L'actuació conjunta. Amat, Trias i Vieta
La masia Freixa, obra de l’arquitecte Muncunill, 1908, en una postal de començament de segle. L'empresa Successors d’Ignasi Vieta es convertirà en Freixa i Sans el 1894, tot començant la producció de filatura d’estam i introduint els teixits d’alpaca.
Si hem de fer cas d’un cronista terrassenc —Francesc Giralt—, l’empresa Amat i Trias —no Amat, Trias i Vieta, com diu ell— va néixer el 1833 en fer-se càrrec de la fàbrica d’Ignasi i Josep Anton Vinyals, establerta el 1824 a Monistrol de Montserrat i amb magatzem a Barcelona. Un dels successors —Ignasi Vieta— donarà sempre la data del 1820 com la de l’inici de la seva indústria en possible referència a aquesta primitiva fàbrica dels Vinyals.
Els socis eren Bartomeu Amat i Torres i Francesc Trias. L’empresa va tenir mala sort en el tractament per part d’alguns cronistes de l’època. El Diccionario de Madoz parla d’Amat i Frias i aquest Frias erroni serà recollit després per altres comentaristes. A l’Exposició del 1844, els consideren industrials de Sabadell, un error clar de qui confeccionà la relació.
Magatzem de la casa Freixa al centre de Terrassa (postal de començament de segle).
Amat i Trias és, en tot cas, una empresa creada a Terrassa el 1833, dedicada als teixits de llana, que es va distingir ràpidament per la qualitat del seu producte i per la seva maquinària moderna. Reberen una medalla d’or en les Exposicions del 1837 i 1838 i la Creu de Carles III a títol personal.
Francesc Trias fou el constructor de l’anomenada casa Vancells al carrer de la Fontvella, núm. 26, a Terrassa. Havia nascut a can Trias, una masia entre Terrassa i Viladecavalls. Com a fradistern li tocà cobrar la legítima i anar-se’n de casa. S’establí de dependent en una botiga de Barcelona i al cap d’un temps n’obrí una de teixits pel seu compte a la mateixa ciutat. Va fer diners com a comerciant i del comerç passà a la indústria com a soci de Bertomeu Amat. A Barcelona prengué com a dependent Ignasi Vieta i d’Arquer, que es convertirà en el seu gendre i soci de l’empresa terrassenca. El 1827 s’associà amb Joan Sagret, de Terrassa, i constituí Sagret i Trias, una empresa de curta durada.
Ignasi Vieta i d’Arquer havia nascut a cal Doctor, a Sant Andreu de Llavaneres. Del Maresme passà a Barcelona, que fou la seva residència habitual. D’idees liberals, formà part d’una junta revolucionària, fet que li valgué la detenció a la Ciutadella barcelonina i una condemna a mort, de la qual fou amnistiat.
El primer Amat que encapçala l’empresa és conegut, sobretot, com a pare d’Ignasi Amat i Galí. Aquest, nascut el 1817, s’incorporà aviat a l’empresa.
Amat i Trias es convertirà abans del 1850 en Amat, Trias i Vieta, en incorporar-se com a soci el gendre d’en Trias. Amb aquesta denominació es presentaran a l’Exposició de Madrid del 1850 on exhibiran 19 peces, entre les quals destaquen els draps de llana i castors blaus. La qualitat era molt bona, però los precios tal vez algo elevados, per això els donaran només una medalla de plata. Els presentaran igualment el 1851 a la primera Exposició Universal de Londres, el 1852 a la de Barcelona, el 1853 a la de Madrid i a la de París el 1855, amb més o menys èxit.
La fàbrica d’Amat, Trias i Vieta tenia com a principal centre de distribució la botiga i magatzem de Barcelona, que funcionava a nom d’Ignasi Vieta i Companyia, al carrer de Jaume I, núm. 14. Allí venien al detall i a l’engròs, a través d’una xarxa de venedors i corresponsals.
