Josep Ferrer i Vidal. Autoritat moral i prestigi industrial

Josep Ferrer i Vidal (1817-1893)

Josep Ferrer Vidal (Caixa de Barcelona). Industrial nascut a Vilanova i la Geltrú, fou un home amb autoritat moral en la societat catalana de l’època.

Josep Ferrer i Vidal nasqué a Vilanova i la Geltrú (Baix Penedès) el 1817. Era una ciutat molt abocada al mar i al comerç marítim. La primera font de riquesa al començament del segle XIX era la fabricació d’aiguardents i l’exportació de vins. Les primeres indústries que es desenvoluparen foren les connectades amb aquestes activitats, com la construcció de bótes de vi i la de cèrcols de ferro.

El seu pare devia ser un fabricant d’aiguardent i comerciant de vi, i no un fabricant de bótes, com s’ha dit. El seu primer biògraf explica que el nostre personatge era capaç de construir amb les seves mans una bóta com les que el seu pare utilitzava per a la fàbrica d’alcohols, que tenia a Vilanova (Joan Sallarès, 1895). Aquest devia ser també el motiu que el féu anar als quinze anys a Barcelona a estudiar química. Per seguir la tradició familiar, als divuit anys es disposava a marxar cap a Bordeus per conèixer de prop l’elaboració dels vins, quan conegué Sebastià Gumà.

Sebastià Gumà fou el pare de Francesc Gumà, un personatge important per a l’economia catalana del segle XIX i per a Vilanova, tot i que la seva activitat principal queda una mica lluny de la indústria. Francesc Gumà fou el promotor i constructor del ferrocarril Barcelona-Vilanova i del Banc de Vilanova. El seu pare, però, fou un dels iniciadors de la indústria tèxtil a la seva ciutat, i fou ell el qui convencé el jove Ferrer perquè canviés d’ofici.

La família Ferrer Vidal i l'entroncament de tres grans indústries vilanovines.

El seu casament amb Concepció Soler i Serra millorà considerablement la seva posició econòmica. La social l’havia ja guanyada com a director de Gumà, Ferrer i Companyia. La seva dona era filla de Pau Soler i Roig i de Josepa Serra i Vidal, nascuda a l’Havana (Cuba), el 1825, una tradicional família d’“americanos”, que havia tornat a casa feia pocs anys.

El 1839 fou nomenat Comandant de la Milícia Nacional que s’enfrontà amb algunes partides carlistes, quan aquestes intentaren atacar Vilanova i la Geltrú.

Al voltant de 1854 s’establí amb la seva família a Barcelona, però mantenint estretes relacions amb Vilanova, on tenia la seva fàbrica més important i molts lligams personals. El seu prestigi com a industrial estava ja consolidat. Aquest fet el portà a la vida política activa, tot i que ell deia sovint que les qüestions polítiques no li havien interessat mai. El que li interessaven eren les qüestions econòmiques. El 1858 fou elegit diputat a les Corts en representació del districte de Vilafranca del Penedès, i a partir del 1865 per Barcelona. Estava afiliat al partit conservador. Totes les seves intervencions com a polític foren en defensa del proteccionisme aranzelari. El seu primer discurs públic —abans de ser nomenat diputat— el pronuncià el 17 de setembre de 1855 a Madrid, com a membre de la comissió per a impugnar la Llei aranzelària de Juan Bruil, ministre d’Hisenda amb O’Donnell. El 1868 formà part de la Junta d’Aranzels en nom de l’Institut Industrial de Catalunya, que negocià amb Laureà Figuerola la nova revisió dels aranzels.

El 1857, com a diputat, féu gestions sense èxit per a aconseguir que el ferrocarril de Barcelona a Tarragona passés per Vilanova.

El 1868 fou nomenat vocal de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, l’anomenat “banc dels pobres”, la primera entitat d’estalvi catalana. Hi exercí un paper protagonista, especialment entre aquest any i el 1878. Les actes de la Caixa són testimoni de la seva autoritat. És l’any també en què no acceptarà la seva nova designació com a diputat, malgrat haver estat elegit. Amb la restauració (1875) passarà al Senat. Del 1880 al 1882 fou president de l’Institut de Foment del Treball Nacional. El 1888, amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, ocupà la tercera vice-presidència del certamen.

