i Afganistan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Afganistan

Nom dari د افغانستان د (fa), Nom dari transliterat Afghānestān (fa), Nom paixto د افغانستان د (ps), Nom paixto transliterat de l’Da Afganestan (ps)

Estat d’Àsia central, limitat a l’W amb l’Iran, al S i a l’E amb el Pakistan, al NE amb la Xina i al N amb el Turkmenistan, l’Uzbekistan i el Tadjikistan; la capital és Kābul.
Població: 
26.881.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
652.864 km2

La geografia física

El relleu

L’Afganistan és accidentat al NE per la gran serralada alpina de l’Hindu Kush, que s’ajunta a l’altiplà del Pamir per la regió de Badakhxan; a l’W de la conca del riu Kābul, la serralada s’abaixa i es divideix en diverses serres que s’estenen fins a l’Iran. Al N, la depressió estepària del Turquestan és regada (500 km) per l’Amudarja, que forma frontera amb el Turkmenistan, l’Uzbekistan i el Tadjikistan, i a l’E del Fīruz Kūh, vers el Pakistan, les muntanyes Sulaiman Ke Pahad, que van de nord a sud, formen una barrera que impedeix les influències climàtiques i humanes de l’Àsia monsònica. Al S i a l’W de la vall del Helmand, hom troba el Dast-e Mārgō, el Sīstān i, a l’E, el Rēgestān, deserts d’arena tòrrids.

El clima

Les depressions voltades de muntanyes accentuen la situació continental del país: en general, els hiverns són freds i els estius calents, bé que les temperatures varien considerablement segons la localització i l’altitud. Els vents assequen el país, sobretot un vent molt violent que bufa de juny a setembre, entre Herāt i Sīstān, el qual d’altra banda dificulta la bona marxa de les caravanes. Tot l’Afganistan és sec; les pluges cauen entre octubre i abril, i a les àrees de l’oest que són les més humides, la mitjana anual de precipitacions és de 508 mm, a Kābul de 310 mm, a Qandahār de 178 mm i a les terres baixes del S només de 75 mm. L’estiu és molt sec a tot arreu, llevat al S i a l’E, on, ocasionalment, a l’agost cauen alguns ruixats, única manifestació del monsó de l’Índia. Per damunt dels 3 700 m, la majoria de les terres tenen neus permanents.

La hidrografia

La majoria dels rius (Amudarja, Morgāb, Harīrūd, Helmand, Arghandāb) són de règim nival, amb fortes crescudes a la primavera (alguns es tornen insignificants a l’estació seca), tenen poca profunditat i no són navegables. Són, però, aprofitables per a la producció d’energia elèctrica (centrals hidroelèctriques de Pol-e Ḫomrī, Sarobi, Naghloo i Mahipar).

La vegetació i la fauna

A l’E de l’Hindu kush i del Fīruz Kūh hi ha boscs de cedres, roures, pins, nogueres i castanyers; al Turquestan afganès, hi ha estepes herboses, i al Sīstān, plantes pròpies del desert. Entre els animals hi ha ossos, cabres, gaseles, hienes, xacals, llops, onces i tigres.

La geografia econòmica i l’economia

Vista de Kabul, capital de l'Afganistan

L’estat de guerra crònic des de, almenys, el 1979 fins al 2002 i l’isolament de l’Afganistan, especialment durant el règim dels talibans (1994-2001) ha comportat, d’una banda, una economia en estat ruïnós i la destrucció de les infraestructures i, de l’altra, la manca de dades fiables des de la segona meitat dels anys noranta. Econòmicament poden distingir-s’hi quatre regions: el Turquestan afganès, Herāt, Qandahār i Kābul. El Turquestan afganès, conegut també amb el nom de Mazār-e Sharīf, és una regió estepària, de vocació ramadera i agrícola (cotó, fruita, blat). El subsol conté petroli i sobretot gas natural, que havia estat transportat per gasoducte a l’Àsia central, seguint el riu fronterer Amudarja. La regió de Herāt, que coincideix aproximadament amb el Khorāsān afganès, és una regió desèrtica, solcada per valls de rius intermitents, que originen rics oasis (cotó, cereals, fruita). La sal aflora en diferents indrets i, a més, hi ha jaciments de crom. És tradicional el comerç amb el Turkmenistan i el Khorāsān iranià. La regió de Qandahār, que comprèn el Sīstān afganès i el desert de Rīgestān, és formada per llargs oasis (cereals, cotó, sèsam) que segueixen les valls del Helmand i l’Arghandāb. Contradient la indicació hidrogràfica, les comunicacions s’orienten cap a la mar oberta, simbolitzada pel port pakistanès de Karāchi, del qual s’ha servit l’Afganistan fins el 1979. La regió de Kābul, que comprèn, a més del Pathanistan afganès, les regions muntanyenques de l’Hindu kush (Nuristan, Badakhxan, etc), és una regió de cereals, hortalisses i fruita, i de bosc a l’Hindu kush, amb meners de coure i de ferro. La vall del Kābul és l’única via fàcil d’accés a l’oceà, a través del Pakistan.

