Vida i obra
Després de fer els estudis primaris i el batxillerat a Vic, l’any 1904 realitzà el curs d’ampliació per accedir a la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on conegué —i hi feu amistat— els exponents més importants de l’anomenada “generació de l’Institut”: Ferran Valls i Taberner, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau i d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Francesc Martorell i Trabal i Ramon d’Alòs-Moner i de Dou. De forma simultània, s’apuntà als Estudis Universitaris Catalans (EUC). Tant en el curs d’ampliació com en els EUC rebé el mestratge decisiu d’Antoni Rubió i Lluch. Entre el 1905 i el 1910, feu la carrera de dret i, a la vegada, mantingué la seva participació acadèmica en els EUC.
Des del 1905 deixà clara la seva vocació per l’estudi de la història medieval, a partir de l’anàlisi historicojurídica. En aquests primers temps, s’interessà per la figura de Pere el Cerimoniós i l’obra de Francesc Eiximenis, inclinació que compartí amb Ferran Valls i Taberner, amb qui l’any 1908 participà en el Congrés d’Història de la Corona d’Aragó dedicat a Jaume I. L’any 1909 tots dos historiadors guanyaren un concurs convocat a Tarragona amb motiu del VII centenari del naixement de Jaume I, amb un estudi sobre l’obra legislativa de l’època d’aquest rei (Exposició de l’obra llegislativa del rei En Jaume en els reialmes de llengua catalana). També aquests primers anys es dedicà a l’arqueologia medieval, sobretot a partir de la recuperació de les pintures romàniques d’una esglesiola abandonada de Campdevànol. D’aquest treball en queda constància en el seu article “Descubriments de pinturas romàniques en el Bisbat de Vich” (Revista de l’Associació artístico-arqueológica barcelonesa, vol. VI, 1909-13).
L’any 1910 es traslladà a Madrid per fer el doctorat. En aquesta estada entrà en contacte amb Rafael Ureña i Eduardo de Hinojosa, els quals, juntament amb Rubió i Lluch, reconeixia com a mestres principals. A Madrid, enfocà definitivament els seus estudis i les seves investigacions vers la història jurídica de les institucions i abandonà altres matèries que li havien interessat aquells anys, com l’arqueologia medieval o la història de l’art. Durant els dos anys del doctorat, realitzà diversos estudis simultanis sobre les primeres còpies de preceptes carolingis, la creació d’una administració de justícia, els furs de València, les Partides a Catalunya, etc. Aquests treballs li permeteren perfilar un camp d’investigació ampli i definir alhora, si bé de forma encara no sistemàtica, les primeres eines metodològiques.
A l’estiu del 1911 ja havia iniciat la seva tesi doctoral sobre l’aplicació de les partides a Catalunya (Les Partides a Catalunya,1914) i el dret a la tinença de castells. Una primera versió de la tesi fou presentada a la Junta para Ampliación de Estudios, davant un tribunal presidit per Rafael Ureña, amb vista a l’obtenció d’una pensió per a continuar els estudis a París. Al setembre del 1911 li fou concedida i es traslladà a París, on es matriculà a l’École des Hautes Études i a l’École de Chartes, dos centres decisius en la seva formació com a historiador. Allí rebé el mestratge dels principals especialistes francesos i europeus del moment com Prou, Morel-Fatio, Cuq, Thévenin, etc. Fou també a París on completà la seva experiència metodològica i començà a endinsar-se, ara ja de forma definitiva, en l’estudi de la Catalunya carolíngia a través de l’edició crítica dels diplomataris de l’època. Ara bé, l’experiència adquirida a Barcelona amb Rubió i Lluch i a Madrid amb Ureña i amb Hinojosa en els vessants de la història de la cultura i la història del dret, li permeteren no quedar limitat a l’estricte paper de paleògraf. Per contra, el treball de transcripció i edició de diplomataris fou per a Abadal el punt de partida per a posteriors anàlisis històriques politicoinstitucionals, socials, econòmiques i geogràfiques dels períodes de referència.
