Aquests tres noms configuren una de les grans empreses sederes catalanes de mitjan segle XIX.
Oferta de la Companyia Lionesa (Diari de Barcelona, juny 1857).
Gaspar Dotres i Gelabert havia nascut a Blanes el 1795. S’instal·là a la ciutat de València, on arrelà. El 1823 en fou l’alcalde i possiblement per aquesta raó hagué d’exiliar-se quan els liberals com ell foren perseguits. De València, que era la capital indiscutible de la seda a l’estat espanyol, passarà a residir a Lió, que era la capital indiscutible de la indústria sedera europea. Allí es convertirà en soci minoritari d’una societat barcelonina que es deia Bruno Petit i Companyia, i que devia ser una empresa comercial en la qual el negoci girava al voltant de la seda, bé sigui crua, bé sigui teixida.
El 1833 morí Bruno Petit i es constituirà Clavé, Fabra i Companyia. Dotres continuava com a membre associat, sense aparèixer en el nom de l’empresa, ja que la seva participació devia ser inferior a la dels altres. Els Clavé i els Fabra són dues de les grans famílies de la burgesia barcelonina vinculades estretament al comerç. Miquel Clavé i Espanya, soci d’en Dotres a Lió, ho era també de Girona Germans, Clavé i Companyia, que amb Manuel Girona al capdavant promocionarà la creació del Banc de Barcelona el 1844. La generació dels Fabra era formada per tres germans: Joan, Gil Bonaventura i Esteve Fabra i Illas. El primer serà el pare de Camil Fabra, el futur fabricant de xarxes i gendre de Ferran Puig —Fabra i Coats—; ell i Miquel Clavé seran socis fundadors del Banc de Barcelona i, després, de la Societat Catalana General de Crèdit. Esteve Fabra serà el membre de la família que s’instal·larà a Madrid, prop del poder, en una fórmula força utilitzada per la burgesia catalana. Gil Bonaventura Fabra serà el soci de Clavé, Fabra i Companyia.
Paper comercial d’una fàbrica de blondes (1848). Cap al 1856 Dotres, Clavé i Fabra introduí a Catalunya les primeres màquines per a fabricar blondes mecànicament. Dotres, Clavé i Fabra comprava el capoll i filava la seda en una fàbrica a València; a la de Barcelona hi filava però sobretot hi teixia i tenyia el fil.
Aquesta empresa es proposa de crear una autèntica fàbrica de teixits de seda i, per aconseguir-ho, importà de França màquines i operaris, ja que a Catalunya no hi havia ni les unes ni els altres. Van construir una fàbrica al carrer de les Carretes de Barcelona i començaren la fabricació de tuls. El 1834 tingueren un litigi amb un industrial de nom declaradament francès —Hipòlit Raynard— respecte de la utilització d’una màquina per a fer tul sobre la qual declaraven tenir el privilegi d’utilització.
El 1841, Clavé, Fabra i Companyia farà un pas endavant en incorporar la filatura i la torsió de la seda. Però aquesta activitat no serà important a Barcelona, sobretot des del moment en què el soci Gaspar Dotres creà Gaspar Dotres i Companyia a València el 1844, amb fàbrica a l’edifici que havia estat el Convent de Jesús, extramurs de la ciutat, i dedicada a la filatura de seda. La comarca li proporciona tot el capoll que necessita. El fil produït és destinat sobretot a l’empresa barcelonina, que ha introduït el 1842 una màquina de vapor de deu cavalls de força per fer anar les màquines, i la de València en tindrà una de dos cavalls quan es posi en marxa.
El 1846, Dotres, Clavé i Companyia prengueren una participació a l’empresa Esteban Fabra y Compañía, a Madrid, que es proposava de comercialitzar els productes que produïen.
El 1841, segons uns, o el 1851, segons d’altres, es reconstituirà la societat industrial barcelonina sota el nom de Dotres, Clavé i Fabra. Hi entrarà un soci nou, Josep Buigas, que era un parent dels Fabra. Però l’ànima en serà Gaspar Dotres, el qual ha deixat definitivament la seva residència a Lió i està instal·lat a València, tot i que fa freqüents viatges a Barcelona. Al País Valencià es compra el capoll i es fila la seda. A Barcelona també es fila, però sobretot es tenyeix el fil i es teixeix.
