Ferran Puig i Camil Fabra. Filatures de Fabra i Coats

La Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats és el resultat de l’únic procés de concentració industrial en el sector tèxtil, que es produeix a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX. Camil Fabra es farà càrrec de l’empresa del seu sogre, Ferran Puig, i el 1884 promourà la constitució de la primera societat anònima tèxtil, després de trenta anys: la Successora de Fabra i Portabella, aplegant els seus interessos amb els dels manresans Portabella.

La família Puig-Fabra.

Mentrestant, uns empresaris escocesos havien constituït Noves Filatures del Ter, en el que serà la primera inversió estrangera en aquest sector. Filatures de Fabra i Coats, creada el 1903, sumarà els esforços d’uns i altres en una empresa de capital mixt, que es mantindrà amb aquest caràcter fins al final del segle XX.

Ferran Puig i Gibert (1851-1901). La filatura de lli a Sant Andreu

Ferran Puig i Gibert (1815-1901) (Reseña ilustrada de la industria y el comercio de Cataluña, 1923). El gironí Ferran Puig fou l’iniciador de la filatura de lli a la seva fàbrica de Sant Andreu de Palomar.

Ferran Puig nasqué a Girona l’any 1815. Als disset anys, estava establert a Barcelona amb una botiga de merceria on venia cintes, botons i fils.

Les seves activitats industrials començaren el 1838. La Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats celebrarà el centenari de la casa el 1844, però en aquest cas s’equivocaren per defecte en sis anys, si anem a les arrels de l’empresari. És la data que dóna el mateix Ferran Puig.

És documentat el fet que la societat Ferran Puig, Portabella i Companyia tenia una fabriqueta el 1841 a Sant Andreu de Palomar, dedicada a filats i torçats de lli. Fou l’any en què l’Exposició Industrial de Madrid els atorgà la medalla de bronze del certamen, reconociendo la brillantez, colores y el buen torcido de los hilos y teniendo además noticia del gran consumo que se hace en Madrid de los productos de esta fábrica."

El Portabella, soci de Ferran Puig, podia ser Jaume Portabella, de la família manresana que s’associarà quaranta anys més tard amb ell, o un dels Portabella de la plana de Vic, també cotoners i establerts a Vic i a Roda.

Tornem a trobar esmentada la fàbrica de Puig a l’informe que redactà Enric Sairó l’any 1842, al front de la Comissió Oficial encarregada d’estudiar la realitat de la indústria cotonera catalana. Al marge d’alguns resultats de la Comissió, molt discutibles, ja que sumava i repetia els mateixos conceptes, l’informe reflecteix els avenços de la indústria catalana en aquells anys de llançament. I entre els pocs noms que esmenta hi ha l'establiment "que el Sr. Puig está acabando de plantear en San Andrés del Palomar para la filatura de los hilos de lino superiores, que ahora produce en pequeño en la fábrica que tiene en esta ciudad" (pàg. 68 del Repertorio).

Fàbrica de Sant Andreu de Palomar (Compañía Anónima de Hilaturas de Fabra y Coats, 1926).

Hi ha, per tant, una fàbrica inicial i una segona de més volum i capacitat que posarà en marxa el 1843 la filatura d’estopa de lli, o sigui la filatura dels filaments de rebuig que es trobaven després de pentinar-lo i que s’aprofitaven per fer un fil de baixa qualitat. Eren activitats totalment noves a Catalunya i a l’estat espanyol. El 1844 presentà aquest fil d’estopa i de lli en cru, blanc i en diferents colors, a l’Exposició Industrial de Barcelona.

Però hi devia haver problemes tècnics. La societat inicial es devia dissoldre, perquè a partir d’ara ja no surt el nom Portabella vinculat al de Ferran Puig. El negoci va ser continuat com a Ferran Puig i Companyia, el 1844. Puig contractà un tècnic escocès perquè li portés el negoci i se’n va anar durant tres anys a aprendre l’ofici. Va estar a Bèlgica i a Escòcia, on treballà com a aprenent, diu la crònica més o menys romàntica.

Devia tornar a Barcelona al voltant del 1846. Va donar les gràcies al tècnic escocès i l’acomiadà posant-se ell al davant de la fàbrica i preparant tècnicament un futur director, que fos del país.

La filatura del lli presentava problemes tècnics, però també econòmics, amb relació al cotó. Per alguna cosa Ferran Puig era el primer que ho intentava. La filatura del lli havia d’incloure un procés previ de descomposició de la fibra, en fer-la passar per uns dipòsits plens d’aigua calenta. Les màquines de filar lli gastaven molta més energia, ja que feia falta una major força per estirar la fibra. Això significava un cost de producció superior al del filat del cotó.

El 1849 el nou aranzel patrocinat pel ministre Laureà Figuerola reduí els drets protectors del filat de lli. Fou suficient com per a reduir la fabricació d’un producte que s’hauria de vendre a un preu superior al procedent de l’estranger. Ferran Puig no es va desanimar, abandonà la filatura i es dedicà només al torçat del fil, una operació que es proposa donar-li més consistència.

