i Àfrica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Àfrica

Sumari de l’article

Continent situat entre els 17°30´ de longitud W (al cap Verd, Senegal) i els 51°25´ de longitud E (al cap Hāfūn, Somàlia) i entre els 37°20´ de latitud N (al cap Blanc, Tunísia) i els 34°50´ de latitud S (al cap Agulhas, Sud-àfrica).
Població: 
719.340.700 h
[1996]
Extensió: 
30.347.400 km2

Està unit a l’Àsia per l’istme de Suez i l’envolta l’oceà Índic a l’E, l’oceà Atlàntic a l’W i la mar Mediterrània al N, que el separa d’Europa (amb les illes, 30.304.445 km2; 632.915.000 h [1991]).

La geografia física

El relleu i la geologia

Àfrica és un extens escut continental que ha romàs emergit de manera pràcticament total des del Precambrià: només les planes costaneres, una part del Sàhara i d’Etiòpia han estat ocupades per transgressions marines posteriors. Així, és possible de distingir, a tot el continent, un sòcol precambrià, format bàsicament per esquists i paragneis dipositats, plegats i metamorfosats entre els -4.000 milions i els -620 milions d’anys, damunt el qual se situa una cobertora discordant de sèries sedimentàries primàries, secundàries i terciàries, entre les quals predominen les d’origen continental, d’extraordinari desenvolupament.

Mapa geològic d’Àfrica
© fototeca.cat
Les sèries primàries són reduïdes: Cambrià al N del Marroc; Silurià marí a intervals al llarg del nord d’Àfrica; Devonià a la província del Cap (sèries de Bokkeveld), al Sàhara, a Líbia i al Sudan occidental; Carbonífer marí a Egipte i continental a l’Àfrica central i austral, on s’inicia l’anomenat sistema de Karroo, que engloba també el Permià i el Triàsic. El Juràssic continental té poca amplitud (sèries de Luluba, al Congo). El Cretaci marí presenta seqüències completes al nord d’Àfrica i al golf de Guinea, mentre que el continental constitueix les sèries del Kwango (Congo, Angola). L’Eocè marí té un desenvolupament més oriental, assenyalant l’emersió de tot l’oest del Sàhara. El Miocè marí, si hom exceptua Líbia i un petit sector algerià, pren ja un caràcter estrictament costaner. Més cap al sud, els dipòsits continentals des del Cretaci fins al Pliocè s’engloben en l’anomenat sistema del Kalahari.

La gran serralada de Zimbàbue, que travessa el país de SW a NE
© Corel Professional Photos
El continent ha estat poc afectat pels grans moviments orogènics. L’Atles és l’única serralada terciària, i encara, geològicament, té un caràcter més europeu que no africà. Els moviments del sòcol han donat origen a una estructura d’àmplies ondulacions que generen extenses conques interiors (el Congo, el Txad, Kalahari) separades per vorells muntanyosos on els materials secundaris i terciaris de la cobertora adopten una disposició tabular o subtabular. Aquestes conques interiors han estat els receptacles on s’han anat acumulant les grans sèries de sediments continentals. Vers l’est, el sistema de conques dona pas a una sèrie d’altiplans solcats per un peculiar sistema de fosses originades per dislocacions i fractures verticals del sòcol, que es relacionen també amb el vulcanisme, endèmic al llarg dels temps geològics, però particularment actiu durant el Terciari i el Quaternari. Aquestes manifestacions volcàniques més recents han generat grans efusions (massís etiòpic), així com els cims més elevats: Uhuru, Kenya, relacionats amb els Rift Valley, dues grans fosses originades per una sèrie paral·lela de fractures en escala, de direcció general N-S, que donen origen als llacs Kenya i Tanganyika i que s’uneixen al S en una fossa única que va des del llac Malawi fins a Moçambic. La topografia africana és dominada per planes, altiplans i terres altes de 200 a 500 m (39% de l’àrea total) i de 500 a 1.000 m (28%). Les terres baixes representen només el 10% de la superfície total, principalment tot al llarg del marge litoral. Gairebé tota l’Àfrica al N de l’equador és ocupada per planes i altiplans (Sàhara i Sudan), entre els quals destaquen, al centre del Sàhara, les terres altes de l’Ahaggar i de Tibesti (3.415 m) i, al Sudan, l’altiplà del Dārfūr (3.088 m). Les planes del Sàhara són envoltades al NW per les muntanyes de l’Atles (Djebel Toubqāl, 4.165 m) i a l’E, al llarg de la mar Roja, per la serralada d’Etbai (Gebel Oda, 2.259 m). Les planes del Sudan estan envoltades al S per les muntanyes septentrionals de Guinea (Bintimani, 1.948 m) i per les terres altes de Yambio i a l’E per l’altiplà etiòpic (Ras Dashan, 4.620 m). Aquestes terres altes acaben bruscament a la depressió de Danakil, la més profunda d’Àfrica (llac Assal, —173 m). Al S de les elevacions de Yambio s’estén la conca del Congo, voltada a l’W pels altiplans de Lunda-Katanga i a l’E pels de l’Àfrica oriental, dominats pels cims culminants del continent, Uhuru (5.895 m) i Ruwenzori (5.109 m). L’Àfrica meridional conté les altes planúries de Kalahari, envoltades a l’W pels altiplans de Namaqualand, Damaraland i Kaoko i a l’E pels Drakensberg (3.482 m). Les muntanyes del Cap, d’elevació mitjana, s’estenen pel marge meridional del continent.

Els factors climàtics i meteorològics

La posició del Sol, mai no gaire allunyada del zenit, assegura a la major part d’Àfrica el domini de temperatures elevades, amb una petita oscil·lació anual: al desert de Líbia ha estat registrat el rècord mundial de temperatura (58°C el dia 13 de setembre de 1922); al subdesert de Kalahari, menys aïllat de la mar per l’afuament de la part meridional d’Àfrica, hom registra màximes de 38°C. L’atmosfera africana, constituïda en la seva major part per masses d’aire tropical, manté una estabilitat molt superior a la de la zona temperada.

Terres de cultiu i de pastura a l’oest de Kenya
© Corel Professional Photos
L’excentricitat de les poques barreres muntanyoses que solquen el continent permet la lliure circulació de les masses d’aire, talment que, bé que es manté força la disposició tèrmica regular de les zones climàtiques, el pas de l’una a l’altra no és un límit instantani, sinó una transició gradual. La forma massissa d’Àfrica, que no deixa lloc a intrusions marines, preserva la continentalitat climàtica de la major part del territori. Al litoral, però, compta la influència dels corrents marins: tant els corrents freds de les Canàries, de Benguela o de Somàlia que refresquen i dessequen l’atmosfera de les costes del Sàhara, de Namíbia i del Corn d’Àfrica, com els corrents calents de Guinea i de Moçambic. A la zona equatorial, la dinàmica del temps és explicable en primer lloc per la faixa de baixes pressions equatorials: l’aire calent i humit hi és afectat de moviments d’ascendència que condueixen a la condensació de la humitat i a la seva precipitació en forma de pluja. Ran de terra, l’aire es manté quiet: són les calmes equatorials que es desplacen del S cap al N d’abril a setembre; i en sentit oposat l’altre mig any. Més enllà d’un tròpic i l’altre, una faixa d’altes pressions indueix vents, els alisis, en direcció a l’equador. A mar, aquestes faixes se centren, respectivament, en els anticiclons de les Açores, de Saint Helena i de l’Índic meridional, especialment forts a l’hivern respectiu. En terra, els centres d’acció del Sàhara i de l’Àfrica meridional són anticiclons a l’hivern respectiu: el del Sàhara emet un alisi, dessecat durant el seu curs damunt les cubetes saharianes i desviat cap a ponent, que pren el nom de harmattan i tira del Txad fins a Senegàmbia. Les pressions estivals davallen fins a atreure els vents procedents dels anticiclons veïns. L’aire tropical marítim humit de l’anticicló de les Açores arriba a velocitat moderada (~20 km/h) a la costa occidental africana, de Tànger fins al Cap Verd. A l’Atlàntic meridional, l’aire procedent de la costa de Namíbia, després de recollir l’evaporació del golf de Guinea, conduït per l’anticicló de Saint Helena, estableix un monsó que rega la costa guineana septentrional, especialment en xocar amb les pantalles orogràfiques com la del mont Camerun. Un mecanisme monsònic és establert igualment per l’aire marítim equatorial que travessa la conca del Congo, i origina als altiplans d’Etiòpia les pluges del solstici d’estiu. Els extrems del Magrib i del cap de Bona Esperança, bé que a l’estiu respectiu romanen sota la dependència dels alisis, a l’hivern resten exposats al pas de les línies de pertorbacions de la zona de circulació extratropical, al contacte entre l’aire polar i l’aire tropical. La regió mitjana africana és escombrada al compàs de la màxima tèrmica per la convergència intertropical, tàlveg que separa les masses d’aire tropical originades en diferent hemisferi. Aquest desplaçament pot dur aquest contacte (i les precipitacions) tan al nord com el Tibesti i tan al sud com el Limpopo. A l’angle NE d’Àfrica, les depressions bàriques, sahariana a l’estiu i sudanesa a l’hivern, atreuen corrents aeris transmediterranis, els vents etesis, que inflen tot l’any les veles de les barques que remunten el Nil.

La hidrografia

El conjunt d’Àfrica es caracteritza per un gran drenatge anual, només excedit en volum pel d’Àsia i pel d’Amèrica del Sud.

La xarxa hidrogràfica més densa correspon a la regió climàtica equatorial; als deserts i a les planes sorrenques del Kalahari gairebé no hi ha rius.

El Nil, l’únic riu que drena Egipte
© Corel Professional Photos
El 36,1% de la superfície africana pertany a la conca atlàntica, el 18,5% a la de l’Índic i el 14,9% a la de la Mediterrània. El drenatge es produeix bàsicament a través de cinc rius principals: Congo, Nil, Níger, Zambezi i Orange, la conca dels quals cobreix aproximadament una tercera part de la superfície africana. D’aquests rius, el Congo és el segon del món en cabal (1.230 km3) i el Nil és el més llarg (6.671 km). Les conques endorreiques i arreiques cobreixen el 30,5% de la superfície d’Àfrica. Cal destacar els següents tipus de rius: equatorial, alimentat només per pluges i amb un flux permanent durant tot l’any; sudanès, el més comú, bàsicament de règim pluvial amb flux irregular estacional; saharià, que inclou cursos temporals o intermitents —al Sàhara anomenats uadis—; i el mediterrani, de règim pluvial i, en certa manera, nival, amb pronunciats estiatges i fortes revingudes. Tots els grans rius d’Àfrica comprenen, de fet, un cabal modular complex.

Quasi tots els grans llacs africans són a les fosses tectòniques de l’altiplà oriental. Són llargs, estrets i molt profunds. El llac Tanganyika és el segon més profund del món (1.435 m) i el llac Victòria és el més gran del continent (68.100 km2). A l’altiplà etiòpic destaca el llac Tana. A les regions àrides predominen els llacs endorreics relativament poc profunds, de vores planes i aigües salabroses. El gran llac Txad, però, té drenatge subaquàtic vers la depressió de Bodélé. Al NW del Sàhara i a la regió de l’Atles hi ha llacs temporals anomenats chotts.

La biogeografia

Elefants africans
© Fototeca.cat - Corel
Àfrica, a causa de trobar-se situada a banda i banda de l’equador, i de no ultrapassar gaire els 35° de latitud en cap dels dos hemisferis, és sotmesa, fora dels cims més elevats, a climes tropicals i subtropicals que es distribueixen en una zonació gradual més o menys simètrica respecte a l’equador; aquesta zonació es reflecteix clarament en la vegetació.

La fauna, molt abundant i diversificada, és rica en espècies de grans dimensions (principalment mamífers) i en endemismes.

Prenent el golf de Guinea com a punt de partida, hom troba primerament una zona de clima equatorial plujós, domini de la selva plujosa equatorial. Aquesta zona no travessa pas tota l’Àfrica equatorial, sinó que resta reduïda a la part occidental, d’influència marítima, és a dir, a les terres que voregen el golf de Guinea des de Libèria fins al nord d’Angola i a la conca del Congo. La fauna de la selva, sobretot arborícola, és representada per primats (goril·la, ximpanzé, còlob, cercopitec), per ocells (àguila, aligot, càlao) i per insectes; al sotabosc, els herbívors són escassos (búfal, ocapi), i l’únic gran depredador és el lleopard.

Entorn d’aquesta àrea equatorial, les pluges esdevenen menys abundants i no tan seguides. A la zona més immediata s’estableixen dues estacions plujoses alternades amb dues de seques, i a les zones més allunyades només hi ha una estació seca i una altra de plujosa (tant més breu com més lluny de l’equador). Aquesta àrea de clima tropical amb estacions seques i plujoses és molt extensa i forma una mena d’angle que va del Senegal a Sud-àfrica passant pel Sudan i els altiplans de l’Àfrica oriental. A la zona de contacte amb la selva plujosa tropical, la vegetació és encara de tipus forestal (selva de transició), progressivament més seca a mesura que minven les pluges. L’extensió més important d’aquest territori, però, correspon a una vegetació de sabana, sovint originada per l’acció de l’home, que ha destruït la selva.

Fauna de la sabana africana
© Corel Professional Photos
Els dos extrems d’aquesta àrea, en contacte ja amb el Sàhara (Sahel) i amb els deserts australs, tenen un caràcter força àrid i una vegetació de sabana àrida, amb mates espinoses i petites acàcies. La fauna de les sabanes és sens dubte la més característicament africana. Aquesta regió constitueix el país dels grans herbívors (rinoceront, elefant, cudú, nyu, girafa, zebra) i dels grans depredadors (lleó, hiena, onça, lleopard, xacal), molts d’ells endèmics d’Àfrica. Tampoc no hi manquen els primats, que poden formar grans ramades, ni els ocells, el més característic dels quals és l’estruç. Molts ocells migradors viuen aquí durant l’hivern de les regions temperades. Als grans llacs d’aquesta regió hi ha grans poblacions de flamencs i d’anàtids. Als límits dels deserts viuen diverses espècies de gaseles dotades d’una gran facilitat de desplaçament, la qual cosa els permet de traslladar-se, en èpoques d’eixut, a les zones on hi ha aigua. Als grans rius de l’Àfrica equatorial i tropical i als aiguamolls d’aquesta banda del continent viuen hipopòtams, cocodrils, varans, serps i molts ocells (corb marí, anhinga). Alguns peixos pulmonats (Protopterus), autèntics fòssils vivents, són endèmics de les àrees periòdicament dessecades de les vores dels corrents d’aigua de l’Àfrica tropical.

El Kilimanjaro, muntanya de Tanzània que limita amb el territori de Kenya
© Corel Professional Photos
Dins aquesta regió tropical s’alcen les muntanyes més elevades d’Àfrica (Kenya, Ruwenzori, Kilimanjaro), en les quals hom troba una zonació en altitud de la vegetació des de la selva tropical fins a les neus perpètues. A l’estatge muntanyenc temperat (fins a 3.000 m) es fa una vegetació tropical muntanyenca on diverses coníferes (Juniperus procera, Podocarpus) es barregen amb altres arbres propis del bosc tropical (Olea chrysophylla, Ilex mitis) i on les lianes i els epífits són encara abundants. L’estatge muntanyenc fred (3.000-4.000 m) presenta també una vegetació tropical muntanyenca, la qual té algunes afinitats amb la de l’Europa temperada: abundància de brucs (Erica arborea), de falgueres (Pteridium aquilinum), de licopodis (Lycopodium clavatum), etc. L’estatge afroalpí (per damunt dels 4.000 m) és caracteritzat pels prats amb plantes columniformes amb roseta apical (Lobelia, Senecio), la vegetació afroalpina, la qual fisiognòmicament recorda molt la dels páramos andins. El goril·la de muntanya és segurament l’animal més característic d’aquests estatges superiors de les altes muntanyes de l’Àfrica oriental.

