Fundador, el 1938, de la Conferència Musulmana de Caixmir, esdevinguda posteriorment Conferència Nacional de Caixmir, moviment que propugnava un govern representatiu al seu país. El 1947, en separar-se el Pakistan i l’Índia, el xeic Abdullah, que tot i ésser musulmà fou en principi favorable a l’Índia, esdevingué cap del govern provisional del Caixmir i, més tard, (1948-53) primer ministre. La seva actitud favorable a un Caixmir independent li motivà, a partir del 1953, llargs i successius empresonaments ordenats pel govern de l’Índia. Exiliat entre el 1971 i el 1972, tornà a ésser després primer ministre de Jammu i Caixmir (1975-77 i 1977-82) i líder del National Conference Party, càrrecs en els quals el succeí el seu fill Faruq Abdullah.