L’agricultura i la ramaderia

L’agricultura és el sector més important de l’economia, i el 1990 aportava prop del 59% del PIB i ocupava més del 60% de la població activa. Hom considera que la superfície conreable és d’uns 8 milions d’ha, però a causa de la sequedat, només la meitat es treballen. No obstant això, els sòls loèssics i la irrigació (uns 2,6 milions d’ha que donen el 85% de la producció agrícola total) permeten cultius intensius temperats i subtropicals (blat i, a gran distància, blat de moro, ordi, vinyes, lli, sèsam i mill, i al Turquestan, cotó i bleda-rave). Les eines agrícoles són rudimentàries i les tècniques, endarrerides. Per a alimentar a la població, l’Afganistan depèn de les importacions d’aliments i de l’ajuda internacional. La ramaderia és bàsica en l’economia del país, per bé que des dels anys setanta la sequera i la guerra han afectat molt aquest sector. El 1999 hi havia uns 14 milions d’ovelles, d’entre les quals destacaven unes 500 000 caraculs de pell apreciada i font de divises; 2 milions de caps de bestiar cabrú i 1,6 milions de boví.

La mineria

L’Afganistan té importants reserves de carbó, sal, crom, mineral de ferro, plata, or, fluorita, urani, coure (del qual l’Afganistan pot arribar a produir el 2% mundial) i lapislàtzuli, encara que les dificultats d’accés i de transport, agreujats per la guerra, han fet minvar dràsticament la producció. El 1989 el valor de les vendes de gas natural representava el 24% de tots els ingressos de les exportacions. Tot i disposar d’importants reserves de petroli i de gas natural i d’un gran potencial hidroelèctric, la major part de l’energia procedeix del petroli importat de l’Iran i del Turkmenistan. Els anys 1996-98 el règim talibà intentà sense èxit impulsar la construcció de nous oleoductes i gasoductes.

La indústria

La indústria només aportava el 15% del PIB en 1989-90, i ocupava prop del 10% de la població activa. Inicià el seu desenvolupament després de la Primera Guerra Mundial; la primera planta elèctrica fou construïda el 1932 i l’estat, a través del Banc Nacional i l’ajut —en determinats períodes— d’alguns estats (entre els quals Alemanya i l’URSS) finançà noves indústries: manufactures de cotó (Pol-e Ḫomrī, Gulbahār), llana (Qandahār) i seda artificial (Kābul), indústries del sucre (Baghlān), fàbriques de ciment (Jabal-us Saraj, Pol-e Ḫomrī) i olis vegetals. Però les activitats industrials són predominantment menestrals (catifes, llana, pells), que són les que millor s’han adaptat a l’estat de guerra crònic.

Les comunicacions

Pel que fa als transports, el ferrocarril és pràcticament inexistent perquè la monarquia afganesa, al final del segle XIX, considerà aquest transport un mitjà d’ocupació imperialista. La xarxa de carreteres (uns 20 000 km), deficitària i sovint sense asfaltar (només ho està la meitat), és en nombrosos punts impracticable durant l’hivern. La carretera més important és la ruta circular Kābul, Hindū kush, Mazār-e Sharīf, Herāt, Qandahār, Ghaznī, Kābul. Hi ha aeroports internacionals a Kābul i a Qandahār.