Més al N, el Sàhara representa l’àrea de clima subtropical àrid més extensa del món. Les pluges, escasses i irregulars, s’hi distribueixen diferentment a la meitat septentrional, que té un règim de tipus mediterrani (màxim de pluges hivernal), i a la meitat meridional, que té un règim de tipus tropical (màxim de pluges estival). La vegetació és escassa, però no sol ésser absent. La componen pastures efímeres de plantes anuals que apareixen únicament després de les pluges (aixeb) i agrupaments arbustius de tipus més aviat tropical que penetren força endins del desert pels fons secs dels uadis. La flora, sobre un fons saharià comú, presenta afinitats mediterrànies al N i tropicals al S. L’única fauna possible en aquest hàbitat, la componen animals o bé capaços d’aprofitar l’aigua al màxim o bé sense gaires requeriments hídrics: rèptils, escorpins, alguns mamífers petits (fennec, guineu) i, entre els grans mamífers, l’addax, l’ase salvatge, algunes cabres i, en domesticitat, el camell dromedari, oriünd d’Àsia.

Al N del Sàhara tot el Magrib presenta, a baixa altitud, un clima mediterrani meridional amb eixut estival molt accentuat. La vegetació que predomina a la terra baixa és la màquia mediterrània, semblant a la que apareix al S del Principat i al País Valencià, però en indrets prou humits pot aparèixer l’alzinar i també la sureda; a la zona de contacte amb el desert dominen els espinars, destruïts en gran part i transformats en espartars amb plantes anuals. A la muntanya mitjana, segons la pluviositat, predomina l’alzinar o la roureda (Quercus faginea, Quercus canariensis). Per damunt d’aquest estatge hi ha boscs de coníferes mediterrànies (cedres, pinsaps, pins de diverses espècies, savines turíferes) que assoleixen en alguns llocs altituds de més de 2.000 m; l’estatge superior, xeroalpí o oromediterrani, que no és comparable en absolut al dels prats alpins, és molt característic i presenta comunitats de mates en forma de coixinets espinosos i, a les zones culminals, agrupaments de plantes herbàcies disperses laxament. La fauna del Magrib està també molt relacionada amb la del sud d’Europa. Hi són presents molts ocells migradors i petits depredadors (mostela, geneta, icnèumon, guineu, xacal), molts dels quals viuen també a l’Europa meridional.

A l’Àfrica austral, el territori de sabanes tropicals limita vers el S amb l’àrea desèrtica del Namib i amb la subdesèrtica del Kalahari, de vegetació molt característica, en la qual destaca la curiosa Welwitschia mirabilis; les pluges hi són molt escasses i extremament irregulars.

A l’extrem austral del continent hi ha una altra petita àrea de clima mediterrani. La flora d’aquesta regió (al contrari de la fauna, molt empobrida) és tan particular que fa que, des del punt de vista fitogeogràfic, sigui considerada com un regne a part. Malgrat la diferència d’espècies, la vegetació té un aspecte semblant al de la regió mediterrània; les diferències fonamentals són l’escassetat de plantes anuals i el gran nombre de plantes de fulla suculenta.

Les illes que integren la Macaronèsia africana (des de Madeira fins a les illes del Cap Verd) conserven residus d’una flora i d’una vegetació especials, de les quals cal remarcar els boscs laurifolis de Laurus azorica i d’altres espècies i, a més altitud, les pinedes de Pinus canariensis, espècie endèmica de la vegetació macaronèsica.

Finalment, Madagascar té en conjunt un clima i una vegetació (la sabana malgaixa) de tipus tropical més o menys relacionats amb els de la regió sudanesa. A la costa oriental, però, el clima és molt plujós a causa dels alisis i hi predomina una selva densa, la selva plujosa malgaixa. L’aïllament molt antic de l’illa explica que els endemismes siguin molt nombrosos, tant pel que fa a la flora com a la fauna, aquesta última molt particular i primitiva. El primitivisme de la fauna és determinat no solament per aquest aïllament, sinó també per la manca de competència amb espècies més evolucionades. Manquen a Madagascar els grans carnívors i els remugants; en canvi, hi ha un gran nombre de lemúrids (ai-ai, indri, etc.) i insectívors.

La geografia econòmica i l’economia

Les grans regions africanes

Hom sol dividir Àfrica en cinc grans regions geogràfiques que agrupen estats amb característiques econòmiques i humanes similars, bé que no sempre ambdós àmbits són coincidents i que els límits entre una i altra regió no sempre són clars: Àfrica del nord (el Sàhara Occidental, el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte i el Sudan), Àfrica occidental (Mauritània, Mali i el Níger, més els estats costaners del N del golf de Guinea, entre els quals Nigèria, Ghana, Guinea i el Senegal), Àfrica central, amb la República Democràtica del Congo, la República del Congo, Angola, el Txad, la República Centreafricana, el Camerun i el Gabon), l’Àfrica oriental (Eritrea, Etiòpia, Somàlia, al corn d’Àfrica; Uganda, Kenya, Tanzània, Ruanda, Burundi, Malawi, Zimbàbue, Zàmbia, Moçambic i Madagascar) i l’Àfrica austral (Namíbia, Botswana i Sud-àfrica). A l’entorn del continent africà hi ha illes d’origen i de constitució molt diversos, solitàries o formant arxipèlags, tant a l’oceà Atlàntic (Canàries, Madeira, Cap Verd, Bioko, Saint Helena, São Tomé i Príncipe, etc.) com a l’Índic (Mascarenyes, Seychelles, Socotra, etc.).

Els recursos naturals

La distribució territorial dels recursos naturals d’Àfrica, bé que encara no prou coneguda, és irregular.

Mapa d’utilització del sòl d’Àfrica
© fototeca.cat
Les terres àrides (un terç de totes les del món) ocupen el 60% de la superfície (la major part de les quals corresponen al Sàhara i, secundàriament, al Namib i el Kalahari). Les condicions climàtiques i fisiogràfiques, com també el baix desenvolupament tecnològic, en fan especialment difícil l’agricultura, en primer lloc per la manca d’aigua, i la ramaderia nòmada constitueix el recurs econòmic tradicional de l’escassa població. Les úniques activitats d’una certa vitalitat són les de la mineria (petroli i gas natural a Líbia i Algèria, fosfats al Marroc i al Sàhara Occidental, ferro a Mauritània, i urani, diamants, coure, etc. a Namíbia). Les franges costaneres als extrems N i S del continent (el Magrib i la regió apical sud-africana) presenten un clima temperat de tipus mediterrani, amb condicions favorables per al desenvolupament de l’agricultura. El bosc, dens o esclarissat, cobreix prop d’una cinquena part de la superfície continental, i al golf de Guinea i la conca del Congo hom troba la segona extensió de bosc tropical i equatorial del món (actualment sotmès a una intensa desforestació). L’explotació de la fusta valuosa, però, és costosa, i la major part és destinada a combustible. Per a alguns estats de la zona, tanmateix, és una font de divises important (Nigèria, República Democràtica del Congo, República del Congo, República Centreafricana, Costa d’Ivori, Ghana, Gabon, entre d’altres). La riquesa minera d’aquesta zona, encara no prou coneguda, és molt considerable (coure, or, diamants i cobalt a la República Democràtica del Congo, Sierra Leone, Libèria; petroli a Libèria, etc.). La manca d’infraestructures dificulta l’explotació d’aquests recursos, com també els conflictes bèl·lics crònics d’aquests països, en gran part motivats pel seu control. A les regions de clima de predomini semidesèrtic, amb vegetació estepària, sabana o bosc clar (con sud, Àfrica oriental, corn d’Àfrica, S del Sàhara), el desenvolupament de l’agricultura té els obstacles principals en els sòls pobres, la proliferació d’insectes vectors de malalties que afecta homes i bestiar (la mosca tse-tse inutilitza per al bestiar boví una superfície de més de 10 milions de km2 a les regions equatorials) i la laterització i erosió dels sòls a causa del règim torrencial de pluges, la pràctica tradicional de l’agricultura itinerant i la destrucció, en moltes zones, de la cobertura vegetal a manca d’altres fonts de combustible. No obstant això, en zones de Sud-àfrica, Zimbàbue o Namíbia per a la ramaderia hi ha zones on hom practica una agricultura d’alts rendiments. En alguns estats del con meridional la riquesa minera és considerable (Angola, Namíbia, Botswana, Zàmbia i, especialment, Sud-àfrica, una de les primeres regions mineres del món al Witwatersrand, Kimberley i altres), amb jaciments de diamants, or, coure, petroli, etc. Tota l’àrea dels grans llacs (on hom practica la pesca en règim de subsistència) a la vall del Rift és una de les àrees amb un potencial hidroelèctric més alt del món, per bé que infrautilitzat.

Agricultura, ramaderia i pesca

En conjunt, l’agricultura aporta (1999) el 18% del PNB africà, la participació més elevada de tots els continents (mitjana mundial: 4%). Cal dir, però, que aquesta participació pot variar considerablement segons la regió: així, a l’Àfrica central, occidental i oriental se situa entre el 30% i el 35%, mentre que a l’Àfrica austral és de tan sols el 4% i, en una zona intermèdia, del 15% a l’Àfrica del nord.

Mercat de fruites i verdures a Nairobi, Kenya
© Corel Professional Photos
Especialment a les tres primeres regions, es tracta d’una agricultura de subsistència a causa de la manca de maquinària i fertilitzants, cosa que es reflecteix en els percentatges de la població activa ocupats en el sector, que en la majoria dels casos se situa entre el 70 i el 80%. A l’Àfrica austral, en canvi, les xifres oscil·len entre el 7% (Sud-àfrica) i el 40% (Namíbia), i al N d’Àfrica, al voltant del 35%. Els conreus més productius es troben a Sud-àfrica i Zimbàbue. Els principals productes de consum, que sovint no van més enllà dels mercats locals i de la simple subsistència, són, a la regió mediterrània, el blat, l’ordi i el moresc; cap al S van desapareixent aquests cereals, i la dieta és composta de melca, mill, moniatos, mandioca i nyam; a les zones més humides són conreats els plàtans, els cacauets i diverses menes de llegums. Hi ha productes de consum local i d’exportació alhora, com el raïm i les taronges, als països mediterranis i a Sud-àfrica, o com les fruites tropicals, a les regions centrals. Hi ha, però, un altre grup de productes amb més alts rendiments en llur conreu, de moderna comercialització i dedicat gairebé totalment a l’exportació. Força països depenen d’un d’aquests productes. Així, Àfrica proporciona (2000) el 53% del cacau mundial (Costa d’Ivori, Ghana, Nigèria i Camerun), el 20% del cafè (Uganda, Etiòpia, Costa d’Ivori i Kenya), el 32% de les llavors olioses, el 7% del cotó (Egipte, Sudan, Nigèria i Mali), l’11% del te (Kenya i Malawi), el 8% del tabac (Zimbàbue i Malawi) i, a més, percentatges importants de cautxú, de canya de sucre i de mill. Té el 16% dels boscs del món. Dins el sector primari, una altra activitat important és la ramaderia, que ocupa un 10% de la població activa. L’Àfrica compta amb el 15% dels caps de bestiar del món (Etiòpia, 32 milions; Sudan, 22; Nigèria, 16, i Tanzània, 13), tot i que els rendiments són molt baixos, fora de la llana sud-africana i del caracul de Namíbia. Té una relativa importància la venda d’animals salvatges vius i morts i l’explotació turística de les reserves zoològiques de l’Àfrica central, oriental i meridional. La pesca, malgrat les seves possibilitats, només és explotada amb un cert volum per companyies sud-africanes i per altres de nord-americanes, espanyoles, russes, coreanes i japoneses. La major part d’aquesta activitat és duta a terme a les costes atlàntiques del N i del S. Els majors productors són Sud-àfrica, el Marroc i Namíbia.

La mineria

El continent africà és una de les zones de la terra amb més recursos miners per explotar, als quals cal afegir el potencial hidroelèctric. A l’Àfrica es troben el 65% de les reserves mundials de platí, el 45% d’or, el 70% de fosfats, el 85% de manganès, el 90% de crom, el 8% de petroli, el 61% d’urani i el 7% de gas natural. La major part del mineral extret és directament exportat, llevat de Sud-àfrica, on l’activitat industrial transformadora és important. De rellevància menor són els equipaments processadors de Ghana, Zàmbia i Botswana. La mineria ocupa més d’un milió de persones, rep la major part de la inversió privada estrangera i proporciona un volum d’ingressos important a la majoria de governs del continent, encara que no l’explotin directament; d’una banda, les companyies estrangeres paguen drets d’explotació i d’exportació, i, de l’altra, taxes d’importació dels equips que els són necessaris. Les principals produccions són: diamants, el 48% de la producció mundial (Botswana, República Democràtica del Congo, Sud-àfrica, Angola, Namíbia, Sierra Leone); or, el 28% (República de Sud-àfrica, Ghana, Zimbàbue); cobalt, el 34% (República Democràtica del Congo, Zàmbia); crom, el 45% (Sud-àfrica); vanadi, el 52% (Sud-àfrica); fosfats, el 25% (Marroc, Sàhara Occidental, Tunísia, Togo); coure, el 6% (Zàmbia, Sud-àfrica); crom, el 46% (Sud-àfrica, Zimbàbue); platí, el 48% (Sud-àfrica); urani, el 22% (Níger, Namíbia, Sud-àfrica), a més d’una producció important de manganès, bauxita, níquel, antimoni, asbest, titani, zirconi, etc. Les principals regions mineres són les del sud, les del sud-est i les del sud-oest, que agrupen més de la meitat de la producció. Pràcticament a tots els estats hi ha explotacions mineres importants. La producció i, sobretot, el consum d’energia són molt baixos, tret de la República de Sud-àfrica, que produeix la meitat de l’energia elèctrica africana, una bona part de la qual és per al consum intern. El 82% de l’energia és produïda per centrals tèrmiques, el 17%, per hidroelèctriques, i l’1%, per nuclears. L’única central nuclear del continent és a la República de Sud-àfrica. Els recursos de carbó són escassos (2000: el 6% de la producció mundial). Els hidrocarburs (2000: el 10% de la producció mundial de petroli) han experimentat els anys noranta una gran expansió; en produeixen més de 15 països, els principals dels quals són: Nigèria, Líbia, Angola, Algèria, Egipte, Guinea Equatorial, el Sudan i el Gabon. Com passa amb la producció minera, tan sols una petita part de petroli i de gas natural és utilitzada al continent; la resta és destinada a l’exportació, principalment a Europa i els Estats Units. D’altra banda, els països no productors importen de fora del continent aquests productes. Les possibilitats més grans del sector energètic corresponen a la hidroelectricitat. Hom duu a terme grans obres d’aquest tipus; en són exemple la presa de Kariba (entre Zimbàbue i Zàmbia), la d’Aswān (Egipte), la de Cabora Bassa (Moçambic), la d’Akosombo a Ghana i la d’Inga a la República Democràtica del Congo.

La indústria

La participació de la producció industrial africana dins del total mundial és molt baixa: entorn d’un 10% incloent-hi la minera. En conjunt, i mesurat en termes de PNB, el 1999 representava el 34% del total africà (mitjana mundial: 30%), tot i que aquesta participació oscil·lava entre el 18% de l’Àfrica Oriental i el 38% del N d’Àfrica i que, en termes absoluts, dues cinquenes parts de la producció industrial africana corresponen a la República de Sud-àfrica. La producció industrial té un fort creixement en alguns estats del continent africà, si bé la seva principal activitat són les indústries lleugeres, principalment la tèxtil, en expansió al Marroc, Tunísia i Maurici, on s’han instal·lat empreses europees, aprofitant el baix cost de la mà d’obra i la considerable estabilitat política d’aquests tres països. En general, el Magrib pot ser considerat una regió semiindustrialitzada. La productivitat industrial africana és, en termes generals, baixa. Hi ha manca de capitals, de tecnologia, de mà d’obra preparada i d’empresaris. El baix poder adquisitiu de la majoria de la població, d’altra banda, impedeix l’arrencada d’una demanda de béns de consum prou consistent per a impulsar el desenvolupament sostingut d’aquestes branques.

