Situació i presentació
El municipi d’Abella de la Conca, de 78,27 km2 es troba al sector oriental de la Conca de Tremp, al límit amb la comarca de l’Alt Urgell. El terme limita al NW-N amb el Pont de Claverol, al N-NE amb Cabó, a l’E amb Coll de Nargó, ambdós de l’Alt Urgell, i al S-SW amb Isona.
El territori és força accidentat, a excepció del sector de la ribera del riu d’Abella. La serra de Boumort s’aixeca en la part més septentrional i la serra de Carreu, amb el seu contrafort, la serra de Carrànima, en la part central i oriental. La serra de Carreu forma part del massís del Boumort, amb el conjunt d’altres serres, que, com ella, són paral·leles i separen les depressions del Segre i de la Noguera Pallaresa. Al terme trobem la Creueta (1.998 m) i el turó del Pi (2.011 m) sota el cap del Boumort (2.070 m), al límit amb el municipi de Cabó (Alt Urgell) i amb les terres d’Hortoneda de la Conca (el Pont de Claverol). Altres elevacions que hom destaca són el Serrat Blanc, el Pinar, la Molina, el Bonyet (1.792 m), la Torre (1.381 m), el Tossalet (1.628 m), Gallinova (1.681 m) i la Cantolera de les Guineus (1 248 m). Al termenal de ponent amb les terres d’Orcau (Isona) trobem al serrat de Basturs diverses collades, les del Gassó, Faisanet i la Pelosa, i al límit amb les terres de Sant Romà d’Abella (Isona), l’Allau Fonda i la Doba. A migdia, la divisòria amb Isona passa prop del coll de Baió, del Solà i de la Creu, i segueix en part el camí de Cal Curt. A llevant, al termenal amb Coll de Nargó (Alt Urgell), es destaquen el tossal de Set Comelles (1.492 m), el de la Devesa (1.283 m) i Roca Blanca, trifini amb Isona i Coll de Nargó.
Pel que fa a la xarxa fluvial, hi ha dos cursos importants: el riu de Rams o de Carreu i el riu d’Abella. El riu de Carreu drena la vall que passa encaixada a tramuntana entre la serra de Carreu i la del Boumort. Hi vessa dins el terme d’Abella de la Conca el barranc de la Creueta. El riu d’Abella neix entre la serra de Carreu i la de Carrànima. Tributari de la Noguera Pallaresa a través del riu de Conques o riu de Gavet, el riu d’Abella rep per la dreta, tot just a tocar de la vila d’Abella de la Conca, les aigües del barranc de Caborrius, al qual desguassa per l’esquerra el barranc de la Vall. Aigua avall de la Casa del Cucarló, el riu d’Abella rep per l’esquerra el barranc de la Fanguera. També pertany a la conca d’aquest riu el barranc del Gassó, que drena el sector ponentí del terme i al qual desguassa per l’esquerra el barranc de Montequida. El barranc del Gassó vessa les seves aigües al riu d’Abella dins el municipi d’Isona. El sector més meridional del terme és drenat pel barranc de la Coma de Joan. Tots aquests cursos d’aigua drenen a la conca de la Noguera Pallaresa. Fora del sector que es coneix pròpiament com la Conca de Tremp, a les terres més situades al sector de llevant del municipi, hom troba la capçalera del Rialb. Aquest riu neix a la serra del Boumort, situada al N del coll de Bóixols. El terme compta també amb boscos d’alzines i rouredes, als vessants més baixos, i de pins, al capdamunt de les muntanyes, hi ha també pastures aprofitades pel bestiar.
El municipi comprèn, a més de la vila d’Abella de la Conca, cap del municipi, el poble de Bóixols, el llogaret de la Rua i els nuclis despoblats de Carreu (o les Cases de Carreu), Capdecarreu i la Torre d’Eroles (o la Torre), a més d’un important nombre de masies escampades.
Al sector meridional del terme hi arriba una carretera que des de la C-14, entre Ponts i Adrall, a l’altura de Coll de Nargó, es dirigeix a Bóixols i a Isona, des d’on es pot continuar fins a Tremp, vila on s’enllaça amb la C-13, entre Lleida i la Pobla de Segur. De la carretera principal surten altres vies menors que porten a altres indrets del terme, com la vila d’Abella de la Conca i a la Rua. Carreu, a la part septentrional del terme, es comunica directament amb la Pobla de Segur.
La població i l’economia
El fogatjament del 1378 registrà a la vila d’Abella de la Conca 31 focs, 9 al poble de Bóixols i 2 al llogaret de Carreu. Al del 1553 es comptabilitzaren només 23 focs a Abella de la Conca i 5 a Bóixols. Al cens del 1718 hi havia 157 h a la vila d’Abella de la Conca, 49 h a Bóixols i 4 h a Carreu, que havien augmentat respectivament fins a 193 h, 109 h i 7 h el 1787. El 1860 es totalitzava 1 224 h al municipi, màxim històric assolit al terme. Des d’aleshores la població va anar disminuint progressivament. Abans d’acabar el segle XIX el terme tenia menys d un miler d’habitants. El 1950 el nombre era ja menor a mig miler. Els darrers censos del segle XX continuaven mostrant la davallada demogràfica (275 h el 1970, 184 h el 1981 i 164 h el 1991). Al final de la dècada del 1990 s’aturà aquesta tendència i la població s’estabilitzà (179 h el 2001 i 183 h el 2005).