El lli procedia de Bèlgica i de la zona de Borja, a l’Aragó. La fàbrica en consumia de 500 a 600.000 lliures anuals, és a dir de 125.000 a 150.000 kg d’aquesta fibra vegetal.

Amb els torçats de lli, Ferran Puig aconseguí un producte competitiu, que venia als teixidors. Un dels productes finals a què podia anar destinat el seu fil era a la fabricació de xarxes de pesca.

L’any 1850 el negoci va bé. Ha renovat la maquinària, comprada a Gant (Bèlgica) i a Leeds (Anglaterra). Té dues mil pues de filatura. Funcionen gràcies a dues màquines de vapor de dotze cavalls cadascuna, alimentades per carbó anglès; l’una construïda a Lille i l’altra als tallers de la Barcelonesa de Tous, Ascacíbar i Companyia, de Barcelona. La primera matèria —el fil de lli— el compra a Anglaterra i Bèlgica. La producció és molt inferior a la del primer període, unes 200.000 lliures —50.000 kg— anuals, però ara hi guanya diners! Els fils van tenyits. En produeix de blancs, negres i els ven també en cru, sense tenyir.

La fàbrica és un edifici de quatre pisos amb una base de 48 m de llarg per 10 d’ample. La maquinària ocupa els dos primers pisos, el tercer es reserva per a magatzem i el quart per a les oficines.

La filatura de lli, primer, i el fil torçat, després, faran guanyar a l’empresa la màxima recompensa que es dóna en les exposicions industrials que se celebren aquells anys, realitzades totes elles a Madrid: la Creu d’Isabel la Catòlica.

Ferran Puig ha guanyat un lloc dintre de la indústria catalana, en un sector en què hi ha molt poca competència. També cal dir que tampoc no hi ha gaire clientela, ja que els teixidors de lli no són nombrosos.

Amb la creació de l’Institut Industrial de Catalunya, el 1848, Ferran Puig ocupà la presidència de la secció de llenceria, al costat de personatges com Josep Roura (productes químics), Valentí Esparó (foneria i construcció de màquines) o Tomàs Coma (llanes).

Ferran Puig entra en el món de la representació pública, no sé si voluntàriament, en ser nomenat regidor de l’Ajuntament provisional de Barcelona l’any 1856 pel Capità General Juan Zapatero, que havia destituït l’Ajuntament nomenat per elecció popular, amb motiu de la insurrecció d’aquell any. El nou Ajuntament era format per comerciants i industrials en la seva majoria. No consta que hi tingués cap especial dedicació.

La fàbrica es mantenia a Sant Andreu de Palomar i el fabricant actuava en un despatx comercial a Barcelona. Primer al carrer dels Sombrerers, núm. 27 i el 1860 al carrer de la Lleona, núm. 8. A Sant Andreu tenia 4.920 pues de filar junt amb el departament de tint i blanqueig. El capital invertit és de 346.000 rals i el 1860 o 1862 el personal s’ha reduït a 36 persones. L’increment de la maquinària i la disminució del personal que l’atén només es pot explicar per una superior mecanització i maquinària més moderna.

El 1860, Ferran Puig farà la seva darrera aparició pública, sol, a l’Exposició de Barcelona. No presentava cap novetat. Els fils i els torçats eren de lli.

Denominacions de les empreses Ferran Puig i Camil Fabra.

El mateix 1860, segons dirà l’empresa, Ferran Puig constituirà una nova societat amb el seu fill Ferran Puig i Mauri, fill del seu primer matrimoni. Però aquest no seguirà la carrera industrial. Serà advocat de professió i en casar-se amb Florentina Santa Ana y Vergara, Marquesa de Santa Ana, canviarà el domicili barceloní pel de la seva dona, que residia a Madrid i a Saragossa.

Del seu segon matrimoni amb Dolors Cerdà va tenir una filla —Dolors—, casada aleshores amb Camil Fabra i Fontanills, un industrial com ell i client de la seva fàbrica. La direcció de Ferran Puig i Companyia anirà quedant en mans del gendre.

Ferran Puig es dedicà llavors a la política amb un to reposat. S’afilià al partit liberal i fou senador per Girona des del 1881 al 1894, en què fou nomenat senador vitalici, un càrrec que es donava als personatges venerables. Publicà obres com El contrabando por Gibraltar (1890), El impuesto de consumos (1891),¿Continuará Alemania explotando a España por medio de tratados?(1892). Eren fulletons sense cap especial interès a cent anys vista, però sempre de caràcter econòmic.

A nivell ciutadà, Ferran Puig participarà des del 1869 en la Junta d’Obres del Port de Barcelona, encarregada de construir un port decent on gairebé només hi havia una platja oberta. Entre 1855 i 1859 havia estat membre de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis de Barcelona.

