploma d’honor a l’Exposició de París i destaca que, per primera vegada en molts anys, l’empresa —que ara és Parellada i Companyia— recorda el seu antic nom de Güell i Companyia. Produeixen anualment 40.000 peces amb un personal de 800 obrers.
Anuncis(Compañía Transatlántica. Libro de Información, 1927).
El 1889, precisament, començaren els problemes socials al Vapor Vell, a conseqüència d’una situació de crisi a la indústria cotonera i d’una reorganització del treball, a l’anglesa, proposada pel seu director Ferran Alsina. Hi havia hagut acomiadaments i el director proposava la consolidació de la plantilla existent en base a un triple compromís de l’empresa: mantenir el contracte de treball a tots els que continuaven; l’augment del 20% dels jornals; dret de jubilació als seixanta anys i concessió d’ajuts als malalts. Falten uns quants anys per a l’aparició de la previsió social i aquestes eren concessions de l’empresa, no exigències legals.
Una de les reformes “a l’anglesa”, que volia imposar Alsina era que cadascuna de les dones teixidores es fes càrrec de quatre telers, en lloc dels dos com era tradicional.
Les Tres Classes de Vapor, el principal sindicat català, de clara orientació marxista, s’oposà a la reorganització, que suposava consolidar els acomiadaments realitzats. Segons dirà Alsina, posteriorment, els representants del sindicat obrer exigien la sindicació obligatòria dels obrers de la fàbrica i provocaren una vaga a la secció de tints. Alsina acomiadà dos obrers: Castells i Mas, fet que motivà que rebés algunes amenaces. El dia 16 de desembre, quan Alsina tornava a casa seva —un pis del carrer de València de Barcelona— fou atacat per una persona que li disparà quatre trets, sense tocar-lo. Alsina, que també anava armat, perseguí el seu agressor, fins aconseguir que el detinguessin. Josep Rueda i Morota, l’agressor, fou condemnat a disset anys de presó (per a judici i sentència, vegeu “La Renaixensa”, març del 1892).
Fins a quin punt incidiren en el propietari del Vapor Vell aquests fets per a impulsar-lo al trasllat de la indústria? Personalment, crec que molt considerablement. Sants era una població amb gran indústria i això afavoria l’acció dels sindicats. Hi havia també el record de l’assassinat de Sol i Padrís, que ara havia estat a punt de repetir-se en la persona del director.
L’empresa donarà unes altres raons, com és natural: millors condicions de treball per a l’obrer, la relació de l’obrer industrial amb l’agricultor, més tranquil·litat i més bons aires.
Plànol de la Colònia Güell (Colònia Güell, 1910).
La nova fàbrica s’instal·larà en terrenys comprats per Joan Güell el 1860 al terme de Santa Coloma de Cervelló. No és una fàbrica de riu, perquè tot i estar situada propera al riu Llobregat no n’aprofitarà la força hidràulica. Pel mes de març del 1890, Eusebi Güell i Ferran Alsina dibuixaren els plànols generals de la colònia i els treballs es posaren en marxa de seguida, donant prioritat a la fàbrica i als establiments industrials sobre els edificis destinats a habitatge, escoles i altres complementaris, com l’església, confiada a l’arquitecte Antoni Gaudí i de la qual només s’acabarà la cripta. El 30 de març de 1901 es posà en marxa una màquina de vapor de 1.000 cavalls de força, construïda per La Maquinista Terrestre i Marítima, i el 2 d’abril del mateix any tota la maquinària tèxtil.
La colònia va anar incorporant habitatges per als seus treballadors, escola, casa-bressol, una fonda, un teatre, l’església ja esmentada, un camp d’esports i una cooperativa de consum, administrada pels treballadors. Tant Eusebi Güell com Ferran Alsina es consideraven patrons amb sentit social i respecte pels seus obrers.
Parellada i Companyia es convertirà en Güell, Parellada i Companyia el 1895, incorporant així novament el cognom del fundador. El fill de Joan Güell va decidir no fer més cas de les advertències del seu pare sobre els perills que comportava la indústria.
