Per als pobles mediterranis, Adonis significà la personificació de la mort i la resurrecció periòdica de la natura i l’encarnació de la primavera. Originat a Síria i a Fenícia i conegut a Mesopotàmia, el culte d’Adonis fou practicat d’antuvi sota el nom de Tammūz, associat a Ištar o Astarte fins que, al s VII aC, fou adoptat pels grecs, després d’haver estat modificat diversament a Egipte i a Xipre. La mitologia grega prengué com a nom propi l’apel·latiu semític adon (‘senyor’) i el presentà com un personatge de gran bellesa, fill de Cinires, rei de Creta, i de Mirra, que fou transformada en arbre. Disputat per Afrodita i per Persèfone, fou mort per un senglar, i la seva sang convertida en anemone. Ressuscitat a precs d’Afrodita, li fou concedit de viure mig any alternativament amb cadascuna d’elles. Els rituals d’Adonis, relacionats amb l’equinocci de primavera i amb el solstici d’estiu, s’inseriren dins els ritus de fertilitat i foren celebrats sobretot a Biblos (a la costa fenícia), a Pafos (Xipre) i a Alexandria (Egipte) adonies . El mite i les seves celebracions rituals, documentades des del segle V aC per mitjà dels poemes de Panyasis, assoliren importància al món hel·lènic, i sobrevisqueren llargament a l’adveniment del cristianisme, que incorporà alguns elements del mite d’Adonis a les llegendes hagiogràfiques de sant Sebastià i d’altres màrtirs cristians primitius, la identificació amb els quals fou feta, sobretot, pels humanistes del Renaixement. Sota el nom de Jarylo, el culte d’Adonis fou introduït a la mitologia eslava i persistí, sota formes diverses, en algunes contrades del S de Rússia i del N d’Ucraïna fins al s XVIII. A totes les terres mediterrànies, els rituals adònics es troben relacionats amb els orígens de les commemoracions folklòriques de l’entrada de la primavera i de l’estiu. A la mitologia germànica el mite de Balder correspon, en bona part, a l’Adonis grec. El simbolisme floral i el mite mateix d’Adonis han estat tema literari constant; l’obra literària més important sobre el tema és, potser, el poema L’Adone , de Giambattista Marino (1623). Hom troba representacions pictòriques del mite en alguns vasos etruscs i als murals de Pompeia ( Adonis mort als braços de Venus ); després del Renaixement, el tema fou reprès per Miquel Àngel, Ticià, Rubens i d’altres. Pel que fa a l’escultura, és notable el monument tallat a la roca, a Gina (Líban), l’estàtua de l’Adonis de Càpua, del s IV aC (Museu del Vaticà), i obres de Canova, De Rossi, De Vries, Thorwaldsen i d’altres.