La Companyia d'Indústries Agrícoles, SA

La Azucarera del Jalón, SA (1904-1911)

Els fundadors (d’esquerra a dreta): drets, Josep Suñol i Casanovas, Jaume Carner i Romeu i Antoni Constansó i Constansó; asseguts, Juli Barbey i Poinsard i Enric Miret i Martínez (Cincuenta añosde la Compañíade Industrias Agrícolas, 1962).

La General Azucarera de España, SA, constituïda el 1903, es proposava crear un autèntic monopoli i controlar així el preu del sucre, que havia iniciat un fort descens com a conseqüència de l’èxit de la llei del 1899 i l’excés de producció en el mercat. L’operació consistia a integrar totes, o gairebé totes, les empreses sucreres existents, tant les que treballaven amb canya de sucre com les que ho feien amb remolatxa. Inicialment semblava que ho aconseguirien perquè en el moment de la constitució la General Azucarera representava entre el 93% i el 94% de la capacitat productora espanyola. Els promotors preveien que les que s’anomenaven sucreres lliures, no integrades, haurien d’acceptar les seves condicions.

L’oposició al trust sucrer vindrà sobretot dels magatzemistes i refinadors de sucre, als quals no convenia gens la situació d’oligopoli, ja que s’haurien de sotmetre a les condicions d’un únic oferent de la seva primera matèria.

Si la General Azucarera fracassà en el seu intent fou per dues raons: la ineficàcia de l’organització de la nova empresa, formada per 50 unitats diferents, amb diferent comptabilitat, maquinària, organització i clientela; i per una legislació que no va donar suport al pretès monopoli en acceptar la creació de noves fàbriques.

Així, el 1904 es constituïa a Saragossa La Azucarera del Jalón, SA, amb un capital subscrit bàsicament per catalans. Els promotors eren dues empreses comercialitzadores de productes colonials i refinadores de sucre: Rafael Morató i Sauleda i Mir i Suñol, les dues de Barcelona. Rafael Morató ja havia actuat com a promotor de la fracassada Companyia Peninsular Sucrera, que volia fer sucre de canya, un projecte en el qual també hi havia Mir i Estrada, antecessor de Mir i Suñol.

Fàbrica d’Épila (Cincuenta añosde la Compañíade Industrias Agrícolas, 1962). Un grup d’empresaris catalans constituí el 1904 La Azucarera del Jalón SA, predecessora de la Companyia d’Indústries Agrícoles.

Rafael Morató i Josep Suñol —soci de Mir i Suñol— s’adonaren que Catalunya no oferia possibilitats reals per al conreu extensiu de la remolatxa sucrera i anaren a l’Aragó. La fàbrica fou instal·lada a Épila, al costat del riu Jalón i de l’estació de ferrocarril, enmig d’una zona molt favorable per a la planta sucrera.

En un any i un dia es va constituir la societat, es construí la fàbrica i es realitzà una primera campanya, que produí 3,2 milions de quilograms de sucre. No es pot demanar més. La maquinària era alemanya.

El 1906 sortí de l’empresa el grup Morató, que havia pres el control d’una altra sucrera, La Azucarera del Gállego. Aquest grup es mantingué molts anys. El 1922 es creà la SA Morató, que integrava la vella Refineria de Sant Lluís, de Barcelona, i els negocis comercials dels Morató. Les accions dels Morató a la Azucarera del Jalón foren comprades pel grup de Riva i Garcia, que era financer, comercial i industrial.

Sala de màquines de la fàbrica d’Épila (Cincuenta años de la Compañía de Industrias Agrícolas, 1962).

L’home fort de la Azucarera del Jalón serà des d’ara, i sense discussió, Josep Suñol i Casanovas. Aquest incorporarà a l’empresa el seu germà Ildefons i el seu amic Jaume Carner i Romeu. Ildefons Suñol i Jaume Carner feien compatible la seva feina d’advocats amb l’exercici de la política. Els dos eren fundadors del Centre Nacional Català (1899) i de la Lliga Regionalista, quan el primer es fusionà amb la Unió Regionalista. A la Lliga eren els representants de l’esquerra i del republicanisme. El 1904 sortiren del partit.