L’agricultura serà per a ell i per a molts dels seus conciutadans i col·legues l’activitat central dels seus anys de maduresa, i considerada fins a cert punt com un descans per a aquells que ja havien guanyat els diners necessaris per a viure. Ferran Puig comprà 430 ha de terreny al terme del Prat de Llobregat, al marge dret del riu. El 1878 tenia una concessió administrativa per a aprofitar 140 litres d’aigua per segon, que destinà a regadiu. La finca produí primer arròs i després plantes farratgeres.

Ferran Puig i Gibert morí a Barcelona el 2 de gener de 1901, als vuitanta-tres anys.

Camil Fabra i Fontanills (1833-1902). Xarxes i filatura de cotó

A l’Exposició Industrial barcelonina de 1860 els filats i els teixits de lli i cànem es troben representats per vuit expositors. Un d’ells —Ferran Puig— ha estat l’iniciador de la filatura del lli a Catalunya i és l’únic que presenta fils torçats de fabricació pròpia. Els restants industrials teixeixen fil —bàsicament importat— per fer llenços i estovalles. La novetat aquest any és la presència d’un producte nou: les xarxes de pesca de Camil Fabra i Companyia, fetes amb fil de lli reforçat i comprat amb tota lògica a Ferran Puig.

Camil Fabra i Fontanills (La Exposición. Diario Oficial, 1888).

Camil Fabra havia nascut a Barcelona l’any 1833. Era de família benestant. El seu pare era Joan Fabra i Illas, un dels directors de la Societat Catalana General de Crèdit, l’entitat financera creada el 1856 per Antoni Brusi i Ferrer, el propietari del Diari de Barcelona. La Catalana actuà com a banc de negocis, invertint especialment en línies ferroviàries i realitzant obres públiques. Joan Fabra i Illas morí el 1864.

La primera aparició de Camil Fabra com a industrial —a l’exposició esmentada— el presenta com a l’introductor de les xarxes "de pescar i caçar” fetes amb teler de malles diferents. El primer que havia utilitzat les màquines per a fabricar-los havia estat el francès Pecqueur a l’Exposició francesa del 1849. La tècnica era del país veí i ho era també el director de Fabra a la fàbrica que tenia a la vila de Gràcia, Jean Baptiste Estublier.

El casament de Camil Fabra amb Dolors Puig i Cerdà es devia produir al voltant del 1864 o 1865. És des d’aleshores que es comencen a coordinar els negocis del sogre i del gendre. Un sogre que té ganes de plegar i un gendre que va eixamplant les seves responsabilitats. Es manté la vella merceria al carrer dels Sombrerers, de Ferran Puig, mentre que un despatx a la rambla de Canaletes, núm. 6, es posa al servei conjunt de la fàbrica de Sant Andreu i de la de Gràcia.

El pas del lli al cotó es devia donar a mitjan dècada dels anys seixanta. Sogre i gendre constitueixen la societat Puig i Fabra que comprà (1866) la fàbrica de cintes de cotó de Llach, Portabella i Companyia, a Salt (Gironès), que té cinquanta telers mecànics i treballa amb força hidràulica. Tornem a trobar el nom Portabella. L’empresa del gironí Llach havia patit les conseqüències de la fam de cotó i es va vendre. Puig i Fabra introduïren la filatura de cotó a la fàbrica de Salt, un cotó que entrà també a la fàbrica de torçats de Sant Andreu. L’empresa es mantingué fins l’any 1884 i arribà a tenir 6.000 pues de filar i 42 telers mecànics.

A l’Exposició de París del 1867 i a la de Barcelona del 1871, s’hi presentaren junts Ferran Puig i Fill i Camil Fabra i Companyia. El primer amb els seus fils de lli torçats tradicionals, però oferint ja els cabdells de fil per cosir, un producte de consum, a diferència del seu producte bàsic, i introduint productes filats de cotó i d’estam en forma de cintes i cordons. Camil Fabra hi és amb les seves xarxes. A París, va obtenir una medalla de plata, mentre el sogre es quedava sense cap recompensa. A la de Viena, el 1873, hi assistí només ell i hi obtingué un diploma de Mèrit, com també a la de Filadèlfia, el 1876.

Fàbrica de Sant Martí de Provençals destinada a la fabricació de xarxes (Compañía Anónima de Hilaturas de Fabra y Coats, 1926).

Puig i Fabra, la societat que havia comprat la fàbrica de Salt, concentra les activitats de sogre i gendre. Camil Fabra tancà la fàbrica de Gràcia i la instal·larà a Sant Martí de Provençals —la Sagrera— en un edifici que es coneixerà aviat amb el nom popular de "la xarxa”.

El 1882, Ferran Puig ja ha deixat totalment l’empresa i es constitueix Camil Fabra i Companyia, Successors de Ferran Puig. Mantenint el seu caràcter de fabricant de xarxes, llança declaradament la fàbrica del sogre cap a la producció de fils de cotó per cosir.