Com a inversor, al marge dels seus negocis tèxtils, fou fundador del Crèdit Mercantil (1856), del Banc Hispano Colonial (1876) i de la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), tres entitats promogudes per Antoni López i López, primer marquès de Comillas; Conseller de la Companyia dels Ferrocarrils del Nord d’Espanya i de La Previsión, companyia d’assegurances. Sabem que invertí en empreses cotoneres anònimes com La Igualadina Cotonera o la Fabril Cotonera, de Reus.

L’autoritat econòmica i moral de Josep Ferrer i Vidal fou considerable en la Catalunya de l’època. Pertany a la generació que, com el seu amic Güell, es distingirà per la no acceptació de condecoracions ni títols nobiliaris i per una vida austera, molt centrada en el treball i la família. “Aún en temporada de baños y en tierra extranjera, por no querer dar a sus hijos el mal ejemplo, no había pisado en su vida una sala de juego” (Joan Sallarès, 1895).

Morí a Barcelona el 9 d’octubre de 1893. Del seu taüt, el dia de l’enterrament, penjaven vuit cintes que, simbòlicament, representaven les seves principals activitats, portades per personatges d’aquests vuit àmbits: Crèdit Mercantil, Banc Hispano Colonial, Ferrocarril del Nord, Caixa d’Estalvis de Barcelona, Foment del Treball Nacional, el Senat espanyol —la cinta la portava Manuel Duran i Bas—, la Diputació provincial de Barcelona, i la indústria tèxtil —portada per un dels treballadors de la fàbrica.

La seva esposa morí jove. El matrimoni tingué cinc fills: tres nois —Josep, Joan i Lluís— i dues noies —Carme i Josepa Lluïsa, monja al Monestir de Pedralbes—. El seu fill Josep es casà amb Josefina Güell i Bacigalupi, filla de Joan Güell. Aquest i el seu consogre mantingueren excel·lents relacions personals. Com es pot veure en el quadre genealògic adjunt, Josep Ferrer i Vidal entroncà familiarment amb altres dos industrials de Vilanova, relacionats a aquesta obra: Manuel Marquès i Andreu de Sard.

Ferrer i Vidal va parlar més que escriure. Però alguns dels seus discursos o conferències foren recollits i publicats. Destaquen pel seu interès la llarga presentació dels problemes de la indústria cotonera, el 1866, davant de la comissió encarregada de revisar els aranzels; i el contingut de dues conferències donades a l’Ateneu Barcelonès el 1874 i publicades sota el títol de “Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el de hilar y tejer el algodón”. L’home que parla és sempre un empresari, amb uns grans coneixements pràctics, apresos a la fàbrica i en els nombrosos viatges que va fer per Europa.

A Ferrer i Vidal li agradava repetir una dita, que encaixava força amb la seva filosofia del treball: Bé et poden donar un bou per un sou, sinó tens el sou per comprar el bou. Fou el lema que encapçala la seva última obra publicada, Consideraciones sobre la crisis econòmica europea, (1874).

La fàbrica de la Rambla, a Vilanova

Vilanova i la Geltrú al començament del segle XX. La fàbrica de la Rambla, a Vilanova i la Geltrú, de Gumà, Ferrer i Companyia, serà la primera a utilitzar el vapor en aquella població i una de les primeres de Catalunya.

El 1832, segons Ferrer Vidal, o l’estiu del 1833, segons historiadors actuals, es constituí a Vilanova i la Geltrú una societat que es deia Roquer, Gumà i Companyia, amb el projecte d’establir i edificar a la vila una fàbrica de filats i teixits de cotó. El seu model era la de Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia, establerta a Barcelona, amb l’ajut inestimable de la primera màquina de vapor que s’utilitzà a Catalunya i a l’estat, al servei d’una maquinària tèxtil. Sebastià Gumà era un “americano” que havia fet diners a Cuba i tenia encara propietats a Matanzas. Francesc Roquer era de l’Arboç, i farmacèutic de professió. El que passà ho explicà el mateix Ferrer i Vidal.