La Azucarera del Jalón donà beneficis des del primer any. S’havia creat com una societat purament industrial que venia tota la producció als seus socis magatzemistes i venedors de colonials. La situació era delicada, però funcionà, ja que tant els uns com els altres hi guanyaven diners. L’empresa industrial no té necessitat de departament comercial i només s’ha de preocupar de la producció, un procés que Josep Suñol controla fins al mínim detall i la mínima despesa.

La General Azucarera, que tenia greus problemes financers i d’organització, declarà la guerra de preus a les sucreres lliures amb el convenciment que aquestes tenien poca capacitat d’aguant. La Azucarera del Jalón era la més representativa de les lliures i la que més mal feia, ja que guanyava diners allí on la General els perdia. Josep Suñol, coneixedor que la guerra perjudicaria els seus interessos, buscà un pacte, com també ho feren les altres sucreres lliures. El 1907 es firmà un acord que atorgava a la Azucarera del Jalón una participació del 6,315% sobre la producció sucrera espanyola.

L’empresa va ser un gran negoci. Va començar la seva història amb uns recursos propis de 3,6 milions, aportats pels accionistes, i els doblà en set anys com a conseqüència de les reserves creades amb càrrec al compte de resultats. I això ho aconseguiren al mateix temps que repartien uns beneficis més que correctes.

La nova Companyia d'Indústries Agrícoles (1911)

La Companyia d’Indústries Agrícoles es constituí a Barcelona el 1910. El promotor era l’enginyer Ciril Edgar Alexander, fill de David Alexander, un dels components d’Alexander Germans, uns escocesos instal·lats a Catalunya que crearen una de les primeres empreses metal·lúrgiques (vegeu Alexander Germans volum I, pàgs. 58 a 61). La companyia instal·larà una fàbrica de sucre a Santa Eulalia del Campo, partit d’Albarrasí, província de Terol. La fàbrica es creà en el marc de l’anomenada Llei Osma (1907), que exigia a les noves fàbriques una distància no inferior a 80 km de les ja establertes per a evitar una excessiva competència. Però l’any 1911 unes noves normes sobre la indústria sucrera permeteren la plena llibertat d’establiment.

Sac de sucre de La Azucarera del Jiloca (Terol) (Cincuenta años de la Compañía de Industrias Agrícolas, 1962). La Companyia d’Indústries Agrícoles inicià una forta expansió des de la seva creació el 1911 amb fàbriques per tot Espanya.

Amb la nova legislació, i amb la fàbrica a mig construir quan ja havia absorbit tots els recursos aportats, la Companyia d’Indústries Agrícoles d’Alexander negocià amb Josep Suñol la seva integració a la Azucarera del Jalón. Jurídicament es tractà d’una fusió, però de fet va ser una absorció. En el nou consell, la Companyia d’Indústries Agrícoles només tenia un conseller sobre nou i aviat, fins i tot, aquest desaparegué.

El primer consell d’administració de la Companyia d’Indústries Agrícoles, SA (1911) era constituït per:

• President: Juli Barbey i Poinsard
• Vocals: Josep Suñol i Casanovas
  • Ildefons Suñol i Casanovas
  • Jaume Carner i Romeu
  • Francisco Delgado Almor
  • Faustino Eguia Elizarán
  • Rossend Mir i Fullà
  • Antoni Constansó i Constansó
  • Francesc Mercadal i Valls
  • Leopoldo Lewin Auser

• Comissió directiva:
  • Josep Suñol i Casanovas
  • Juli Barbey i Poinsard
  • Jaume Carner i Romeu

Però en canvi hi hagué dues coses que la Azucarera del Jalón va prendre de l’altra: la denominació social i el domicili. La denominació era més genèrica i no es podia mantenir la vella si una de les fàbriques de l’entitat estava a la conca del Jiloca, com era el cas de Santa Eulalia del Campo. El domicili social es traslladà de Saragossa a Barcelona, en reconeixement d’una realitat, ja que només dos dels nou consellers no tenien la residència a la capital catalana.