L'altre Camil Fabra

Camil Fabra fou alcalde de Barcelona durant uns mesos, 1893 (L’Esquella de la Torratxa, 1893). Camil Fabra, gendre de Ferran Puig, fou l’introductor i primer fabricant de xarxes de pesca. Va ser el responsable de coordinar els negocis del sogre amb els seus, que s’orientaren clarament cap al cotó i a la producció de fils per a cosir.

Camil Fabra iniciarà la vida política quan el seu sogre l’anirà deixant. Serà tres vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona, dues tinent d’alcalde i una alcalde de la ciutat, durant tres mesos, els que van del gener a l’abril del 1893. Serà diputat a les Corts per Barcelona (1876-78 i 1881-89) i senador (1891).

Al marge del seu negoci tèxtil tindrà inversions en diverses societats. Serà, a més, membre de la junta directiva de dues empreses d’assegurances: La Catalana —assegurances contra incendis— i La Previsió —assegurances sobre la vida. Estarà uns anys en el Consell d’Administració del Crèdit Mercantil, el banc fundat i controlat pel marquès de Comillas, i en el de la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França. Va ser també president i promotor del Foment de la Cria Cavallar, propietària de l’Hipòdrom de Can Tunis.

La Ilustració Catalana deia d’ell l’any 1884:

"Son tracte afable li ha conquistat las simpatias dels que ’l coneixen, y aixó ha donat per resultat una influencia innegable en la societat barcelonina, especialment en los centres més distingits. Sos salons son pera sos amichs un atractiu irresistible y la nostra aristocracia ha acudit sovint á sas suntuosas vetlladas, en las que ’l bon gust y la galantería competeixen ab la riquesa y l’ esplendidés més enlluhernadoras. Com á home de negoci, no abandona l’assidua vigilancia de sos assuntos, ocupantshi personalment; de manera que ab dificultat podria trobarse una persona més atenta á la famila, als amichs, al treball y á sas públicas obligacions."

Marca de fil de cosir.

Era una persona sensible i formal. Per això publicà el mateix 1884 un Código de deberes de buena sociedad, que va merèixer la riota de revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa i l’apreci de la bona societat barcelonina. Aquest caràcter sensible devia influir en la seva dimissió com a alcalde de Barcelona, en comprovar com estaven les coses a l’Ajuntament de la ciutat.

El 1889 va rebre el títol de Marquès d’Alella, la població on passava els estius. La seva mare era del Masnou.

Camil Fabra va morir el 24 de juny de 1902, als 69 anys, un any més tard que el seu sogre. Al seu testament hi havia una deixa de 250.000 pessetes, destinada a la construcció d’un observatori astronòmic al cim del Tibidabo. Serà l’Observatori Fabra, inaugurat el 1904 a la mateixa muntanya, però una mica més avall del que s’havia projectat, al vessant barceloní.

Els Portabella de Manresa

La primera referència de Manuel Portabella i Cantarell és la d’una filatura de cotó a nom seu el 1850 a Balsareny (Bages). És un negoci modest i no mecanitzat, amb 240 pues instal·lades en màquines berguedanes, fetes funcionar per tres obrers.

Però la seva carrera industrial es desenvoluparà a la mateixa ciutat de Manresa. Per al seu negoci va llogar i després comprar la fàbrica dels "Panyos”, la dels Miralda, a la vora del Cardener, el que és l’edifici industrial més antic de Catalunya. L’empresa dels Miralda havia estat llanera i és en aquest sector que es fa la seva història. Manuel Portabella hi instal·larà una fàbrica de filats i teixits de cotó.

El 1860 treballen per a ell vuitanta obrers al servei de 2.500 pues de filar i 40 telers. La inversió és de 351.000 rals. Uns anys més tard —el 1868— els obrers són 193 i 260 el 1876. La progressió és forta i ha convertit Manuel Portabella i Cantarell en una de les primeres fortunes de Manresa el 1864, en ser el quart major contribuent de la ciutat. S’ha construït una gran casa i té altres negocis en el mateix sector amb altres industrials manresans, com els Cots o els Perera. Els propietaris no industrials veïns seus no sempre es posaren al seu costat, si tenim en compte l’escrit de protesta, adreçat a l’Ajuntament el 1867, expressant que "el atronador silbido que Don Manuel Portabella hace tocar diariamente en su fábrica a las cinco menos cuarto de la madrugada, les es sumamente molesto e incómodo... si se quiere gozar perezosamente del cómodo bienestar que su posición social le permiten." (Oliveras, La consolidació de la ciutat industrial. Manresa 1860-1900, pàg. 287)

Manuel Portabella es dedicarà a la fabricació de fil de cotó per cosir, entre d’altres productes —serà anomenat el "cotó manresà”—. Però rebrà una bona lliçó de la competència estrangera, si fem cas d’uns anuncis publicats el 1879 per Clark & Company al Diari de Barcelona i de la carta de disculpa que publicarà Manuel Portabella al mateix diari -vegeu anunci i carta a continuació-.