De nou a Catalunya al juliol del 1912, centrà els seus treballs en l’edició crítica dels Usatges (1913) —realitzada en col·laboració amb Ferran Valls i Taberner: Textos de dret català I. Usatges de Barcelona— i en l’estudi de l’etapa visigòtica com a pas previ a l’època carolíngia. També aprofundí la metodologia històrica, camp en el qual s’havia fet una idea força precisa sobre la professionalització dels historiadors: «Sobre això últim [l’estudi de la metodologia històrica] potser una hora o altra en fassi un curset en els EUC per a veure si es logra formar uns quants historiadors més seriosos que’ls que are corren per les nostres terres, més enterats de lo que passa pel món. [...] Crec que podria donar bons resultats encaminant a n’aquest aixam d’historiadors locals que are no saben què porten entre mans i que ab una mica de direcció i orientació fàcilment produirien si no obres importants, que això és molt demanar, quant menys estudis aprofitables per a ulteriors síntesis» (citació d’una carta d’Abadal a Lluís Nicolau i d’Olwer, setembre del 1913).
A partir del 1914 la dedicació al patrimoni familiar després de la malaltia i la mort del seu pare i la vocació política i periodística deixaren el seu treball històric en un segon terme. Ja en l’època d’estudiant, cap a 1909-10, havia militat en la Joventut Nacionalista de Catalunya, l’òrgan juvenil de la Lliga Regionalista, i havia entrat en contacte amb Enric Prat de la Riba, amb qui compartí el projecte de creació d’una infraestructura cultural que culminà amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1917 fou escollit diputat a la Mancomunitat de Catalunya i el 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana i assumí el càrrec de director gerent del seu portaveu, La Publicitat. A la Mancomunitat de Catalunya treballà en nombroses comissions —com ara la de la Biblioteca de Catalunya— i fou vicepresident del Consell de Pedagogia.
Tot i aquesta reorientació personal i professional, participà directament en un esdeveniment historiogràfic que, a llarg termini, influí decisivament en el seu treball històric. Al desembre del 1921 assistí, com a organitzador i participant, a una sèrie de conferències del medievalista francès Josep Calmette sota el títol “El feudalisme i els orígens de la nacionalitat catalana”. Molts anys després, el 1963, comentà a la Universitat de Tolosa l’impacte d’aquestes sessions: «En ce qui me concerne personellement, je puis vous dire que ces conférences furent le point de départ qui devait informer dorénavant la direction et surtout, la méthode de més études historiographiques. Elles furent, après cet heureux moment, la règle constructive de mes travaux.» (“Rêponse de Don Ramon d’Abadal y Vinyals”, Remise des insignes de docteur Honoris Causa à Don Ramon de Abadal).
L’IEC li encarregà la publicació de tots els preceptes carolingis referents a Catalunya, dins d’un projecte més ambiciós d’edició de tots els documents anteriors a l’any 1000; aquest és el germen de l’obra de la seva vida, Catalunya carolíngia: els diplomes carolingis a Catalunya (1926-50).
La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) l’obligà a abandonar parcialment la seva tasca política i periodística. Això li permeté, a partir del 1926, recuperar alguns dels treballs històrics que tenia pendents. Continuà estudiant els diplomes carolingis, publicà un petit treball sobre el pseudoarquebisbe de Tarragona Cesari i donà a la impremta, per a la revista Estudis Universitaris Catalans, la traducció al català de l’obra de Paul Kehr Das Papstum und das Katalanische Prinzipat (‘El papat i el principat de Catalunya’, 1927-30).
Durant la república, fou director de La Veu de Catalunya (1933-36), després d’abandonar Acció Catalana i reintegrar-se a la Lliga. Fou també un dels fundadors del diari L’Instant (1935). Pràcticament cessà en la seva tasca d’historiador i al juliol del 1936, quan esclatà la guerra, s’exilià a Itàlia. A l’exili, produí dues obres de signe ben divers. D’una banda, a partir d’un encàrrec de Francesc Cambó, escriví Revolución y Tradición (París 1938), en col·laboració amb el periodista Joan B. Solervicens. És un treball de circumstàncies, amb una forta càrrega ideològica i marcat per la conjuntura de la guerra, en el qual ofereix una interpretació obertament conservadora de la història política de l’Espanya dels segles XIX i XX, en una progressió lineal que acaba a la vigília de l’esclat de la guerra. El llibre, que no s’arribà a distribuir, intentà mantenir un cert equilibri entre unes formes historiogràficament correctes, la intencionalitat política de l’encàrrec i el posicionament ideològic dels autors, sobretot del mateix Abadal. El segon treball, que ha restat inèdit, és un assaig sobre la Roma clàssica (Els orígens de Roma), redactat a l’ombra de la Mostra Augusta organitzada pel règim feixista a la capital italiana.
