Els Puget, a Manlleu

Francesc Puget. Les tres fàbriques de Manlleu

Francesc Puget i Montfort nasqué a Osseja, poble de la Cerdanya del costat francès, al final del segle XVIII. Per història i també per sentiment els Puget es consideraven del tot francesos. Es deien descendents de Peire Puget, un escultor i pintor provençal, de l’època de Lluís XIV, i de nombrosos militars i diplomàtics, tots ells nascuts a diverses comarques del Llenguadoc.

Aquest primer Puget estava instal·lat a Vic al voltant del 1830. Els francesos que arribaren aquells anys eren, en general, persones que fugien del seu país, temeroses del tracte que podrien rebre per part de la monarquia borbònica reinstaurada. Ho confirmaria, en el nostre cas, el fet que el fill de Francesc Puget era un declarat bonapartista, que tenia a casa gravats de l’emperador i del rei de Roma, abraçat a l’espasa del seu pare.

La família Puget s’instal·là a Vic en els anys que s’anomenen pre-industrials, amb una fàbrica de filats i teixits de cotó, moguda per mules. Arribà a haver-hi 48 mules a l’estable que movien la maquinària en equips de 12 animals i en 4 torns diaris.

Plànol de Manlleu i el seu canal industrial (“Plano industrial y comercial de Manlleu”, 1883).

Feia temps que la roda hidràulica estava inventada. I el riu Ter no queia gaire lluny de Vic. Francesc Puget buscà i trobà un lloc per a la instal·lació d’una fàbrica a Manlleu, aprofitant el canal que movia les rodes del molí de Mierons.

El 5 d’octubre de 1841, Francesc Puget fabricant de cotó, vehí de la ciutat de Vich, com diu l’escriptura notarial, comprà al moliner Francesc Mitjavila “tota l’aigua procedent del rec que prové de la resclosa dita d’en Dolcet, junt amb l’embocadura de l’aigua, sèquia, resclosa, marges i tot el demés annex a dita séquia i resclosa”. Puget es comprometia a deixar l’aigua suficient perquè Mitjavila complís amb el seu compromís de sortir de farina al poble, per a l’abeurador existent i per a alguns petits regadius. (Josep Prat i Roca: El canal industrial de Manlleu, 1984).

Francesc Puget assumirà aquest compromís en nom propi i en nom de dos socis més: Anton Baixeres i Salvador Juncadella, amb els quals havia constituït una societat. Els tres edificaren l’edifici anomenat les tres fàbriques arran del canal. El 1843, quan les obres devien estar enllestides, els tres socis acordaren que les dues dels extrems fossin propietat de Baixeres i Juncadella, mentre la del mig quedava en mans de Puget.

Antoni Baixeres o Vaixeres era un hisendat de Vic i coronel d’Infanteria retirat. Molt més interès té Salvador Juncadella, ja que aquest era un filador de cotó de Barcelona, parent probablement de Jeroni Juncadella. Pertanyia a la primera generació dels cotoners catalans que introduïren les màquines per a filar i teixir, comptant amb màquines de vapor.

Les tres fàbriques es construïren al carrer del Vendrell, sobre el que havien estat unes cases cremades el 1839 en plena carlinada. El canal industrial de Manlleu té en elles la seva partida de baptisme.

La societat formada per Juncadella i Baixeres vendrà una de les dues fàbriques a Francesc Baulenas, comerciant de Barcelona, i a Joan Serra, del mateix Manlleu. Eren realment tres fàbriques que treballaven cadascuna pel seu compte, i es repartien proporcionalment l’aigua del canal. Les tres filaven o teixien cotó.

El cronista del canal industrial —Josep Prat i Roca— informa que Puget constituí societat el 1843 amb el fuster Ferran Almeda i el paleta Joan Font, de Manlleu. Els anuaris i guies de l’època, en canvi, donen Francesc Puget com a únic soci de l’empresa, fins molt més tard en què surt la societat Puget, Almeda i Font.

La fàbrica de Vic dels Puget no es tancarà en obrir-se la de Manlleu. A Manlleu inicialment només fila cotó, mentre a Vic fila i teixeix.

Després es deixarà de filar a Vic. El 1850, concretament, té instal·lades a Manlleu unes màquines mule-jennies —mogudes per aigua— amb 1.680 pues i 37 obrers i 55 telers, moguts per mules, amb 111 obrers.

Guillem Graell, el secretari del Foment del Treball, cinquanta anys més tard, quan tenia al davant les actes de la patronal catalana del moment —la Comissió de Fàbriques— explica que els cotoners catalans tingueren molts problemes per les acusacions continuades de contraban que feien contra ells en general i contra alguns en particular. “Un francés, llamado Puget, que havia domiciliado su fábrica o tráfico en Vich, dió no poco que hacer (1851), pero lo que mas favorecía este comercio eran las fábricas situadas en la frontera” (pàg. 104). Ser cerdà era ja mitja acusació. Poc abans del 1851 havien plogut les denúncies contra Jaume Mitjavila, un industrial de Llívia, a la Cerdanya, per contraban. Era evident que les fàbriques situades a prop de la frontera tenien facilitat no tan sols per a importar màquines sense autorització, sinó també per a importar gènere filat o teixit i vendre’l amb la pròpia marca, com si hagués estat fabricat a l’interior de l’estat. Els preus eren molt inferiors al país veí i per això insistien els cotoners catalans en la necessitat de mantenir uns aranzels alts.