A l’Exposició del 1860 de Barcelona l’empresa està totalment consolidada. Hi exhibiren articles de novetat, llanetes i castors, en els quals predominava el color negre i blau. Fabricaven aleshores unes 1 000 peces l’any per un valor de 70 o 75 000 duros. Segons el cronista del certamen, la casa reial s’havia interessat pels seus productes i els fabricants en feren una ofrena al duc d’Osuna. Aquest, Mariano Téllez-Girón i de Beaufort-Spontin, ambaixador espanyol a la cort russa, els regalà a la cort de Sant Petersburg com a exemple dels avenços de la indústria espanyola. Cal dir també que l’esmentat duc perdé la immensa fortuna familiar a la cort dels tsars.
Amat, Trias i Vieta es devia dissoldre el mateix 1860 o el 1861. Ignasi Amat crearà la seva pròpia empresa, mentre que sogre i gendre mantindran la seva. Després, encara apareixerà la fàbrica de llana de Gabriel Trias, que sembla un nou esqueix per part dels qui portaven aquest nom.
L'actuació per separat. Ignasi Amat i Galí
Anunci de la fàbrica d'Ignasi Amat (Plànol de Terrassa, 1878). Ignasi Amat crearà la seva indústria en l’anomenat Vapor de la Companyia, a Terrassa.
Ignasi Amat i Galí establí la seva pròpia indústria el 1860 o el 1861. Havia après l’ofici a França, on el seu pare l’havia enviat de jove. La seva primera fàbrica serà l’anomenat Vapor de la Companyia, al carrer de la Rasa, de Terrassa.
Una guia publicada el 1862 —Giménez Guited— dóna a la seva indústria la següent maquinària: 2 cardes, 2 repassadors, 2 embonadores, 840 pues de filar, 5 tondoses, 3 premses, una màquina de vapor, un departament de tint i 19 telers grans. Hi treballaven 110 persones i la inversió feta era de 210 000 rals —10 500 duros—. La mateixa guia ens parla de tres batans propietat de Bertomeu Amat, a Sant Esteve de Castellar, la qual cosa ens fa pensar que, com altres terrassencs, la família Amat utilitzava força hidràulica per fer anar els batans.
Ignasi Amat fou un innovador. El 1862, un tècnic francès —Alphonse Loiseau— implantava a la seva fàbrica un sistema d’aprofitament de la borra resultant de la trituració dels draps de llana. Un any més tard serà el primer a introduir els telers mecànics, una operació que es feia manualment fins aleshores.
Ignasi Amat serà alcalde de Terrassa durant els anys 1863 i 1864. Dos anys complets.
La fàbrica es traslladarà al Vapor Amat, també al carrer de la Rasa. La casa pairal —can Amat—, al núm. 25 del carrer de Sant Pere, connectava amb la fàbrica, a través d’un jardí.
Ignasi Amat continuarà la tradició, en participar en totes les grans exposicions industrials europees: la de París del 1867, la catalana del 1871 i la de Viena del 1873. Segons les dades que ell mateix dóna, fabricava anualment de 800 a 1 000 peces de 25 metres cadascuna. La primera matèria era llana espanyola o saxona. La producció era força variada, segons aplicació, color i qualitat. Per això tenia maquinària que feia tot el cicle industrial, des del rentatge de la llana fins al tint i l’acabament del producte.
La comercialització es realitzava a través de dos dipòsits a Barcelona: una botiga al carrer del Dormitori de Sant Francesc, núm. 25, que venia al detall, i un magatzem al passatge d’Escudellers, que venia a l’engròs.
La família Amat.
Ignasi Amat serà el segon president de l’Institut Industrial de Terrassa (1874-75), del qual havia estat fundador l’any 1873. Fou també fundador de la Caixa d’Estalvis de Terrassa (1877).
El 1887, Ignasi Amat plegà el negoci i arrendà el Vapor Amat a Sala, Germans. Morirà el 30 de març de 1891, als setanta-quatre anys.
El seu fill, Bartomeu Amat i Brugada, serà director de l’Escola Industrial de Terrassa i del Condicionament Tèxtil de la seva ciutat.
L'actuació per separat. D'Ignasi Vieta a Josep Freixa
Carta de Successors de Vieta i Companyia, 1893.