Els serveis i el comerç exterior

Del sector de serveis, l’únic país on les seves dimensions i característiques són comparables a les del món desenvolupat és Sud-àfrica: els percentatges de participació en el PNB i en la població activa ocupada s’hi situen, respectivament, en el 65% i el 60% (1999). Els serveis tenen també una certa importància, gràcies al turisme, al Marroc, Tunísia i, sobretot, Egipte. A l’Àfrica subsahariana, els parcs nacionals i les reserves d’animals salvatges atreuen un gran nombre de turistes del món desenvolupat, els ingressos procedents dels quals contribueixen lleument a disminuir el dèficit de la balança comercial, que sol ser molt elevat. Quant al comerç exterior, en molts casos, especialment a l’Àfrica subsahariana, és l’origen d’un elevadíssim deute extern. Per les seves dimensions i el caràcter crònic, i per tant, acumulatiu, el dèficit comercial ha esdevingut un dels principals obstacles al desenvolupament. Les importacions principals són els béns de capital i el petroli, però també hi ocupen un lloc destacat els aliments i els béns de consum, atesa la insuficiència de la producció local. El comerç internacional efectuat entre els estats africans és tan sols el 10% del comerç internacional del continent. Bona part del comerç exterior es fa amb la Unió Europea, els EUA i el Japó. La Unió Europea dona prioritat a les transaccions comercials amb els estats ACP (Àfrica, Carib, Pacífic) que van signar els convenis de Lomé (1975-85). Àfrica participa amb l’1,8% (1999) del total del comerç internacional. D’aquesta quantitat, el 30% correspon als països africans del nord, el 29% a la unió duanera de l’Àfrica austral (Sud-àfrica, Lesotho, Swazilàndia, Botswana i Namíbia) i el 20% a l’Àfrica occidental. La resta del continent tan sols participa amb el 21%.

El transport i les comunicacions

La disposició de les línies de circulació i de transport africanes mostra com aquestes han estat establertes des de la perifèria marítima i han avançat separadament cap a l’interior. Això pressuposava l’establiment previ, “des de fora”, de ports d’accés, tot a l’entorn del continent, establiment que la forma massissa del continent amb accidents costaners rars, gairebé negligibles, feia difícil. Només la Mediterrània soldava el nord africà amb l’Europa meridional i l’Àsia anterior. La distància suplementària ajudà a retardar la integració d’Àfrica en el sistema de circulació mundial. I, abans de l’obertura del canal de Suez, els europeus, per a assolir la façana índica, es veien obligats a circumnavegar el continent. Els darrers anys ha estat esmerçat un gran esforç per tal de millorar les instal·lacions i l’equip d’un bon nombre de ports, que han absorbit les activitats d’altres punts secundaris veïns: Dakar, Freetown, Monròvia, Abidjan, Tema i Cotonou, a l’Àfrica occidental; Luanda, a Angola; Lüderitz, a Namíbia; Nacala i Beira, a Moçambic; Dar es Salaam, a Tanzània; Toramasina, a Madagascar. La franja litoral té una amplada que poques vegades supera la trentena de quilòmetres. La navegació pels rius, amb excepcions com són el Nil, el Senegal i el Níger, es detura llavors davant els ràpids del marge de la plataforma africana, i els ferrocarrils o les carreteres han de remuntar grans desnivells per a ascendir al replà superior de les cingleres. Les grans ferides tectòniques de l’Àfrica oriental, alineades en direcció meridiana, entrebanquen la relació entre les regions atlàntiques i índiques precisament allà on la forma del continent s’afua. Els fons de les fosses tectòniques reblerts de llacs de vores escarpades obliguen a transbordar mercaderies i passatgers. La conservació de les carreteres és perjudicada per les pluges contínues o estacionals de gran intensitat. Els ferrocarrils, mancats de carbó, hagueren de consumir fusta fins a la introducció de màquines dièsel. Gairebé tots són de l’època colonial, amb sis amplades diferents. Els antics projectes de línies transcontinentals, com la línia del Caire a Ciutat del Cap o el ferrocarril transsaharià, han estat abandonats. En molts casos, les línies aèries s’han anticipat als mitjans de comunicació terrestre i són l’únic lligam entre les àrees disperses de poblament dens i d’activitat econòmica intensa. Són diversos els estats sense cap línia de ferrocarril; alguns d’interiors, com el Níger, el Txad, la República Centreafricana, Ruanda i Burundi; d’altres de marítims, com Gàmbia, Guinea Equatòrial o Somàlia. I només existeix una veritable xarxa ferroviària a l’Àfrica del nord-oest i a Sud-àfrica i Zimbàbue. La navegació interior obre clarianes de circulació intensa: contorn del llac Victòria, sistema del Congo amb els seus afluents, que dues línies ferroviàries bessones (Kinshasa-Matadi i Brazzaville-Pointe Noire) uneixen a la navegació atlàntica d’altura. Les albuferes litorals de l’Àfrica occidental, més o menys endegades, constitueixen una via per a la navegació de cabotatge, protegida contra els temporals de mar. Els transports encara avui són duts a terme principalment mitjançant traginers, bous, camells o bicicletes o, si hi ha possibilitat de navegació fluvial, pels grans rius. Les carreteres són insuficients; comprenen entorn d’1.600.000 km, dels quals només 325.000 són asfaltats. La xarxa ferroviària té uns 81.000 km, però són discontinus (sovint supleixen trams no navegables dels rius) i d’amplades de via diferents. L’única xarxa racionalitzada és la sud-africana (quasi el 25% de la longitud continental). També destaquen les xarxes de Zimbàbue (2.800 km), Sudan (4.700) i Egipte (4.760). Per via aèria —l’únic mitjà possible a escala continental— el 1995 van ser transportats 5.000 milions de t-km de mercaderies i 42.600 milions de passatgers-km. Els ports amb major volum de tràfic són els de Durban, Richard’s Bay i Saldanha Bay (Sud-àfrica), Alexandria (Egipte), Casablanca (Marroc), Buchanan i Monròvia (Libèria), Accra (Ghana), Dakar (Senegal), Maputo (Moçambic) i Mombasa (Kenya); aquests ports, però, topen amb la competència ocasional dels ports exportadors de petroli, la majoria dels quals no reben cap vaixell importador: són ports nigerians (Lagos), libis (Es’ Sider, Al-Zubaytīna) o algerians (Arzew).

L’economia

L’economia del continent és clarament subdesenvolupada: la producció comprèn únicament entorn de l’1,8% del total mundial (al voltant d’uns 500.000 milions de dòlars anuals, inferior a la producció d’Itàlia). La renda per habitant conjunta d’Àfrica és de (1999) 700 $, tan sols un 13% de la renda mitjana mundial (5.120 $) i només per damunt de l’àrea del subcontinent indi (440 $). Hi ha, però, importants diferències entre les diverses regions: així, a l’Àfrica austral, la renda per habitant és de 3.040 $, conseqüència del gran pes que hi té la República de Sud-àfrica sobre Namíbia i Botswana, estats molt dependents d’aquesta. Aquesta regió pot ser considerada una excepció dins l’economia del continent africà, en bona part perquè Sud-àfrica (que representa el 90% de la població i prop del 95% del PNB de la regió) fou l’únic estat on s’establí una població europea prou important perquè una part substancial dels beneficis de l’explotació restés al país i donés lloc a una economia desenvolupada, amb una renda anual per habitant considerablement superior a la mitjana. Tanmateix, la segregació a què, fins el 1993, el govern sud-africà sotmeté la majoria de la població del país, condemnant-la a restar al marge del desenvolupamet, situa aquest indicador molt per sota de la mitjana europea (13.350 $, inclosa l’Europa oriental i Rússia). Un altre estat no representatiu de la situació general africana és Maurici, estat insular relativament petit i amb una economia diversificada, però amb dos sectors decisius: el turisme i la condició de zona franca financera. Per la seva banda, Líbia (6.697 $) i el Gabon (6.353 $) tenen pocs habitants i grans reserves de petroli. Els estats del N d’Àfrica (fora del cas de Líbia) presenten una situació intermèdia (al voltant de 1.300 $), mentre que les regions menys desenvolupades (Àfrica oriental, central i occidental) se situen a l’entorn dels 300 $ per habitant. En termes de PNB, en 1980-89 la renda africana cresqué a una mitjana de l’1,7%, i en 1990-99 del 2,5%, mentre que l’augment de la població africana al llarg de les dues dècades ha estat del 63%. Les causes de l’endarreriment africà són variades, però generalment deriven del fet que aquest continent ha estat considerat, fins fa pocs anys, com una font, primer, de recursos humans, i, més tard, de primeres matèries, prescindint de la situació dels seus habitants. Ha estat el continent menys afectat per la Revolució Industrial, i, fins després del 1945, no ha exercit un cert paper dins l’economia mundial, paper que ha consistit a fer la competència a d’altres zones subdesenvolupades proveïdores també de primeres matèries, principalment a l’Amèrica Llatina. L’estructura territorial de l’activitat econòmica presenta un caràcter d’"insularitat”, com ha remarcat William A.Hance. Un mapa de la intensitat de l’activitat econòmica fa veure la disposició en “illes” o “illots” enmig de grans extensions d’economia letàrgica o primitiva. No hi ha hagut a l’Àfrica un front peoner continu d’avenç, com s’ha esdevingut a l’Amèrica del Nord, al Brasil meridional o a Austràlia. Els claps d’activitat econòmica o bé estan completament desconnectats entre ells o bé estan units molt fermament. Hi ha un rosari perifèric d’illes d’activitat econòmica. Les potències colonials procuraven d’adquirir un territori en cada un dels grans sectors de les costes africanes per tal d’instaurar-hi conreus que complementessin la indústria metropolitana i d’aconseguir-hi els objectes de comerç del país. Per això les àrees buides corresponen a les fronteres entre els territoris. Hi ha illes d’activitat econòmica disperses pels altiplans interiors, de condicions climàtiques favorables, tant per a la residència com per als conreus. Hi ha les illes punctiformes, d’activitat industrial o minera: minerals barats (ferro, bauxita, fosfats) propers a la costa; minerals de preu prou alt que hagi permès d’establir una via de transport. L’estructura econòmica és de tipus dual: coexistència de l’economia de subsistència i de la de mercat, de les tècniques tradicionals i de les més modernes, de la vida tribal i de les ciutats de tipus europeu, existència de les diferències d’ocupació i de sous entre els nadius i els no africans, etc. L’activitat econòmica es basa, sobretot, en els productes agrícoles i miners d’exportació. Sobretot en el cas dels conreus de plantació, la dependència d’un o d’uns pocs productes posa sovint els estats africans a la mercè de les fluctuacions de preus en el mercat internacional: així, per exemple, el Senegal i Gàmbia amb els cacauets, la Costa d’Ivori amb el cacau, Etiòpia, Uganda, Burundi, Ruanda, Tanzània i Madagascar amb el cafè, el Sudan, Benín, Burkina Faso i Mali amb el cotó, Moçambic amb les nous d’acajú, Zimbàbue i Malawi amb el tabac, Kenya amb el te, Swazilàndia i Maurici amb el sucre de canya, Somàlia amb els animals vius i el Senegal amb el peix. Pel que fa als minerals, són destacables els casos de Libèria i Mauritània amb el ferro, del Marroc i Togo amb els fosfats, de Níger amb l’urani, de Ghana amb l’or, de Zàmbia i la República Democràtica del Congo amb el coure, de la República de Guinea amb la bauxita, de Botswana, la República Centreafricana i Sierra Leone amb els diamants i de Líbia i el Gabon amb el petroli, malgrat que, en aquests dos darrers casos i atesa la importància d’aquest producte per a l’economia mundial, la incidència de les fluctuacions dels preus és menys acusada que en la resta d’estats. Els desastres naturals (bàsicament sequeres i inundacions) tenen una incidència sovint catastròfica sobre l’economia, en bona mesura a causa de la precarietat de les infraestructures i l’aïllament dels mercats locals. Cal destacar, també, el pes que els factors polítics han tingut en el subdesenvolupament africà: els enfrontaments crònics en molts estats, interètnics o d’altra mena, dificulten l’activitat econòmica. També són un obstacle les freqüents pràctiques corruptes en les administracions i governs, conseqüència tant dels règims dictatorials com de les lluites pel poder entre faccions. Finalment, l’establiment, en molts estats africans, d’una economia de tipus socialista amb un fort control estatal es revelà, a la llarga, més un impediment al desenvolupament que no pas un estímul (en part, pel gran pes del sector públic). A partir dels anys noranta, amb el suport i la tutela d’institucions internacionals (especialment el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial), molts estats africans han emprès el sanejament i l’impuls a les seves economies amb la privatització, el control de la inflació i la disminució del deute extern i el dèficit pressupostari com a instruments principals. Igualment, d’ençà dels anys noranta l’ajuda internacional a Àfrica, tradicionalment la més quantiosa tant en nombres absoluts com en relació als habitants, ha experimentat un creixement més elevat, en gran part a conseqüència del desbloqueig que comportà la fi de la guerra freda. Existeixen diverses organitzacions africanes de tipus econòmic (cap de les quals, però, de caràcter continental): Unió del Magrib Àrab (UMA), amb seu a Rabat; Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO), a Lagos; Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Central (CEEAC), a Libreville; Comunitat Econòmica i Monetària de l’Àfrica Central (CEMAC), a Bangui; Mercat Comú de l’Àfrica Austral i Oriental (Comesa), a Lusaka; Comissió de l’Oceà Índic (COI); Iniciativa de la Ribera de l’Oceà Índic per la Cooperació Regional (IORARC), que també agrupa a països asiàtics i Austràlia; Unió Duanera de l’Àfrica Austral (SACU); Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC) i Unió Econòmica i Monetària de l’Àfrica Occidental (UEMOA). L’ideal d’integració, que comportaria l’especialització dels països, no sembla possible, i els majors èxits en aquest sentit han estat assolits amb els programes de la Comissió Econòmica per a Àfrica de les Nacions Unides i amb els del Banc Africà de Desenvolupament (que té 77 països membres d’Àfrica, Àsia i Europa), programes consistents principalment en l’aprofitament íntegre de les conques dels grans rius africans i en l’establiment d’una xarxa eficient de comunicacions. Les associacions supraestatals tenen un paper limitat a causa del fet que el nivell de transaccions interafricanes és molt baix. Això no obstant, a l’Àfrica austral destaca la vitalitat de la SADC, motor d’una regió en creixement gràcies al potencial de l’economia sud-africana. Per tal de sortir d’aquesta situació, caldrien inversions estrangeres que possibilitessin la creació d’una indústria africana i milloressin una xarxa de transports incompleta i mancada de manteniment.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

La distribució territorial de la població a l’Àfrica és summament desigual, i el medi físic hi fa encara un paper primordial. El desert, els subdeserts marginals i la selva plujosa equatorial repel·leixen la població. Els altiplans temperats de l’Àfrica oriental, els països de sabana, admeten densitats mitjanes, al voltant dels 50 h/km2. Les regions mediterrànies septentrional i meridional superen la densitat de 100 h/km2. La intensificació dels conreus subsegüents a la irrigació porten les densitats de la vall i del delta del Nil per damunt dels 600 h/km2. Tanmateix, no és pas que aquestes zones, les subpoblades i les superpoblades, siguin ocupades de manera homogènia. Al contrari, àdhuc a les àrees de repulsió, com a la selva plujosa equatorial, la població s’acumula sovint en illots densos, a les clarianes de la selva, a les ribes dels rius, que exhaureixen el sòl i desencadenen processos d’erosió. Aquesta disposició en illots, insularitat que hom retroba en altres aspectes d’Àfrica, fa necessari l’èxode de la població excedent vers les àrees davanteres de l’activitat econòmica: mines de Sud-àfrica, plantacions cotoneres d’Uganda, ciutats portuàries. A la franja septentrional mediterrània els desplaçaments migratoris són sovint cap a l’Europa industrial. Des del punt de vista social, l’emigració dels excedents de població, bé que minva la tensió a les àrees superpoblades, hi produeix trastorns del sistema tradicional. L’obtenció d’ocupacions permanents i el caràcter definitiu de l’emigració trenquen els lligams amb la tribu d’origen i donen lloc a una nova classe assalariada, que s’aglomera als barris de barraques de les ciutats o habita els pavellons de les colònies agrícoles de les grans plantacions capitalistes o de les instal·lacions mineres o industrials. L’emigració excessiva, en restar sobretot homes joves, pertorba el règim de producció tribal. La tornada de l’emigrat temporal origina un problema de readaptació. El sistema tribal africà no coneix la divisió del treball, no enclou la idea de classe social ni l’autoritat centralitzada, manté la terra com un domini comunal que és assignat anualment en parcel·les per rotació. L’individualisme inherent al sistema social basat en l’economia de mercat col·lideix amb el substrat cultural tradicional. Aquest procés es produeix igualment allà on l’agricultor africà abandona els conreus de subsistència i produeix per a l’exportació o per satisfer les necessitats alimentàries de les ciutats. Això condueix a la concentració d’explotacions i al monoconreu, i a registrar la finca al registre de propietat, a fi de garantir els crèdits bancaris necessaris. Amb un 20% de la terra emergida del planeta, Àfrica només té el 13% de la població mundial i una densitat de 25 h/km2, superior a la d’Amèrica (19 h/km2) i Oceania (4 h/km2), però inferior a la d’Europa (68) i Àsia (81). La taxa anual de creixement de població (2,4% en 1995-2000) és la més elevada de tots els continents. Aquest creixement, conseqüència de l’elevada taxa de natalitat (38 %o en 1995-2000), comporta que la població s’hagi triplicat amb escreix des del 1950, quan era de 220 milions d’habitants. La taxa de mortalitat és del 13,9%o (1995-2000). L’esperança de vida en néixer és de 50 anys, els homes, i 52,8, les dones. La principal causa d’aquest baix índex és la mortalitat infantil, que a Sierra Leone assoleix el 170%, a Malawi, el 138%; a Guinea i Ruanda, el 124%, i a Angola, el 125%. La sida, que afecta el 8,4% de la població (2002), també ha contribuït a mantenir una esperança de vida baixa. Malgrat ser el continent menys urbanitzat, és el que presenta un índex d’urbanització amb un creixement més ràpid, i el 2000, 23 ciutats superaven el milió d’habitants.

