Els Batlló

Batlló Germans

La família Batlló.

La família Batlló era olotina. Quatre dels set germans Batlló i Barrera baixaren a Barcelona a instal·lar la seva indústria. A casa seva possiblement haurien pensat en la llana, que era el producte tradicional del país. Però pel fet de baixar a Barcelona passaren amb tota naturalitat al cotó.

Al començament no devien pas anar plegats, perquè la primera vegada que els trobem, l’any 1829, Jacint Batlló té una petita indústria de teixits al carrer de la Riereta, mentre un o altres germans participen en un negoci similar dintre de la societat Batlló i Escubós, al carrer de Sant Pacià. Tenien 45 i 40 telers respectivament. Telers manuals, evidentment. Uns anys més tard —1842— la raó Batlló i Escubós s’ha convertit en Batlló Germans, mentre en Jacint continua amb el seu negoci paral·lel. Hi ha moltes històries similars de membres de la mateixa família que comencen cadascú pel seu compte, fins que la conjuntura i una mica de seny els aconsellen sumar esforços per a produir més, millor i a més baix preu.

Jacint Batlló s’està ara al carrer de Barberà i Batlló Germans, al de la Riereta, si les referències no enganyen. En tot cas és la darrera aparició com a industrial individual de Jacint Batlló, ja que el 1844, a l’Exposició Industrial de Barcelona, només hi participa Batlló Germans, amb una oferta de teixits blancs de cotó, mussolines i mocadors de cotó de diferents colors.

Les especialitats de l’empresa seran dues: les mussolines i les gases. Amb les primeres es presentaren a l’Exposició Industrial de Madrid del 1850, on guanyaren una menció honorífica. Era la primera vegada que el Jurat veia aquest gènere fabricat a Espanya i el premi és petit pel que suposa d’innovació, però això només és conseqüència de l’alt preu del producte, un preu que no és responsabilitat del fabricant. Si no arriba a ser per això “en vez de la mención honorífica a que la Junta calificadora limita ahora su propuesta para los Sres. Batlló, de otro modo mas amplio habria procurado honrar su reconocida inteligencia y sus esfuerzos en favor de la industria algodonera” (Memoria de la Industria española, Madrid 1851, pàg. 538).

Les gases de cotó, anomenades també trafalgars, s’utilitzaven per a folres de vestits femenins. Batlló Germans fou la primera empresa catalana que els produí a l’engròs, i així en reduí fortament la importació.

L’any 1850, Batlló Germans és una empresa de filats i teixits de cotó. Ha incorporat, per tant, la filatura. Té aleshores 4.460 pues i comença a destacar en aquest ram, amb 92 obrers. A la secció de tissatge hi ha 104 telers, dels quals 64 són ja mecànics. La fàbrica ha incorporat el vapor, que és l’única energia que tenen al seu abast els industrials barcelonins, al marge de la manual o de cavalleries. El despatx és al carrer de Barberà, núms. 14 i 16, i la fàbrica es manté al carrer de la Riereta. En conjunt hi treballen 185 obrers.

L’expansió de l’empresa es devia produir a partir d’aleshores. La seva presència a l’Exposició de Madrid i a la de París el 1856 demostra que havien consolidat la producció. I l’expansió serà també geogràfica. Al principi de la dècada dels seixanta obren una fàbrica de filats a Monistrol de Montserrat, en descobrir els avantatges de la força hidràulica. L’any 1862 hi tenen 3.784 pues i 20 cardes, amb 100 obrers. Crearen dues fàbriques més: una a Sitges i una a Tarragona, mogudes evidentment per màquines de vapor. Entre força hidràulica i de vapor produeixen 350 cavalls de força al servei de la maquinària (1866).

El 1866 va morir precisament Domènec Batlló. Però deixà tres fills que continuaren a l’empresa: Rufí, que es casà amb la seva cosina Dolors Batlló, Domènec i Romà.