Els tuls presentats per l’empresa barcelonina a l’Exposició Industrial de Madrid del 1850 meresqueren la recompensa màxima per part dels organitzadors: la Creu d’Isabel la Catòlica, amb la qual es valoraven les aportacions que significaven una autèntica novetat i un avenç industrial clar.
La fàbrica de València, sota la direcció de Salvador Torrius, té 90 peroles per a debanar el fil de seda. Hi treballen 30 homes i 170 dones —nenes en bona part— des del mes de març en què comencen a rebre el capoll fins al mes de febrer de l’any següent; durant els dos mesos restants, el personal contractat es redueix fortament.
El fil obtingut a València es destinava a la fàbrica de Barcelona. Al carrer de les Carretes, núm. 76, la fàbrica ocupava un terreny edificat de 30 000 pams quadrats. També s’hi filava el capoll procedent del Principat, però les vuit peroles existents demostren la seva poca importància, comparada amb aquesta activitat a València.Tenien 16 telers destinats a la producció de tuls i 34 a la de gros, tafetans i altres teles. Hi treballen 13 contramestres a les ordres dels quals hi ha una població obrera que oscil·la entre els 200 i els 240 empleats que viuen a la mateixa fàbrica, i uns 80 que en viuen fora. Es consumien anualment de 80 a 100 000 quilograms de capoll de seda.
Al voltant del 1856, Dotres, Clavé i Fabra introduí a Catalunya les primeres màquines per a fabricar blondes mecànicament. Com dirà un cronista, “su objetivo es imitar la blonda catalana y puede imitarse tambien el encaje llamado de Bruselas” (Orellana, 1860). Així, al llarg del seu recorregut, la companyia havia passat per les denominacions següents:
- 1830-1833 - Bruno Petit i Companyia
- 1833-1851 - Clavé, Fabra i Companyia
- 1851-1865 - Dotres, Clavé i Fabra
- 1865-1867 - Clavé, Fabra i Companyia
- 1867-1876 - Miquel Clavé i Companyia
El 1860 la fàbrica del carrer de les Carretes manté el seu nivell amb 53 telers, 285 aranyes mecàniques i 220 obrers. És la segona empresa catalana de sedes, només superada pels Escuder.
Però Dotres, Clavé i Fabra no es consideraven seders en exclusiva. Al mateix temps tenien una petita fàbrica de teixits de cotó a Barcelona, amb 18 telers i 18 obrers, participaven en una fàbrica de mescles de llana i seda a nom de Flaquer i Companyia —un Flaquer era parent dels Clavé— amb 84 telers i 204 obrers, i en una fàbrica de panes de cotó a Mataró amb Lluís Soler i Sampere.
El 1856 l’empresa comercial a Madrid es convertí en Fabra, Ponte i Companyia, que tenia com a soci majoritari els industrials barcelonins. Tot i que els estatuts de l’empresa parlaven de fer negocis bancaris, era possiblement una empresa comercialitzadora, que invertia el seu sobrant de tresoreria en el descompte i altres operacions bancàries, però que es proposava sobretot de comprar i vendre amb un marge de benefici.
Precisament, si Dotres, Clavé i Fabra és una de les societats que paga més contribució industrial a Barcelona és més per la seva importància comercial que no pas per la seva producció industrial.
El 1865 Gaspar Dotres es casarà amb Emília Garibaldi a l’església de la Mare de Déu dels Desemparats, a València. Tenia 69 anys. A l’any següent demanà la seva separació de la societat, que continuarà amb el nom de Clavé, Fabra i Companyia. Gil Bonaventura Fabra morirà el 1867 i l’empresa funcionarà ara com a Miquel Clavé i Companyia. Aquesta tenia dos únics socis: Miquel Clavé i Josep Buigas. L’empresa es liquidarà el 1876 en morir aquest darrer. Miquel Clavé morirà el 1886.
Si la dècada dels anys cinquanta fou molt bona per als seders, la dels seixanta fou molt dolenta. La crisi provocada per uns aranzels que donaven entrada a les sedes estrangeres provocà l’ensorrada de moltes empreses del sector. Aquesta és la causa principal de la decadència i la liquidació final de l’empresa aquí ressenyada, juntament amb la manca de relleu generacional.
Bibliografia
- Solà i Parera, Àngels, “La indústria sedera a Barcelona al segle XIX”, dins El món de la seda i Catalunya. Museu Tèxtil de Terrassa. Diputació de Barcelona. Terrassa 1991.