Les races

La divisió dels pobles segons criteris racials és arbitrària, perquè es basa en característiques físiques que generalment no pertanyen només a una població. A Àfrica, on les migracions han estat molt freqüents, les poblacions s’han barrejat considerablement i, amb elles, llurs característiques físiques. Tot i això, es poden reconèixer alguns grups més o menys diferenciats: un grup d’euròpids (raça mediterrànida), al nord i a la major part del Sàhara, un grup reduït de raça mongòlida a Madagascar (raça merina) i un grup nombrós de races nègrides (races raça sudànida, raça bantuida, raça nilòtida, raça paleonègrida, raça etiòpida i raça pígmida), que ocupen tot el continent subsaharià, llevat de l’extrem meridional, on hi ha una reduïda implantació d’euròpids, i de la zona al voltant del desert de Kalahari, habitada pels representants de la raça khoisànida.

Les ètnies i les cultures

Etnogràficament, Àfrica pot ésser dividida en Àfrica blanca i etiòpida i en ètnies i cultures negres. L'Àfrica blanca i etiòpida és formada pels mediterrànids del N, entre els quals destaquen els berbers (illots a Mauritània, al Marroc, a Algèria, a Líbia, a Tunísia i fins i tot a Egipte) i els tuareg del Sàhara, ultra els araboparlants des de Mauritània fins a Egipte i una part del Sudan. La cultura d’aquests pobles és traspassada d’islamisme, però conserva les tradicions egípcia, púnica i romana. Al camp, als oasis i a la muntanya la tradició neoliticopaleomediterrània és visible. El món del Pròxim Orient, incloses Aràbia i Mesopotàmia, ha influït molt en les ciutats i en la cultura material i espiritual. Posteriorment, els europeus hi deixaren llur empremta. M.J.Herskovits distingeix en l’Àfrica subsahariana set àrees culturals. La zona del nord-est o corn d’Àfrica, que inclou Somàlia, part d’Etiòpia i el NE de Kenya, és culturalment molt semblant al nord d’Àfrica, puix que, malgrat la seva heterogeneïtat, l’islam ha actuat com a factor unificador. La gran zona de l’est d’Àfrica s’estén de fet fins a Egipte i part del Sudan i comprèn tot el sud d’Àfrica —amb l’excepció de la zona khoisan— des del llac Victòria. La majoria de pobles d’aquesta àrea practiquen una agricultura d’autoaprovisionament i tenen la ramaderia com a mitjà de subsistència i com a element de prestigi. L’organització social d’aquesta zona es caracteritza per l’estratificació en grups d’edats; cada grup té una funció determinada i a mesura que es fan més grans, els membres del grup adquireixen més poder en la comunitat. Aquest tipus d’organització els ha valgut d’ésser qualificats com a grups sense cap, però en aquesta zona alguns pobles com els zulús han format unitats polítiques molt més complexes. La zona del sud-oest és habitada, principalment, pels pobles de parla khoisan; aquests pobles anomenats tradicionalment hotentots (khoikhoi) i boiximans (san) són nòmades. La diferència fonamental entre ambdós és llur mètode de subsistència: mentre que els khoikhoi viuen sobretot de la ramaderia, els san viuen de la caça i de la collita de plantes silvestres. La zona oriental del Sudan, entre el riu Nil i el llac Txad, és una altra àrea cultural amb trets molt heterogenis. Mentre que a la vora del Nil predomina la ramaderia de vaques, més a l’W aquestes són substituïdes pels camells i cavalls. Entre els pobles ramaders d’aquesta zona, hi conviuen altres d’agricultors. L’islam s’ha anat imposant en aquesta zona i és actualment la religió predominant. La zona subsahariana o zona occidental del Sudan, al N de la costa de Guinea, és culturalment molt heterogènia i comparteix algunes característiques amb l’àrea de la costa de Guinea, tot i que la ramaderia és aquí molt més important. És en aquesta zona on foren creats molts dels imperis tradicionals africans: Bornu, Fulbe, Ghana, Haussa, Mali i Songhai. L'àrea de la costa de Guinea, estesa des de Guinea fins a la zona del Congo, es caracteritza per la seva gran producció agrícola i la complexitat dels seus trets culturals: la religió, l’art, l’organització social i el comerç són índex de la seva riquesa. Pobles com els aixanti, dahomeians, beninesos i ioruba han creat estats rics i complexos. Finalment, la zona del Congo és habitada pels pigmeus, el mitjà de subsistència dels quals és fonamentalment la caça i la collita de plantes silvestres. Tot i que la majoria de grups ètnics d’aquesta zona tenen com a unitat d’organització el poble o un grup de pobles, algunes ètnies com els congo, kuba i lunda han creat estats més grans amb organitzacions més complexes. Són característics d’aquesta zona els treballs en fusta i ferro i l’ús de la moneda en el comerç.

Les llengües

El continent africà, sobretot al S del Sàhara, es caracteritza per una gran diversitat lingüística.

Grups lingüístics d’Àfrica
© fototeca.cat
Hom no ha pogut establir encara el nombre de llengües que s’hi parlen, tot i que la majoria d’investigadors donen xifres al voltant del miler, de les quals molt poques són parlades per més d’un milió de persones i la majoria de les quals tenen menys de 100.000 parlants. La diversitat lingüística i el desconeixement de les llengües han impedit fins ara una classificació definitiva. Els primers intents de classificació segons diversos criteris (geogràfics, racials, tipològics, etc.) portaren a una classificació general de les llengües africanes en els següents grups: llengües semítiques, llengües camítiques, llengües sudàniques, bantú, boiximà i hotentot. J.H.Greenberg proposà (1963) una classificació global alternativa en quatre famílies; afroasiàtica, niloticosahariana, nigerokordofaniana i khoisan. La família afroasiàtica inclou el semític i part de les llengües classificades com a camites, repartides en les branques següents: semític, berber, egipci, cuixític, omòtic i txadià. La família niloticosahariana és la més controvertida de la classificació de Greenberg, i de moment no pot ésser vista més que com una hipòtesi; les seves branques són el songhai, el saharià, el maba, el fur, el charinilòtic i el koma. La família nigerokordofaniana inclou el bantú i la branca occidental de les llengües sudàniques. Les branques d’aquesta família són la nigerocongolesa (inclou el bantú) i la kordofaniana. La família khoisan inclou les llengües dels khoikhoi i els san, així com el sandawe i l’hadza de Tanzània. Tot i que no s’ha pogut demostrar l’origen comú d’aquestes famílies, Greenberg creu que algunes característiques són el to amb funció distintiva, el qual es troba en gairebé totes les llengües africanes, amb l’excepció del suahili i les de la família afroasiàtica, en la qual només es troben en la branca txàdica; els clics, característica comuna a totes les llengües khoisan i a algunes bantús (zulú, xosa) que els han manllevat. Els fonemes labiovelars kp i gb es troben irregularment en les llengües parlades en la franja que va des de l’Atlàntic fins a la República Centreafricana. Són freqüents les seqüències inicials nasal + oclusiva mb- i nd- i la prevalença de síl·labes obertes. A aquestes característiques es poden afegir els sistemes de classes nominals i de derivació verbal. La diversitat lingüística ha estat un dels factors que han impedit una política endoglòssica activa; en la majoria d’estats africans la llengua oficial és la introduïda pels colonitzadors, bàsicament l’anglès o el francès i, a Angola i Moçambic, el portuguès. Els únics països on la llengua oficial és una llengua nacional, a part els d’influència àrab, són Etiòpia (amhàric), Eritrea (tigrinya) i Somàlia (somali); a aquests es poden afegir Tanzània (suahili), Kenya (suahili), Botswana (tswana), Swazilàndia (swazi), Burundi (rundi), Lesotho (sotho), Malawi (chewa), Ruanda (ruanda), Madagascar (malgaix) i Seychelles (creol), on, tot i tenir una llengua nacional oficial, s’empra molt més la llengua importada en l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. A Sud-àfrica, són oficials l’anglès, l’afrikaans i nou llengües africanes: ndebele, sotho del nord, sotho del sud, swazi, tsonga, tswana, venda, xosa i zulú. Al costat de les llengües introduïdes pels colonitzadors, diverses llengües africanes han assolit un relleu considerable com a linguae francae; les més importants són el suahili, el haussa i el manding, esteses per diferents països, i el fanagalo, l’umbundu, el lingala, el fang, el sango, el ioruba, l’akan, el songhai i el wòlof entre d’altres, en els estats respectius.

Les religions

La religió que tradicionalment tenia més adherents a l’Àfrica era l’islam; el 1900 el 32% de la població era adepta a l’islam, el 9% al cristianisme i el 58% a les religions animistes. El 1997 aquesta relació s’havia capgirat notablement i, així, el 46% era adepte al cristianisme, el 41% a l’islam i el 12% a les religions tradicionals.

Dones massai. A l’Àfrica, el 12% de la població és adepta a les religions tribals
© Corel Professional Photos
Dins el cristianisme, la confessió amb més adherents és la catòlica romana, amb el 16%, seguida del protestantisme (12%), l’anglicanisme (3%), els cristians monofisites (coptes i etiòpics) i altres orientals (5%) i altres denominacions i sectes cristianes. A Àfrica hi ha el 14,9% dels catòlics del món. L’islam és religió oficial a tots els estats del Magrib, com també a Mauritània, el Sudan i Somàlia. En diversos estats subsaharians, la coexistència d’islamisme i cristianisme ha donat lloc a conflictes crònics; en d’altres (Algèria, Somàlia), aquests han estat fruit de l’extensió del fonamentalisme islàmic, el qual, al Sudan, s’emparà del govern el 1989.

L’estructura política

L’estructura territorial política dels estats africans reflecteix en unes bandes les incidències del procés de colonització i de descolonització, i en d’altres (Egipte, Marroc, Etiòpia) recull l’herència de formacions històriques més antigues. Les unitats estatals africanes ofereixen en la major part de casos una estructura territorial “arbitrària”. Les fronteres colonials, mantingudes després de la independència, van molt sovint en desacord amb els límits naturals (cas de Botswana, el Congo i el Txad, entre d’altres) o amb els límits ètnics o culturals (conjunts heterogenis units dins un mateix estat, com en el cas de Nigèria o del Sudan; grans ètnies seccionades, com en el cas dels haussa, bakongo, massai o somalis). El patró territorial resultant de la partició colonial s’ha mantingut en les seves grans línies. Els pactes regionals i el panafricanisme no han aconseguit d’alterar una situació fonamental de balcanització. A Àfrica la tribu és encara una unitat social arrelada, de tipus econòmic, polític i religiós, i representa el principal quadre d’integració social. Actualment, però, es troba en un procés desintegrador, motivat per la seva mateixa estructura, que no té flexibilitat i esdevé inadequada davant els corrents que imposa la civilització moderna. La tribu s’aglutina entorn d’uns caps que exerceixen un veritable poder polític; quan aquests començaren a relacionar-se amb les forces colonials per realitzar transaccions mercantils, adoptaren una funció superior que els posà, en certa manera, en oposició amb la mateixa tribu i d’acord amb els colonitzadors. L’emigració constant de mà d’obra vers la ciutat i l’establiment d’explotacions agrícoles segons models capitalistes completen aquest quadre desintegrador. Els interessos de les grans empreses dels països desenvolupats sobre les primeres matèries africanes són, sovint, un condicionant de pes en els governs africans, i també en les freqüents pugnes armades. Tanmateix, el seu origen, si més no aparent, rau en el control d’aquests recursos entre diferents faccions de les diverses ètnies presents en un mateix estat. D’altra banda la feblesa de les classes mitjanes impedeix articular amb eficàcia moviments que cohesionin aquests estats, superant les diferències d’ètnia, tribu, religió, etc. L’exèrcit experimentà, arran de la independència, un canvi en els seus quadres dirigents; el comandament de les forces armades, a càrrec d’oficials de la metròpoli, fou substituït per caps indígenes, educats i formats en les acadèmies militars europees. Actualment, és un estament molt lligat als grups econòmics, als quals serveix de garantia i de protecció, però, a més, al seu interior molt sovint s’hi reprodueixen els enfrontaments que tenen lloc a escala estatal. Els funcionaris també fan un paper important dins aquest esquema general. Tots els qui ja posseïen un lloc en temps de l’administració colonial, una vegada alliberats, passaren a apropiar-se els càrrecs dirigents i honorífics que quedaren desocupats. A aquests antics funcionaris cal afegir, a més, tots aquells qui, en un nombre considerable, ocuparen les places de nova creació. Quant a la política, les institucions són emmarcades majoritàriament en règims republicans, on es fa palesa l’existència d’un executiu fort, unes cambres gairebé sense paper polític i uns partits sovint febles, els dirigents dels quals es revesteixen d’un caràcter semicarismàtic. A tot això, cal afegir-hi un factor internacional: la guerra freda entre els dos grans blocs mundials en 1945-90 tingué a Àfrica un dels escenaris dels enfrontaments entre les superpotències, que se superposaren als conflictes interns. Tingué, a més, l’efecte de dividir el continent en zones d’influència i de consolidar règims autoritaris que cercaven suport en una de les dues grans potències, bé que sovint llurs fonaments eren d’una gran precarietat i la inestabilitat la norma. La llarga pervivència de l'apartheid fou en bona part el resultat d’aquests condicionants internacionals. En caure el bloc socialista es produí un cert ressorgiment de processos democratitzadors, però la resistència de molts d’aquests règims a cedir davant de les demandes de pluralisme i la tendència endèmica a la divisió en faccions han accentuat, en general, la inestabilitat i la violència. Un altre tret característic ha estat, igualment, l’extensió del fonamentalisme islàmic a partir dels anys noranta, amb conflictes crònics a Algèria, Somàlia i el Sudan i una presència determinant en molts estats del N d’Àfrica i alguns de l’Àfrica subsahariana.

La història

L’estudi de la història d’Àfrica ha topat secularment amb la dificultat derivada de l’accessibilitat molt diversa de les seves fonts. Així, mentre que la historiografia clàssica, l’àrab i l’europea medieval ofereixen una imatge acceptable dels esdeveniments al nord del Sàhara, el caràcter àgraf de gairebé totes les cultures de la resta del continent —amb les excepcions d’Abissínia i del Sudan— havia fet arribar a pensar en la inexistència de fonts historiogràfiques i documentals fins a la colonització europea. Aquest fet i la manca d’exploracions arqueològiques havien causat la impressió d’un “continent sense història”. En aquestes condicions la investigació s’havia de limitar al camp dels descobriments, colonitzacions i missions dels europeus, a part dels regnes del Sudan, més ben coneguts ja de temps. L’establiment, a Àfrica mateix, de centres d’investigació especialitzada —com l’Institut Fondamental de l’Afrique Noire, a Dakar— i d’universitats d’estil occidental, l’interès dels pobles africans emancipats per llur passat col·lectiu, el nombre creixent d’excavacions i, sobretot, l’aprofitament de la tradició oral que, sotmesa a mètodes paral·lels als de la crítica textual, ha vist reivindicada la seva vàlua com a font, han permès d’alterar profundament el panorama anterior, i hom disposa ara d’una visió molt més clara del passat africà, bé que el camp per treballar és encara immens.