El comerç exterior

El comerç exterior és molt deficitari, però aquest dèficit és cobert de manera il·legal pel tràfic de drogues i la producció d’opi, els ingresos dels quals són destinats sobretot a la compra d’armament. El canvi de règim del 2002 i, especialment, les circumstàncies en què es produí aporten algunes possibilits de canvi a aquesta situació. Del comerç legal, les importacions més destacades són la maquinària, manufactures bàsiques, combustibles i minerals, que provenen sobretot de la CEI, el Japó, Singapur i l’Índia. L’Afganistan exporta fruits secs, catifes i flassades, llana, cuir i cotó. La destinació majoritària d’aquests productes són els països de la CEI, Alemanya i l’Aràbia Saudita. La moneda oficial és l’afgani. Després de l’enderrocament del règim talibà (2001), la recuperació econòmica de l’Afganistan resta condicionada al manteniment de la fràgil estabilitat política aconseguida amb el nou govern provisional, l’ajuda exterior, el retorn massiu de refugiats (més de 2 milions) i l’eliminació del narcotràfic (incloent-hi el conreu de l’opi) i el contraban. El 1998 hom estimava la renda per habitant de l’Afganistan en uns 280 $, una de les més baixes del món.

La geografia humana i la societat

El creixement de la població és elevat (4,8% el 1999), a causa sobretot d’una alta taxa de natalitat que compensa amb escreix la forta mortalitat, produïda en gran part per la guerra i els seus efectes. És un país poc poblat, per tal com l’any 1997 la densitat era només de 34 h/km2, i clarament rural (78,1%). Prop d’un 20% de la població és nòmada. De les ciutats, situades en zones fèrtils i d’encreuament de rutes comercials, només Kābul supera el milió d’habitants. Altres ciutats importants són Jalālābād, Mazār-e Sharīf i Herāt.

La diversitat ètnica de la població afganesa és el resultat de la situació geogràfica del territori, punt d’encreuament de les grans migracions entre l’Orient i l’Occident. A partir d’una base iraniana, l’Afganistan ha rebut la triple influència dels mons àrab, turc i indi. D’altra banda, l’orografia muntanyosa ha contribuït a mantenir l’heterogeneïtat ètnica i cultural. L’ètnia més important demogràficament, i també políticament dominant, és la dels paixtus (prop d’un 50% de la població), organitzats en una estructura clànica i molts dels quals són encara nòmades. També cal esmentar els tadjics (22%), que són agricultors sedentaris, menestrals i comerciants a les ciutats (Herāt, Kābul) i parlen dialectes perses. Un 12% de població és d’origen mongòlic; parla persa arcaic i habita principalment a l’Hindū kush occidental; un 10% és d’origen turc (turcmans, uzbeks i, al corredor de Vākhan, kirguisos). La resta són minories d’origen ètnic divers. Les llengües oficials són el paixtu i el persa. L’islam, absolutament majoritari, compta amb un 75% de sunnites i un 24% de xiïtes i és també religió oficial.

El nivell d’escolarització és molt baix; l’any 2000 el 63% de la població major de 15 anys era analfabeta. Hi ha dues universitats, una a Kābul (fundada el 1932) i l’altra a Jalālābād (fundada el 1962). Oficialment, l’Afganistan és una república islàmica. Enderrocat el règim prosoviètic vigent en 1979-89, les diverses faccions mujaidins sunnites proclamaren un estat islàmic (abril del 1992). El 1994, un nou grup, els talibans, proclamà un nou règim islàmic encara més estricte, que fou enderrocat el 2001 per una coalició internacional. Amb el tutelatge de l’ONU, hom instaurà un govern provisional confirmat per l’assemblea tradicional (Loia Jirga) amb representació de tots els grups tribals, govern que ha d’expirar el 2004, un cop proclamada una nova constitució i celebrades eleccions generals. L’Afganistan és membre de l’ONU i de l’Organització de la Conferència Islàmica.