“En mi pueblo se levantó en 1832 un establecimiento fabril (que existe todavía), bajo los planos del que quemó la revolucion de 1835 —es refereix a Bonaplata, Rull Vilaregut i Companyia—. Debía adquirirse maquinaria, y no habiéndola por supuesto en España, y teniéndose que traer de Inglaterra, se presentó un sujeto, cuyo nombre no diré, pero que ha sido muy conocido en Madrid, y manifestó que por cierto medio podia adquirirse la maquinaria extrayéndola de Inglaterra; esto es, creyendo poder obtenerla, á pesar de las leyes prohibitivas, no sé por qué medios; ignoro cómo esto se arregló, pero lo cierto es que pudo conseguirse un modelo, y se fundieron los telares en Paris, si bien en cuanto á las hilanderas hubo que hacerlas construir en Inglaterra. Y ¿qué sucedió? Que los fabricantes de Manchester pagaron un vigilante, un polizonte, para que no perdiera de vista la construcción de dichas máquinas de hilar, que habian de salir para el extranjero, y dieron aviso el dia en que se embarcaron, á fin de poder decomisarlas. Así se verificó, y el establecimiento á que me refiero perdió las máquinas, viéndose imposibilitados por entónces de funcionar, y no pudiendo empezar hasta el año 38, época en la cual, aunque muy jóven, tuve la honra de que me encargaran la administracion de dicho establecimiento, que compró su maquinaria en Alsacia”. (Declaració de Josep Ferrer i Vidal, el 21 de maig de 1866, a Información sobre el derecho diferencial de bandera y sobre los de aduanas, 1867).

Dades del balanç de la fàbrica de La Rambla, 1841-1847.

La història és utilitzada per l’industrial i polític per a explicar, primer, que la Gran Bretanya havia estat i era una potència molt proteccionista, quan li convenia, i, segon, els problemes amb què havien topat els primers empresaris, interessats en la modernització de la maquinària i la introducció de les primeres eines mecàniques. És també una mostra de la corrupció administrativa, que obligava a buscar complicitats de personatges ben col·locats —i presumiblement ben pagats!— que podien obtenir plànols i permisos que no estaven a l’abast de qui els demanava obertament i oficialment. I del daltabaix econòmic que aquestes operacions podien comportar per als agosarats i frustrats fabricants, que poca cosa podien reclamar.

El que queda també clar és que el 1838, quan Ferrer i Vidal tenia vint-i-un anys, Sebastià Gumà, primer responsable del projecte industrial, confià la direcció de l’empresa a aquell xicot que es preparava per a seguir el negoci de vins del seu pare i l’incorporà a l’empresa, que ara es dirà Gumà, Ferrer i Companyia, coneguda pels vilanovins per la fàbrica de la Rambla, per la seva situació dintre del recinte urbà.

L’any 1838 o 1839 la societat té uns recursos propis de 144.000 duros, dels quals 7.500 són de Josep Ferrer i Vidal. Els capítols matrimonials amb Concepció Soler (1844) demostren que la seva dona era una pubilla rica: el seu dot fou de 7.000 duros. Aquesta raó social durà fins al final del 1843 i donà uns beneficis que es poden considerar correctes (vegeu quadre).

Josep Ferrer i Companyia (1860).

L’1 de gener de 1844 l’empresa tèxtil es personalitza més i es dirà Josep Ferrer i Companyia, tot i que es mantenen els socis, que arriben a ser disset entre el 1844 i el 1848. És amb aquest nom que participen a l’Exposició Industrial de Barcelona (1844), presentant teixits de cotó fabricats amb teler mecànic.

Gumà, Ferrer i Companyia utilitzaren la força del vapor des del primer moment. Si tenim en compte que la primera fàbrica que s’instal·là fou cremada el 1835 és molt possible que la que els vilanovins posaren en funcionament el 1838 fos l’única que hi hagués en aquell moment a Catalunya. En tot cas serà de les primeres empreses industrials catalanes que utilitzà el vapor.

Josep Ferrer viatjà força aquests anys. Sobretot a Anglaterra i França, els estats europeus capdavanters en la indústria cotonera.

La fàbrica de Mar, a Vilanova, i la d'estampats, a Sant Martí de Provençals

Anunci de Ferrer i Vidal (Guía Ilustrada de España y Portugal, 1892).

