La seva tímida política de reformes (centralització administrativa, igualtat de tots els súbdits, reestructuració de les finances i de la instrucció pública) provocà alhora l’oposició dels tradicionalistes (sobretot militars i funcionaris) i la dels constitucionalistes (Joves Turcs). Això, juntament amb les revoltes nacionals a la península balcànica (Montenegro, 1862; Romania, 1861-68; Sèrbia, 1867; Bòsnia i Hercegovina, 1875; Bulgària, 1867) i a Creta (1866-68), així com l’autonomia egípcia (1866), contribuïren a la descomposició de l’imperi Otomà, d’altra banda subjecte a contradictòries influències estrangeres (França, Gran Bretanya, Rússia). Abdülaziz fou obligat pel paixà reformista Mithat, a abdicar el 1876 en el seu nebot Murat, i morí assassinat pocs dies després.