A mitjans del segle XIX, Madoz descrivia el terreny situat a migdia dels penyals, entre la població i el riu, com un sector plantat d’olivars. El riu d’Abella duia molt poc cabal, de manera que a l’estiu les seves aigües no bastaven per a regar els horts de la seva vora i moure els molins d’oli i de farina del baró d’Abella. El 1860 es documenten els molins fariners de Fontsagrada i del Baró i el trull del Perot. El terme produïa blat, sègol, civada, oli, vi, ordi, patates, llegums, hortalisses i fruita. Es criava cabrum, bestiar de llana, boví i ases. A més hi havia caça de conills, perdius i llebres.
En les últimes dècades del segle XX, el sector primari continuà essent la base econòmica del municipi. Pel que fa a l’agricultura, hom conrea, principalment, cereals (ordi, blat, civada), ametllers i farratge. De les antigues oliveres, en resten algunes. Tots els conreus són de secà, llevat d’una petita extensió dedicada a horta que es troba a la vall del riu d’Abella. La ramaderia té un pes important en el conjunt de l’economia del municipi. Destaca sobretot la cria de bestiar porcí i oví. La ramaderia estabulada del bestiar porcí s’introduí a l’engròs a la dècada de 1960, activitat que s’ha anat incrementant de forma continuada posteriorment.
La vila d’Abella de la Conca
La vila d’Abella de la Conca (956 m i 116 h el 2005) és assentada a la part baixa d’un coster, sobre el forat d’Abella, per on s’escola el riu d’Abella. De les cases, n'hi ha que són parcialment excavades a la roca i moltes van essent abandonades per d’altres de més properes al riu.
No gaire lluny, elevada sobre la vila, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Esteve, edifici romànic que es construí a partir d’un pla basilical de tres naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars. L’absis central, més gran que els laterals, presenta una curiosa estructura d’un doble arc presbiteral. La porta principal s’obre a la façana de ponent, a la nau central. A la façana sud se situa el campanar, una torre de planta rectangular, que en la seva part baixa aprofita el mur de l’església, la qual cosa demostra que es construí amb posterioritat. L’església és documentada el 1141. En aquesta antiga església parroquial es conservava un magnífic retaule gòtic, obra de Pere Serra i el seu obrador, pintat devers el 1375. El 1929 fou dut a l’Exposició Internacional i el 1936 a l’església de l’hospital de Santa Maria de Lleida per tal d’evitar-ne la destrucció. El 1972 fou robat i posteriorment recuperat. Conservat, al Museu Diocesà d’Urgell, conté escenes de la vida de la Mare de Déu i a la predel·la hi ha diversos sants amb els seus atributs. A l’església es conserva un altre retaule del segle XV, de l’escola de Pere Garcia de Benavarri, dedicat al Roser.
El mal estat al qual havia arribat l’església de Sant Esteve féu que, vora el riu d’Abella, s’hi bastís una nova església parroquial, dedicada al Bon Pastor, avui sense culte. Del castell resten escassos vestigis, un dels més importants és un mur que devia tancar per la banda meridional una construcció rectangular.
La vila d’Abella de la Conca celebra un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Carrànima per la Segona Pasqua i fa la festa major del Roser el primer diumenge d’octubre.
Altres indrets del terme
El 1977 Josep M. Gavín descobrí prop de la vila l’església romànica de Santa Cauberola, que és a l’altra banda del riu d’Abella, adossada als espadats més occidentals de la serra de Carrànima. Les restes responen a lbestructura d’una única nau, coberta amb volta de canó, reforçada aquesta per dos arcs torals. La capçalera, a llevant, era constituïda per un absis semicircular. Prop de la vila també es troba el Mas de Santa Maria, amb una capella dedicada a Santa Maria.
A la dreta del riu de Pujals, al límit amb l’Alt Urgell, a llevant del terme, es dreça el poble de Bóixols (1.245 m i 49 h el 2005). L’església parroquial de Sant Vicenç de Bóixols és d’origen romànic, bé que ha estat molt modificada. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó. A aquesta nau han estat afegides sengles capelles rectangulars. La porta s’obre a la façana de ponent. La primera referència a l’església data de l’any 1076. En depenien d’aquesta parròquia les dels Prats (Montanissell, Alt Urgell) i la Rua. Cal destacar, també, propera a aquest nucli, la capella de Sant Josep que hom troba a Cal Baró. A Bóixols hom celebra el 22 de gener la festa de Sant Vicenç, patró del poble, i la festa major és per la Mare de Déu d’Agost.