La història

L’aparició dels territoris corresponents a l’actual Afganistan es produí arran de llur incorporació a l’imperi persa aquemènida (s. VI aC), del qual constituïren diverses satrapies: Bactriana, Dangiana, Aracòsia i Ària. Entre els anys 330-327 aC Alexandre el Gran les conquerí i hi establí la part oriental de l’imperi. La fundació de diverses ciutats (Kabura, Alexandria del Caucas, Bactra, etc) hi establí per més de tres segles la cultura hel·lenística, en una síntesi original amb la iraniana i amb els influxos provinents de l’Índia, sobretot el budisme. Aquests territoris pertangueren successivament al regne selèucida, al regne grec de Bactriana, i en part, a l’imperi indi d’Aśoka, als escites ośaka (que han donat nom a l’actual Sīstān, antigament Sakastan), al regne Kusān, a l’imperi persa sassànida, als dominis dels huns kidarites i heftalites, per a tornar a l’imperi sassànida fins a la conquesta aràbiga (651, conquesta de Herāt pels àrabs). La penetració àrab, però, fou molt lenta: els exèrcits musulmans no arribaren sinó fins al s. IX, des de Sīstān, al territori de Ghaznī i Kābul. Amb una incorporació tardana a l’islam, sota Maḥmūd de Ghaznī i la dinastia dels turcs ghaznèvides, l’Afganistan, al costat del Panjab, esdevingué, en 997-1187, el punt central de l’estat iranoislàmic; la dinastia ghaznèvida construí importants monuments (palaus fortificats de Lashkari Bazar, gran mesquita de Bust). Igualment els gúrides (al voltant del 1200), la dinastia dels Kart, fundada a Herāt per Muḥammad, a l’època mongol (s. XIII i XIV), i, molt especialment, l’actuació de Ḥusayn Bāyqarā a Herāt (1469-1506), amb la seva cort, afermaren la peculiar situació política de l’Afganistan; el trencament amb Pèrsia fou complet, després que aquest país, sota els safèvides (des del 1502), passà al xiisme, mentre que una gran majoria d’habitants de l’Afganistan restaren sunnites. Durant els s. XVI i XVII l’Afganistan fou partit entre Pèrsia i l’imperi del gran mogol, però, després de la caiguda dels safèvides, l’afgà Nādir (1736-47) aconseguí d’annexionar-se Pèrsia, unió que no es pogué mantenir després de l’assassinat del sobirà. El 1747 fou elegit emir Aḥmad Shāh Durrānī i, fins a la seva mort el 1773, fou dominat tot el Panjab i Delhi conquerida dues vegades, però amb els seus hereus tornà a caure aquest imperi, bé que l’Afganistan es mantingué com a estat; el nom i l’estat actuals provenen d’aquesta època. Al s. XIX, l’Afganistan esdevingué escenari de les contínues tensions anglorusses, i el país fou envaït diverses vegades per l’exèrcit britànic (guerres afganeses) fins el 1893, que l’emir ‘Abd al-Raḥmān, en canvi d’un pagament anual, acceptà convertir l’Afganistan en avançada de l’Índia britànica. El 1907, Rússia i Anglaterra garantiren conjuntament la independència de l’Afganistan; bé que no fou fins el 1921 que hom arribà a un tractat de pau mitjançant el qual la Gran Bretanya reconeixia a l’Afganistan el dret d’una política exterior pròpia. L’emir Amān Allāh intentà, des del 1926, de lligar el país a la civilització occidental, però les seves reformes provocaren l’oposició de les forces religioses islàmiques (insurrecció del tadjik Bačča-i-Saqqā’) i Amān Allāh fou obligat a abdicar. El seu cosí Nādir (1929) sufocà la revolta i governà fins el 1933, que fou assassinat. El fill de Nādir, Zādir Shāh, esperonà una lenta modernització del país i portà a terme una política d’amistat amb els estats veïns, especialment amb l’URSS. L’Afganistan restà neutral durant la Segona Guerra Mundial; el 1946 fou establerta la frontera amb l’URSS al llarg del riu Amudarja. La fundació del Pakistan (1947) renovà el conflicte de les fronteres orientals de l’Afganistan; els esforços afganesos per a unir en un Pakhtunistan (Gran Afganistan) les poblacions de llengua paixtu de l’oest del Pakistan amb les poblacions de l’E de l’Afganistan originaren el trencament de les relacions diplomàtiques entre tots dos països (1961-63). Al juliol del 1973 el general Sardar Muḥammad Daud Khan, antic primer ministre (1953-63), deposà el rei Zāhir Shāh, instaurà la república i assumí la presidència de l’estat i del govern. Un nou cop d’estat (abril del 1978) comandat per Abdul Qadir deposà Daud, el qual fou mort. Al juliol del mateix any el consell revolucionari de les forces armades nomenà cap d’estat i primer ministre Nur Muḥammad Taraki, membre de la facció Khalq (‘poble’) del Partit Democràtic Popular (PDP), d’ideologia comunista. Taraki gairebé destruí l’altra facció comunista, Parcham (‘bandera’), que havia donat suport a Daud, i augmentà la dependència del país envers l’URSS, motiu pel qual sorgiren nombrosos grups guerrillers musulmans (mujaidins). Pel setembre del 1979 Hafizullah Amin, membre de la facció Khalq i primer ministre des del març del 1979, enderrocà Taraki, però la impopularitat de la seva política econòmica i l’hostilitat constant dels mujaidins afavoriren l’entrada de tropes soviètiques a l’Afganistan, les quals enderrocaren i mataren Amin. Babrak Karmal, membre de la facció Parcham, fou instaurat president de la república. L’intervencionisme soviètic comportà la condemna internacional i, alhora, intensificà la lluita de la guerrilla musulmana i augmentà l’èxode d’afganesos al Pakistan. Els intents de Karmal de guanyar suport popular amb la creació d’un front nacional patriòtic (1981) i altres mesures no reeixiren, i només aconseguí de resistir gràcies a la presència soviètica. Entre els anys 1984-89 els mujaidins reberen ajut armat dels EUA i la Xina Popular des del Pakistan, fet que contribuí a empitjorar encara més les relacions amb aquest país, ja de feia temps tenses a causa de la utilització del territori pakistanès com a base dels rebels. El 1986 Karmal fou substituït com a secretari general del PDP per Muḥammad Najibullah, nou home fort del país. El desgast de l’exèrcit soviètic davant les escomeses musulmanes afavorí la signatura dels acords de Ginebra (1988), entre l’Afganistan, el Pakistan i l’URSS, pels quals les tropes soviètiques es retiraren definitivament del territori el 1989. Najibullah s’enfrontà aleshores als mujaidins, els quals constituïren un govern islàmic provisional profundament dividit en faccions ètniques i religioses. Després de diversos intents fracassats de l’ONU d’assolir una pau negociada, els mujaidins ocuparen Kābul a l’abril del 1992 i instauraren un govern islàmic. Tanmateix, la guerra civil prosseguí entre les forces governamentals de Burhanuddin Rabbani (president) i Ahmad Shāh Mas‘ud (ministre de defensa) i les faccions fidels a Gulbuddin Hekmatyar, ocasionalment sostingut per les guerrilles del comandant Rashid Dostum. Al maig del 1993 s’acordà un alto el foc entre amdos grups pel qual i Hekmatyar es convertí en primer ministre, però durant els anys 1994-96 continuà la guerra civil entre aquests dos grups guerrillers, provocant la desintegració de l’estat. A aquests grups s’afegí un tercer, els talibans, estudiants islamistes radicals sunnites, que reberen un considerable suport des del Pakistan. Finalment, els talibans aconseguiren, a la tardor del 1996, controlar dues terceres parts del país i la capital, Kabul. L’altra part del país quedà en mans de caps locals ocasionalment aliats amb alguna de les forces de Rabbani, Mas‘ud o Hekmatyar. Poc després de la presa de Kabul Najibullah fou executat. Els talibans imposaren una interpretació extrema de l’Alcorà, que relegava les dones a l’estatus més subaltern, perseguia amb el terror la dissidència i cercava d’anihilar qualsevol manifestació o símbol no islàmic. Els talibans, però, no aconseguiren dominar tot el país: prop d’una tercera part, especialment al nord, restà en mans de caps tribals que aconseguiren rebutjar reiteradament les ofensives del govern afganès que, a més, veié entorpides les seves accions per atacs amb míssils nord-americans sobre les seves forces a l’agost del 1998. Els EUA acusaven l’Afganistan de donar refugi a Ossama Bin Laden, cap de la xarxa terrorista internacional fonamentalista islàmica Al-Qā‘ida, autora de diversos atemptats contra objectius nord-americans. Les reaccions contra aquesta agressió originaren l’assassinat d’un diplomàtic de les Nacions Unides a Kabul, i la posterior evacuació del personal de l’ONU per por de noves represàlies. La crisi desencadenada es resolgué mitjançant la intervenció mediadora del govern de l’Aràbia Saudita i la fugida temporal d’Ossama Bin Laden del territori afganès al febrer del 1999. Des d’aleshores, tot i que els enfrontaments amb les milícies esdevingueren crònics (en el transcurs d’un dels quals morí l’antic ministre de defensa Ahmad Shāh Mas‘ud el 2001) el govern dels talibans es concentraren a consolidar l’hegemonia sobre el territori que controlaven, reforçant les mesures al servei de la concepció teocràtica de la societat. Una de les que tingué més repercussió internacional fou la destrucció