Anunci publicat per Clark & Company, queixant-se per una competència il·lícita dels industrials catalans. (Diari de Barcelona, juny del 1879).

La carta dirà el següent:

Aquest anunci serà el primer i dolorós contacte dels Portabella manresans amb l’empresa britànica Clark. Aquesta i els seus compatriotes J. i P. Coats dominen el mercat català del fil de cosir. La seva única competència, molt modesta encara, és la fàbrica de Camil Fabra, fundada pel seu sogre Ferran Puig, que ara va entrant en aquest sector de gran consum.

La relació del nom Portabella amb els Puig ve de lluny, si tenim en compte Ferran Puig, Portabella i Companyia, constituïda ja el 1841 i que continuarà amb la fàbrica de Salt de cintes de cotó que té Llach, Portabella i Companyia, creada el 1861 i venuda el 1866 a Puig i Fabra.

Manuel Portabella i Fill i Companyia obrí una fàbrica, dedicada a la filatura i el teixit del lli a Sant Andreu de Palomar, carretera de Santa Coloma de Gramenet, a prop de la que tenia Camil Fabra i Companyia.

El 1884, Manuel Portabella i Fill i Companyia es fusionarà amb Camil Fabra i Companyia.

SA Successora de Fabra i Portabella. 1884-1902

Marques de Fabra i Portabella.

El 16 de juliol de 1884 s’escripturà la constitució de la Societat Anònima Fabra i Portabella per fusió de Camil Fabra i Companyia i de Manuel Portabella i Fill i Companyia. La societat es constituïa amb un capital de tres milions de pessetes, totalment desemborsat.

Camil Fabra n’assumia la presidència i Manuel Portabella la vice-presidència. A nivell executiu, la relació de poder s’invertia amb Josep Portabella —fill de Manuel— com a director gerent i Ferran Fabra i Puig —fill de Camil Fabra— com a vice-gerent. El Consell d’administració de SA Successora de Fabra i Portabella era el següent (1884):

• President: Camil Fabra
• Vice-president: Manuel Portabella
• Vocals:
  • Josep Vilaseca i Mogas, advocat senador i president de la Diputació Provincial de Barcelona
  • Lluís Martí i Gelabert, comerciant tresorer de l’Associació de Naviliers
  • Prudenci Comellas
  • Direcció: Josep Portabella. Ferran Fabra i Puig

La nova empresa tindrà tres fàbriques. La de Manresa es dedica a la filatura i els teixits de cotó; la de Sant Andreu a la filatura i el torçat de lli, cintes de fil i cotó i cabdells de fil per a cosir; la de Sant Martí de Provençals-la Sagrera a les xarxes de pescar. Quedarà al marge la fàbrica dels Portabella a Sant Andreu, que mantindrà la seva autonomia. El despatx i el domicili social és a Barcelona, rambla de Canaletes núm. 8. El personal obrer oscil·lava entre les 2.000 i les 2.500 persones i la força utilitzada per a moure les màquines era equivalent a 900 cavalls.

Instal·lació de Fabra i Portabella a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 ("La Exposición. Diario Oficial”, 1888). Camil Fabra, gendre de Ferran Puig, fou l’introductor i primer fabricant de xarxes de pesca. Va ser el responsable de coordinar els negocis del sogre amb els seus, que s’orientaren clarament cap al cotó i a la producció de fils per a cosir.

Camil Fabra va tenir un paper modest en l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Fou el president de la Comissió 13a, la darrera, destinada a les relacions amb els expositors. Però Fabra i Portabella hi participà amb una gran instal·lació al palau de la Indústria.

El 1894 morí Manuel Portabella i el seu fill Josep decidí deixar la societat. S’establirà de nou a la fàbrica dels "panyos” a Manresa, associat amb Josep Riera i Josep Escudé en la que serà Portabella i Companyia.

La constitució de la societat anònima permet conèixer els balanços de l’empresa durant tota la seva existència, des del 1884 al 1902.

El capital fundacional va ser de tres milions, com hem esmentat. No es van fer aportacions en efectiu, sinó que el capital corresponia a la valoració dels actius integrats. Però com que la societat anònima es creava per fer una política d’expansió, es procedí immediatament a una forta ampliació de capital per sis milions de pessetes, que augmentaven el capital fins a nou milions, una xifra superior a la que tenia L’Espanya Industrial en aquells moments.

Marca de Fabra i Coats.