Al començament del segle, Ferran Alsina es posà malalt. Patia de tuberculosi pulmonar, una malaltia sovint mortal, abans de la descoberta dels antibiòtics. Els metges li aconsellaren balnearis i hotels d’alta muntanya i que anés deixant la feina. El substituirà en el càrrec el fill gran d’Eusebi Güell, Claudi Güell i López, que havia acabat els seus estudis a Anglaterra. Ell i el seu germà, Santiago, aprendran l’ofici de Ferran Alsina, durant les seves estades a la colònia.
Ferran Alsina morí l’any 1908. Claudi Güell serà nomenat gerent i el seu germà Santiago director. Tot quedava en família i per confirmar-ho la societat recuperarà l’any 1909 el nom de Güell i Companyia, Societat en Comandita.
Els diaris barcelonins i la pròpia biografia de l’empresa destacaran un fet ocorregut a la fàbrica el 23 de febrer de 1905. Un nen dels que hi treballaven va caure en una caldera de matèria tintòria i va patir cremades greus a les cames, que feien imprescindible el trasplantament de pell si es volia evitar l’amputació. El sacerdot responsable de la parròquia demanà voluntaris, posant-se ell a la llista en primer lloc. Es van presentar quaranta-tres treballadors, encapçalats per Claudi i Santiago Güell, i s’utilitzà la pell dels vint primers, inclosos el gerent i el director de l’empresa. A tots ells els arrancaren un tros de pell del costat dret de quinze a vint centímetres de llarg per set d’ample. L’operació en aquella època era francament dolorosa, no cal dir-ho. Aquesta història va servir per bastir una especial aurèola al voltant de la família Güell i de l’esperit cristià i social de la família. L’any 1908 Eusebi Güell va ser recompensat pel rei amb el títol de comte de Güell. Morí el 1918.
Vista general de la Colònia Güell (Barcelona, Sociedad de Atracción de Forasteros, 1928).
El 30 de desembre de 1920 la societat comanditària es transformà en societat anònima: Colònia Güell SA, amb un capital desemborsat de nou milions de pessetes. Les accions cotitzaran a la Borsa de Barcelona i la Societat Anònima Arnús-Garí es farà càrrec del servei financer. El 1923 es va ampliar el capital fins a 12 milions, tot i que el desemborsat era només de 10,235 milions, i es van emetre obligacions hipotecàries per un import total de sis milions de pessetes al 6% d’interès anual. La societat va repartir dividends modestos fins l’any 1933.
Durant la guerra civil de 1936-39 l’empresa fou col·lectivitzada. El 1943 es vengué al grup tèxtil Bertrand, el qual la mantingué en funcionament fins el 1973 en què fou tancada la fàbrica i algunes naus venudes a diversos industrials. El 1988, els propietaris de la colònia la cediren a l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló.
Bibliografia
Sobre l’empresa tèxtil dels Güell:
- Colonia Güell y Fábrica de Panas y Veludillos de Güell y Cia., Barcelona 1910.
- Colonia Güell, Barcelona 1917.
- sobre Joan Güell i Ferrer:
- Escritos Económicos del Exmo. Sr. D. Juan Güell y Ferrer, Barcelona 1880.
- D’Argullol i Serra, J., Biografía del Exmo. Sr. D. Juan Güell y Ferrer, Barcelona 1881.
- Romaní, F., “Monumento a Güell”, a la revista España Regional, 1888.
- Rodón, P., Els carrers de la Colònia Güell, Badalona 1944.
- sobre Eusebi Güell i Bacigalupi:
- Miquel s’Espluques, P., Omc, El primer comte de Güell. Notes psicològiques i assaig sobre el sentit aristocràtic a Catalunya, Barcelona 1921.
Sobre Josep Sol i Padrís:
- Illas i Vidal, Joan, Tributo a la memoria de D. José Sol y Padrís, Barcelona 1856.
- Orellana, Francisco J., “D. José Sol y Padrís. Biografia”, a Revista de Cataluña, 1862.
Sobre Ferran Alsina:
- Rodón, P., Els carrers de la Colònia Güell, Badalona 1944.
- Rodón, P., Cataluña Téxtil, Badalona 1918.