de les estàtues de Bāmiān el 2001, però al costat d’aquesta hom imposà un distintiu als ciutadans no musulmans, es reforçà la submissió de la dona i es reprengué el suport a Bin Laden. El règim dels talibans no fou reconegut més que per tres estats, com tampoc per l’ONU; tan sols ho feren tres estats àrabs (entre els quals l’Aràbia Saudita, que poc després retirà el reconeixement). Arran dels atemptats de l’onze de setembre del 2001 la identificació de l’Afganistan pels EUA com el centre d’operacions d’Al-Qā‘ida i la negativa dels talibans a lliurar Ossama Bin Laden fou el desencadenant d’una operació militar a gran escala (“Llibertat Duradora”) encapçalada pels EUA i la Gran Bretanya, que rebé el suport, entre d’altres, del Canadà, Austràlia, Alemanya i França. L’ofensiva, començada el 7 d’octubre i acabada el 12 de novembre de 2001 amb la rendició de la ciutat de Qandahār, posà fi al règim talibà i fou secundada per la guerrilla opositora aglutinada principalment en el Front Unit (antiga Aliança del Nord). Tot i la caiguda del règim, la major part dels seus dirigents, entre els quals el principal líder, el mul·là Muhammad Omar, aconseguiren fugir. Bin Laden, d’altra banda, continuà en parador desconegut malgrat els indicis de la seva presència a l’Afganistan o al Pakistan. El 27 de novembre s’iniciaren a Bonn, sota l’empara de l’ONU, converses entre representants de les diverses ètnies i organitzacions polítiques per a dissenyar el futur polític del país. Els acords finals, signats el 5 de desembre, preveien nomenar el monàrquic paixtu Hamid Karzai com a cap del govern provisional i la celebració d’eleccions el 2004. Fou acordada també la creació d’una assemblea formada per 502 caps tradicionals (Loya Jirga), en què eren representats els principals grups ètnics i religiosos, i presidida per l’antic rei (1933-73) de l’Afganistan, Muhammad Zāhir Shāh, el qual, d’altra banda, renuncià al restabliment de la monarquia. Al juny del 2002 la Loya Jirga aprovà el govern i designà Karzai cap d’estat i de govern. Paral·lelament, el Consell de Seguretat de l’ONU impulsà la creació de la força internacional de pau, que començà el desplegament al desembre del 2001. El mandat de Karzai estigué marcat, d’una banda, per la inestabilitat i la violència i, de l’altra, pels intents de consolidació de les institucions. En el primer aspecte, els enfrontaments els protagonitzaren tant els talibans (ara convertits en guerrilla antigovernamental, dirigida pel mul·là Omar, el qual al febrer del 2003 cridà a la guerra santa contra els EUA i el govern), com les diferents ètnies i grups religiosos, els quals feren ús freqüent de la força per a obtenir posicions avantatjoses en l’escenari de provisionalitat. Hom detectà, també, una creixent presència d’Al-Qā‘ida. Les temptatives del govern de consolidar l’autoritat crearen situacions de gran tensió malgrat el suport nominal que, en la seva majoria, els dirigents tradicionals li prestaven. Pel que fa a la violència, a part dels combatents, els atacs es dirigiren contra els càrrecs governamentals (entre d’altres, el 2002 foren assassinats el vicepresident Haji ‘Abd al-Qaādir i el ministre de transports ‘Abd al-Rahim Wardak, i el mateix Karzai fou objecte de diversos atemptats fallits) i contra la població civil. Agreujaren la situació, a més, diverses operacions antiterroristes de les forces dels EUA, que produïren nombroses víctimes innocents. Al desembre del 2002 Karzai prohibí els grups paramilitars i anuncià la creació d’un exèrcit regular, que operaria en col·laboració amb la Força Internacional d’Assistència i Seguretat a l’Afganistan (ISAF, substituïda a l’agost del 2004 per l’Eurocòs, dependent de l’OTAN). En l’aspecte de la consolidació institucional, al gener del 2004 la Loya Jirga aprovà una constitució que definia l’Afganistan com a república islàmica, sense fer, però, esment de la xara. El text declarava també la igualtat d’homes i dones davant la llei, reconeixia el respecte a les minories religioses i establia un règim presidencialista limitat per dues cambres parlamentàries elegides per sufragi universal, i declarava el paixtu i el dari llengües oficials a tot el país, amb la possibilitat de reconèixer també com a cooficials altres llengües als territoris respectius. A l’octubre del 2004 es celebraren eleccions presidencials, els resultats de les quals proclamaren Karzai primer president electe del país, amb el 55,4% dels vots, i al