Can Batlló, a les Corts de Barcelona

Can Batlló, al carrer d’Urgell de Barcelona, futura Escola Industrial. (Visita de S.M. El Rey D. Alfonso XIII a los terrenos y edificios donde ha de instalarse la Universidad Industrial de Barcelona, 1908).

L’experiència dels anys de “la fam de cotó”, que acabà amb moltes empreses cotoneres catalanes, devia ser bona en canvi per als germans Batlló. Hi devia contribuir Joan Batlló, el responsable de trobar el cotó en floca que havia de substituir l’americà. El 1868 decidiren construir al pla de Barcelona, terme de les Corts, una gran fàbrica moguda per vapor, que concentraria tots els seus esforços. Es tancaren les fàbriques de Sitges, Monistrol i Tarragona, com també la del carrer de la Riereta. El despatx de l’empresa i el blanqueig es mantindran al carrer de Barberà.

La nova empresa farà el cicle complet del cotó: filatura, tissatge, blanqueig, estampació i acabat. L’edifici destinat a filatura té capacitat per a 60.000 pues de filar i la sala de tissatge per a 1.500 telers. Es posava al nivell o fins i tot podia superar la producció de L’Espanya Industrial. Era previst que hi podien treballar fins 2.500 obrers.

La fàbrica es va inaugurar al començament de l’any 1870, i amb aquest motiu l’Ajuntament de Barcelona felicità els membres de la família Batlló pel gran esdeveniment. Però aquest establiment industrial tindrà una relativament curta i trasbalsada existència, a causa de la crisi del sector i dels conflictes socials.

Exterior de la sala destinada a filatura i l’edifici principal al fons. (Visita de S.M. El Rey D. Alfonso XIII a los terrenos y edificios donde ha de instalarse la Universidad Industrial de Barcelona, 1908). Els germans Batlló construïren en el terme de les Corts una gran fàbrica moguda per vapor que feia el cicle complet del cotó. Es va inaugurar el 1870.

No coneixem els resultats econòmics de l’empresa, perquè com a societat familiar no donava comptes al públic. Però sabem que la dècada dels anys setanta va ser difícil per al sector tèxtil. Quan disminuïa la feina, els patrons rebaixaven les hores o els dies de treball, o bé acomiadaven obrers. Els sindicats o les associacions obreres començaven a tenir força en els mitjans obrers, especialment en els grans establiments. A Can Batlló hi treballaven entre 2.000 i 2.450 persones.

Pel mes de març del 1871 l’empresa tancà uns dies la fàbrica “después de varias provocaciones”, com dirà la nota oficial. Al mes de novembre del 1873 hi hagueren manifestacions públiques dels treballadors —dones, sobretot— davant de la fàbrica i davant del despatx del carrer de Barberà, que foren dissoltes sense miraments per la policia. Els diaris conservadors deien amb aquest motiu que “clamaremos para que las autoridades manifiesten toda su energía; antes que todo está el interés de la patria que necesita de reposo y no es cosa de dejarlo turbar por unos pocos”. La Primera República arribava a la seva fi, aleshores (citat del Diari de Barcelona, novembre 1873, pàg. 11.952).

Can Batlló. Interior de la gran sala, amb naus de volta sostingudes sobre jàsseres de ferro. (Visita de S.M. El Rey D. Alfonso XIII a los terrenos y edificios donde ha de instalarse la Universidad Industrial de Barcelona, 1908).

Una part dels treballadors havien fet vaga i havien estat acomiadats. Per això feien les protestes. Els Batlló arribaren a un acord, en principi, amb les associacions obreres, però no s’acabaren d’entendre perquè aquestes demanaven que a l’hora de la readmissió es donés prioritat als obrers sindicats, fins i tot en contra dels obrers que no havien col·laborat a la vaga.