Amb el retorn a Catalunya després de la Guerra Civil Espanyola (1939), reprengué les investigacions sobre la Catalunya carolíngia. Recuperà una part dels materials de les dècades anteriors i donà l’impuls definitiu a la que és l’obra central de la seva producció. A partir del 1944 es dedicà gairebé en exclusiva a aquesta tasca. L’estada al sanatori de Puigdolena (1946-48) fou crucial per a poder disposar de temps per a la investigació. En aquests quatre anys, entrà definitivament en l’època del comte Guifré el Pelós, estudià el concepte de Marca Hispana, les fonts narratives de l’època carolíngia, analitzà la crisi religiosa del segle VIII i començà a treballar en el diplomatari dels comtats de Pallars i Ribagorça (Els preceptes carolingis per al Pallars,1956)
El resultat d’aquests quatre anys de feina significà la sev aincorporació definitiva al panorama historiogràfic català del segle XX. L’any 1943 havia ingressat en l’Institut d’Estudis Catalans, institució en la qual realitzà diverses conferències, com les dedicades a Balari i Jovany i a la presa de Barcelona per Lluís el Piadós. L’any 1948 publicà L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època i el 1949 intervingué en una miscel·lània d’homenatge a Josep Puig i Cadafalch (Documents catalans de temps de Carlemany) i presentà “Un diplôme inconnu de Louis le Pieux pour le comte Oliba de Carcassone”, un breu article que ens mostra molt més del que diu: com treballa Abadal les seves hipòtesis i com es pot superar el perill d’una erudició paleogràfica eixorca per, a partir d’un únic document, reconstruir un dels episodis històrics més foscos de la història de Catalunya. El 1955-56 es publicà La Catalogne sous l’empire de Louis le Pieux. Aquell mateix any 1949 es publicà també el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, La batalla del Adopcionismo en la desintegración de la iglesia visigoda. L’any 1950 aparegué la primera part d’Els diplomes carolingis a Catalunya, corresponent al volum II de la seva obra magna. Dos anys més tard, se’n publicà la segona part, completant el primer lliurament de Catalunya carolíngia.
A partir de la dècada del 1950, es consolidà, en el conjunt de la historiografia del segle XX, com el medievalista més important especialitzat en l’Alta Edat Mitjana catalana. Aquests foren els anys de màxima producció historiogràfica centrada en els eixos focals de la seva investigació: l’època carolíngia i els orígens històrics dels comtats catalans. L’any 1955 publicà els dos volums d’Els comtats de Pallars i Ribagorça, que representa un esforç notable en l’aspecte diplomàtic i, alhora, una evolució remarcable en el tractament metodològic. Tan important com els diplomes presentats, ho és l’extensa introducció als dos volums, amb una notable anàlisi històrica, econòmica, geogràfica i social dels dos comtats. Aquesta visió més global, més integradora de diferents aspectes i àmbits d’un fenomen històric, es confirmà en un altre treball, Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà (1956). Paral·lelament, continuà treballant sobre els orígens politicoinstitucionals dels comtats catalans, bàsicament a través de la figura de Guifré el Pelós. Els primers resultats ja havien estat recollits per ell mateix l’any 1950 en un treball inèdit, però foren finalment actualitzats i integrats en la seva gran obra: Els primers comtes catalans (1958), una visió de síntesi que recull tota l’experiència acumulada i revisa a fons les versions dominants sobre els orígens de Catalunya. La tesi principal del llibre recolza en el qüestionament científic de les hipòtesis plantejades per Calmette el 1921 en les seves conferències sobre el feudalisme i els orígens de la nacionalitat catalana.
A banda d’aquestes grans obres, durant la dècada del 1950 escriví diversos treballs, menors en extensió, però complementaris. D’aquest conjunt destaquen La expedición de Carlomagno a Zaragoza: el hecho histórico, su carácter y su significación (1955), obra important tant pel contingut (actualitzat i incorporat com a capítol II d’El domini carolingi a Catalunya, 1986) com perquè aquest treball, més que no pas El paso de Septimania del dominio godo al franco a través de la invasión sarracena, 720-768 (1953), fa de pont definitiu entre la renovada historiografia medieval que representa Abadal i el grup de medievalistes espanyols que girava a l’entorn de la figura de Ramón Menéndez Pidal. Aquest fet fou decisiu en dues direccions: la incorporació de Ramon d’Abadal a la Real Academia de la Historia (1960) i l’elaboració de Pedro el Ceremonioso y los inicios de la decadencia política de Cataluña (1965, 1972 en català), obra cabdal no solament per la temàtica, sinó sobretot per la declaració d’intencions històriques i historiogràfiques del pròleg.