El 1848, Josep Ferrer i Vidal decidí deixar l’empresa propietària de la fàbrica de la Rambla i crear-ne una altra pel seu compte. La fàbrica vella es convertirà ara en Ribó, Ràfols i Companyia, mentre ell constitueix una societat nova, Josep Ferrer i Companyia, instal·lant una fàbrica al barri de Marina de la mateixa Vilanova. La producció serà la mateixa.

El capital de la nova empresa serà de 189.300 duros, dels quals 32.500 són propietat seva. Participen en el capital la seva sogra, Josepa Soler i Serra, Domènec Vidal i altres vilanovins. No queda clar perquè es produí el canvi, però es pot pensar que així aconseguia més llibertat d’actuació. D’entrada hi sortirà perdent, ja que la primera empresa disposava de 240.000 duros com a recursos i ara el seu capital és inferior. Però aviat demostrarà que pot fer avançar més ràpidament la seva empresa que la que fins aleshores havia gestionat. L’any 1850 és ja la fàbrica de filats i teixits més important de Vilanova, amb 9.124 pues de filar, 221 telers mecànics i 380 obrers.

El 1849 completà el cicle del cotó amb la compra d’una gran empresa d’estampats a Sant Martí de Provençals, la de Pere Cantí. Aquesta població reunia la major part de les fàbriques d’indianes o d’estampats de tot Catalunya. Josep Ferrer i Companyia tindrà dues fàbriques i un despatx i magatzem a Barcelona, al carrer del Dormitori de Sant Francesc, núm. 9.

El 1855 els recursos de la societat eren de 302.000 duros. La participació de Ferrer i Vidal és de 74.700 duros, equivalent a quasi el 25% del capital. Tenia el càrrec d’administrador i director, amb un sou d’11.000 duros a l’any i una participació del 5% sobre els beneficis. I la confiança dels seus socis, que devien sentir-se satisfets pels resultats de la gestió que realitzava.

Lletra de canvi endossada a favor de Josep Ferrer i Vidal, 1892. Josep Ferrer i Vidal constituirà Josep Ferrer i Companyia, que tindrà una fàbrica a Vilanova i una altra —la d’estampats— a Sant Martí de Provençals.

El 1860 l’empresa s’ha guanyat un prestigi i Ferrer i Vidal és un home considerat i amb poder a Catalunya. Els seus productes mereixen un respectuós comentari per part del cronista de l’exposició barcelonina a la qual es presenten els seus gèneres. Josep Ferrer i Vidal ha fabricat per primera vegada fils molt fins, que fins aleshores no es produïen a Catalunya. És llavors l’empresa tèxtil més important de Catalunya, després de L’Espanya Industrial SA.

La dècada dels anys seixanta i de la fam de cotó fou dolenta per a la indústria cotonera en general i per a la de Ferrer i Vidal en particular. Des del 1861 al 1866 “la marcha del establecimiento ha sido anormal, trabajando parcialmente su maquinaria la mayor parte de este periodo y habiendo estado una larga temporada completamente parada”, dirà el gerent (“Información sobre el derecho diferencial de bandera”). Potser és per això que quan es nomenà una comissió el 1865 per a revisar l’aranzel dels productes cotoners, Ferrer i Vidal no tan sols facilità la informació que li demanen sobre la seva indústria, sinó que també s’ofereix a fer una presentació general del problema tal com el veu. Josep Ferrer i Vidal hi anà carregat amb bala, féu un llarguíssim discurs i mantingué una educadíssima polèmica amb Laureà Figuerola. A diferència d’altres defensors del proteccionisme, Ferrer i Vidal no és catastrofista, ni apocalíptic. Els diu que des del 1859 han tancat quaranta-un establiments fabrils i que la situació és dolenta per a tota la indústria cotonera, no tan sols la seva. Que el preu del cotó s’ha multiplicat per 2,5 des del bloqueig dels ports confederats als Estats Units. Que s’ha de protegir més la filatura que el tissatge; que el contraban fa molt de mal a l’industrial i que l’administració hauria de fer més per a aturar-lo. Explica també els problemes que tenen els industrials catalans a l’hora de comprar carbó, ja que l’han d’importar d’Anglaterra. I els problemes concrets que té Vilanova i la Geltrú, allunyada de la xarxa ferroviària i que ha d’afegir el cost de transport des de Barcelona a Vilanova al preu del carbó de Cardiff.