setembre de 2005, eleccions parlamentàries per als 294 escons de la Loya Jirga. A causa del frau, el recompte dels vots s’hagé de posposar diverses vegades. La desastrosa situació econòmica del país, devastat per més de vint anys de guerres pràcticament ininterrompudes, no millorà substancialment malgrat les successives iniciatives internacionals per a la reconstrucció política i econòmica del país, totes elles amb importants dotacions econòmiques: la conferència de Bonn (2004), fou precedida per la de Tòquio (2002) i la represa de la concessió de crèdits pel Banc Asiàtic de Desenvolupament el 2003. Posteriorment se celebraren les conferències Londres (2006) i de París (2008). En un altre pla mes concret, al desembre del 2002 les autoritats del Turkmenistan, el Pakistan i l’Afganistan signaren a Aškhabad (Turkmenistan) un acord per a la construcció d’un oleoducte que recorria aquests tres estats, reforçant, així, la seva significació estratègica, bé que l’extrema inestabilitat de l’Afganistan dificultava la realització del projecte. A més de la inestabilitat i la violència, dificultà la reconstrucció del país el retorn dels milers de refugiats del règim talibà, procedents sobretot del Pakistan, factors que afavoriren la intensificació del conreu de l’opi i el narcotràfic. En l’àmbit internacional, les acusacions relatives al tracte dispensat a presoners afganesos (tant als detinguts al mateix Afganistan com als talibans internats al centre penitenciari de Guantánamo) per militars nord-americans fou objecte de polèmica. Les forces dels EUA i de l’OTAN destacades a l’Afganistan foren insuficients per a aturar la creixent fragmentació del país a partir de les lleialtats de tipus ètnic i tribal. Encara fou més preocupant la creixent penetració dels talibans que, recuperats, controlaven àmplies zones del país, especialment a a la frontera sud amb el Pakistan. Karzai, per la seva banda, acusà reiteradament les autoritats d’aquest país d’inhibir-se o, fins i tot, d’afavorir, l’establiment de bases talibans en el seu territori des d’on preparaven atemptats i llançaven incursions en territori afganès. Els segrestos de diversos periodistes occidentals i diverses operacions exitoses dels talibans, com l’alliberament de prop d’un miler de presos a la ciutat de Qandahār, així com els atemptats continus sobre la fràgil infrastructura civil afganesa començaren a alarmar els governs occidentals, especialment a partir de diversos informes i crides per part de militars de prestigi i de les protestes del mateix Karzai, en els quals es contrastaven els recursos dedicats a l’Iraq, al costat dels quals l’Afganistan restava, segons aquestes denúncies, comparativament negligit. En resposta a les crítiques, el president G.W. Bush anuncià al setembre de 2008 la tramesa de 4.500 soldats més, els mateixos que Alemanya el mes següent, incrementant de manera substancial la seva presència militar. Per la seva banda, Karzai intentà negociar amb els talibans un acord de pau, que aquests condicionaren a l’absència de tropes estrangeres, i al desembre de 2008 tancà un acord amb el nou president pakistanès Asif Zardari de combatre la insurgència a la zona fronterera. Poc després de prendre possessió del càrrec, al gener de 2009, el nou president dels EUA, Barack Obama declarà l’Afganistan ‘prioritari’ en la política exterior del seu govern i la lluita antiterrorista, estratègia que coincidí amb una certa transferència dels poders civils i militars al govern de l’Iraq com a resultat d’una relativa pacificació d’aquest país. El mes de febrer els estats membres de l’OTAN acordaren l’augment d’efectius més gran des dels inicis del conflicte que, per part dels EUA, fou de 17 000 i, per la seva banda, s’intensificaren les pressions sobre el Pakistan per tal d’erradicar els refugis talibans, els quals foren objecte d’atacs massius a la regió del sud-est amb resultats diversos. A l’agost se celebraren eleccions presidencials. Sotmesa als atacs dels talibans, al setembre de 2009 Karzai fou declarat guanyador, però les protestes del principal candidat opositor, Abdul·lah Abdul·lah, al·legant un frau generalitzat que fou confirmat per inspectors de l’ONU obligaren a la convocatòria d’una segona volta al mes següent després d’una revisió dels resultas. Tanmateix, la retirada d’Abdul·lah adduint que no hi havia garanties de que el frau no es repetís comportà la reelecció automàtica de Karzai en el càrrec.

Llegir més...