Francesc Puget es féu construir una gran casa en el centre de Manlleu el 1844.

Rafael Puget i Terradas

Fill de l’anterior, havia nascut també a Osseja. Fou el pare dels dos “senyors” protagonistes de dues narracions de Josep Pla (Un senyor de Barcelona i Un senyor de Terra del Foc). Mantingué la nacionalitat francesa i segons els fills tenia sempre una bandera tricolor a la mà que feia onejar quan s’apropaven els carlins o tornaven els liberals, per a evitar problemes. El seu pare el va enviar a Manchester (Anglaterra) a estudiar indústria tèxtil, on passà dos anys. Estava, per tant, ben preparat tècnicament. Es va casar dues vegades. La primera amb una senyora que es deia Oms i era de Gurb i de la qual no tingué descendència. Enviudà al cap de trenta-tres anys de matrimoni i es casà de nou amb Teresa Munt, un bon partit, de Manlleu. Tingueren sis fills, però el primer morí als sis mesos. El seu programa, segons el seu fill Rafael, era “progrés i patriotisme”, seguint la línia del seu estimat Napoleó, una devoció que devia rebre per herència paterna.

No queda clar quan morí el seu pare o quan es retirà dels negocis. Devia ser al voltant del 1860. El 1862 l’empresa figura a nom de Puget i Companyia i es troba establerta a Manlleu, on té 2.280 pues de filar i 50 treballadors amb una inversió de 326.000 rals —16.340 duros—. Set anys més tard la denominació és Puget Germans.

El 1875 hi ha una referència a Puget, Almeda i Font com a titular de la “fábrica de hilados que poseo —ell, Rafael Puget— extramuros de esta villa —de Manlleu— a la que estan unidas formando una sola manzana, las fábricas de los señores Baixeras y Juncadella y de la señora Travería, viuda de Don Francisco Baulenas, con sus correspondientes casas de habitación”. Són les fàbriques del canal.

El document esmentat és una carta publicada pel Diari de Barcelona (agost del 1875, pàg. 8.837 i 8.838) amb motiu d’un incendi a la seva fàbrica, que amenaçà cremar-les totes tres, “dejando de existir —en aquest cas— aquella hermosa isla fabril y por consiguiente sin trabajo ni subsistencia más de 300 familias. L’incendi es va tallar gràcies a l’ajut de la població i de la brillante columna a las órdenes de los Sres. Brigadier don Emilio Calleja y del Coronel Don Miquel Rovira”. A Catalunya encara no s’havia acabat del tot la tercera guerra Carlina. Poques setmanes després de publicada la carta, el Diari de Barcelona en publicà una altra dels mateixos Puget en la qual s’informava que havien cobrat l’assegurança del Fénix Español, una societat francesa en aquells moments.

Rafael Puget i Terradas morí a Manlleu el 28 de febrer de 1886. El negoci quedà en mans del seu germà Francesc, de la viuda i dels fills. El qui més se’n cuidarà en el futur serà Francesc Puget i Munt, el segon dels germans. L’hereu, Rafael, se’n despreocuparà totalment des del moment en què la família s’instal·là a Barcelona durant la dècada dels anys vuitanta. En Jacint, el futur senyor de la Terra del Foc, estudià dret, sense cap èxit, i provà la feina de corredor de filats per compte de la casa, sense cap continuïtat. Una germana —Maria— es casà amb el també cotoner Jaume Rifà i Anglada.

En Jacint Puget dirà: “A començaments de segle jo m’encarregava de vendre el fil als fabricants de teixits. Comprendreu que conec l’estiracordetes del país. Cada vegada que visitava un client havia de perdre mitja hora per entretenir-lo, per tal d’obtenir un quartillo més de ral(sis cèntims i quart)per paquet de fil de 4,4 kg de pes. Aleshores era una misèria ser fabricant de filats de cotó, però això no vol pas dir que no es visqués bé. Com que tot era a bon preu i el manteniment no costava gairebé res, el cinc per cent que donava el capital de 200 a 300.000 duros esmerçat en una fàbrica permetia de viure com un príncep” (Josep Pla, Un senyor de Terra del Foc, pàg. 343, vol. 19 de les obres completes). Clarament, no tenia vocació ni de comerciant, ni d’industrial.

Segons ell, la fàbrica es tancà a conseqüència d’una vaga obrera en intentar introduir el sistema anglès de treball, a base de torns de vuit hores seguides. Traslladaren la fàbrica a Navàs (Bages) on crearen Forcada i Puget, també de filats, que es convertirà en Filatures Forcada SA el 1918.