La prehistòria

Fins fa pocs anys, només havia estat considerada com a important la prehistòria africana d’Egipte —que és un cas a part— i la del Magrib —en aquest cas, per la qüestió de les possibles relacions amb Europa—; darrerament, però, ha estat descobert que Àfrica tingué un paper destacat durant el Paleolític superior i que pot ésser el centre de l’hominització. En cap altre continent no hi ha actualment tants testimoniatges de l’evolució biològica que donà lloc a l’home. Els homínids primitius (llac Turkana, a Kenya, Laetoli, a Tanzània, i Hadar, a Etiòpia), els australopitecs de l’Àfrica meridional (Taung, Makapansgat, Sterkfontein, Kromdraai i Swartkrans, al Transvaal, etc.), l’africantrop de l’Àfrica oriental (Eyasi, a Tanzània), l’atlantrop del Magrib (Casablanca, Rabat) —actualment, el tercer i el segon d’aquests són considerats com a pertanyents ja al gènere Homo— i l'Homo habilis de Tanzània (Olduvai) formen un conjunt molt important. D’altra banda, hi ha abundants indústries de còdols (pebble culture) treballats i d’altres de bifacials (Abbevil·lià i Acheulià) esteses per la major part del continent. L’enllaç de la cronologia del Paleolític africà amb la de l’europeu, més ben conegut, topa amb el problema que, en lloc de glaciacions, a Àfrica hi hagué períodes pluvials, sobre els quals poden ésser seriades les cultures, i la correspondència glaciacions-pluvials ha estat i és discutida. A partir del Paleolític mitjà les diverses zones presenten matisos diferents. Al nord hi ha homes de Neandertal (Homo sapiens neanderthalensis) al Marroc, i indústria mosteriana, bé que la més característica de la zona és l’Aterià. A les regions de la gran selva central hom troba la cultura sangoana (de Sango Bay), creada pel tipus humà dit home de Rhodèsia (Homo sapiens rhodesiensis) o de Broken Hill (actualment, Kabwe, a Zàmbia) i, més al sud, la cultura de Fauresmith (Orange), associada al fòssil humà de Saldanha (al N de Ciutat del Cap). Tots dos tipus s’aproximen als homes de Neandertal. Al S del Sàhara, els períodes següents fins al Neolític han estat dividits en dues fases: l'edat mitjana de la pedra, datada a la fi del Plistocè (pluvial gamblià), des d’uns 75.000 anys enrere fins a uns 12.000 a 10.000 anys, amb indústries adaptades a les condicions de cada país (a la selva, la de Lupembe; a la sabana, la de Stillbay), amb homes d’un tipus físic que es va acostant a l’actual, i, després d’un període intermedi (en què els caràcters humans esdevenen més propers als actuals i en el qual és accentuada la tendència al microlitisme), l'edat superior de la pedra, que començà fa uns 6.000 anys, amb dues cultures principals, la de Wilton, amb indústries exclusivament microlítiques, i la de Smithfield, que es reparteixen els territoris meridionals, i el Tshitolià a la conca del Congo i el Nachikufià al S dels grans llacs. L’edat de la pedra s’ha mantingut en alguns indrets fins no fa gaire, com entre els khoikhois i, sobretot, entre els sans. Al nord, les dues grans cultures que corresponen cronològicament al Paleolític superior i al Mesolític europeu són l’iberomauritànic (nom que hom ha intentat de substituir per Oranià per tal d’evitar el perill de veure-hi relacions —inexistents— amb la península Ibèrica), associat a l’home del tipus Mechta-el-Arbi, i el Capsià, limitat a l’E del Magrib, amb tendència al microlitisme. Hom troba el Neolític africà més antic a Egipte, on evolucionà ràpidament i produí una civilització que no tingué equivalent a la resta d’Àfrica. El mecanisme d’extensió per la resta de l’Àfrica del N és encara mal conegut. Hom troba societats neolítiques a la zona nilòtica sudanesa, parentes del Neolític egipci primitiu, i, al Magrib, dos grups: el del Neolític de tradició capsiana, a Tunísia, i el del Neolític de les coves amb ceràmica decorada al litoral d’Algèria i del Marroc, molt semblant al que es manifesta a les terres costaneres de la Mediterrània occidental, com al Principat i al País Valencià. El Sàhara fou un altre centre neolític important, i bona part de les pintures i dels gravats rupestres saharians són d’aquest període (que correspon al darrer moment de la plenitud de vida al Sàhara, abans que es convertís en desert). Llevat d’Egipte, que és, històricament, un cas a part, el Neolític del nord d’Àfrica tingué com a característica la manca d’evolució cap a les edats dels metalls, al contrari del que passà a Europa o al Pròxim Orient. Al S del Sàhara han estat assenyalats quatre grans grups: el de les indústries del Tshitolià, al Congo; el Nachikufià, entre els grans llacs i el Zambezi; el de les indústries del tipus wiltonià, que va de la costa oriental, entre el Zambezi i el Limpopo, fins a l’occidental, entre el S d’Angola i el riu Orange, i el de les indústries de Smithfield, situat entre l’alta conca de l’Orange i el riu Vaal. Totes les terres al S del Sàhara, situades molt lluny dels grans centres dinàmics, creadors de noves fases de civilització, tenen un desenvolupament històric retardat i hi perduren cultures de tipus neolític, en algunes zones fins a la introducció del ferro, i, en d’altres, fins al s. XIX.

La història antiga

La història antiga presenta un aspecte molt perifèric del desenvolupament de l’home i de la cultura al continent africà. Les fonts escrites, directes o indirectes, només ens informen sobre Egipte —on les condicions geogràfiques molt especials dugueren a la constitució, a partir del Neolític local i amb relativa independència de les cultures asiàtiques veïnes, d’una civilització original que, a través de les seves vicissituds, es veié, però, cada cop més lligada a l’esdevenir de l’àrea mediterrània— i sobre l’actual Magrib, que experimentà, amb relativa passivitat, els processos exògens de les colonitzacions grega a la Cirenaica i fenícia a Cartago, centre d’una gran potència, orientada, però, vers la política mediterrània, i, finalment, el de la conquesta romana, sense que l’existència d’estats indígenes, com Numídia, reeixís a transformar aquesta part d’Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. Les relacions del món clàssic amb la resta del continent apareixen molt entelades per la vaguetat i el laconisme de les fonts: el coneixement de l’existència d’un país dels etíops al s. del gran desert i d’alguns dels productes que en provenien, com l’ivori, l’or, les plomes d’estruç, els esclaus, etc., traginats pel comerç que practicaven els pobles del Sàhara —llavors encara no tan eixut com ho fou després—, principalment els garamantes. El contacte més important, però, es produí a través de les poblacions del Nil mitjà, que perllongaren les tradicions del Neolític, que havien contribuït, fonamentalment, a la formació de la civilització egípcia, tot rebent la contínua influència d’aquesta amb ininterrompudes relacions comercials, i amb llargs períodes de dominació, més o menys estesa i prolongada, d’Egipte sobre Núbia i dels pobladors d’aquesta sobre el país dels faraons. El regne de Kuš, que existí almenys des del començament del primer mil·lenni aC, fou el gran intermediari de productes —i potser l’únic d’influències culturals— entre el món mediterrani i l’interior del continent. En efecte, sobta l’escassesa de proves d’influx concret de la gran civilització egípcia sobre la resta d’Àfrica; a part comptadíssims objectes d’aquella procedència, hom ha provat d’establir vinculacions entre alguns trets de certes cultures negres (reialesa divina, ritus funeraris, adreços reials, les “nines aixanti”, etc.) i els corresponents d’Egipte, però la desconnexió cronològica i l’excessiva generalitat de les coincidències no han permès d’arribar a conclusions definitives. Allò que sembla més clar, però, és la difusió de la metal·lúrgia del ferro, que gairebé per tot Àfrica negra succeeix immediatament les indústries neolítiques, i que sembla haver-se propagat des de Núbia, on era intensíssima des del primer mil·lenni aC —probablement afavorida per la dispersió provocada per la destrucció del regne de Kuš pels abissinis el 335 dC—, d’una banda, Nil amunt, fins a la regió dels llacs, portada pels pastors etiòpids, i de l’altra, a través de Kurdufān i el Dārfūr fins a l’Àfrica central des d’on s’escampà amb l’expansió dels pobles de llengües bantús, durant els primers mil anys de la nostra era. Aquesta expansió dels bantús tingué lloc a partir de llur centre de formació, probablement situat al Camerun septentrional, des d’on, gràcies a la destral de ferro, pogueren penetrar la selva equatorial i travessar-la en direcció SE i s. topant en llur progrés, successivament, amb els pobles pigmeus i amb els khoisànids, i en direcció E, fins a trobar-se amb els etiòpids. El més antic estat registrat fora de l’àrea mediterrània és el regne abissini d’Axum, fundat pels descendents dels semites immigrats des d’Aràbia, que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l’alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s. IV). Tot mantenint fins als nostres dies les seves característiques originàries, l’estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), que ha arribat a assimilar. L’aïllament a què el sotmeté la conquesta islàmica del Pròxim Orient i d’Egipte sols fou interromput esporàdicament durant els segles medievals, i només començà a trencar-se definitivament al final del s. XV, quan s’establiren relacions amb la cristiandat europea, ja en l’època dels descobriments.

La cultura a l’Àfrica cap al final de l’antiguitat havia produït la prolongada esplendor de la civilització egípcia amb la seva profunda originalitat en la concepció de l’estat, la religió, l’art i la literatura. Els grecs, que ja havien entrat en contacte amb Egipte, aportant-hi algunes influències culturals —perceptibles, per exemple, a l’escultura de l’època saïta—, i que marcaren durant segles l’empremta de la seva civilització a la Cirenaica, exerciren, a partir de la conquesta d’Egipte per Alexandre, una activitat cultural d’efectes universals a la ciutat d’Alexandria, on es desenvolupà una versió particular de l’art i la literatura hel·lenístiques ( art hel·lenístic) i que fou centre d’importants escoles de pensament grec, hebreu i cristià (¦ escola cristiana d'Alexandria, ¦ escola jueva d'Alexandria). La conquesta romana incorporà la resta del nord d’Àfrica al camp de la seva civilització, la qual hi arrelà tot desplegant caràcters propis; sobretot, produí figures de la literatura llatina com Claudià, Tertul·lià i Agustí. En matèria d’arquitectura i urbanisme poden ésser assenyalades realitzacions com Timgad, Al-Ǧamm, i Leptis Magna. El cristianisme dugué a l’Àfrica un ferment cultural que, malgrat la seva curta durada, produí figures com les dels escriptors llatins esmentats, i provocà el sorgiment de la cultura copta i, a través d’aquesta, de la cultura de l’actual Etiòpia.

Els estats del Sudan fins al segle XVI

L’arqueologia a l’Àfrica negra ha revelat molt recentment l’existència d’un important conjunt de civilitzacions negres al cor del continent (Nok en 900 aC-200 dC, cultura del Txad als s. X i XI, la civilització ioruba d’Ife als s. XII i XIII) de la primera de les quals no hi ha cap referència precisa.

La primera entitat política i cultural del Sudan de la qual hi ha notícia historiogràfica és el regne de Ghana, les ruïnes de la capital del qual hom ha localitzat a Koumbi-Saleh; situat a la desembocadura meridional de la ruta més occidental que travessa el Sàhara partint de l’actual Marroc, que fou fundat vers el s. IV dC, probablement per una dinastia berber que hi perdurà, enmig d’una població negra, fins a la seva substitució pel soninke Kaya Maghan Sisse (790). Aquest regne, que es fonamentava en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials, era el centre de tràfic entre els productes dels territoris negres (or de Bambouk, esclaus, etc.) i els de l’Àfrica septentrional i sahariana (manufactures i sal d’Idjil i Taghazza). Aquest comerç, que donà la base per a un notable desenvolupament cultural a Ghana, depenia de la col·laboració dels pobles del desert, principalment el regne sanhaja d’Audoghast. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els s. IX a XI. En parlar d’imperis i d’estats africans, cal aclarir que aquestes denominacions no han d’ésser enteses necessàriament en el sentit que hom dona a aquests mots a les zones mediterrànies i a l’Orient. Tot fa creure que aquestes entitats eren més aviat, com molts de llurs successors a l’Àfrica negra, confederacions tribals que exerciren, durant més o menys temps, una hegemonia política i militar sobre un nombre més o menys gran de pobles veïns. El seu major factor d’unificació era l’existència de centres comercials on convergien les rutes locals i les transcontinentals. El gran esdeveniment polític, cultural i també econòmic que, al costat de la colonització europea, ha marcat més decisivament el destí d’Àfrica, ha estat la conquesta islàmica de la seva part septentrional, amb les seves llargues i importants conseqüències. Els àrabs, que ja havien dut a terme cavalcades per les províncies africanes del baix imperi, en llur època preislàmica, penetraren a Egipte, empesos pel zel religiós i expansionista de l’islam, el 640 dC, fundaren Qayrawān (670), destruïren Cartago (683) i annexaren tot el nord d’Àfrica fins a l’Atlàntic, al Dār-al-Islām. La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua berber al Magrib, on el cristianisme s’extingí totalment vers el s. XII). Toparen, però, amb dos centres de resistència considerables: el regne d’Axum i els estats cristians de Núbia (Nobàtia, Dongola i Alwa); aquests darrers no foren conquerits i islamitzats definitivament fins al s. XIV. La penetració islàmica al s. del Sàhara, que començà amb simples expedicions predatòries, s’hi afermà amb la constitució al Senegal de la secta religiosa i militar dels almoràvits (1042), que acabaren conquerint el regne pagà de Ghana (1076). Aquest, però, en part ja islamitzat (1087), es refeu fins que fou destruït definitivament a les mans del Mali (1240), després d’haver caigut sota el poder de Sosso (1203). Aquest imperi, el del Mali, negre i musulmà des del principi, fundat pel Keita Sunjata vers el 1235, arribà al màxim de la seva extensió i de la seva esplendor cultural sota el govern de Gongo Mūsà (1312-37), que comprenia des de l’Atlàntic fins als estats haussa. A partir, però, del 1360 entrà en definitiva decadència fins a la seva conquesta per part del nou poder de Songhai, els orígens de la dinastia del qual, els Dia, es remuntaven al s. VII i que, amb capital a Gao, sobre el Níger, a la sortida meridional de la ruta central de caravanes que parteix de Trípoli, representà, sota el poder de Sonni ‘Alī (1468-92), una certa reacció contra l’islam a favor de les tradicions paganes. Els Askia, que destronaren els Dia (1493), s’oposaren a aquesta tendència i governaren el Songhai fins a la conquesta marroquina (1591), portada a cap per una banda de mercenaris, en gran part hispànics renegats, els descendents dels quals (anomenats arma), mestissats amb els indígenes, instauraren un llarg període d’anarquia militar i de decadència. D’altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l’islam, com els principats mossi, que han romàs fins ara com un illot pagà enmig del Sudan musulmà. També observaren una posició resistent els principats haussa —entre el Níger i el Benue— que formaren des del s. XI les “set ciutats”, menestrals i mercantils i que no es convertiren parcialment a l’islam fins al s. XIV. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través del Tibesti, es constituí el regne de Kanem-Bornu, islamitzat des del s. XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en la captura i el tràfic dels esclaus, durant el s. XVI. La fi del Songhai marcà una etapa fonamental en la història de l’Àfrica occidental. A partir d’aquest moment cessà la formació de grans estats fonamentats en el comerç transsaharià. Els estats interiors s’empobriren, i el gros de l’intercanvi passà a les regions litorals, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren d’altres estats (Aixanti, Dahomey, ioruba, Benín), els quals, mitjançant armes de foc de procedència europea, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l’interior, contra els quals efectuaven incursions de captura.

