Els Vilella (vegeu també La Pensilvania de Joan Vilella)són una família reusenca que creà un autèntic conglomerat industrial, cosa no gens corrent, i una banca.
Anunci de la fàbrica de vidre Joan Vilella publicat a l'Anuario Riera-Guía General de Cataluña (1897). Els Vilella, de Reus, construïren al Poblenou (Sant Martí de Provençals) la que va ser la primera fàbrica de l’estat de vidre buit. La fàbrica dels Vilella afegirà un nou producte: la construcció de rajoles de vidre aplicades especialment a claraboies.
Una de les característiques dels industrials catalans és la seva fidelitat, si es pot dir així, al sector industrial en què excel·leixen; una altra cosa són els capitalistes catalans, que inverteixen en distints negocis, segons les oportunitats que se’ls presenten.
Els Vilella promouen empreses ben diverses, com a capitalistes i com a administradors: una refineria de petroli, una indústria del vidre i una fàbrica de botons. Com a comerciants que eren es convertiran en financers i creadors de la Banca Vilella, que es mantindrà fins a la segona part del segle XX.
L’iniciador de tots aquests projectes i el qui els donà l’impuls inicial fou Joan Vilella i Llauradó, que, com a polític, va ser a més diputat a les corts espanyoles en representació del districte de Reus. El càrrec polític era molt normal per a tots aquells que havien destacat en els seus negocis i guanyat diners, especialment en poblacions que no eren la capital, i en èpoques de caciquisme i democràcia restringida. Aquest primer Joan Vilella creà la societat que portava el seu nom el 1879. Uns anys més tard (el 1890) J. Vilella i Companyia era una empresa que comerciava en grans, farina, sofre i alcohol, i la titular de la refineria de petroli La Pennsilvània. La seva seu social era al passatge Sardà, de Reus.
El 1892 Joan Vilella i Llauradó, en companyia del seu fill Joan Vilella i Estivill i de l’arquitecte reusenc Felip Font i Rubinat, començà la construcció al Poblenou, que era un barri de Sant Martí de Provençals, d’una fàbrica de vidre destinada en principi a la producció de vidres plans.
El pare Vilella morí el 1894 i la fàbrica del Poblenou es convertirà en fàbrica de vidre buit, és a dir, d’ampolles i de bombones. Les ampolles del clàssic color verd o grogós anaven destinades als fabricants de cerveses, licors o gasoses i als distribuïdors d’aigua mineral. Aviat es convertirà en la primera de l’estat per la importància de la seva producció: 2 400 t anuals d’ampolles el 1897. El seu mercat era el mateix estat, les colònies espanyoles —Cuba, Puerto Rico i les Filipines— i la República Argentina.
Claraboies en el metro de París (Asociación de Arquitectos de Cataluña, Anuario para 1910).
Claraboia del gran Saló del Casino de Montecarlo (Asociación de Arquitectos de Cataluña, Anuario para 1910).
La fàbrica del Poblenou ocupava prop de 10 hectàrees entre els carrers de Llull i Enna. A més dels forns de vidre, que formaven el nucli de la fàbrica, hi havia tallers de preparació de les peces de material refractari que els formaven, i de serralleria i fusteria. L’energia era proporcionada per màquines de vapor. L’enginyer director de la fàbrica era català, però durant la primera etapa els obrers més qualificats eren estrangers, fins que van ser substituïts per obrers del país, que havien après l’ofici.
El 1900, J. Vilella i Companyia es convertirà en Joan Vilella, Societat en Comandita, sota la direcció de Joan Vilella i Estivill, que integrava tots els negocis de la família i l’activitat comercial, que s’està convertint en bancària, la refineria de petroli i la indústria vidriera. Amb el canvi de segle, la fàbrica afegirà un nou producte que serà important per al seu futur: la construcció de rajoles de vidre de diferents gruixos. Aquestes rajoles tindran diferents aplicacions: claraboies, vidrieres decorades, per al revestiment de parets, etc. Les aplicacions elèctriques seran nombroses en aquest començament de segle que veu l’aplicació de la nova energia: aïllants per a línies d’alta tensió, plaques aïllants per a acumuladors elèctrics, etc. La fàbrica tenia ja 500 treballadors.
Durant aquests primers anys del segle, l’empresa prendrà el nom comercial de Vidrieria Barcelonesa. És encara la fàbrica espanyola més important en la producció d’ampolles de totes classes i les seves rajoles de vidre són exportades amb èxit. Cal destacar la seva utilització en la claraboia del gran saló del Casino de Montecarlo i en el metro de París.
El 1904, el grup Vilella establirà una nova indústria: la Botoneria Barcelonesa, que es dedicarà a la fabricació de botons de vidre, pedra i banya i també a la de porcellana i —una mica sorprenentment— a la d’aigua oxigenada.
El 1926, Joan Vilella, S. en C.-Vidrieria Barcelonesa incorporà com a soci la societat anònima italiana Vetreria Milanese Lucchini-Perigio. El capital era de 500 000 ptes.
El grup industrial es mantingué amb plena força durant tot el primer quart de segle. En morir Joan Vilella i Estivill, el negoci quedarà a les mans dels seus fills Joan i Gaietà Vilella i Puig, que constituïren Joan i Gaietà Vilella, S. en C.
La societat en comandita es mantindrà fins el 1968, que es convertirà finalment en anònima —Vidrieria Vilella, SA—, reduïda a l’activitat d’aquest sector. El canvi de naturalesa permetrà l’entrada de nous socis, representats pel grup francès BSN, —Gervais Danone i la Companyía Espanyola per a la Fabricació Mecànica del Vidre —CELO—, amb fàbriques a Barcelona i a Castellar del Vallès. La fàbrica del Poblenou es tancà durant la dècada dels anys setanta i les operacions es concentraren a la de Castellar.
El grup francès passarà aviat a tenir la majoria del capital, primer, i la totalitat al cap d’uns anys. El 1990 Vidrieria Vilella, SA es fusionà amb Giralt Laporta, SA, una antiga empresa d’origen català, i constituïren BSN Vidrio España, SA, amb domicili a Madrid.