El capital de nou milions es mantingué només dos anys. El 1887 es reduí en sis milions i aquests recursos foren substituïts per altres en forma d’obligacions. D’aquesta manera es mantenien els recursos de l’empresa, però les accions —títols de renda variable, ja que depenien del benefici de l’empresa— eren substituïdes per títols de renda fixa. Aquesta emissió d’obligacions s’emeté al 7% d’interès, superior a qualsevol altre en el mercat. La borsa privada barcelonina valorava poc les empreses industrials i menys les del sector tèxtil, i si havien de col·locar-se entre el públic havia de ser gràcies a la seva major rendibilitat.

Tot i desconèixer els subscriptors de les obligacions és obligat pensar que foren els mateixos accionistes de Fabra i Portabella els qui feren el canvi i que substancialment ells foren els nous obligacionistes. Aquesta opinió vindria confirmada per la mínima incidència en la borsa de Barcelona per aquesta emissió d’obligacions. Els resultats dels dos primers anys foren pobres. La rendibilitat de l’empresa fou del 5,6 i del 2,8% sobre el capital. Amb la transformació de les accions en obligacions, els accionistes mantenien el control de la societat i treien més rendiment a la seva principal inversió, ara en títols de renda fixa que pagaven el 7% anual. El 1900 aquest interès es rebaixarà al 5%.

SA Successora de Fabra i Portabella, 1885-1902. De dalt a baix, Rendibilitat, recursos (capital, reserves, obligacions i creditors diversos), gràfics de rendibilitat i dades dels balanços, 1885-1893.

És per això que a l’hora de comentar els resultats de l’empresa és convenient no donar tan sols la taula de rendibilitat sobre el capital desemborsat, sinó sobre els recursos de què disposa l’empresa, accions més obligacions i fins i tot la partida de creditors.

En els seus divuit exercicis complets de vida, Fabra i Portabella perdé força financera. El capital es mantingué estable en els tres milions inicials, mentre que l’emissió de sis milions d’obligacions es va amortitzant.

El 1891 els executius feren una amortització superior a la que venien obligats perquè no devien veure la necessitat d’aquest capital. Es miri com es miri, la rendibilitat és baixa. Sobre recursos totals —que és la més exacta— no sobrepassa mai el 5% anual. I la calculada sobre el capital té moltes fluctuacions. No es creen reserves d’importància i l’actiu de l’empresa es va rebaixant a causa de les amortitzacions sobre terrenys i edificis, però sense afegir res. En resum i des d’un punt de vista financer, es tracta d’una empresa que sembla sòlida, però força estancada i sense resultats brillants.

Això sí, el producte s’havia consolidat. Els rodets de fil, marca Serpiente, tenien molta acceptació en el mercat i el mateix es pot dir de les xarxes destinades a la pesca.

Els escocesos a Torelló. Les noves filatures del Ter

La colònia i fàbrica de Borgonyà.

Els capitals estrangers havien arribat en abundància a l’estat espanyol durant la segona part del segle XIX. Especialment en el sector ferroviari i en el de mines. Catalunya n’era un cas del tot a part, ja que s’havia finançat la seva pròpia xarxa ferroviària, amb mínimes excepcions, i tenia, d’altra banda, pocs recursos miners.

Catalunya havia vist molts industrials estrangers instal·lar-se a casa nostra i crear la seva indústria. En aquesta obra hi ha francesos, principalment, però també britànics i alemanys que obriren o desenvoluparen una activitat industrial, aplicant aquí el que havien après a casa seva. Però no es tractava d’inversions estrangeres en el sentit estricte de la paraula, ja que era gent resident a Catalunya i que en la seva majoria hi arrelaren.

La inversió estrangera, estrictament, és aquella que ve de fora i procedeix d’una empresa que es manté a l’exterior. Des d’aquest punt de vista, la primera inversió industrial que es dóna a Catalunya en el sector industrial i concretament al tèxtil fou la de l’empresa escocesa J. & P. Coats, de Paisley, una ciutat propera a Glasgow.

Els productes de J. & P. Coats eren a Catalunya com a mínim des del 1879. El seu representant es deia Henry Bowles i tenia el despatx al núm. 28 del carrer de Fontanella de Barcelona. Eren fabricants de fil per a cosir, que venien en cabdells i rodets, marca La Cadena. El mateix Bowles representava l’empresa Lister & Co. que fabricava fils de seda, mentre que els de Coats eren de cotó i lli.

Al voltant del 1890, J. & P. Coats constituïren a Barcelona una societat anomenada Noves Filatures del Ter, SA, i establiren una fàbrica de filatura de cotó al terme de Sant Vicenç de Torelló, vora del riu Ter, a l’indret anomenat Borgonyà, pel santuari allí existent, dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà. La filatura era destinada a la fabricació de fil de cotó en rodets o cabdells per cosir.

Es diu que el lloc estava ocupat per una fàbrica de Ferran Puig. No hi ha prova documental, però suggereix una relació antiga dels escocesos amb el filador de lli. De jove, Puig havia fet una estada a Escòcia. (Gran Geografia Comarcal de Catalunya 1a ed, vol. I, pàg. 41).