La nova Companyia d’Indústries Agrícoles mantingué l’estructura i l’organització de la Azucarera del Jalón. La producció es venia primer íntegrament a Mir i Suñol i des del 1918, que es dissolgué la primera societat, a Josep Suñol.

Una empresa que s'autofinança

Azucarera del Jalón, SA. Recursos i dividends (1904-1911)

La producció de sucre a Espanya passa alternativament d’una situació de dèficit a una de sobreproducció. La intervenció de l’estat, amb una política també alternativa de prohibir l’establiment de noves fàbriques i d’autoritzar-ne de noves, no fa altra cosa que provocar uns desequilibris constants. Aquest vaivé es manté fins a la segona meitat del segle XX.

Les empreses sucreres busquen una solució amb convenis entre elles. En el primer, del 1914, s’establien quotes de producció sobre un consum que augmentava ràpidament i es fixava un preu màxim del sucre per tal d’evitar la guerra comercial. A la Companyia d’Indústries Agrícoles, se li adjudicà una quota del 13% sobre el consum previsible a l’estat.

Al marge del seu producte principal, la Companyia entrà aleshores en la producció d’alcohol, un producte que s’obtenia de la melassa, el resultat de la mòlta de la remolatxa i que fins aleshores era venuda a les alcoholeres. El 1916 s’engegà la destil·leria d’Épila, al costat de la fàbrica, i una segona a Barcelona, que l’obtenia de blat de moro importat.

Procés de fabricació del sucre i derivats a partir de la remolatxa.

L’increment en el consum interior de sucre permeté l’establiment d’una tercera fàbrica a Alfaro (la Rioja) que començarà a moldre remolatxa el 1921.

Són uns anys de rendiment òptim de les fàbriques i de bons beneficis. L’empresa, sota la nova denominació, segueix el bon ritme de la Azucarera del Jalón. Es creen importants reserves, que són convertides en capital quan l’administració ho considera convenient. Les reserves acumulades en els vuit primers anys de la Companyia superen el capital. La política de l’empresa és de dividends moderats i fortes amortitzacions, que els resultats permeten. Les accions de la Companyia començaran a cotitzar a la Borsa oficial de Barcelona, creada el 1915.

Josep Suñol i Jaume Carner. L'expansió per l'estat

Durant la dècada dels anys vint, la vida de la Companyia dependrà sobretot de l’actuació de dos homes que es complementen extraordinàriament: Josep Suñol i Jaume Carner, els quals formen la comissió directiva de l’empresa. Jaume Carner serà el president del consell d’administració des del 1922 fins al desembre del 1931, en què fou nomenat ministre de Finances. És el jurista amb prestigi, un home molt idoni per a les converses d’alt nivell i per a coordinar l’acció del consell. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) l’apartarà de les activitats polítiques i es podrà dedicar a l’empresa. Josep Suñol és el professional sucrer, vell coneixedor del negoci i de totes les persones que s’hi mouen al voltant, tant si són de l’empresa privada com de l’administració pública. És també el qui canalitza la venda de tota la producció de sucre.

La banca barcelonina participa en el capital i en el consell. Al grup de Riva i Garcia s’afegirà el financer Josep Garí, de la Societat Anònima Arnús-Garí —el banc de negocis barceloní— que serà el vice-president del consell i el responsable de l’estratègia financera de l’empresa.

Sota la direcció de Carner i de Suñol, la Companyia buscarà la pau amb la General Azucarera, que era la primera empresa del sector i amb la qual hi havia ja un llarg rosari de greuges mutus. El primer resultat d’aquesta política serà la constitució a mitges de la Companyia Azucarera Peninsular, SA, que posarà en marxa una fàbrica a Montsó (Osca) el 1925. El segon projecte conjunt serà la Sociedad Azucarera Ibérica (1930), també al 50% de participació en el capital, que es proposa crear dues fàbriques a Andalusia, una zona de grans possibilitats: una a La Rinconada (Sevilla) i una segona a Màlaga, que es dirà La Hispania i que treballa tant amb canya de sucre com amb remolatxa.