Ignasi Vieta i d’Arquer, el gendre de Francesc Trias, va saber mantenir el nivell industrial, quan l’empresa en què participava amb Ignasi Amat i el seu sogre es dissolgué. “Don Ignasi era tot un caràcter, i si bé tenia una honesta inclinació a la bona vida, aquesta no li féu perdre mai un negoci. Era en aquest sentit, tan 'puntual' com l’heroi d’en Rusiñol —l’Auca del Senyor Esteve—. No és estrany, doncs, que el seu patró i després consoci li concedís de bon grat la mà de la seva filla única”. (Rafael Benet, Joaquim Vancells, l’home i l’artista)
Ignasi Vieta va mantenir sempre la seva residència barcelonina. La seva fàbrica era a Terrassa, però el seu domicili particular, on morirà, era al carrer d’Ausiàs March, núm. 1, i el seu comerç de teixits, al carrer de Jaume I.
Fins a la seva mort al final del 1875, l’empresa industrial tindrà diverses denominacions i diversos socis. Primer Trias i Vieta, ell i el seu sogre, després Vieta, Mata i Companyia; i seguirà Ignasi Vieta i Companyia. Pare de dues filles i sense descendència masculina, incorporarà al negoci el seu gendre Lluís Vancells i Ponach, fill de la Bisbal i més abocat a l’art que a la indústria.
Ignasi Vieta serà nomenat cavaller de l’Orde de Carles III, com els grans industrials del seu temps. La seva vida pública es limitarà a un càrrec de diputat provincial i, en el camp benèfic, a ser director de les escoles de la Casa de la Caritat. Morirà a Barcelona el 29 de desembre de 1875.
L’empresa quedarà, naturalment, a nom de Successors de Vieta i Companyia. Entre ells hi havia Lluís Vancells, gendre d’Ignasi Vieta, Antoni Boada i Puig, Joaquim de Sagrera i Mateu Romeu. Al cap de pocs anys hi entrà com a tècnic i executiu, de la mà de Joaquim de Sagrera, un jove ambiciós i amb empenta: Josep Freixa.
Josep Freixa i Argemí (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952). Ignasi Vieta, gendre de Francesc Trias, continuarà amb la seva pròpia indústria llanera associant-hi el seu gendre Lluís Vancells i un tècnic i executiu ambiciós, Josep Freixa i Argemí.
Josep Freixa i Argemí havia nascut a Olot el 1862. El seu pare devia ser olotí i de família modesta, però la seva mare era terrassenca, néta de Joan Argemí, fabricant, i cunyada d’Antoni Sala i Sallés, el pare del futur comte d’Ègara. Quan tenia deu anys, la família Freixa traslladà el seu domicili a Terrassa i el jove Josep quedà sota la tutela del seu oncle Antoni. Aquest li va fer estudiar teoria i pràctica de teixits i amb aquest objecte l’envià a Elbeuf i Roubaix, ciutats franceses capdavanteres a Europa en la indústria llanera. Hi passà quatre anys i tornà a Terrassa amb un important bagatge de coneixements tècnics. Només tenia divuit anys.
Josep Freixa no trobà lloc ni feina a l’empresa dels Sala, però sí a can Vieta, una empresa on tenia totes les de guanyar si es movia bé, ja que la mort d’Ignasi Vieta l’havia deixada escapçada. Hi entrà com a soci, però assumint al mateix temps funcions directives a la fàbrica.
L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 donà una medalla d’or als teixits de llana presentats per Successors d’Ignasi Vieta. Es mantenia com una empresa important. Tenia 300 obrers i facturava al voltant d’un milió de pessetes l’any, segons manifestaven. Venia a les colònies espanyoles d’Amèrica —Cuba i Puerto Rico—, a l’Argentina i a Mèxic, tot i que el mercat peninsular era el fonamental.
El 1890, el corresponsal de La Ilustració Catalana que visità la fàbrica trobà com a interlocutor “son ilustrat soci senyor Freixa, que parla a la perfecció varis idiomes y que tan conexedor del Estranger com de son pais sab seguir las corrents y usar dels recursos que més convenen a sa indústria.”
La fàbrica dels Vieta s’havia dedicat fins aleshores i d’una manera exclusiva a la producció de teixits de llana cardada. El 1892 començà la producció de filatura d’estam —llana pentinada— i de tota la gamma de gèneres nous que aquest fil facilitava. Aquesta serà aviat l’especialitat de la casa.