Pel mes d’agost del 1874, la tropa s’apoderà militarment de la fàbrica, ocupada pels obrers en vaga. Batlló Germans amenaçà formalment amb donar-se de baixa com a contribuent industrial, que era la manifestació de tancament. Però pel mes de novembre es tornava a obrir, tot i que la guàrdia civil s’estava a l’interior per impedir les lluites entre els acomiadats i els que havien recuperat el lloc de treball. La direcció de l’empresa havia suspès el torn de nit en la filatura i aturat 600 telers.

Batlló Germans té una forta presència en les exposicions industrials que se celebraven aquells anys. El 1871, a l’Exposició catalana, on presenten filats i teixits de cotó blanquejats; en fabriquen diàriament 3.333 kg. A la de Viena, de 1873, guanyaren una medalla de Progrés, que era una mena de premi de consolació, per uns productes semblants. Produïen aleshores de 22.000 a 25.000 kg anuals de cotó filat, que eren teixits a la mateixa fàbrica. El 1876 són expositors a Filadèlfia, però la participació no correspon a la importància de l’empresa, si hem de fer cas al comentari que figura adjunt. El 1878 guanyaren una medalla de plata a l’Exposició de París, però L’Espanya Industrial en guanyà una d’or, de manera que no els devia quedar un bon gust de boca.

La fàbrica té aleshores 53.000 pues de filar i 1.350 telers. És a dir que treballa quasi al 100% de la seva capacitat màxima, pel que fa a l’equip productiu. Les màquines de vapor tenen una potència de 617 cavalls de força. També hi ha secció de tints i de blanqueig, però aquesta darrera la posaren al carrer de Barberà. Amb caràcter complementari i al servei de la fàbrica hi ha fusters, serrallers i calderers. Tenen igualment una fàbrica de midó amb una gran capacitat de producció.

Can Batlló s’enllumenava al començament amb llum de gas i tenia el seu propi gasòmetre per a produir-ne. A les dependències hi havia un miler de punts de llum. L’any 1876, però, els Dalmau —pare i fill— feren les instal·lacions de llum elèctrica.

Les màquines de vapor funcionaven amb carbó mineral, del qual es cremaven 136.000 kg setmanals.

El 1876 s’acordà la dissolució de la societat familiar. Dels quatre germans que la començaren només en quedaven dos: Feliu i Joan Batlló i Barrera. Aquest decidí instal·lar-se pel seu compte. A partir d’ara Can Batlló quedarà en mans de Feliu, que morirà el 1878, i dels seus fills i hereus, Frederic, Enric, Àngel, Pia i Dolors Batlló i Batlló. Amb tota lògica, la nova raó social serà Batlló i Batlló.

Batlló i Batlló. 1877-1889

Col·lecció de marques.

Can Batlló continuà com abans, amb la nova raó social. I també continuaren els conflictes socials, ara, però, agreujant-se. Al final de 1879 es treballava quatre dies a la setmana i es van haver de reduir a tres. Fou un any de forta conflictivitat i de crisi industrial.

La “febre d’or” —1880-82— creà una sensació d’eufòria econòmica, però el sector tèxtil no ho va notar pas. I aviat l’eufòria s’acabà i tornà la recessió.

El dia 12 d’octubre de 1882 el director de la secció de teixits de Can Batlló, Ermengol Porta i Solans, fou assassinat a la sortida de la fàbrica. Li van disparar un tret al ventre. Pel mes de febrer del 1883 s’aconseguí apagar un foc al magatzem de cotó, que possiblement havia estat provocat. Com que el negoci no anava bé, els germans Batlló consideraren el tancament. Havien reduït lleugerament el personal, però encara tenien 2.000 persones a la fàbrica.

Al final del 1887, després de diversos rumors sobre tancament definitiu, l’empresa anuncià que es treballarien només dues setmanes al mes. El 1888 va ser l’any de l’Exposició Universal de Barcelona i Batlló i Batlló participà al certamen tot guanyant una medalla de plata, però amb la fàbrica tancada i sense saber si aquesta vegada el tancament seria definitiu. La revista de l’Exposició indica que “por sus vastas proporciones es el primer establecimiento de industria manufacturera que existe en la Península”. Produïa —diuen— 175.000 peces anuals de cotó teixit, equivalents a uns 10 milions de metres, i consumia 5,5 milions de kg de carbó.