L’any 1924, vint anys després de la creació de la Azucarera del Jalón, la Companyia té 50 milions de fons propis, si se sumen el capital, les reserves i el fons d’amortització. D’aquests 50 milions, els accionistes n’han desemborsat 6,25 milions, mentre que la resta correspon a beneficis generats, passats a reserves i convertits finalment en accions.

El 1931 el panorama sucrer espanyol està dominat per tres grans empreses: la General Azucarera, Ebro i la Companyia d’Indústries Agrícoles. La proclamació de la República i la reincorporació a la política del president de la Companyia farà que aquest dimiteixi i abandoni les responsabilitats executives. Jaume Carner serà nomenat ministre de finances, un càrrec que ocuparà un any i mig. Després es tornarà a incorporar al consell, però morirà al setembre del 1934.

Josep Suñol concentrarà el poder de la Companyia a les seves mans.

Companyia d’Indústries Agrícoles SA. D'esquerra a dreta: producció de sucre (en tones); recursos propis (capital + reserves + fons d’amortització); i resultats.

El 1934 es crearà La Azucarera de La Bañeza, SA, per a establir una nova fàbrica en aquesta població castellana. Els promotors foren la Companyia, la General Azucarera i un grup d’inversors de la zona, però la Companyia es convertirà en majoritària en comprar la participació de la Sociedad General, i després, en accionista gairebé única en adquirir les participacions particulars. La societat serà absorbida.

Els beneficis de la Companyia baixaran amb relació al que havien estat en anys anteriors, però la salut financera de l’empresa es manté alta en tot moment. Tant pels beneficis bruts com pels dividends pagats als accionistes, els seus resultats són força superiors als de les altres dues grans empreses sucreres espanyoles.

En tancar l’exercici 1935-36, els recursos propis —capital més reserves— superen els 100 milions. La Companyia es continua autofinançant.

Amb l’inici de la guerra civil i la creació de dues zones i un front de batalla, les tres fàbriques de la Companyia —Épila, Santa Eulalia i Alfaro— es trobaren en zona dependent del govern de Burgos. El mateix passarà amb les de La Rinconada i La Bañeza. Les úniques que quedaran sota el control republicà seran la de Montsó i la de Màlaga, propietat de la filial de la Companyia i de la General Azucarera.

El 6 d’agost de 1936, Josep Suñol i Garriga, fill del president de la companyia i diputat a les corts espanyoles per Esquerra Republicana de Catalunya, fou afusellat per un escamot de soldats franquistes, sense cap mena de judici, quan el seu cotxe fou interceptat camí de Madrid.

El 14 d’agost, la Junta de Defensa Nacional de Burgos acordà la incautació de les accions pertanyents a les famílies Suñol, Carner i Barbey, en considerar-les desafectos al régimen. L’empresa va reprendre la seva vida jurídica, més o menys correctament, establint de manera provisional el domicili a Sant Sebastià i fent-se càrrec de les fàbriques que tenia al seu abast. La Companyia va obtenir beneficis els tres anys de guerra, repartint fins i tot dividends a aquells accionistes que s’havien aplegat a la zona franquista.

Fets posteriors

• 1940  -  Depurades les responsabilitats polítiques, l’estat retorna les accions incautades. Josep Suñol ocupa novament la presidència, mentre s’incorpora al consell Joan Ventosa i Calvell, fundador de la Lliga Regionalista i col·laborador de Francesc Cambó, que havia donat suport al govern del general Franco durant la guerra.
• 1942  -  Josep Suñol és cessat del seu càrrec de president per ordre del ministeri de la governació. Mor el 1945.
  •  Es posa en marxa una fàbrica nova a Aranda de Duero, propietat de la Companyia Industrial Azucarera, SA, filial al 100% de la Companyia d’Indústries Agrícoles.
• 1946  -  S’acaba la política de col·laboració amb la General Azucarera i es distribueixen els actius participats conjuntament. Queden per a la Companyia les fàbriques de Tudela i Saragossa, que són filials de la Peninsular Azucarera, i la de La Rinconada a Sevilla, mentre que la General Azucarera es fa càrrec de les de Montsó i La Hispania (Màlaga).