La cultura als estats negres del Sudan, fins al s. XVI, representà la síntesi multiforme d’elements purament negres i dels que aportà la civilització islàmica amb la seva característica flexibilitat i capacitat d’adaptació. Als imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats estat haussa l’islam no fou solament un element important, objecte d’imitació, sinó que hi arrelà i es desenvolupà amb vitalitat pròpia. Les institucions polítiques en foren les menys afectades, llevat, potser, de Kanem-Bornu (i, naturalment, dels posteriors estats dels s. XVI al XIX). En l’aspecte religiós, en canvi, la fama de la saviesa i de l’ortodòxia de les escoles musulmanes de les ciutats del Sudan era reconeguda pels mateixos àrabs; especialment Tombouctou fou durant segles un centre de cultura islàmica brillant que exportava els llibres que hi eren copiats abundantment i on escriptors com Mahmad Kōti (s. XVI) i al-Sadi al-Timbuktī (s. XVII) escriviren obres històriques fonamentals per al coneixement del passat sudanès. Un aspecte singular d’aquesta cultura, on convergien tradicions islàmiques berbers i negres, és l’anomenada arquitectura sudanesa, la introducció de la qual sol ésser atribuïda a l’arquitecte al-Sahilī, que portà el sobirà mali Gongo Musā (s. XIV) del seu pelegrinatge a la Meca, però que gairebé segurament existia ja des d’abans.

Els estats de l’Àfrica oriental

Els hima, pastors etiòpids que penetraren a la regió dels llacs al voltant del segle XV, hi constituïren diversos estats, on, fins avançat el segle XX, han conservat llur dominació sobre els primitius habitants bantús (Buganda, Bunyoro, Ruanda, Burundi, etc.). Les ruïnes de Zimbàbue i localitats veïnes donen testimoniatge d’una elevada cultura, lligada segurament amb l’explotació minera, de molt insegura datació (segle XIV?). El regne abissini, que després de l’anomenada “restauració salomònica” (1270) veié augmentar la pressió dels musulmans sobre la seva frontera, hagué de recórrer a l’ajut portuguès per tal de rebutjar l’atac del soldanat d’Adal el 1541. La constant infiltració dels gal·la coincidí amb un procés d’anarquització que durà fins a mitjan segle XIX.

Les exploracions europees

Mapa de les grans exploracions
© Fototeca.cat

L’exploració de l’Àfrica per part de l’home blanc no havia obtingut a la fi de l’antiguitat i malgrat els esforços empresos —navegació egípcia, i després grecoromana, des de la mar Roja i per la costa oriental, probable circumnavegació del continent sota el faraó Nekho (~600 aC), periple cartaginès d’Hannó, expedicions ptolemaiques i romanes Nil amunt— més que un coneixement molt parcial de la geografia africana: regió septentrional fins al Sàhara, costa occidental fins al Senegal i costa oriental fins a Rovuma, aproximadament. Durant l’edat mitjana, foren els àrabs i els berbers islamitzats els qui eixamplaren notablement els coneixements de les gents de la Mediterrània sobre Àfrica, on llur penetració comercial i cultural ocasionà els treballs geogràfics d’autors com Leo Africanus, Idrisi, al-Masudi i, sobretot, Ibn Battuta. Sens dubte, fou a través d’informacions d’origen musulmà com arribà a coneixement de la cristiandat medieval una imatge vaga, però suggeridora, de l’interior del continent; són manifestació d’aquest fet: l’establiment de relacions comercials indirectes amb el Sudan, la llegenda del Preste Joan i, especialment, el registre en la cartografia europea dels principals imperis africans, com, per exemple, el del Mali (amb el nom de Melli), representat per primera vegada al mapamundi de Cresques (1375). Amb l’antecedent d’alguns descobriments o redescobriments durant l’edat mitjana (Canàries, Madeira, viatge de Jaume Ferrer fins al Riu d’Or, el 1346, probable comerç normand amb Guinea, al s. XIV) i de la conquesta de les Canàries per Jean de Béthencourt (principi del s. XV) per compte del rei de Castella, hom arriba, al començament del s. XV, a la inauguració de l’era dels grans descobriments. La ruta d’Orient, d’on procedien productes de molt alta cotització, com les espècies, l’encens, la seda, etc., era, des del s. VII, a les mans de l’islam. L’occident europeu, després de la temptativa de les croades, s’havia hagut d’acontentar amb la mitjanceria àrab en el comerç d’aquells productes que els mercaders, principalment els venecians, anaven a cercar a Alexandria i als ports del Llevant. Uns mitjancers, entre cristians i musulmans, foren els jueus del Marroc i dels regnes hispànics, especialment dels Països Catalans, que aportaren, a més de mercaderies, notícies i coneixements sobre geografia i navegació.

El comerç català amb el nord d’Àfrica havia tingut una gran intensitat als s. XIII i XIV, acompanyat d’una marcada influència política i, àdhuc, militar, i es mantingué, amb alts i baixos, fins al final del XVI. En diverses ciutats africanes foren creats consolats catalans. L’afany de trobar una ruta directa vers l’Índia, però, subsistia, i a partir del 1416 els portuguesos, sota la direcció de l’infant Enric el Navegant (que pretenia, a més, d’encerclar l’islam pel sud), emprengueren l’exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca dels fabulosos regnes dels cristians i negres i del desitjat pas cap a l’oceà Índic. Aquest objectiu fou aconseguit quan, l’any 1488, Bartolomeu Dias tombà el cap de Bona Esperança i obrí així l’Índic a la navegació lusitana, cosa que completà Vasco da Gama, l’any 1498, en arribar a l’Índia per la nova ruta. Cal remarcar, en considerar la història africana des del s. XV fins a l’establiment del tràfic d’esclaus en gran escala (s. XVII i XVIII), que Àfrica no constituïa cap centre especialment important d’interès ni d’explotació, car no era considerada sinó com a lloc de trànsit obligat i d’escala en la ruta de l’Índia. L’interior del continent no despertava més curiositat que la que podia derivar-se de les repercussions que les seves vicissituds tinguessin sobre el comerç exercit des d’alguns punts de la costa. Excepció a aquesta actitud fou l’interès demostrat per Abissínia (viatges de Francisco Alvares [1520-26], Antonio Fernandes [1604-34], Pedro Paes [1613], Charles Poncet [1698-99], James Bruce [1769-72]), que portà a l’exploració del Corn d’Àfrica i regions veïnes. Només a partir de la fundació a Londres, el 1788, de la British African Association, amb la triple finalitat científica (explorar l’interior del continent), econòmica (obrir nous mercats) i humanitària (combatre l’esclavitud), començaren l’exploració i la investigació pròpiament dites, amb un propòsit definit. Aquests tres motius, als quals s’afegí el zel missioner, foren, durant tot el s. XIX, els que impulsaren la gran empresa de l’exploració africana per l’home blanc. Les grans expedicions empreses per Mungo Park (1795-97, 1805-06), Clapperton, Denham i Oudney (1822-25), Clapperton i Lander (1825-27), Caillié (1827-28), Livingstone (1849-54, 1854-56, 1858-60, 1860-64, 1866-69), Barth (1850-55), Burton i Speke (1857-58), Speke (1858), Speke i Grant (1860-63), Rohlfs (1862, 1863-64, 1865-67, 1868-69, 1873-74, 1879), Nachtigal (1869-74), Stanley (1874-77, 1887-88), Brazza (1875-78, 1879-80) i Marchand (1896-98), impulsades en major o menor grau pels motius abans esmentats —les darreres també per un de nou que es concretà durant el darrer terç del s. XIX: l’ocupació efectiva—, posaren fi al desconeixement secular que els europeus tenien de l’interior del “continent negre”. Fins el 1900, però, restaren extensíssimes zones sense explorar, bé que hom coneixia ja les grans línies de la geografia africana.

Els primers contactes dels europeus amb l’Àfrica negra

Les relacions dels europeus amb Àfrica foren, fins ben entrat el segle XIX, amb l’excepció de la colonització del S d’Àfrica pels neerlandesos i de llurs descendents els afrikaner (a partir del 1652), de caràcter fonamentalment comercial, i es limitaren, a la part del continent al S del Sàhara, a l’establiment de llocs costaners, sovint en petites illes veïnes al litoral, des d’on era practicat el comerç amb l’interior a través de les poblacions immediates. Els tractes amb els indígenes es fonamentaren en tractats convinguts amb els sobirans locals dels quals hom sol·licitava gairebé exclusivament la seguretat dels establiments i del comerç europeus. Les primeres posicions preses per aquests sobre el continent africà foren les dels portuguesos (Elmina, 1482; São Tomé, 1493; Mpinda a la desembocadura del Congo, 1501, etc.), els quals no pogueren, però, fer-se forts a la costa oriental més al N de Moçambic (centre, des del s X, de la cultura zanǧ), a causa de la reacció islàmica basada en l’ajut turc. Els contactes dels estats africans al S de l’equador amb els portuguesos donaren, d’una banda, els trists resultats del fracàs de l’interessant experiment del regne cristià del Congo i de la destrucció del regne de Monomotapa, i de l’altra, com a aspectes més positius, l’activació del comerç amb els regnes interiors de Luba i de Lunda i l’aportació de conreus que havien de resultar fonamentals per a l’economia africana: la canya de sucre (primeres plantacions a São Tomé), el moresc, la mandioca i el moniato.

El comerç d’esclaus

El tràfic d’esclaus que existia des de segles en mans dels musulmans, i que arran de les descobertes dels portuguesos fou exercit també, en petita escala, per aquests, prengué al s. XVII un volum extraordinari i constituí, a partir d’aleshores i fins a la seva supressió, als primers decennis del s. XIX, un dels factors més decisius i més plens de conseqüències de la història d’Àfrica i no solament de l’Àfrica negra. El sorgiment de noves potències marítimes i colonials pels volts del 1600 —les Províncies Unides i Anglaterra— i, després, la formació dels imperis colonials d’aquests estats i de França i fins i tot de Dinamarca, afegiren a la demanda d’esclaus del Brasil i de les Índies castellanes la de les relativament petites però intensament explotades possessions dels nous dominadors de les mars, on l’economia de plantacions (sobretot sucre i, també, tabac i cotó) absorbia immenses quantitats de mà d’obra. El tràfic negrer donava lloc a un intercanvi triangular on participava Europa, d’on procedien les manufactures que hom bescanviava a l’Àfrica pels esclaus capturats per les potències indígenes, generalment situades al litoral, i els quals eren traslladats —en condicions duríssimes, que provocaven una gran mortalitat durant la travessia— fins a Amèrica, on contribuïen a pagar els productes de les plantacions destinats a Europa. Hom ha tractat d’avaluar la xifra d’africans arrabassats d’aquesta manera a llur terrer, i si, a part els possibles 8 a 10 milions d’esclaus arribats a Amèrica, hom té en compte els morts durant el viatge, els caiguts durant les expedicions dels caçadors d’esclaus i el caos i la desorganització que en resultaren per a les poblacions afectades, hom pot arribar a fer-se una idea de les proporcions de la pèrdua demogràfica del continent. El moviment de l’opinió europea contra l’esclavitud (esclau) i especialment contra la crueltat del seu origen —la captura i el tràfic de negres—, moviment on convergiren l’ètica cristiana i la ideologia il·luminista, provocà la prohibició del tràfic negrer (Dinamarca, 1804; Gran Bretanya, 1807, seguits d’altres països), i, més tard, l’abolició de l’esclavitud (Gran Bretanya, 1833; França, 1848, etc.). La prohibició del tràfic fou solemnement ratificada al Congrés de Viena el 1815. Les grans potències, sobretot la Gran Bretanya, foren encarregades de posar a la pràctica aquesta prohibició. La supressió total del tràfic no s’obtingué, però, fins vers el 1860. Aquest comerç era encara prou rendible perquè els negrers desafiessin la policia exercida per les potències a la mar. L’alliberament dels esclaus, trobats a les bodegues de traficants, plantejà el problema de llur destinació, car hom no els podia bonament tornar al port d’origen, on havien estat portats des de l’interior per “caçadors” i mercaders indígenes. Hom adoptà la solució de transportar-los a determinats ports sota control europeu (Freetown, 1787, i Libreville, 1849) on constituïren nuclis especials de població. Una solució similar, però aquesta vegada amb esclaus que ja eren a Amèrica, fou adoptada l’any 1821 per l’American Colonisation Society. L’experiment, no gaire reeixit, portà, però, l’any 1847, a la fundació de la República de Libèria, que fou durant més de cent anys l’únic estat independent de l’Àfrica negra. Els estats musulmans, africans o no —entre els primers, molts de negres—, no es consideraren obligats per la prohibició del tràfic de negres, i això donà lloc a justificar la intervenció europea en nom d’un dels aspectes humanitaris de la ideologia colonialista. La prohibició del tràfic d’esclaus tingué enormes efectes en el curs de la història d’Àfrica: d’una banda, alterà completament la posició de la part del continent al s. del Sàhara dintre el comerç mundial, posició fins aleshores basada en l’intercanvi triangular entre Europa, l’Àfrica negra i Amèrica; d’altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa. Finalment, la lluita contra el tràfic d’esclaus ocasionà l’establiment permanent de certes potències, especialment d’Anglaterra, que n'exercia la repressió, al litoral de les zones des d’on era exportada aquesta “mercaderia”, amb els consegüents conflictes amb els estats negres (guerres aixanti, conquesta de Benín, etc.), seguits de la penetració militar i política.

Els estats negres del Sudan del segle XVI al segle XX

Els fulbe (l’únic poble pastor i nòmada del Sudan), que procedien de les vores del Senegal, s’havien anat estenent pacíficament, des del s. XIV, cap a l’E. Al s. XVI hom els troba establerts a Macina i penetrant als estats haussa. D’entre ells, que només eren parcialment islamitzats, sorgí la poderosa personalitat d’Usmanu dan Fodio, que del 1804 al 1810 sostingué una guerra santa contra els semipagans prínceps haussa i constituí un imperi des del Níger fins a Adamaua, mentre Aḥmadu Lobo constituïa un altre estat amb els fulbe de Macina, desplaçant-ne els bambara. Més a l’W, el tekrur Omar Saidu Tall (conegut per al-Ḥāǧǧ ‘Umar) edificà cap als anys 1860 un extens però efímer imperi religiós des del límit de les possessions franceses al Senegal fins a Tombouctou. El mande Samōri Tūri constituí al final del s. XIX l’últim imperi sudanès, establert a l’alt Níger, que fou en realitat un domini pel terror. Fou derrotat el 1898 per les tropes franceses. Pitjor encara fou l’imperi del caçador d’esclaus Rābaḥ, que s’estenia del Txad al Kordofān i que també fou destruït pels francesos (1900). Al Sudan oriental s’havien infiltrat, des de feia segles, àrabs nòmades, i aquest fet portà, amb el temps, a la islamització i a l’arabització de la major part d’aquesta regió. Al final del s. XIV aquestes tribus fundaren el regne islàmic de Funj, que durà fins a la conquesta egípcia a l’inici del s XIX. També foren arabitzats parcialment o totalment el Dārfūr i el Kurdufān.