Noves Filatures del Ter a Sant Vicenç de Torelló.

Etiqueta de fils de cosir dels escocesos.

La fàbrica s’inaugurà el 15 de novembre de 1895 i es convertí d’entrada en la filatura de cotó més important de la plana de Vic. El seu administrador —estranger— es deia Joan Flechsig o Fleichig. La importància de l’obra motivà una visita de l’Associació d’Enginyers Industrials catalans el mateix any. De les referències de la visita, escrites a la seva revista —"Revista Tecnológico Industrial”— se’n desprèn que els enginyers quedaren favorablement impressionats per la seva activitat industrial. La fàbrica obtenia la força a través del tradicional canal i salt d’aigua de cinc metres i mig d’alçada, que recollia 5.000 litres per segon del riu Ter. El salt li proporcionava una força de 300 cavalls, gràcies a dues turbines, sistema Fontaine, construïdes per Planas, Flaquer i Companyia, de Girona, de 150 cavalls cadascuna. A més es construí la inevitable xemeneia amb una màquina de vapor que li proporcionava 300 cavalls més si hi havia escassetat d’aigua. La filatura anava acompanyada d’una secció de blanqueig, tint i aprest.

El 1895 hi havia ja construïdes unes quantes cases, destinades a habitatge dels obrers, en el que serà la futura colònia de Borgonyà. El seu nom popular serà el de la Colònia dels Anglesos, una incorrecció política i geogràfica, tenint en compte el seu caràcter escocès, però no serà esmenada pels propietaris, els quals s’havien anunciat originaris de Paisley-Anglaterra. El 1897 hi treballaven 500 obrers.

La Junta del Foment Nacional del Treball —la patronal catalana— amb motiu d’una visita del ministre d’Hisenda espanyol, Navarro Reverter, pel mes de juny del 1897, el portà a visitar la fàbrica dels escocesos, com a exemple —potser— del que s’havia aconseguit gràcies a l’aranzel proteccionista de 1892.

Marca Ross & Duncan's

L’empresa de Torelló fabricarà productes sota diferents marques. La de Noves Filatures del Ter s’afegirà a les de J. & P. Coats, Clark & Co., també de Paisley, a les de Jonas Brook & Bros, i Ross & Duncan’s.

El caràcter i les creences religioses dels escocesos no seran obstacle perquè financiïn la reedificació de l’església de Santa Maria de Borgonyà. El dilluns de Pasqua de 1898 serà beneïda la nova capella amb un sermó del sacerdot encarregat, "el qual desarrolló durante una hora la cuestión obrera, partiendo del principio de la necesidad del trabajo, al cual viene el hombre obligado por mandato divino por la transgresión del primer padre y de las consecuencias de esta misma ley, como son que haya quien dirija y quien trabaje, quien aporte capitales, quien fuerza, resultando una necesidad absoluta la coexistencia de estos elementos, que no es posible encontrar reunidos, generalmente hablando, de tal manera que sólo con la buena armonía entre ellos puede haber paz y tranquilidad. Hizo ver —el sacerdot— que esto se encontraba sólo en la doctrina católica y por esto era tan de aplaudir la obra de la Compañía, que no tenia precisament aquesta creença" (Diari de Barcelona, abril 1899, pàg. 4.571).

Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats. La fusió (1903)

La Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats és el resultat de la fusió del grup català SA Successora de Fabra i Portabella amb el grup industrial britànic encapçalat per J. & P. Coats Ltd. Els primers inversors estrangers en el sector tèxtil s’integren amb un dels primers grups industrials catalans.

L'objecte social, segons l'escriptura de fusió, és "la filatura de cotó, lli i seda, la seva torsió i teixit, compra.-venda d'aquestes matèries i aplicació de fons sobrants al descompte de lletres i documents de crèdit per un període de cinquanta anys."

El nou grup serà de fet l’únic fabricant a l’estat, i durant una pila d’anys, de fils per a cosir, sorgir i brodar. Amb caràcter complementari tenen les xarxes de pesca, però aquí ja hi ha competència real.

Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats, 1903.

Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats. Recursos, 1903-1032

Tot indica que la fusió es va realitzar repartint el capital per igual entre els dos grups. Això voldria dir que el 50% seria subscrit pels accionistes de SA Successora de Fabra i Portabella, que aportarien els seus actius, i el 50% pel grup britànic, representat en aquest cas per diverses empreses, una sola de les quals —Noves Filatures del Ter SA— tenia actius industrials a Catalunya, mentre que les altres aportaven marques, tecnologia, productes i xarxa comercial. La Barcelona Manufacturing Co. Ltd. SA, per exemple, tenia un despatx al carrer de les Corts Catalanes, núm. 230, de Barcelona.

Ferran Fabra, marquès d’Alella (Catalunya gràfica, 1922). Ferran i Romà Fabra i Puig, fills i néts dels fundadors, seran els responsables de la nova empresa en representació del capital català.

