El mètode tradicional
Adoberia de Joan Vives, a Igualada, en una fotografia de començament de segle.
Interior de l’adoberia de Vicenç Montal i Comelles, a Barcelona, en una fotografia de començament de segle.
El procés d’adobar una pell és conegut des de l’antiguitat. Es tracta del conjunt d’operacions a les quals cal sotmetre la pell per tal de transformar-la en una matèria que, a més de no ésser putrescible, posseeixi el tacte, la resistència i les propietats que necessiten els objectes als quals va destinada: calçat, vestits, marroquineria, corretges, etc.
El procediment es mantingué amb pocs canvis fins a la segona part del segle XIX. En un principi, s’utilitza el vapor per a batre el cuir mecànicament i no és fins al final del segle XIX que l’adobament de les pells incorpora nous sistemes químics que faciliten, milloren i, sobretot, escurcen el temps que exigia el mètode tradicional.
Una pell requeria una sèrie de tractaments que es poden classificar en tres grups: els treballs de ribera, l’adob i l’acabament.
Treballs de ribera
Secció de ribera de la fàbrica d’Antoni Gudiol a Vic, al voltant del 1915 (fotografia de començament de segle).
Un cop descarnada la pell es deixava en remull per a donar-li la flexibilitat necessària. Per a depilar-la s’introduïa en un calciner, un dipòsit en el qual hi havia aigua amb una solució de calç. La pell havia d’estar-hi entre sis i vuit setmanes, fins que el pèl sortia fàcilment. Les pells eren rentades de nou —desencalcinament— i estaven ja llestes per a l’adobament.
El nom de treballs de ribera prové del fet que exigien una gran quantitat d’aigua i eren efectuats a les riberes d’un riu o d’un corrent d’aigua.
Adob
La pell ha d’ésser sotmesa a continuació a una matèria adobant, que li donarà les qualitats requerides. L’adob tradicional era el que proporcionava l’escorça d’alguns arbres que contenen taní. Aquesta substància és la que té capacitat de convertir la pell en cuir. Era l’adob vegetal.
La pell era introduïda en un noc, un dipòsit en el qual hi havia capes d’escorça mòlta, alternades amb les pells. El dipòsit s’omplia d’aigua i es deixava que la naturalesa fes el seu fet. L’adob requeria dos o tres mesos, al terme dels quals es canviaven les capes d’escorça i es tornaven a deixar en el noc per un altre període similar. El procés de canvi de la capa d’escorça podia repetir-se quatre i cinc vegades.
Adoberia de Pere Juncà, a Barcelona (fotografia de començament de segle).
Fàbrica de Mestres, Jordà i Sabartés al Poblenou de Barcelona (fotografia de començament de segle).
L’escorça que s’utilitzava en els nocs era normalment d’alzina, però també de pi, de roure, de vern, d’om i d’altres arbres del país o forasters. L’adoberia havia de tenir un molí d’escorça per a reduir-la.
Desgreixatge i acabament
Cal treure el greix de la pell, ja adobada, i finalment aplicar-li totes les operacions complementàries, com el batanatge, l’assecament, l’esmerilament, l’aplicació de vernissos, etc. Aquests acabats eren practicats per l’assaonador.