Els estats de l’Àfrica meridional i oriental del segle XVII al segle XIX

L’ocupació del Cap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de les Províncies Unides (1652) marcà decisivament l’esdevenidor de la part meridional del continent, per tal com, fora del cas tardà d’Algèria, la convertí en l’única regió d’Àfrica amb una població nombrosa de colons blancs, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos que la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals establí als volts de la Ciutat del Cap per tal de proveir aquesta escala en ruta cap a l’Índic. Aquesta població, reforçada per hugonots refugiats, s’estengué per una zona de clima mediterrani i subtropical sec, on trobà dues poblacions indígenes no negres (khoisànids), els hotentots (khoikhoi), pastors, i els boiximans, caçadors i recol·lectors primitius. Amb els primers hom arribà, malgrat contínues lluites, a un cert grau de convivència i, àdhuc, de miscigenació; amb els boiximans, en canvi, refractaris a tot canvi de sistema de vida, els afrikaner adoptaren una actitud d’arraconament o d’extermini, en llur progressiva penetració vers l’interior. Els bòers, que practicaren una vida pastoral poc diferent de la de molts pobles nòmades africans, bé que dedicats principalment a la cria de l’ovella, anaren endinsant-se pel veld, descontents amb les autoritats de la Companyia, i s’habituaren a una espècie de republicanisme igualitari (però només entre ells); això, i alhora, un calvinisme rígid, han seguit caracteritzant-los fins avui. En llur avanç toparen amb els bantús meridionals (1780), del grup nguni, i hi entraren en conflicte amb alternatives de negociació i de lluita oberta. Aquestes poblacions ramaderes vivien en un estat d’agitació i d’inestabilitat produïdes pel gran conqueridor zulú Chaka (1787-1828), el qual creà una temuda organització militar, els impi, que sembrà el terror entre les poblacions veïnes i provocà el desplaçament de grans grups ètnics, entre ells els ndebele (o matabele), els kololo i els swazi. Els sotho, que fugien dels zulús, poblaren l’actual Lesotho, i el 1868 acceptaren el protectorat britànic. L’ocupació i posterior incorporació del Cap per la Gran Bretanya (1814) arran de les guerres napoleòniques portà a un conflicte amb els afrikaner, especialment a causa dels esforços britànics per a protegir els indígenes contra l’esclavitud. L’abolició definitiva d’aquesta aprovada pel parlament britànic el 1833, decidí els afrikaner a emigrar cap a l’interior (1837, el gran trek). Després de prolongats conflictes amb els nguni, els afrikaner consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica, la independència de les quals fou reconeguda (1852-54) per la metròpoli. La difícil convivència amb els anglesos trobà la seva fi a causa del descobriment de les mines de diamants el 1867, que originà un conflicte que havia de desembocar en la guerra anglo-bòer. A Abissínia, el Ras Kassa, que accedí al tron amb el nom de Teodor II (1855), posà fi al llarg període d’anarquia i disgregació iniciat al s. XVI. Reorganitzà l’exèrcit, derrotà els gal·la i unificà l’imperi. L’any 1867 se suïcidà a la fortalesa de Magdala, on es trobava assetjat pels anglesos en aquesta guerra, nomenà successor el rei de Shoa, Menelik, que havia fundat la ciutat d’Addis Abbeba el 1883. Menelik, que regnà a partir del 1885, continuà la tasca d’organització i de modernització de l’imperi i resistí amb èxit la pressió imperialista italiana (batalla d’Adua) i obtingué el 1906 la garantia de la independència per part de les grans potències.

El colonialisme

La colonització pròpiament dita del continent, al s. del Sàhara, fora del cas ja esmentat de l’Àfrica meridional i, en un sentit un xic diferent, dels del Senegal i d’Angola, no començà fins passada la meitat del s. XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d’esclaus comportà, de manera que només restaren pràcticament com a productes de significació econòmica els oleaginosos —cacauet al Senegal i oli de palma als Oil Rivers (boques del Níger)—, feu entrar en crisi les companyies propietàries de molts dels establiments mercantils de la costa. Els estats corresponents se'n feren càrrec, alguns països se'n desinteressaren, com Dinamarca i els Països Baixos, que vengueren llurs factories de la Costa d’Or (1850 i 1872) a la Gran Bretanya, i, fins i tot, aquesta darrera arribà, el 1860, a considerar seriosament la conveniència de retirar-se de les bases obtingudes. L’interès dels particulars implicats en el comerç, i l’opinió, agitada pels sentiments nacionalistes, s’oposaren a aquest desenvolupament. Un parell de decennis després, la situació presentava un aspecte totalment diferent. La radicalitat del canvi operat ha estat atribuïda principalment o conjuntament a tres factors: la mecànica interna de l’imperialisme del s. XIX —proteccionisme, obtenció de fonts de primeres matèries, esmerç de capitals sobrers—; la ideologia nacionalista burgesa, que pressionava els governs a través dels parlaments i de la premsa per tal de no ésser “menys que els altres” i de no “arriar la bandera”; finalment, el fet que la descomposició de les estructures indígenes, causada durant els darrers cinquanta anys per la presència europea, feia necessària la dominació política del territori africà, si hom pretenia de continuar comerciant-hi. Aquests factors, més o menys presents segons els casos, no acaben d’explicar, però, l’extraordinària rapidesa amb què s’operà el repartiment d’Àfrica. Les circumstàncies polítiques d’Europa expliquen almenys la precipitació dels governs a anunciar les seves aspiracions territorials. Al Congo Belga (actual Zaire), l’esperit especulador del gran financer que era Leopold II de Bèlgica creà, mitjançant l’Association Internationale Africaine (fundada el 1876) —de la qual fou únic propietari des del 1882—, un fictici “estat independent”. Els interessos comercials de França al Gabon, que aquest fet amenaçava, i la política de reconciliació amb els francesos, llavors perseguida per Bismarck, induïren aquest a convocar la conferència de Berlín (1884-85), on fou establert el principi de l’ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania (Bismarck s’havia preparat declarant, el mateix 1884, la sobirania d’Alemanya sobre Àfrica del Sud-oest —actual Namíbia—, Togo, Camerun i Àfrica oriental), fou reconegut l’Estat Independent del Congo i fou establerta una zona lliure de discriminacions duaneres, d’oceà a oceà, l’anomenada Conca Convencional del Congo. L'Acta de Berlín donà, doncs, una base legal damunt la qual les potències velles o noves, grans o petites, feren valer llurs pretensions, més de cara a un futur incert que no pas a una realitat tangible. Els efectes immediats del repartiment no correspongueren a l’espectacularitat d’aquest. Els primers anys amb prou feines fou notat cap canvi. De mica en mica, però, s’anà perfilant el que seria l’avenir de les colònies africanes, avenir que ja estava decidit quan començava la Primera Guerra Mundial. El procés d’ocupació dels territoris i de les esferes d’influència que s’havien atribuït les potències amb motiu del repartiment motivà, a part de conflictes entre les potències colonitzadores que no arribaren a desembocar en conflictes oberts (Fachoda 1898 i Agadir 1911), i dels darrers episodis ja esmentats de la conquesta francesa del Sudan (Ḥāǧǧ ‘Umar, Samōri Ṭūri, etc.), guerres amb alguns dels pocs estats africans independents: la temptativa fracassada d’Itàlia d’afermar el seu protectorat sobre Abissínia (que la portà al desastre d’Adua el 1896) i, sobretot, la guerra anglobòer. La penetració anglesa des de la colònia del Cap vers les regions centrals de l’Àfrica meridional, impulsada pels interessos representats per l’aventurer i financer Cecil Rhodes, que obtingué del govern britànic el privilegi per a la seva South Africa Company d’exercir l’administració dels territoris ocupats, i els conflictes dels afrikaner amb la població d’origen britànic (uitlanders) immigrada a llurs repúbliques a causa del descobriment de les mines de diamants i d’or, provocaren una llarga i sagnant guerra (1899-1902), que acabà amb la submissió dels estats dels afrikaner

El repartiment d’Àfrica vers el 1914
© fototeca.cat
, i amb la constitució d’una entitat política autònoma: la Unió Sud-africana (1910). Els esdeveniments històrics al Magrib i a Egipte, durant les edats mitjana i moderna, havien posat tot el N d’Àfrica, menys el Marroc, sota el domini turc. Al començament del segle XIX, però, aquest domini era només nominal, i el poder estava de fet a mans dels beis d’Alger, dels beis husseinites de Tunis, d’una oligarquia local a Trípoli i dels mamelucs a Egipte. Predominaven arreu l’endarreriment i la impotència. El 1804, però, Muḥammad ‘Alī expulsà del poder els mamelucs i començà a posar les bases del modern estat egipci. El 1821 conquerí el regne de Fung i estengué el seu poder fins a Síria (1831), bé que les grans potències l’obligaren a retirar-se'n. La dominació egípcia del Sudan oriental durà fins a l’alçament del mahdí Muḥammad Aḥmad (1881). Fora d’aquest fenomen de renovació política, la resta de l’Àfrica septentrional continuava debatent-se en la seva decadència. El 1830 les tropes franceses trameses pel govern de Carles X amb funció d’expedició repressiva de la pirateria que exercien els barbarescs, desembarcaren a Algèria. L’empresa, però, anà transformant-se en una conquesta sistemàtica, que donà com a conseqüència la constitució d’un territori —"regne àrab” segons Napoleó III, departaments metropolitans oficialment (amb règim especial, però)— on s’implantà la comunitat d’origen europeu més nombrosa d’Àfrica, fora de l’extrem meridional. L’endeutament progressiu del bei de Tunis l’obligà a signar, el 1881, el tractat del Bardo, que el posava sota protectorat francès; però calgué sufocar, tanmateix, una rebel·lió que volia impedir-ho. Itàlia, que veié frustrades les seves ambicions respecte a Tunis, conquerí Trípoli en guerra contra Turquia. El mateix Egipte s’anà endeutant cada cop més, hagué de vendre les seves accions de la companyia administradora del canal de Suez, i caigué en un estat de protectorat britànic de fet (1882), formalitzat el 1914. Les tropes britàniques i egípcies, comandades per lord Kitchener, convertiren l’imperi de Muḥammad ‘Alī en condomini angloegipci (1898). El Marroc, finalment, que havia caigut en un estat d’anarquia, després d’haver d’admetre la intervenció de les potències estrangeres a la conferència d’Algesires (1906) acabà formalitzant (1912) el seu estatus de protectorat, dividit entre Espanya i França, amb la creació, a més, del territori internacional de Tànger.

L’escàs interès econòmic que seguia presentant l’Àfrica negra explica la migradesa de recursos que hi dedicaren al començament les potències colonials. Les administracions, que començaren essent militars, es consagraren d’antuvi a la primera tasca d’ocupació i “pacificació”, sovint violenta, que consistia a fer conèixer i acatar, per part dels naturals, el domini de la metròpoli, i, especialment, a imposar-los la col·laboració amb les companyies concessionàries del comerç, a les quals els estats, desinteressats d’esmerçar-hi capitals, havien confiat l’explotació dels territoris. Tot plegat es traduïa, per als indígenes, en prestacions gratuïtes (treball forçat), i tan bon punt la introducció de l’economia monetària ho feia possible, en el pagament d’un impost de capitació. A més, les relacions amb la companyia concessionària, que ho era amb caràcter monopolista, col·locaven l’indígena a mercè d’aquella en matèria de preus dels productes oferts o recaptats. Les característiques polítiques i administratives de la colonització variaren segons les zones i també, fonamentalment, segons les “doctrines colonials” de les respectives metròpolis. Així, França, amb l’experiència de les quatre communes del Senegal i amb la concepció de la “nació” pròpia del seu passat revolucionari, s’inclinà per la tesi de l’assimilació: els territoris colonials formaven part de la “nació”, els seus habitants n'eren integrants i només llur particularisme i llur endarreriment cultural els impedien d’arribar, de moment, a fruir plenament de la condició de ciutadans. Els resultats d’aquesta ideologia foren: polvorització de les entitats tradicionals —els tractats de protectorat i similars amb els governants indígenes foren cruament violats, fins i tot amb bandejaments i empresonaments, si no amb penes de mort—; enquadrament dels territoris sota una xarxa de funcionaris, les jerarquies inferiors dels quals eren els caps indígenes de cantó i de poblat, que eren nomenats o confirmats necessàriament per l’autoritat colonial, i que, sovint, no tenien en llur jurisdicció, ni, menys encara, en la manera d’exercir-la, cap legitimitat tradicional; finalment, l’escola era de llengua i d’inspiració franceses. La concepció assimilista francesa inspirà l’administració portuguesa dels seus territoris africans, bé que amb l’antecedent tradicional de la commixtió racial. El domini britànic s’exercí de manera menys uniforme i uniformista, d’acord amb el geni polític propi de la metròpoli, però acabà predominant la concepció de l'indirect rule desenvolupada sistemàticament per lord Lugard —que fou, a més, en la pràctica, un notable estadista colonial—, el qual, barrejant la visió pràctica del comerciant, els ideals humanistes i l’experiència administrativa, propugnava de crear una administració forta que dirigís cada colònia per la via del progrés econòmic i que fomentés l’educació, deixant, però, als pobles africans adaptar-se i evolucionar, sense perdre llurs característiques, sota el govern de llurs prínceps o caps tradicionals. Com a resultat d’aquest sistema, hom pot observar, en general, un major respecte envers la personalitat i la cultura de les ètnies africanes, les quals han mantingut un major sentit de la pròpia dignitat i també, en un aspecte menys favorable, la consagració i la perduració de situacions oligàrquiques discutibles. Després del període de la desmesurada explotació comercial del Congo per part del seu propietari i al qual hom posà fi per pressió de l’opinió mundial el 1908, l’estat belga practicà una política ni assimilista ni de tipus britànic, sinó basada en un paternalisme que, alhora que tractava de conciliar l’explotació econòmica del país amb el benestar de l’indígena, privava a aquest de l’accés a la cultura superior i a la responsabilitat política i administrativa.

L’expansió de les religions no africanes

El cristianisme no començà a introduir-se a l’Àfrica negra fins a l’època dels grans descobriments (s. XV i XVI). Les experiències de les primeres missions castellanes, portugueses i italianes, però, no reeixiren. Els primers cristians de l’Àfrica del Sud foren els afrikaner, i al segle XVII hi hagué un reduït nucli de cristians indígenes al cap de Bona Esperança dirigit per l’Església Holandesa Reformada. Els germans mauristes alemanys feren un intent d’evangelització sobre els hotentots al segle XVIII, però, pràcticament a la fi d’aquest segle, el cristianisme encara no havia penetrat a l’Àfrica negra. Al principi del segle XIX, i aprofitant l’obra dels colonitzadors europeus, catòlics i protestants (sovint en pla de rivalitat) iniciaren una obra missionera àmplia que participà de moltes de les ambigüitats pròpies de la colonització. La Societat Missionera de Londres envià missioners, entre els quals destacà Moffok i, sobretot, el seu gendre Livingstone, i més tard el bisbe Colenso, desautoritzat per haver permès la poligàmia. Els presbiterians fundaren el seminari de Lovedale per tal de formar-hi missioners indígenes. Els metodistes evangelitzaren Rhodèsia (actual Zimbàbue), el Transvaal, el Cap i Natal; els protestants americans evangelitzaren els zulús, i els missioners catòlics s’instal·laren al Cap, a Natal, a Basutoland, a Orange, a Rhodèsia, a Nysaland, a Angola i a Moçambic. Els protestants francesos anaren a Rhodèsia del Nord (actual Zàmbia). A les regions de la costa oriental amb majoria musulmana hi arribaren missioners protestants enviats per la Societat de l’Església Missionera que s’establiren a Zanzíbar; un d’ells, Kraft, traduí la Bíblia al swahili. Els catòlics s’instal·laren a Bagamoyo. Però ni els uns ni els altres no aconseguiren uns resultats apreciables. Ja al final del s. XIX foren fundades missions protestants alemanyes a Tanganyika i angleses a Kenya, mentre el catolicisme i el protestantisme penetraven a Uganda (on foren perseguits), i des d’allí a Ruanda-Urundi. El Congo Belga fou evangelitzat per missioners catòlics enviats per l’estat belga, però hi treballaren també protestants americans i anglesos. El missioner catòlic Angovard, anomenat el bisbe dels antropòfags, evangelitzà el Congo Brazzaville. A l’Àfrica occidental, suprimit, l’any 1815, el comerç d’esclaus, metodistes i baptistes negres americans començaren d’introduir-se a Libèria juntament amb altres protestants, com també a Sierra Leone (on el 1827 fou fundat el Fourah Bay College) i a la Costa d’Or (actual Ghana); aquests grups aviat tingueren pastors indígenes. Hom pot dir això mateix de Nigèria gràcies a la tasca del bisbe negre Crowather. Els catòlics evangelitzaren Guinea, el Senegal, Dahomey (actual Benín), la Costa d’Or, Nigèria i la Costa d’Ivori. L’esclavatge, que persistia malgrat la prohibició, fou combatut pel cardenal Lavigerie, per la monja Javouhey i pels pastors Wilberforce i Schoelcher. El segle XX ha estat el de les conversions massives. El racisme blanc influí en el fet que els negres fundessin esglésies independents, bé que ortodoxes, com l’Església Presbiteriana de Costa d’Or o l’Església Independent Ewe (Unió Africana), que succeí la fundada a Togo pels pastors alemanys i que l’hagueren d’abandonar després de la Primera Guerra Mundial. N’han aparegut d’altres més o menys relacionades amb el cristianisme en diversos graus de sincretisme amb creences indígenes; llur característica comuna és l’il·luminisme dels fundadors.

