Fundada per Sargon, el més gran dels seus sobirans, consta d’onze reis, els cinc primers dels quals importants (Sargon, Rimush, Manishtusu, Naram-Sin i Shar-kali-sharri). Finí, pràcticament, amb la derrota d’aquest darrer a mans dels guti, muntanyencs del Zagros, bé que continuà encara algun temps, de forma molt precària, amb altres sis reis sense cap rellevància. La dinastia d’Accad presenta algunes característiques força originals: el seu poder és basat en l’element semític de la població, autòcton o, com creuen alguns, immigrat al país des de Síria poc abans de la pujada al poder de Sargon; la seva fundació significa, doncs, el triomf dels semites sobre els cultes sumeris (Lugalzagissi, darrer rei a exercir l’hegemonia en el país de Sumer fou derrotat per Sargon el 2347 aC). Implica, així mateix, la divisió de Mesopotàmia en dues parts ben diferenciades, la semítica i la sumèria, un tall etnicopolític desconegut en la fase anterior, o període sumeri antic. Imposà, per altra banda, una organització política diferent en el país, unificat en el cas d’Accad, en contra de la típica ciutat estat sumèria, que continua vigent a Sumer: es crea, doncs, per primer cop un estat, bé que no tant mesopotàmic, com accadi. Malgrat la seva duresa, la dinastia fou inestable (tres dels seus reis moriren assassinats). En política exterior, seguí unes directrius desconegudes dels pacífics sumeris, però dignes dels assiris d’època posterior: era expansionista, militarista i molt ambiciosa (els seus dominis s’estenien des d’Anatòlia fins a l’oest de l’Iran i des de l’Alta Mesopotàmia al golf Pèrsic, encara que el control sobre ells era lax).