A l’extrem de llevant del terme, aturonat damunt el curs engorjat del riu de Pujals, hi ha el llogaret de la Rua (1.109 m i 18 h el 2005). En aquest nucli destaca l’església parroquial de Sant Antoni, un senzill edifici romànic d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. La porta s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un petit campanar d’espadanya.
Vora el coll de Faidella o de Baió, hi ha l’antiga caseria de Faidella. D’aquesta n'ha quedat el mas de Faidella, on destaca una capella dedicada a la Santíssima Trinitat, la qual depenia de la Rua.
A la vall alta de Carreu, vora el riu de Carreu, a la seva dreta, és situat l’antic llogaret de Carreu. Al segle XIX formà ajuntament amb Bóixols i, eclesiàsticament, depenia de Montanissell (Alt Urgell). En aquest indret destaquen l’església de Sant Pere de Carreu dels Prats o de la Molina i les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Carreu. Aigua amunt del riu de Carreu hi ha les bordes o cases de Capdecarreu (1.390 m), les quals també formen un despoblat.
Als vessants meridionals de la serra de Carreu, a la capçalera del riu d’Abella, hi ha l’antiga caseria i actual despoblat de la Torre d’Eroles, documentada ja al segle XIV. També hi ha les esplugues del Congost, dues coves on s’ha trobat ceràmica feta a mà i restes humanes.
Al S de la serra de Carreu, al cim del seu contrafort, la serra de Carrànima, a 1.642 m, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Carrànima, esmentada per Madoz al segle XIX. En destaca el fet que era la patrona dels pobles que componien la baronia d’Abella. L’antiga esglesiola fou substituïda després del 1959 per un nou edifici.
La història
De l’època prehistòrica s’ha trobat una urna del bronze final amb braçalets de la decoració geomètrica. Segons alguns vestigis, el lloc sembla que fou ocupat també a l’època romana. Aquestes restes, que coneixem des del segle XVIII, són dues inscripcions romanes, una al presbiteri de l’església parroquial, romànica, i l’altra davant la porta de la rectoria, on encara es conserva. De la primera només sabem que era dedicada a un espòs difunt i de la segona, molt malmesa pel fet d’estar a la intempèrie, que fou aixecada per una dona de nom Iulia. Hom també ha assenyalat l’existència de restes d’elements constructius romans al cementiri. D’altra banda, vers a ponent del poble, a la falda del serrat dels Castellots, hi ha una zona de ruïnes d’habitació d’època imprecisa, probablement romana, on es van trobar, superficialment, alguns fragments de ceràmica grollera i uns quants de terra sigillata.
A l’edat mitjana, el lloc fou annexat al comtat d’Urgell, gràcies a l’ajuda del capitost Arnau Mir de Tost. La seva situació estratègica dins la Conca de Tremp, afavorí l’interès dels comtes a fortificar l’indret i repoblar-lo. La població ja és documentada a mitjan del segle XI, i el castell d’Abella és documentat del 1033, on s’esmenta com a límit del castell de Llordà i el 1055 com a afrontació dels castells d’Orcau i de Basturs. El 1056 afrontava també amb el de Llimiana. El castell amb el temps esdevindria centre de la baronia d’Abella, era posseït abans del 1094 per Miró Sunyer d’Abella, sembla que en règim de castlania pels comtes d’Urgell. El 1097 el tenia el seu fill Pere Miró, i el mateix 1097 Guitard, senyor de Caboet, amb el seu fill Guillem Guitard, manifesten que tenien l’honor d’Abella pel comte Ermengol d’Urgell. Pel testament de Guillem de Guitard del 1110, aquest deixà al seu fill Bernat l’honor d’Abella amb el castell d’Abella i els de Sant Romà i Bóixols. El 1154 era senyor del lloc Pere Estopanyà. El 1157 els comtes Ermengol i Dolça d’Urgell, Bernat Estopanyà i els altres senyors d’Abella atorgaren una carta de població a tots els homes d’Abella i del terme del seu castell. Sembla que la castlania del castell d’Abella, bé que el domini directe fos dels Caboet o dels Estopanyà, continuà en possessió dels Abella, que amb el temps detindrien la jurisdicció de la baronia d’Abella. Aquesta era formada pels castells i llocs d’Abella, la Torre d’Eroles, Bóixols, Carreu, la Rua i Sant Romà d’Abella. A mitjan segle XVII la baronia fou adquirida per Rafael de Sobirà, governador de la Vall d’Aran. El 1817 fou confirmada com a títol del regne.
El cens de 1860 es consignava dins el terme, a més de la vila d’Abella de la Conca, la caseria de Bóixols i la de les Cases de Carreu, el mas de Faidella, les caseries de Llaurtó i de Sarnà, i els masos i albergs següents: la Cova del Trumfo, que era utilitzada per albergar el bestiar, el Mas, el Mas de Casanova, el de la Serra, el del Benardí, el del Berrilló, el del Cardona, la Masia del Digó, la del Gassó, la del Gribers, la del Joquet, la del Manel, la del Mestre, la del Miqueló, la del Serret i la del Sarrot, la del Víctor, la del Vidal i la del Vicenç.