La descolonització

La divisió resultant del repartiment d’Àfrica, acabada el 1912, amb les seves fronteres artificials, traçades a les cancelleries europees, no s’alterà pràcticament arran de la liquidació de la Primera Guerra Mundial. Hi hagué, però, canvis de sobirania. Fora petites rectificacions de límits, la gran innovació fou la creació per part de la Societat de Nacions dels mandats, és a dir, territoris de les potències vençudes (a Àfrica d’Alemanya), que sota l’autoritat suprema de la Societat foren confiats a un estat amb l’encàrrec d’adminis

La descolonitazció d’Àfrica
© fototeca.cat
trar-los i, sobretot, de preparar-los per a una vida independent. Malgrat que en l’aplicació d’aquest principi hom perllongà els criteris del repartiment (reconeixement d’esferes d’influència, com el mandat confiat a la Unió Sud-africana sobre l’Àfrica del Sud-oest, partició del Togo i del Camerun entre anglesos i francesos, concessió d’aquests darrers a les riberes del Congo, realització final del somni de l’Àfrica britànica “del Caire al Cap”), l’exigència de la independència final —on confluïen el principi d’autodeterminació de Wilson i les idees de Lugard sobre els pobles africans— obrí al continent unes perspectives insospitades. L’única variació territorial important fins a la Segona Guerra Mundial fou la conquesta italiana d’Abissínia (1935-36). En el període següent a la Primera Guerra Mundial, les característiques de l’administració general perduraren en línies generals. El desenvolupament general de l’economia mundial, però, feu sorgir un nou interès envers Àfrica. Bé que en la seva aptitud com a colònia de poblament no es registraren noves variacions respecte al període precedent, fora d’una limitada immigració blanca als altiplans de Kenya i a Rhodèsia, la vàlua econòmica del continent augmentà progressivament amb el creixement general de l’economia mundial i amb el renaixement del nacionalisme a Europa, que presentà caràcters clarament autàrquics. L’afany per procurar-se primeres matèries (sisal, cotó, cautxú i, sobretot, productes minerals com l’or, el coure, els diamants, el ferro, la bauxita, etc.) portà a un gran esmerç de capitals i a una preocupació més gran per l’administració colonial. A part dels casos esmentats de colonització europea, hom registrà un notable augment de la població d’origen europeu: funcionaris, comerciants (no sols europeus sinó també sirians), administradors de plantacions i de mines, etc. L’evolució de les idees sota la influència d’autors com lord Lugard i Albert Sarraut i la pressió de l’opinió pública europea de mica en mica anaren canviant, a la majoria dels territoris africans, el caràcter de les relacions entre els colonitzadors i les poblacions indígenes. D’una banda, pel precedent de les poblacions més o menys assimilades (Sierra Leone, Senegal, Gabon), i de l’altra, per les necessitats de l’administració, hom recorregué cada vegada més a funcionaris nadius. Cal remarcar paral·lelament a aquests darrers l’existència d’una classe militar africana al servei de colonitzadors que més tard havia de pesar decisivament en el futur dels països, un cop independitzats. L’augment de les minories indígenes educades, mercès a les escoles missioneres i oficials, o formades directament a Europa, completaren el procés de maduresa de les societats colonials que havia de conduir finalment a la descolonització. El sotrac produït per la Primera Guerra Mundial, que demostrà la feblesa relativa de les metròpolis —algunes de les quals recorregueren a l’ús massiu de tropes africanes—, augmentà el sentiment de la pròpia estima entre els africans. En ésser suprimit el protectorat britànic sobre Egipte, Fu'adI prengué el títol de rei, però als anglesos mantingueren encara alguns drets, sobretot el d’ocupar militarment el país i la zona del canal. Aquest fet enfortí l’oposició dels nacionalistes, aplegats en el partit Waldf. El 1936 fou signat un acord per 20 anys, segons el qual els anglesos mantindrien només la zona del canal. Espanya i França també hagueren de lluitar contra l’oposició del nacionalisme local al N d’Àfrica (alçament d’Abd el-Krim a les costes del Rif). Fins el 1935 Françà no ocupà l’Atles i el Sàhara occidental. A l’Àfrica occidental britànica, a la Costa d’Or i a Sierra Leone i a Nigèria foren elegits els anys 1922-25, els primers representants per les poblacions de les ciutats als consells legislatius dels governadors; el Senegal, d’altra banda, tenia ja feia temps un representant africà a la cambra de diputats de París. La Segona Guerra Mundial accelerà el procés cap a l’autodeterminació dels països africans. Les colònies franceses, sota la direcció del governador de l’Àfrica Equatorial Francesa, Félix Ebouè, africà, es posaren al costat de la França lliure. De Gaulle, a la conferència de Brazzaville (1944), prometé l’autonomia a les colònies; aquesta, efectivament, fou organitzada el 1946 (amb certes limitacions, tanmateix), dins la Union Française; a més, tots els africans esdevingueren ciutadans. El 1945, en crear-se l’ONU, hi eren representats com a estats independents Etiòpia, Egipte, Libèria i la Unió Sud-africana. Els antics mandats de la Societat de Nacions foren transformats en territoris fideïcomís; només la Unió Sud-africana no acceptà acceptà les noves condicions per a l’antic mandat de l’Àfrica del Sud-oest. En el tractat de pau del 1947, Itàlia renuncià a les seves colònies: Eritrea fou annexionada a Etiòpia i Líbia esdevingué independent el 1951; Somàlia li fou concedida com a fideïcomís, però assolí la independència el 1960 en unir-se-li la Somàlia Britànica. L’any 1956 els polítics africans de les antigues colònies franceses aconseguiren un canvi que obrí el camí cap a la independència: els territoris de l’Àfrica equatorial i occidental franceses obtingueren un cert grau d’autonomia interna, com també Madagascar, Camerun i Togo. El 1958 De Gaulle intentà encara, amb la Communauté, de mantenir el conjunt, però el 1960 concedí a tots els membres la total independència. El Marroc, protectorat francoespanyol, i Tunísia, protectorat francès, aconseguiren el 1955 i el 1956 la restitució de la sobirania. Algèria hagué d’obtenir, en canvi, la seva independència en una guerra sagnant (1954-62), després de la qual gran part dels colons francesos abandonaren el país. L’any 1975 les Comores (amb excepció de l’illa de la Mayotte) assoliren la independència de França i el 1977 l’antic Territori Francès dels Afar i dels Issa esdevenia l’estat de Djibouti. La importància estratègica de la zona —el Corn d’Àfrica—, però, seria l’excusa per al manteniment d’una base militar francesa. La Gran Bretanya, des del 1945, inicià el camí cap a l’autogovern de les seves colònies tropicals, lentament, a través de reformes constitucionals i de dret electoral. Els moviments nacionalistes africans, els partits i els sindicats acceleraren el procés per mobilització de les masses. Després de declarar unilateralment la independència del Sudan Angloegipci el 1956, foren declarats estats independents Costa d’Or (amb el nom de Ghana), Tanganyika —que el 1964 es federà amb Zanzíbar per formar el nou estat de Tanzània—, Uganda i altres colònies i protectorats que, malgrat que una gran part es constituïren en repúbliques, s’han mantingut com a membres del Commonwealth a causa de llurs lligams econòmics i culturals amb la Gran Bretanya. A l’Àfrica sud-tropical la persistència del colonialisme britànic es mantingué, malgrat la seva voluntat descolonitzadora. El 1965, la minoria blanca de Rhodèsia, amb el suport de Sud-àfrica, proclamà unilateralment la independència enfront dels britànics i de les Nacions Unides. La població negra donà suport llavors als moviments guerrillers (ZANU i ZAPU), que assoliren progressivament més importància fins que el 1980 se celebraren les primeres eleccions lliures que portaren al poder les forces de la guerrilla. El mateix any hom adoptà el nom de Zimbàbue. Bèlgica seguí el 1960 l’exemple francobritànic, i concedí la independència al Congo (amb el nom de Zaire), però en unes condicions que provocaren un estat d’anarquia i de disgregació tan grans que motivaren la intervenció de l’ONU. Portugal i Espanya transformaren les seves colònies en províncies d’ultramar; però, mentre Espanya aprovà un estatut d’autonomia per als seus territoris al golf de Guinea, i acabà concedint-los la independència amb el nom de Guinea Equatorial (1968), Portugal no volgué renunciar a la seva política d’assimilació, fins que el 1974, amb la caiguda de la dictadura a Portugal, s’accelerà l’accés de les seves colònies a la independència: Guinea Bissau s’independitzà el 1974, mentre que les illes del Cap Verd, Moçambic, São Tomé i Principe, i Angola ho feren el 1975, tot i que en aquest darrer estat hi hagué un enfrontament bèl.lic entre diverses faccions del moviment independentista, les quals tenien el suport respectivament dels EUA i de l’URSS, que cercaven d’ésser presents al continent africà, substituint, sota noves formes, el paper de les velles metròpolis.

L’Àfrica després de les independències

Per tal de consolidar-se políticament i obtenir ensems una independència econòmica, els estats africans crearen, el 1963, l’Organització de la Unitat Africana (OUA), que també acollia com a observadors els moviments d’alliberament nacional dels territoris encara colonials. Per altra banda, els estats assumiren plenament el traçat artificial de les fronteres colonials, fet que en molts casos conduí a conflictes intrafricans, als quals no serien aliens els interessos, sobretot econòmics, dels vells colonitzadors. La independència política no resolgué —i fins i tot accentuà— els problemes derivats del subdesenvolupament econòmic ni comportà avenços en la recerca de la identitat africana. Cada vegada foren més perceptibles les confrontacions de caràcter global entre els EUA i l’URSS, particularment, amb el benentès que les riqueses, sobretot minerals, i la situació estratègica eren un esquer important de llurs preses de posició. Els conflictes civils han afectat moltes zones del continent, sovint barrejant components ètnics i polítics. El Txad, amb el nord islàmic i el sud animista i relativament cristianitzat, ha estat protagonista d’una guerra civil que acabà el 1987, a la qual ni la vella potència colonial, França, ni un veí, militarment poderós, Líbia, han estat aliens; a Libèria, entre el 1989 i el 1993, diversos grups es disputaren el poder després d’enderrocar el sistema dictatorial; i a Ruanda el conflicte entre hutus i tutsis tingué el 1994 el caràcter d’una guerra d’extermini. A l’est, la regió denominada Corn d’Àfrica també ha estat sacsejada per profundes crisis polítiques i militars, en les quals les indefinicions frontereres han servit de base a l’inici de conflictes. A Etiòpia, la configuració d’un règim militar de caràcter prosoviètic comportà, el 1977, una inversió de les aliances a la zona: els nord-americans foren substituïts pels soviètics, cosa que marcà un nou rumb a les tensions de la zona. En primer lloc, pel que fa a l’Ogaden —territori ètnicament somali annexat a Etiòpia el 1908—, Somàlia, que l’ha reivindicat des que assolí la independència, rebé, en principi, el suport de l’URSS, que ajudà el règim. En aquestes condicions, el 1977, Somàlia ocupà l’Ogaden, però no reeixí a causa del canvi, ja esmentat, d’aliances: l’URSS es decantà per Etiòpia. Quant a Eritrea, amb uns grups ètnics i culturals prou forts perquè s’hi desenvolupés un moviment nacional, li fou concedida una autonomia, afavorida pels EUA, però mal acceptada per la corona etiòpica, que el 1962 la rebutjà, i provocà una reactivació de la resistència nacional que obtingué l’ajut de l’URSS. La caiguda de l’emperador i l’ajut soviètic a Etiòpia, significà la derrota del moviment nacional eritreu, que, des del 1978, desplaçà bona part de la població vers el Sudan. A partir dels anys vuitanta però, enmig d’un context de sequera, de caiguda de la producció agrícola i fam, la lluita d’Eritrea per la independència es reforçà, i el 1993 assolí la independència. Una altra zona de conflicte, seqüela del colonialisme, és el Sàhara Occidental. El 1975, mitjançant l’acord tripartit de Madrid signat pel Marroc, Mauritània i Espanya, es determinà l’abandó d’Espanya del Sàhara Occidental i el repartiment d’aquest territori entre els altres dos estats signants de l’acord. Amb tot això es reprengué la lluita de la població sahariana, dirigida pel Front Polisario, que combaté per tal d’aconseguir la independència del país. La lluita militar forçà l’armistici amb Mauritània (1979) i possibilità el control d’una part del territori pel Front Polisario, el qual el 1976 havia proclamat la República Àrab Sahariana Democràtica, reconeguda progressivament per molts dels països africans i incorporada (1982) a l’Organització de la Unitat Africana, la qual cosa, però, provocà a l’interior d’aquest organisme un conflicte greu, car el Marroc i altres estats es negueren a reconèixer-la. El Marroc ha ajornat repetidament els plans per a l’autodeterminació establerts per l’ONU per tal d’anar creant una base de població marroquina que dificulti l’accés a la independència. A l’Àfrica austral la transformació més important ha estat la liquidació, el 1991, del sistema d’apartheid sud-africà i l’establiment d’un estat democràtic i de dret que disposa, a més, d’un gran potencial econòmic i polític dins del continent. Quant a Namíbia, el 1968 prengué el nom actual per decisió de les Nacions Unides, alhora que es declarava il.legal l’actuació al territori de la potència tutelar, Sud-àfrica. Lluny d’això, aquest país s’annexionà Namíbia i hi estengué l’apartheid. Contra aquest fet s’aixecà l’independentisme namibià, organitzat des del 1958 en el SWAPO (South West African People’s Organization), amb el reconeixement internacional. Finalment, Sud-àfrica signà, el 1988, un acord per a l’autodeterminació de Namíbia, que esdevingué independent el 1990. Respecte d’Angola i Moçambic, a partir de les seves independències, el 1975, s’inicià una lluita entre els governs, propers a la Unió Soviètica, i diferents moviments guerrillers de signe prooccidental. Aquesta situació només inicià la seva resolució arran de l’ensulsiada de l’URSS, que afavorí processos de pau que inclogueren la celebració d’eleccions multipartidistes a Angola el 1991 i els acords de Roma el 1992 que posaren punt i final a la guerra a Moçambic. El triomf electoral a Angola del partit en el govern feu, però, revifar amb molta virulència la guerra civil. Considerat globalment, l’Àfrica ha passat d’ésser un continent estratègic a ésser abandonat a les seves pròpies circumstàncies i marginat del context mundial, sobretot pel que fa a l’Àfrica subsahariana. Aquest procés ha estat degut a diverses causes, entre les quals destaca la modificació del valor de les matèries primeres que s’hi obtenen. Des dels anys en què s’independitzaren, els estats africans havien basat la seva força en l’escena internacional en la condició de proveïdors de matèries primeres per als països industrialitzats. A mitjan anys vuitanta aquesta dependència finalitzà o es reduí considerablement. Els intercanvis entre l’Àfrica i l’exterior (bàsicament els països occidentals) es deterioraren sense que es hi hagués cap alternativa econòmica viable en els mercats internacionals, a diferència del que ocorregué en molts estats asiàtics. Per altra banda, aquest subdesenvolupament, agreujat, a més, per un creixement constant del deute, ha incidit negativament en el procés de democratització de la majoria dels règims polítics africans que semblà iniciar-se arran de la dissolució de l’URSS (1991) i l’acabament en l’àmbit mundial de la política de blocs. Ben al contrari, la inestabilitat política de la majoria d’aquests estats ha estat crònica: els fenòmens d’enfrontaments interètnics, que tot sovint afecten extenses zones de l’Àfrica i que de vegades (com en les esmentades massacres de Ruanda) adquireixen proporcions de genocidi, o l’expansió del fonamentalisme islàmic en els estats africans de tradició musulmana, especialment a Algèria, són en una mesura important explicables per aquests factors.

Llegir més...