Fou impulsada i estructurada per Pius XI (anomenat, per això, “el papa de l’Acció Catòlica”) en l’encíclica Ubi arcano (1922). Responia a un moviment de valoració i enquadrament del laic i de la seva tasca apostòlica i a l’interès de la Jerarquia per mantenir unes organitzacions, sobretot juvenils, pròpies, no sotmeses al control absorbent dels estats totalitaris. L’Acció Catòlica seguia l’estructuració diocesana i parroquial, però podia prendre, també, formes interdiocesanes. Sense perdre aquest sentit inicial, el concepte ha anat evolucionant, sobretot a Catalunya, Bèlgica, Espanya, França i Itàlia (els països on ha fet més fortuna) per a significar l’aportació pròpia i organitzada del laïcat a l’apostolat de tota l’Església.
Al començament, l’Acció Catòlica era general i s’estructurava en quatre branques (homes, dones, nois i noies), bé que aviat foren admeses organitzacions especialitzades a l’interior d’algunes branques (per ex, graduats, empresaris, propagandistes). És el camí que seguí la Federació de Joves Cristians de Catalunya, amb les subfederacions (agrícola, escolar, obrera, de dependents, d’independents, universitària); en algunes diòcesis catalanes el bisbe assumí la Federació com a Acció Catòlica de la branca jove. Ben aviat (1924), el sacerdot belga Joseph Cardijn fundà la Joventut Obrera Cristiana (JOC), convençut que els obrers són els apòstols naturals dels obrers. Amb la JOC nasqué l’Acció Catòlica especialitzada, la qual s’estructura per moviments, segons els diversos ambients o medis: Joventut Agrícola Catòlica (JAC), Joventut Estudiant Catòlica (JEC), Joventut Independent Catòlica (JIC), Joventut Obrera Catòlica (JOC) i Joventut Universitària Catòlica (JUC); i, en el món adult, l’Acció Catòlica Obrera (ACO), l’Acció Catòlica Independent (ACI) i el Moviment Familiar Rural (MFR). Els moviments especialitzats d’Acció Catòlica prengueren volada, sobretot, a França i Bèlgica, mentre que l’Església italiana mantenia les quatre branques inicials; als països germànics i als anglosaxons, en canvi, el pes de l’Acció Catòlica ha estat molt menor.
A Catalunya i a l’Estat espanyol, la història de l’Acció Catòlica a la postguerra és especialment important i significativa. A la primeria, juntament amb un enquadrament dels catòlics, representà una de les poques possibilitats d’acció i de compromís, en un estat de signe totalitari i anticatalà. D’altra banda, el 1946, el cardenal Pla i Deniel féu costat a Guillem Rovirosa i Albet en la fundació de les Germandants Obreres d’Acció Catòlica (GOAC; en castellà HOAC), autèntic moviment especialitzat indígena. I començant per Catalunya, s’inicià, a partir de la JOC, el procés que havia de portar a la constitució de tota la sèrie de moviments especialitzats, fins que aquests, que ja existien de fet, quedaren integrats a la branca de la joventut masculina (la Juventud de Acción Católica Española, que els havia vist néixer amb tanta suspicàcia): aquesta decisió que hom prenia l’any 1957 i que hom realitzava de manera efectiva el 1960 reconeixia i consagrava el canvi considerable que s’havia esdevingut. Catalunya hi havia fet i continuaria fent-hi un paper capdavanter. La formació de militants es feia, a l’Acció Catòlica general, a través dels cercles d’estudi (exposició i discussió d’una ponència sobre un tema prèviament programat). En canvi, l’Acció Catòlica especialitzada, des dels començos de la JOC, ha utilitzat sempre el mètode de revisió de vida i l’enquesta campanya, i la GOAC ha donat molta importància als plans cíclics. A partir del Concili Vaticà II (1962-65), que, en bona part, representa la consagració de la línia de treball dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, aquests entraren en una crisi profunda a la península Ibèrica. Ja els havia precedit la JEC francesa; però a l’Estat espanyol s’aguditzà i es generalitzà la topada de nombrosos sectors del laïcat, i de manera particular dels moviments, amb la jerarquia, la qual, encara molt vinculada al règim polític, no veia amb bons ulls que unes organitzacions oficials prenguessin unes posicions tan diferents. Els conflictes entre les autoritats civils i els moviments d’Acció Catòlica, sobretot obrers i estudiants, es multiplicaren. Finalment els moviments foren pràcticament desmantellats i decapitats els anys 1966-68.
A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, i coincidint amb la transició de la dictadura a la democràcia, els moviments reprengueren amb lentitud, sense arribar a ser, ni de bon tros, el que havien estat a cavall dels anys cinquanta i seixanta. Durant el pontificat de Joan Pau II, i comptant amb la seva simpatia, anaren adquirint importància altres tipus de moviments d’apostolat laical —com és ara Comunió i Alliberament—, més preocupats per assegurar una presència directa de les institucions eclesiàstiques en el món, que no pas per animar evangèlicament les realitats sociopolítiques. Tanmateix, l’exhortació apostòlica ‘Christifideles laici’ (1988) -fruit del sínode de bisbes del 1987, sobre la vocació i la missió dels laics- significà un reconeixement del paper de l’Acció Catòlica, sobretot perquè per a nombrosos cristians els seus principis inspiradors són una adquisició definitiva.
L’any 1993 la Conferència Episcopal Espanyola aprovà uns nous estatuts per a l’Acció Catòlica, segons els quals es concedeix una àmplia autonomia als diversos moviments especialitzats. Els que actualment funcionen a Catalunya són els següents: Joventut Obrera Cristiana (JOC) —que el 1992 s’uní als Joves Obrers i de Barris Cristians (JOBAC)—, Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC), Moviment de Joves Cristians de Comarques —que manté les sigles JARC (Joventut Agrària Rural Catòlica)—, Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC), Acció Catòlica Obrera (ACO), Unió de Graduats Catòlics, Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona (MPCB), Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MIJAC) i Moviment Cristià de Pobles i Comarques (MCPC). A pesar de la seva importància històrica en l’Església catòlica universal i d’haver rebut el suport de la Conferència Episcopal Espanyola i, en particular, de la Conferència Episcopal Tarraconense, aquest moviment apostòlic laical pateix el desgast de la secularització de la societat catalana.