El 1894, Successors d’Ignasi Vieta es convertirà en Freixa i Sans. La societat quedava limitada a dos socis. Ningú no ha tingut cura d’explicar qui era aquest Sans, però és evident que el paper d’en Freixa és de protagonisme total. És l’any en què és nomenat president de l’Institut Industrial de Terrassa i en què la ciutat rep l’encàrrec del govern espanyol de facilitar 30 000 metres a l’exèrcit, una comanda que Josep Freixa distribuirà entre els llaners terrassencs.
Paper comercial de Freixa i Sans, 1897.
Anunci de la fàbrica de Terrassa de Josep Freixa. (El Mercurio, 1915).
Amb el canvi de segle, Freixa i Sans experimentarà canvis en la seva estructura productiva, per ampliació i per innovacions. La principal innovació va ser la introducció dels teixits d’alpaca, gràcies a un privilegi que el farà únic fabricant d’aquest teixit de llana lleuger durant cinc anys. Això obligarà a la construcció d’una segona fàbrica. La primera es mantindrà en l’anomenat Vapor Poal —carrer del Viveret, Baldric i carretera de Montcada—. La segona serà un vapor nou al carrer de Galileu. Com a coronació d’aquest petit imperi industrial, Freixa i Sans es farà càrrec d’un edifici al centre de la ciutat de Terrassa, que dedicarà a oficines, administració i exposició de productes. L’edifici havia estat fet construir per Pasqual Sala. Coronat per una cúpula de vint-i-un metres d’alçada, que domina el vestíbul d’exposicions, era un element de prestigi, de publicitat i de força de marca.
Josep Freixa completarà la seva presència a Terrassa amb l’encàrrec, a l’arquitecte Muncunill, de la masia Freixa, al carrer de Galileu (1908).
El 1908, precisament, morí el soci Sans i l’empresa quedarà a nom seu, Josep Freixa i Argemí; així, aquesta empresa individual s’afegí a les d’altres empresaris catalans del tèxtil que també mantenien sota seu empreses personals.
La Gran Guerra (1914-18) serà propícia per a la marxa dels negocis i segurament representa el punt màxim de producció de la casa Freixa, amb un milió de quilograms de llana elaborada l’any. Les comandes procedents de França responien a necessitats de l’exèrcit d’aquest país, de manera que s’entrà en la producció massiva de teixits destinats a uniformes militars, mantes i polaines. El gruix de la demanda portarà a la creació d’una fàbrica a Alcoi (País Valencià).
La família Vieta i la família Freixa.
El 1919, Josep Freixa acordà dividir l’empresa, segons l’especialització. La filatura d’estam passarà a ser una empresa a nom seu i del seu germà Alfons —A. i J. Freixa i Companyia—, mentre la fàbrica de filats de llana cardada i regenerats, teixits de llana i d’alpaca funcionarà a nom de Josep Freixa, Fills, fet que suposava la incorporació de Josep, Narcís i Joaquim Freixa i Ubach.
Amb l’arribada del directori del general Primo de Rivera, Josep Freixa fou nomenat alcalde de Terrassa, però serà destituït fulminantment uns mesos més tard. Morí el 23 d’abril de 1925, als seixanta-dos anys.
Fets posteriors
- 1946 - En morir Alfons Freixa i Argemí es produí la integració d’A. i J. Freixa i Companyia a Josep Freixa, Fills.
- L’empresa traslladarà les seves oficines centrals a Barcelona, carrer de la Diputació núm. 337, i obrirà dues noves fàbriques: una a Vinaròs, de filats de carda i teixits, i una a l’Hospitalet de Llobregat, destinada a pentinament i filatura de fibres cel·lulòsiques.
- 1952 - Es constitueix Freixa, SA amb un capital de 12 milions de pessetes i domicili a Madrid, seguint la línia del que faran alguns dels grans industrials terrassencs. El domicili, però, només significava l’obertura d’una oficina a la capital de l’estat, on treballaven uns pocs administratius, i el dret a pagar els impostos a Madrid, una ciutat amb mínima pressió fiscal per part de la hisenda espanyola, en aquells anys.
- 1966 - La fàbrica tancarà les portes.