Els Marquès de Vilanova i els Caralt de Mataró. La introducció de la filatura
La família Caralt.
Si Ferran Puig fou l’introductor a Catalunya de la filatura de lli per mitjans mecànics, en el cas del cànem aquest mèrit correspon a l’empresa Marquès, Caralt i Companyia, en la seva fàbrica de l’Hospitalet de Llobregat, el 1864.
Marquès, Caralt i Companyia tenia com a socis principals Pelegrí Marquès i Riba i Delmir de Caralt i Matheu. El primer era vilanoví, germà del que serà fundador i primer director de l’empresa cotonera que porta el nom de la família. Delmir de Caralt era mataroní.
Els Caralt ocupen un paper molt destacat a Mataró durant tota la primera meitat del segle XIX. Domènec Caralt i Plàcies va ser alcalde i polític absolutista, i en canvi el seu germanastre Josep de Caralt i Argila era liberal i progressista. Aquest darrer va lluitar contra Ferran VII i va conèixer les presons del rei. L’any 1841 fou elegit alcalde de Mataró en representació del partit progressista, fins que s’hagué d’exiliar per la seva participació en la revolta contra Espartero. Delmir de Caralt i Matheu era el seu fill hereu.
Paper comercial de Marquès, Caralt i Companyia.
Delmir de Caralt era advocat de professió, però el que l’atreia era la indústria. A més de l’empresa aquí relacionada fou gerent de Baladia i Sala, al mateix Mataró el 1890, i el promotor, mitjançant l'empresa Caralt i Companyia, de la primera instal·lació de gas d’hulla per a l’enllumenat a Calella el 1896.
La filatura de cànem es posà en marxa l’esmentat any 1864, un bon moment per a iniciar una indústria tèxtil no cotonera, ja que la guerra de Secessió americana i el bloqueig dels ports confederats per part dels ianquis havia provocat una forta alça de preus del cotó en floca i la revifada de les altres fibres tèxtils.
La fàbrica de l’Hospitalet arrencà amb força i aviat consolidà la seva producció de fil de cànem, que tenia una fàcil sortida al mercat. A Catalunya hi havia teixidors de lli i de cànem i en Ferran Puig que feia torçats de lli, però mancava encara aquesta especialitat. L’establiment tenia dotze màquines de filar, amb totes les complementàries, mogudes per una màquina de vapor de 36 cavalls. Hi treballaven 200 obrers.
Dues imatges de la fàbrica de l’Hospitalet de Llobregat a principis de segle XX (“Barcelona Artística e Industrial”, 1907).
Tres anys després de la seva creació, els empresaris gosaren ja presentar el seu fil a l’Exposició Universal de París del 1867, on van fer un paper no gaire lluït, ja que guanyaren una medalla honorífica, que no era gran cosa a nivell internacional, però sí que ho era tenint en compte que eren els primers i únics fabricants d’aquest producte a l’estat espanyol. El seu fil de cànem era gruixut i per a ús de basters i sabaters. Eren lluny de les classes fines.
El seu domicili i despatx era a Barcelona. Primer al carrer de Fernandina, núm. 38 i després al carrer de Pelai, núm. 22, des del 1872.
Pelegrí Marquès devia ser el principal capitalista de l’empresa. Era més gran que Delmir de Caralt. Aquest, pel fet de ser advocat no es presenta pas com a tècnic, però agafarà la direcció de l’empresa i serà el principal responsable del seu desenvolupament.
Delmir de Caralt es distingirà aviat com a hàbil negociant en les institucions patronals catalanes. El 1878 era vice-president segon del Foment de la Producció Nacional. Sis anys més tard serà elegit president de l’Institut de Foment del Treball Nacional, successor de l’anterior. Ocuparà aquest càrrec fins el gener del 1886. Fins aleshores el seu paper quedava en tercer lloc, després de Camil Fabra i de Carles Godó, quan es tractava de temes relacionats amb el lli o el cànem, però ara està ja al seu nivell i els pot tractar com a iguals. Entrarà finalment en política, en els rengles del partit conservador, i serà elegit diputat a les Corts espanyoles en representació del districte de Mataró, el 1891.
El 1887 la fàbrica sortirà als diaris per un accident dramàtic: explotà una caldera i morí un dels obrers que la servien. Per desgràcia, aquest era un fet que es produïa amb una certa freqüència.
Marques de Marquès, Caralt i Companyia.
Marquès, Caralt i Companyia guanyà una medalla de plata a l’Exposició Universal de Barcelona per la seva col·lecció de fils, torçats i teixits de cànem. No devien quedar contents d’aquesta recompensa, ja que els anuncis posteriors de l’empresa parlen de la concessió d’una medalla d’or, en lloc de la de categoria inferior que reberen. No és l’únic cas en què els fabricants milloren pel seu compte guardons rebuts, confiant que la memòria del públic sigui curta.
El 1889 és una gran empresa. Tenen 650 obrers a l’Hospitalet i transformen anualment més d’un milió de quilograms de cànem de diverses procedències. El despatx barceloní es traslladarà al carrer d’Ausiàs March, núm. 61, en el que comença a ser el barri tèxtil de Barcelona.