Etiquetes. Joan Batlló, un dels germans, se separà de l’empresa familiar i en creà la seva pròpia i una fàbrica a Sants, el 1878.

Per acabar-ho d’adobar, el mes de gener del 1889 hi hagué un atemptat contra els Batlló. Una bomba explotà a les oficines de Batlló i Batlló de la rambla de Catalunya xamfrà ronda de la Universitat. L’explosió ferí greument i matà un ordenança de setanta anys que hi havia al rebedor de l’oficina, davant del despatx d’Enric Batlló. L’explosió fou forta però la pitjor ferida fou deguda a un quadre que es despenjà de la paret i li obrí el cap. Al cap d’uns dies fou detingut un anarquista, considerat l’autor de l’atemptat.

El tancament de la fàbrica es decidí als pocs mesos. És de suposar que aquest darrer fet influí decisivament sobre els propietaris. “Puede afirmarse que la causa del cierre no ha de encontrarse ni en el estado económico del país ni en apuros financieros de los referidos señores, dirà una acreditada revista”. (Industria e Invenciones, 1 de juny de 1889).

No es poden saber els resultats econòmics de la fàbrica. No devien ser brillants, perquè una indústria cotonera que funcionés a vapor no ho podia ser gaire. 1888 i 1889 són anys sense beneficis i sense dividend per a L’Espanya Industrial, i els resultats no havien estat ni seran després molt afalagadors. Però el que és segur és que els Batlló no hi van enterrar la seva fortuna personal. Entre el 1891 i el 1892, Enric, Àngel i Pia Batlló començaren a construir edificis de propietat al passeig de Gràcia i als carrers de Mallorca i rambla de Catalunya, respectivament. L’arquitecte va ser sempre el mateix: Josep Vilaseca i Casanovas.

La revista Industria e Invenciones dedicà un editorial molt seriós i molt pessimista al tancament de Can Batlló —1 de juny de 1889—. Per a ella “el cierre de Batlló y Batlló es el preludio de la muerte industrial de Cataluña. Donaven la culpa a “la serie inacabable de tumultuosas huelgas que han privado de asentar sobre sólidas y racionales bases la organización del trabajo”. Per al redactor, l’empresa havia resolt el problema tècnic i el de la falta de capitals que afectaven la majoria de la indústria cotonera catalana, s’havia creat una reputació internacional de primer ordre i aconseguit una alta productivitat. D’aquí venia el pessimisme. Si en aquestes condicions no es pot seguir, qui podrà seguir? Fins ara s’havia dit que la petita indústria no era competitiva amb l’estrangera, per la seva grandària, però ara hem comprovat que la gran empresa tampoc no és adequada, perquè els conflictes socials se la mengen.

Batlló i Batlló entrà en liquidació i els edificis s’anaren buidant. El 1892, la família cedí una part dels locals per habilitar-hi un hospital, destinat als soldats malalts o ferits que tornaven de Cuba.

L’any 1908, Can Batlló es convertí en la seu de la Universitat o Escola Industrial de Barcelona. L’11 de març el rei Alfons XII inaugurà les instal·lacions.

Joan Batlló i els seus nebots, Domènec i Romà

Filatura de cotó. Nebots de Joan Batlló (fotografia del començament del segle). A la mort de Joan Batlló, el 1892, l’empresa continuarà en mans dels seus nebots, Domènec i Romà.

