Partidari de l’absolutisme, fou nomenat per Ferran VII, vers 1823, bisbe de Lleó, i el 1825, conseller d’estat. A la Primera Guerra Carlina s’uní als carlins i arribà a primer ministre del govern del pretendent. Enemistat el 1839 amb el general Maroto, cap de l’exèrcit carlí del nord, es veié obligat a emigrar.