La dècada del 1960 estigué marcada per un nou enfocament en el treball de l’historiador. Havent fet ja la part central d’investigació i recerca documental, després de publicar els primers volums de Catalunya carolíngia i Els primers comtes catalans (1958), aquests darrers anys se centrà en l’obra de síntesi i d’alta divulgació científica. El camp exploratori s’amplià i cada vegada es feu més evident l’interès per la reflexió historiogràfica i el treball científic com una digna forma de reflexió civil i, fins i tot, política. El punt de partida fou l’obra Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrera (1960). Després d’una incursió en el món dels Usatges (Tolosa, 1962, en la cerimònia de recepció del doctorat honoris causa), començà a treballar en visions de síntesi, recolzades en uns coneixements profunds: la col·laboració en la Història dels catalans (1963-66), dirigida per Ferran Soldevila, la ja esmentada Pedro el Ceremonioso... i Els precedents antics a la història de Catalunya (1967), on recuperà els materials d’un projecte d’investigació més ampli sobre la pre-Catalunya que havia planejat durant la segona meitat dels cinquanta. Però on s’observa més clarament l’ampliació del camp d’investigació i reflexió és en la direcció de l’obra Moments crucials de la història de Catalunya (1962), on, a banda de la voluntat d’unir el talent de Jaume Vicens i Vives, Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer, desenvolupà plenament la seva visió de la història i de l’historiador. Aquesta immersió tingué una continuació insospitada en dos treballs inèdits, finalment refosos en un de sol: Les lliçons de la història i Espanya, Castella, Catalunya: el cas català dins d’Espanya, on Abadal (en la línia de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens, i Què cal saber de Catalunya, de Ferran Soldevila) ofereix la seva síntesi interpretativa sobre el passat històric de Catalunya i la projecció d’aquest passat sobre el present. Aquest conjunt de treballs, a cavall de la política, la història i la historiografia, es completà amb el pròleg a l’Obra dispersa, de Jaume Vicens i Vives (1967). El 1969, un any abans de la seva mort, es publicà, en dos volums, una extensa recopilació dels seus treballs, Dels visigots als catalans, en una edició preparada pel mateix Abadal i per Jaume Sobrequés i Callicó.
L’any 1972 aparegué en català la seva visió de l’època de Pere el Cerimoniós (Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya), ja avançada en la col·laboració en la Historia de España, dirigida per Ramón Menéndez Pidal. L’any 1986 l’Institut d’Estudis Catalans publicà finalment el primer volum de Catalunya carolíngia, El domini carolingi a Catalunya, a la vegada que es reeditaren Els primers comtes catalans i el recull Dels visigots als catalans. Arran de la commemoració del centenari del seu naixement (1988), la figura historiogràfica i científica d’Abadal rebé un nou impuls. En aquest marc s’edità un treball inèdit, Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós (1989) i es reedità Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrera, dins els actes de celebració del mil·lenari de Catalunya. D’altra banda, es publicà el recull de conferències Ramon d’Abadal i de Vinyals. Commemoració del centenari del seu naixement (1988) i Miscel·lània Ramon d’Abadal i de Vinyals. Estudis d’història oferts a Ramon d’Abadal i de Vinyals en el centenari del seu naixement (1994).
Si bé no existeix pròpiament un arxiu personal, la majoria dels seus papers (correspondència, originals dels treballs, notes, separates, etc.) es troben reunits a la casa pairal dels Abadal, el Pradell, de Gurb de la Plana. Els principals textos d’historiografia, com també alguns treballs inèdits i notes de treball, foren lliurats per ell mateix al seu principal deixeble, el doctor Josep M. Font i Rius.
