Vidre, cristall i mig cristall
Secció de tallament i embalatge d'una fàbrica de vidre (Banca Marsans, Anuari, 1926).
El vidre és un producte conegut per algunes civilitzacions des d’una remota antiguitat, però aplicable tan sols a la fabricació de peces petites i de decoració. És una substància dura obtinguda per la fusió de sílice —que és l’element vitrificador—, un àlcali —que acostuma a ser el carbonat potàssic o el de sosa— i la calç, com a element estabilitzador de la mescla. La fusió s’obté en un gresol i en forns sotmesos a una elevada temperatura.
El cristall és un vidre amb distinta composició, ja que hom afegeix al sílice òxid de plom, que pot anar acompanyat d’òxid de potassa o d’un altre òxid. El procediment de fabricació era inicialment el mateix, però la major qualitat i transparència del cristall el convertiren en un producte de més preu.
El vidre buit és aquell al qual s’injecta aire dintre de la pasta, de tal manera que pot ser utilitzat com a recipient de qualsevol líquid. El vidre pla és aquell que és estès, de manera que un cop refredat sigui apte per a portes o finestres.
El sistema de fabricació i la mateixa composició del vidre o del cristall van passar per un llarg procés de canvis i modificacions, a mesura que la química i la mecànica aportaven nous elements i noves màquines. De fet, el procés industrial, en el sentit de la total o gairebé total mecanització, no es dóna per acabat fins ja avançat el segle XX.
Els forns de vidre s’alimentaven inicialment amb llenya. Després serà el torn del carbó mineral i del gas d’hulla, abans de donar entrada a l’electricitat.
El mig cristall va ser un producte introduït per les cristalleries belgues. L’anomenaven “demi-cristal”, perquè substituïa moltes vegades el cristall autèntic, però a més bon preu, per a la producció de vasos, gerros i altres elements del parament de taula. Per a la seva fabricació s’utilitzava una barreja de carbonat sòdic i carbonat de potassi, amb el qual s’aconseguia un punt de fusió més baix i s’estalviava carbó.
Hi ha una relació directa entre la primera indústria del vidre d’un cert volum, introductora a Catalunya del mig cristall, i la que aplicarà per primera vegada un procés mecànic a la fabricació del vidre pla per estiratge, ja avançat el segle XX. Hi ha vuitanta anys de diferència entre un moment i l’altre. És un bon exemple del llarg procés d’industrialització del vidre i al mateix temps de la cursa de relleus tan clàssica en l’evolució de les empreses catalanes.