i hom | enciclopèdia.cat
Gran Diccionari de la llengua catalana

hom

Etimologia: pronominalització de l’ant. hom ‘home’, del nominatiu ll. hŏmo, usat en funció de subjecte en oposició a home, de l’acusatiu hŏmĭnem, usat com a complement directe 1a font: s. XII, Hom.
    pronom
  1. És usat com a subjecte quan es vol significar que l’acció expressada pel verb és realitzada per una o més persones sense dir quines. Antigament hom creia que el Sol girava al voltant de la Terra.
  2. [sovint precedit d’un] Un o una, una persona qualsevol, de vegades la mateixa que parla. Són casos en què hom no sap què fer. Quan un hom està malalt, no té humor per a res.
  3. tant per hom Tant cadascú.
hom
Llegir més...