L’edifici de l’empresa al carrer de Balmes de Barcelona, inaugurat el 1948 (Cincuenta años de la Compañía de Industrias Agrícolas, 1962).

• 1948  -  S’inaugura el nou edifici social al carrer de Balmes, xamfrà Mallorca, de Barcelona.
• 1952  -  S’acaba el racionament de sucre.
• 1954  -  En complir-se els 50 anys de la creació de la Azucarera del Jalón, la Companyia d’Indústries Agrícoles, bé directament o bé a través de filials al 100%, té el següent:
  • 8 fàbriques de sucre amb una capacitat de mòlta diària de 9.825 tones de remolatxa
  • 4 destil·leries d'alcohol, a Épila, Tudela, Saragossa i La Rinconada
  • 2 fàbriques de llevat panificable, a Pamplona i Valladolid
  • 1 fàbrica d'àcid glutàmic, a Épila
  • participa a Azucareras Castellanas (Peñafiel i Benavente), Azucarera del Arlanzón (Burgos) i Azucarera de San Isidro (Granada)
• 1960  -  La Companyia comença una política de diversificació amb una primera fàbrica de pinsos compostos a Saragossa. El 1966 se’n posarà en marxa una altra a Vilafranca del Penedès i el 1972, una tercera a Valladolid.
•      -      Entre el 1962 i el 1975 es produeix una reordenació total de les fàbriques de sucre. La zona Aragó-Navarra-la Rioja, que era el primer centre de producció d’àmbit estatal, va quedant en tercer lloc, mentre que pugen les zones de Castella-Lleó i Andalusia occidental. En aquest període la Companyia d’Indústries Agrícoles tancarà les fàbriques de Saragossa, Épila, Tudela i Alfaro. S’obriran en canvi la de Salamanca (1966), la del Jédula (Cadis) i la d’El Carpio, a Còrdova, en col·laboració i coparticipació de capital amb Ebro i General Azucarera. Es mantenien les de Jiloca, La Bañeza i La Rinconada.
• 1976  -  S’incrementa la diversificació i la Companyia es configura com una empresa del sector alimentari. Produeix sucre, melassa, alcohol, pinsos compostos i llevat, i constitueix, el 1980, la Companyia d’Indústries Agrícoles del Paraguai, que produirà soia i blat de moro en aquella república sud-americana, dos productes d’importació.
• 1985  -  Es tanca la Azucarera del Jiloca.
• 1986  -  Espanya entra a la Comunitat Econòmica Europea. Aquesta li atribueix una quota de producció d’un milió de tones de sucre, equivalent al consum espanyol. Això significa una quota de 204 000 t per a la Companyia d’Indústries Agrícoles ([20,4]% del total). S’estableix la plena llibertat de preus. La quota d’Ebro era del 34,9% i la de la General Azucarera del 23,4%.
• 1987 -  El grup financer Torras, controlat per la Kuwait Investment Office (KIO) llença una oferta pública de compra per les accions d’Ebro, que li donen la majoria de la societat.
•        -    El Banc de Santander, que tenia aproximadament el 10% del capital de la Companyia d’Indústries Agrícoles, incrementa la seva participació per sobre del 20% i els bancs Espanyol de Crèdit i Central venen els seus paquets. Els accionistes tradicionals mantenen posicions. Les accions del Banc de Santander van a parar al grup Torras, fet que converteix aquest en àrbitre.
• 1990  -  El 29 de desembre es constitueix Ebro Agrícolas, Compañía de Alimentación SA com a conseqüència de la fusió d’Ebro, Compañía de Azúcares y Alimentación, SA, la Companyia d’Indústries Agrícoles i la seva filial Sociedad Azucarera Ibérica. La nova empresa té una quota de 553 270 tones de sucre en el mercat espanyol, equivalent al 55,3% del total assignat per la Comunitat Econòmica Europea.

Bibliografia

• Cabana, Francesc La Companyia d’Indústries Agrícoles, (1992), treball no publicat.