Ramon d’Abadal representa, sense cap mena de dubte, el renovador més important de la medievalística catalana del segle XX. En paraules de Pierre Bonnassie (Catalunya mil anys enrera, 1975), «renovà completament la història dels orígens de Catalunya», tant de l’etapa carolíngia com de l’època de la formació i «la marxa a la sobirania» dels comtats catalans. D’altra banda, és el màxim exponent d’una historiografia catalanista conservadora, capaç de sintetitzar un model interpretatiu propi que, més que rebutjar el conjunt de l’anàlisi marxista, no accepta les seves derivacions més economicistes. Això no és obstacle perquè incorpori molts elements d’anàlisi econòmica i social al que, a l’origen, havia estat una visió jurídica, institucional i política de la Catalunya medieval. En una síntesi, en la qual confluïen l’ofici d’historiador i el posicionament polític, assenyalava el paper protagonista de les elits polítiques i socials en les transformacions històriques («la minoria és l’agent viu que projecta sobre la massa amorfa el moviment. No podrà haver-hi història sense la massa humana, però és evident que sense les minories dirigents el món ni hauria marxat ni marxaria» [“Introducció” a Moments crucials de la història de Catalunya]), però no negava el pes de les majories silencioses, fossin “el poble menut”, els menestrals o els petits propietaris rurals («Hay que admitir que la marcha del mundo la hace en verdad la masa, pero la dirige una minoría, cuando no individualidades excepcionales. Si la masa constituye la base, las minorías selectas constituyen el ala marchante y dirigente de la evolución histórica. ¿Estamos acaso abandonando excesivamente el estudio del primer término, de los actores individuales, de la acción directiva, para ocuparnos sólo del telón de fondo, del coro confuso de figurantes en serie?», [Discurs de clausura en el Col·loqui hispano-francès] 1965). En el pròleg a Els precedents antics... (1967) confessava fins on havia arribat com a historiador: «Vicens i Vives retolà una seva visió de la història d’Espanya: Aproximación a... És tot el que podem intentar, acostar-nos a la veritat. [...] El lector ha de prendre el que he escrit en el meu llibre, més com una interpretació que com una afirmació. No sentencio, dic... i la meva paraula és flotant.»
A banda de les obres ja citades, també poden esmentar-se La Plana de Vic en els segles VIII i IX (717-886) (1954, reeditada a Dels visigots als catalans, vol. I); Del Reino de Tolosa al Reino de Toledo, Real Academia de la Historia (1960, reeditada a Dels visigots als catalans, vol. I); Els precedents antics a la història de Catalunya (1967); Un gran comte de Barcelona pretèrit: Guifred-Borrell (1964) i El domini carolingi a Catalunya (1986).
A més, deixà les següents obres inèdites: Dos retaules de la vida carolíngia a Catalunya, Catalunya mil·lenària, Els orígens de Roma, Gestació històrica de Catalunya, L’escriptorium de Ripoll en temps d’Oliba (conferència al Congrés Internacional de Bibliòfils, 7-X-1963), Les lliçons de la història (2010) i Espanya, Castella, Catalunya: el cas català dins d’Espanya.
Bibliografia
- Autors diversos (1988): Ramon d’Abadal i de Vinyals. Commemoració del centenari del seu naixement. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
- Autors diversos (1990): Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1905-1933. Barcelona, PPU.
- Autors diversos (1991): Epistolari de Francesc Martorell i Trabal i Pere Bosch i Gimpera amb Ramon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1908-1931. Barcelona, PPU.
- Autors diversos (1992): Epistolari de Raimon d’Abadal i Calderó amb Ramon d’Abadal i de Vinyals amb Ferran Valls i Taberner: 1909-1940. Barcelona, PPU.
- Autors diversos (1994): Miscel·lània Ramon d’Abadal i de Vinyals. Estudis d’història oferts a Ramon d’Abadal i de Vinyals en el centenari del seu naixement. Barcelona, Curial Edicions Catalanes.
- Font i Rius, J.M. (1966): “Semblanza de Don Ramón de Abadal i de Vinyals”, Anuario de Estudios Medievales, vol. 3.
- Font i Rius, J.M. (1988): “Don Ramon d’Abadal y la Historia del Derecho”, Historia, Instituciones, Documentos, 14.
- Porcel, B. (1967): “Ramon d’Abadal de la història a la política”, Serra d’Or, any IX, 7.
- Remise des insignes de docteur Honoris Causa à Don Ramon de Abadal, Édouard Privat Éditeur, Tolosa 1963.
- Rubió i Balaguer, J. (1970): “El triomf d’Abadal sobre la circumstància”, Serra d’Or, 125.
- Rubió i Balaguer, J. (1991): Obres completes de Jordi Rubió i Balaguer. Vol. IX: Mestres, companys i amics. Barcelona, PAM., p. 183-188.
- Rubió i Lois, J. (1959): “Els primers comtes catalans de Ramon d’Abadal. Comentaris d’un deixeble”, Germinabit.
- Vilanova i Vila-Abadal, F. (1996): Ramon d’Abadal: entre la història i la política (1888-1970). Lleida, Pagès Editors.