En el grup català, els Fabra tenen un major protagonisme que els Portabella. La gestió de la nova empresa quedarà en mans de quatre directors: Ferran i Romà Fabra i Puig, fills del fundador, Peter Mackenzie Coats i Ernest Symington Coats. La desaparició dels fundadors pot haver influït decisivament en l’acord de fusió per part de Fabra i Portabella. Ferran Puig morí el 1901, Camil Fabra el 1902 i la fusió es realitzà el 1903. Ferran Fabra, hereu i segon marquès d’Alella, té aleshores trenta-sis anys, i el seu germà Romà en té vint-i-vuit.

El capital es fixà en 30 milions de pessetes. Es creava la primera empresa tèxtil catalana. S’emeteren dos tipus d’accions: ordinàries i preferents, per un total de quinze milions de pessetes cadascuna d’elles. Les preferents tenien dret a cobrar el 5% d’interès anual sobre els primers beneficis que realitzés la societat i prioritat de pagament en cas de liquidació de la societat.

Poc després de constituir-se es va fer una emissió d’obligacions per un import de 15 milions de pessetes al 4,5% d’interès. Als titulars de les realitzades per Successors de Fabra i Portabella se’ls donà una alternativa: o cancel·lar el deute mitjançant pagament, o lliurament d’unes obligacions de la nova empresa a canvi de les altres, que eren al 5% d’interès.

De Fabra i Coats a Coats

L’empresa guanyà diners. En un quadre adjunt consten els dividends repartits des del 1910. Eren tan bons que el 1915 la societat decidí no pagar directament el dividend que corresponia a les accions ordinàries, sinó limitar aquest al 8% sobre el nominal de l’acció i la resta fer-ho en forma d’unes cèdules beneficiàries, que es lliuraren als accionistes en la proporció d’una cèdula per cada dues accions. D’aquesta manera els dividends no diuen gran cosa durant els anys de la guerra europea, que foren francament bons. El 1920 es tornà a repetir el repartiment de les cèdules beneficiàries. Ara n’hi haurà 25.000, que seran 30.000 després del 1933.

Quan es tanca un exercici amb beneficis, els primers a cobrar són els titulars de les accions preferents fins al 5% d’interès. Després vénen les accions ordinàries, que només poden rebre el 8% com a màxim. Sobre la resta de benefici repartible —si n’hi ha— els administradors han d’acordar si s’aplica a reserves o bé es reparteix entre els titulars de les cèdules.

El capital serà de 50 milions a partir del 1932. Amb la guerra civil la fàbrica serà collectivitzada i a l’acabament retornada als seus accionistes en bones condicions. No hi hagué dividend per a les accions ordinàries per als anys corresponents a la guerra, però en canvi les preferents van cobrar el seu 5%, encara que amb retard.

Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats. Dividends repartits (% sobre nominal).

Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats. Importació de bales de cotó, 1904-1935.

El 1944, Filatures de Fabra i Coats celebrà el seu centenari. Hi havia guerra a Europa i les simpaties del govern espanyol no estaven pas al costat dels països aliats. El llibre que commemorà el centenari no fa ni una sola referència a la participació britànica a l’empresa. Els dividends corresponents a les seves accions quedaran en poder de l’empresa, ja que no poden ser abonats a l’exterior.

El 1919 Filatures de Fabra i Coats crearà una societat filial que es dirà Manufacturas de Algodón Reunidas SA, que es farà càrrec d’una fàbrica a Badalona, destinada a la filatura de cotó.

L’any 1944 —el del Centenari— la companyia té fàbriques pròpies de filatura i torçats de cotó a Torelló i a Sant Andreu (Barcelona). Les d’acabats són al mateix Sant Andreu i a Sevilla. Té 93.000 pues de filar i de tòrcer. A la fàbrica de Sant Andreu hi continua fabricant xarxes de pescar, lones i teixit "cord” per a pneumàtics. Les filials són les que fabriquen teixits de cotó, fil de lli, mitges i mitjons, amb fàbriques a Badalona, Palma de Mallorca i Eivissa. El personal és d’unes 5.000 persones.

Acabada la segona guerra —1949— i a mesura que la situació es va anar normalitzant a l’estat espanyol, també es regularitzà la situació de l’accionariat britànic, que millorarà posicions. Després de passar per un estadi en el qual mantenia el 52% del capital, l’any 1992 el grup Coats Viyella augmentarà la seva participació fins al 85,5%.

Bibliografia

• Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, 1844-1944, Barcelona.
• Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats, 1926, Barcelona.

Fàbrica de Sant Andreu de Palomar. La Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats és el resultat de la fusió el 1903 de Fabra i Portabella i J. i P. Coats, Ltd., acompanyats aquests per altres industrials britànics. El nou grup serà el principal fabricant a l’estat de fils per a cosir, sargir i brodar, i també de xarxes de pesca.

Marca J. i P. Coats