Joan Batlló i Barrera fou un dels socis constituents de Batlló i Escubós, el 1834, i després de Batlló Germans. En la divisió del treball convinguda, Joan Batlló rebé una de les feines de més responsabilitat i més enriquidores: viatjar, comprar el cotó i saber què feien pel món els industrials cotoners. Joan Batlló viatjà per Espanya per tal de conèixer la seva clientela; per Europa tot seguint l’evolució de les màquines i dels sistemes de filatura i tissatge utilitzats per les fàbriques franceses, les alemanyes, les britàniques i les suïsses; viatjà també per l’Amèrica Llatina per obrir un mercat exportador a les colònies espanyoles preferentment, però també a l’Argentina, que feia anys que no ho era; viatjà, finalment, als països del Nord d’Àfrica i de l’Àsia, amb l’objectiu de comprar el cotó que necessitava la seva fàbrica, quan els americans blocaren els ports de la Confederació durant la guerra de secessió americana.

Morts dos dels quatre germans que constituïren l’empresa familiar, Joan compartí la direcció de Can Batlló fins el 1876. El seu germà Feliu, que era el cap de la família, es jubilava i deixava la seva part en mans dels fills. De comú acord la societat es dissolgué i se’n crearen dues, que es farien la competència: Batlló i Batlló, amb els fills de Feliu, i Joan Batlló, que s’enduria els fills de Domènec.

El mateix any en què moria el seu germà Feliu (1878), Joan Batlló construí la seva fàbrica a Sants (la Bordeta), arran del que serà més tard la prolongació de la Gran Via barcelonina. Era un terreny de 26.000 metres quadrats, dels quals se n’edificaren 19.000. A diferència de Can Batlló, es tractava de construccions d’una sola planta.

Etiqueta. Nebots de Joan Batlló.

La indústria era una còpia de Can Batlló en els seus inicis, pel que fa a la fabricació de filats i teixits de cotó, amb la inevitable secció de blanqueig i les complementàries. Però el 1883 hi afegirà l’estampació, l’especialitat que feia guanyar diners i fama a L’Espanya Industrial. El despatx era a la rambla dels Estudis de Barcelona.

L’any 1888 participà a l’Exposició Universal de Barcelona i la seva posició era ja molt més sòlida que la de Can Batlló. Hi guanyà la mateixa medalla de plata “por la perfección y baratura de sus géneros blancos”, com dirà el jurat qualificador, però la diferència fonamental amb Batlló i Batlló és que aquesta estava més tancada que oberta, mentre que Joan Batlló treballava a bon ritme.

La fàbrica de la Bordeta tenia 24.000 pues de filar i 722 telers, a més de la secció d’estampats. Era més petita, per tant, que Can Batlló i L’Espanya Industrial, però de bona grandària. Hi treballaven 950 obrers, sobretot dones.

L’energia, l’obtenia d’una màquina de vapor de 600 cavalls de força, construïda per La Maquinista Terrestre i Marítima.

El 1892 morí Joan Batlló i l’empresa continuà a les ordres de Domènec i Romà, sota la denominació de Nebots de Joan Batlló.

L’expansió es mantingué fins a la fi de segle. El 1898 hi havia 32.000 pues de filar i 900 telers. Havien desenvolupat i millorat la secció d’estampats i comprat maquinària nova. Hi funcionava una màquina de vapor amb 1.200 cavalls de força, també de La Maquinista Terrestre i Marítima. Introduïren igualment una secció de gènere de punt, una especialitat original per a una empresa tradicional com eren ells.

Amb l’inici del segle la producció minvà. El 1904 hagueren d’acomiadar els 982 treballadors que tenien a la fàbrica, coincidint amb una crisi general del tèxtil, però aviat reprengueren. L’any 1911 tenien 728 telers i 29.440 pues de filar en marxa i 800 treballadors a la Bordeta.

Els anys de la Guerra Europea (1914-18) foren molt bons per a la indústria cotonera i permeteren que la majoria d’empreses del sector es refessin. El 1926, la societat es convertí en anònima: Nebots de Joan Batlló SA, amb el domicili al carrer de Trafalgar, núm. 44.

El 1943, l’empresa fou comprada pel financer Juli Muñoz i Ramonet, que incorporarà la fàbrica al seu grup tèxtil —Unió Tèxtil Industrial SA, UNITESA—, el 1959.