El Banc de Catalunya i uns comerciants de colonials
Títol del Banc de Catalunya, promotor i financer del projecte industrial. La Companyia Peninsular Sucrera fou un ambiciós projecte de cultiu de canya i fabricació de sucre amb terres i establiment industrial a Almeria.
Al final dels anys setanta del segle XIX, quan encara el sucre s’identificava amb el procedent de la canya de sucre, el govern espanyol, que controlava les colònies productores del Carib, aplicà uns aranzels i unes mesures tendents a protegir el sucre de canya espanyol, aquell que es produïa a les províncies andaluses d’Almeria, Màlaga i Granada. Algunes classes de sucre de Puerto Rico i Cuba s’havien de vendre al doble de preu que cobraven els productors, ja que al preu inicial se sumaven un dret d’exportació que es pagava al Carib, un aranzel d’importació que es pagava en arribar a la península, un impost transitori sobre el preu de venda i una taxa a favor del municipi on es venia.
Aquesta política proteccionista motivà la creació de la Companyia Peninsular Sucrera, SA, a Barcelona, el mes de març del 1882, en plena febre d’or.
L’empresa sucrera és una de les poques companyies industrials constituïdes durant els anys —o més aviat els mesos— en què es produí l’esmentada febrada. Però la Companyia Peninsular Sucrera fou promoguda pel Banc de Catalunya, SA i aquest sí que sintonitzà amb el que eren les empreses creades en aquells moments. Unes empreses que adoptaven normalment la forma de bancs, fet que els permetia aplegar recursos que havien d’aplicar-se a projectes, més o menys racionals, però tots ells iniciats amb molta pressa.
Els autèntics promotors de l’empresa foren dos enginyers de mines, Silví Thos i Codina i Josep Bover i Muntada. El primer era un mataroní que feia compatibles els estudis geològics amb la poesia. El segon residia a Guadalajara. Aquests dos tècnics presentaren el projecte al Banc de Catalunya, el qual participà directament en la nova empresa. Alguns dels seus consellers s’hi sumaren per mitjà d’aportacions particulars de capital, mentre que un comerciant de colonials que era vocal del mateix banc es cuidava de convocar altres empresaris del seu ram. L’empresa aplegà així tècnics, comerciants i financers, de manera que semblava ben plantejada.
Els comerciants de colonials eren els importadors i venedors de productes procedents de les colònies; i el sucre era el producte més important.
El Banc de Catalunya s’havia creat el mes de novembre del 1881, quatre mesos abans que la Companyia Peninsular Sucrera. Aquesta, evidentment, era un dels projectes que tenia el banc en cartera i que justificava la seva creació. Es constituí amb un capital nominal de 2,5 milions de pessetes, el 40% dels quals foren desemborsats en el moment de la constitució. El capital, al marge de les accions ordinàries de pagament, era format també per altres accions per un nominal de 750 000, lliurades gratuïtament als promotors. Eren una espècie d’accions subordinades que, d’altra banda, no veieren mai ni un duro en la curta història de la sucrera.
El domicili de la societat era al carrer d’Avinyó, núm. 34, de Barcelona.
L’autor no ha aclarit la possible relació d’aquesta empresa amb una Sociedad Azucarera Peninsular, creada el 1845, i que tenia una fàbrica moguda per vapor a Almuñécar (Granada) —vegeu Memoria de la Industria Española, 1851, pàgs. 383 a 388)—.
Molta ambició, però poc capital
El projecte era ambiciós. Segons els estatuts, l’objecte de la societat és "el cultiu de la canya de sucre, la compra d’aquest vegetal i la fabricació i venda de sucre i demés productes derivats de la canya, amb quin objecte comprarà i llogarà terrenys en les comarques pròpies, dintre de la península espanyola, dedicades al conreu de la mencionada planta… i aixecarà i muntarà els edificis i fàbriques que calguin per a les seves operacions industrials" (article 2n).
Màquines de la fabricació del sucre de canya: extractor i premsa giratòria (a dalt), màquina concentradora i evaporadora (al mig) i aparell granulador (a baix). (Extret de Realeaux, F., Tratado General de Mecánica).
Companyia Peninsular Sucrera, SA. Socis constituents.
Les terres comprades eren a Almeria, dintre de la zona de la canya de sucre. Allí s’instal·laren també les plantes industrials, encarregades de produir el sucre, com a primer objectiu, i l’alcohol i la polpa com a productes complementaris.
Al final del 1883 s’havien comprat les terres que produïen canya i havia començat la instal·lació industrial. Però aquesta patirà retards, tot i que aquest any consta la compra d’una màquina de vapor a l’empresa barcelonina Alexander Germans. Es dediquen en canvi a la ramaderia, ja que en el balanç figura aquest actiu. El 1885 començà la producció de sucre, fabricat amb maquinària de la Compagnie de Fives-Lille, que era ja aleshores la primera productora mundial de maquinària sucrera.
Aquell mateix any 1885 els gestors comprovaren que havien estirat més el braç que la màniga. S’havia desemborsat tot el capital però les inversions realitzades eren ja superiors als recursos propis. La societat patí una certa esbandida d’accionistes, ja que al començament del 1886 la junta directiva era formada exclusivament per directors del Banc de Catalunya i aquest manifesta tenir 3 000 de les 5 000 accions en circulació, és a dir, el 60% del capital, quantitat molt superior al que havia subscrit en el moment de la constitució. La Companyia Peninsular Sucrera no té capital circulant i ha d’anar a demanar crèdit al banc protector.
Companyia Peninsular Sucrera: actiu i passiu 1883-1889.
La societat va fer sucre durant els exercicis 1885 i 1886, però l’any següent la producció va davallar radicalment. El preu del sucre havia baixat i ara tornava a arribar sucre de Cuba i Puerto Rico, que esdevingué una dura competència per a les productores de canya andaluses. El Banc de Catalunya, virtual propietari de l’entitat, parla amb optimisme d’aquesta seva participació en presentar els resultats del 1885, però un any més tard ha d’acceptar que la indústria no té possibilitats de continuar i que "la continuación de la sociedad equivale a dar por perdido lo que hoy aún podemos realizar."
La Peninsular Sucrera es mantindrà encara tres anys més. El 1887 es constata la primera existència d’alcohol, però les existències mínimes de sucre demostren la davallada de la producció. És el primer any en què es comptabilitzen pèrdues.
El 1889 l’empresa entrà en procés de liquidació. La comissió liquidadora considera unes pèrdues totals de 2 milions de pessetes, equivalents al 80% del capital. Es tracta ara d’anar venent els terrenys i la maquinària, que són els actius principals que els queden.