El cànem es manté com a principal producte, però també filen lli, sempre que les circumstàncies ho permeten. L’aranzel proteccionista del 1892 serà un motiu clar per a entrar en aquest sector, que es mantindrà des d’ara dintre de l’empresa.
Caralt i companyia
La mort de Pelegrí Marquès al mes de febrer del 1905 deixarà Delmir de Caralt com a primer partícip de la societat, que canviarà la seva denominació per la de Caralt i Companyia. Ha continuat el fort creixement de l’empresa. L’any 1907 la plantilla és de 1 200 obrers i utilitzen 1 200 cavalls de força. L’energia ja és elèctrica.
Josep de Caralt i Sala (Foment del Treball Nacional).
Delmir de Caralt i Matheu (Foment del Treball Nacional). L’empresa serà Caralt i Companyia des del 1905. Es mantindrà com a primera empresa del ram a Catalunya i a l’estat.
Delmir de Caralt morí el 23 de gener de 1914 a Barcelona. El seu hereu, Delmir de Caralt i Sala, enginyer industrial, havia mort el 1903, a casa seva, la Torre del Barco, a la carretera de Vallvidrera (Sarrià). La responsabilitat del negoci recaurà sobre les espatlles del fill segon, Josep.
Josep de Caralt i Sala tenia cinquanta-un anys quan morí el seu pare. Aquest havia tingut cura de donar una carrera tècnica als seus dos fills grans. Josep de Caralt era enginyer industrial, des del 1883. En no ser hereu, no estava destinat a fer-se càrrec dels negocis del pare i s’havia d’espavilar. Va ser professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. En morir el seu germà gran és quan va donar un pas endavant en la seva intervenció a la indústria familiar.
Mort el seu pare, participà activament en la vida corporativa del Foment del Treball Nacional. En fou vice-president quan n’era president Eduard Calvet, el cotoner, i president el 1914.
Targeta de Pérez i germans. El 1919 es constituirà Filatures Caralt-Pérez. Era la fusió de dues empreses que ja col·laboraven comercialment.
L’any 1916 es creà una societat comercialitzadora, conjuntament amb una altra empresa del ram: Enric Pérez i Germans, Societat en Comandita, que tenia la fàbrica al carrer de Floridablanca, núm. 33, i el despatx al carrer del Bruc, núm. 24. La societat es dirà Caralt, Pérez i Companyia i suposà l’apropament de les dues empreses industrials.
Caralt i Companyia es manté com la primera empresa del ram a Catalunya i a l’estat pel volum de la seva producció. Mantenen uns 1 600 obrers a la fàbrica de l’Hospitalet i exporten a l’Amèrica Central i del Sud. La gerència de la casa és compartida per Josep de Caralt i el seu germà Ignasi.
Josep de Caralt entrà a la vida pública seguint el que havia fet el seu pare i com una conseqüència lògica del seu protagonisme al Foment del Treball. Poc amic de la Lliga Regionalista i del catalanisme, entrà en el partit liberal. Fou ministre de Finances en el govern encapçalat per García Prieto, on substituí un altre català, Joan Ventosa i Calvell (1918). Fou contrari al projecte d’autonomia de Catalunya. Amb l’adveniment de la Dictadura (1923) es retirà de la política activa, però col·laborà amb el general Primo de Rivera.
Acció de Queralt-Pérez SA, 1920.
El 1916 fou nomenat comte de Caralt i, més tard, senador vitalici, també per designació reial. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou membre de la Comissió Protectora de la Producció Nacional, de la Junta d’Aranzels i Valoracions i del Consejo de Economía Nacional.
El 1919 es constituirà Filatures Caralt-Pérez, SA. Era la fusió de les dues empreses que col·laboraven en la part comercial i la integració d’aquesta. La família Caralt hi tenia una participació majoritària. La societat es constituí amb un capital de 20 000 000 de pessetes, desemborsat en el 50%. Al cap d’un any es farà el desemborsament restant.
Filatures Caralt-Pérez, SA (en pessetes).
Filatures Caralt-Pérez, SA, prendrà posicions en les zones de l’estat on es produïa el cànem per controlar-ne així la producció. Entrarà en el procés de preparació de la fibra, que es feia al costat dels camps que la produïen. S’establirà a Callosa del Segura i Torrevella (el Baix Segura), a Veguellina de Órbigo (Lleó), a Bell-lloc d’Urgell (el Segrià) i a Saragossa. A les dues fàbriques de Barcelona i l’Hospitalet s’hi han d’afegir instal·lacions industrials a Sant Andreu, Torrevella i Molledo (Santander).
En esclatar la guerra civil, la societat traslladà el domicili a Veguellina de Órbigo i va mantenir la producció en els centres controlats pels exèrcits franquistes. Acabat el conflicte armat, mantingué el domicili social a Lleó, tot i que els serveis centrals eren a Barcelona.
La filatura de lli i cànem serà ampliada a altres fibres, com el jute, l’abacà i el rami.
Les activitats industrials s’acabaren al final de la dècada dels anys setanta. El domicili era aleshores a Madrid.