El 1867 Ferrer i Vidal era present a l’Exposició de París. Va rebre tan sols una medalla de bronze, però també una crítica favorable d’una revista francesa que el fidel Orellana, al servei dels cotoners catalans, es va apressar a recollir en el llibre dedicat al certamen: “Este fabricante ha expuesto muy bonitos percales grancesados con fondo blanco para camisas; los dibujos gravados al cilindro, fondos de paisaje son de muy buena ejecución. Las brillantinas y los pañuelos de batista estan muy bien estampados. Las estampaciones al negro de anilina muy conseguidas.”

Instal·lacions de Josep Ferrer i Vidal a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. (“La exposición. Diario Oficial”, 1888).

Amb més raó, els seus productes estaran presents a les exposicions catalanes del 1871, 1877 i finalment 1888: son molt notables les indianes per mobles per la vivor dels seus colors i el gust exquisit dels dibuixos. (1871). A l’Exposició Universal de 1888 es va haver de lluir més perquè era un dels vice-presidents. Hi tenia un stand considerable. Però només va obtenir una medalla d’argent pels seus filats, teixits i estampats de cotó.

La Fàbrica de Mar de Vilanova tenia aleshores 29.626 pues de filar i 605 telers, i utilitzava màquines de vapor amb una força de 600 cavalls. Això representa el 50% d’increment pel que fa a la filatura i el 33% per al tissatge, amb relació a les dades de vint-i-vuit anys abans. Produïa uns 6 milions de metres anuals d’indianes, cretones i percales estampades. A Sant Martí de Provençals hi havia 6 màquines d’estampar. El personal oscil·lava entre els 800 i els 900 obrers. El 1892 instal·là la llum elèctrica a la fàbrica de Vilanova i la Geltrú.

Les seves fàbriques no quedaren al marge dels conflictes socials de l’època, en els quals les vagues s’alternaven amb els locauts. L’any 1882 el gerent de la fàbrica de Vilanova, Heribert Gener, fou ferit d’un tret en un atemptat.

Els fills de Ferrer i Vidal

Paper comercial. A la mort de Josep Ferrer i Vidal el 1893, l’empresa quedà en mans dels seus fills. Es liquidarà el 1908.

A la mort del pare, l’any 1893, l’empresa quedà en mans de Fills de Ferrer-Vidal, els quals mantingueren les fàbriques en marxa fins al final del segle, en què Joan es féu càrrec de l’empresa.

Joan Ferrer-Vidal, Societat en Comandita, trobà greus problemes per a mantenir-se. Els anys 1902 i 1903 féu gestions per a col·locar participacions de l’empresa a través dels banquers barcelonins Nonell, Rovira i Matas, sense gaire èxit. L’empresa entrà en decadència i liquidà el 1908. La fàbrica de Vilanova passarà a les mans de Llorenç Mata i Pons.

El més important dels fills de Josep Ferrer i Vidal no fou, però, l’industrial, sinó Lluís. Era enginyer, participà com a tal a la construcció de la fàbrica Asland a Castellar de N’Hug. També fou membre de l’Assemblea de la Unió Catalanista que redactà les anomenades Bases de Manresa. El 1898 fundà la Caja de Previsión y Socorro, entitat peonera en el camp de l’assegurança contra els accidents de treball, i el 1902, en la creació de la Caixa de Pensions. Fou president de la Caixa des de la seva fundació fins a la seva mort el 1936. Els fills de l’industrial mantindran el nom complet del pare: Ferrer-Vidal.

Bibliografia

• Sallarès, J., José Ferrer Vidal y su tiempo, Barcelona 1895.
• Puig i Alfonso, F., Biografia de José Ferrer y Vidal, Barcelona, 1907.
• Ferrer i Vidal, J., Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el de hilar y tejer el algodón, Barcelona 1875.
• Ferrer i Vidal, J., “La vida intima villanovesa”. Conferència. Vilanova i La Geltrú, 1922.