i Àger | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Àger

Sumari de l’article

Àger
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
613 h
[2015]
Extensió: 
161 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Àger, d’una extensió de 160,57 km2, comprèn la major part de la vall d’Àger i, ultrapassant els relleus muntanyosos que la limiten pel S, la capçalera del riu de Farfanya. Així, el municipi és delimitat a tramuntana pel Montsec d’Ares, per la carena del qual passa el límit amb els municipis de Sant Esteve de la Sarga i la Guàrdia de Noguera, del Pallars Jussà. A ponent, la divisòria passa per la Noguera Ribagorçana des de l’estret de Mont-rebei o portell de Montsec o de Claramunt fins al congost de Blancafort, on hi ha el pantà de Canelles; en aquest sector, confronta amb el municipi de Viacamp (Ribagorça). A llevant, la Noguera Pallaresa fa de partió amb els municipis de Fontllonga i de Vilanova de Meià, des del pas dels Terradets, sobre el pont daÀger, fins poc més avall de l’Estació d’Àger, ja que en endavant el termenal amb l’Ametlla de Montsec (del municipi de Fontllonga) passa pel barranc de les Cols i pel barranc de Terentí; travessant el Riu Fred, el límit es dirigeix a migdia separant el terme d’Àger d’Oroners (de Fontllonga). A migdia el termenal passa pel Serrat Blanc i per la partida de Barrambeu, de la serra de Montclús, i pel Mas de Vilamajor, al límit amb el terme de Santalinya; continua després vers ponent per una antiga carrerada, al S del barranc de les Coves de Ferreró i envoltant les partides del Manxó, Barbatell i Ollat, al límit amb les Avellanes i Santalinya i Tragó de Noguera.

Les màximes altituds són al massís de Montsec, que forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (coll d’Ares, 1.497 m; puig del castell de Sant Alís, 1.674 m; serrat de Fontfreda, 1.381 m), veritable muralla pètria. Per sota de la línia de carena hi ha el portell de Claramunt, el Caragol de Graells, Sant Bartomeu, la canal dels Pous dels Gels, la Pallera de Montsec, la canal de l’Embut, la canal de Xurulla i la d’Osca. A la serra de Montclús (que forma part de la Xarxa Natura 2000) i a la de Millà, que separen la vall d’Àger de la Depressió Central, es troben el puig de Millà (1.037 m), el Pla de les Bruixes (1.018 m) i el coll d’Àger (920 m). Entre aquest muntanyam i Montsec, a la vall d’Àger, neix el Riu Fred, tributari per la dreta de la Noguera Pallaresa (que es forma pels barrancs del Rovinal, de les Fontetes, de la Penya Roja, dels Horts del Mestret (que baixen de Montsec), de Borrell, torrent del Mort i el barranc de la Régola (de Montclús). També a la vall d’Àger es formen els barrancs de Millà, de Contorna i de la Pardina (els dos darrers conflueixen al Barranc Gros), tributaris per l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Sota el Pla d’Oliva i el coll d’Àger neixen els barrancs de Jovenet, Fondo, de Montardit i de la Cabeça, que, amb el de les Coves de Ferreró, configuren la capçalera del riu de Farfanya.

El terme comprèn a més de la vila d’Àger, cap de municipi, els pobles de la Régola, Corçà, Millà, Fontdepou, el llogaret d’Agulló, les caseries dels Masos de Millà, Vilamajor i les Castes de l’Estació, i la urbanització de Sant Josep de Fontdepou. A més hi ha els despoblats de Colobor (on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Colobor), el de Sant Llorenç de la Roca, el de Claramunt, el de Pedra (on hi ha el santuari de la Mare de Déu de Pedra), el de Montesquiu o Puigdelloell, el de Montclús, el de Torres de Cas i el de Montlleó. Altres llocs que també s’inclouen són Portolà, Escumó, Mallabecs, Aspremont i Alaric.

Cal remarcar la importància que ha tingut el camí d’Àger vers el Pallars i els alts Pirineus fins a temps recents. Aquesta importància es reflecteix, a l’edat mitjana, amb la instal·lació de diversos hostals i hospitals. La carretera del Doll (C-13), que seguix el curs de la Noguera Pallaresa, fa innecessari de passar per l’antic camí del coll d’Àger. Els principals eixos són la carretera C-12, entre Balaguer i Àger, que enllaça amb la C-13, que va de Lleida a Esterri d’Àneu. El condicionament d’aquesta darrera carretera potencià la restauració, el 1992, del pont romànic d’Àger (segle XI), el qual es troba al pas dels Terradets. També el ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur segueix aquest curs fluvial; el municipi disposa d’estació.

La població i l'economia

A mitjan segle XI, la vila d’Àger tenia 88 focs. El 1718 hi havien 426 h. A finals del segle XVIII augmentà fins a 951 h (1787), i continuà creixent al llarg del segle següent (2.803 h el 1860); en aquest darrer any s’arriba el màxim de població. En el segle XX es detectà ja una minva important (2.136 h el 1900), i a partir d’aleshores la població disminuí progressivament, tal com ho indicaven els registres. El 1930 hi havia 1.552 h, 1.105 h el 1960, 772 h el 1970, 684 h el 1981, 592 h el 1991, 542 h el 1999 i 485 h el 2005. 

L’estructura econòmica del terme és bàsicament agrària i ramadera.

La pràctica del parapent a la serra del Montsec és una important activitat econòmica al municipi (celebració del Campionat del Món de 2011)
© C.I.C. - Moià
No obstant, les especials condicions de la serra del Montsec per a la pràctica del parapent i l’ala delta han fet d’Àger un centre turístic per als practicants d’aquests esports i al desenvolupament del turisme en detriment del sector agrari.

Les terres conreades són principalment de secà, i els conreus més estesos els cereals (sobretot ordi), el farratge, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, després de la fil·loxera hom abandonà aquest tipus de conreu. Un altre conreu destacable és el gira-sol. La ramaderia, que tradicionalment ha estat força important, inclosa la transhumància ja que hi ha diverses carrerades ramaderes utilitzades des d’antic, continua essent un complement essencial de les activitats agràries. Hom cria principalment bestiar porcí, aviram, boví i oví. Per altra banda, el 1997 es recuperà la Fira d’Àger, pel desembre, amb l’objectiu de convertir-la en una fira artesanal i de productes tradicionals del Montsec. El sector turístic disposa de diversos establiments d’allotjament, sobretot residències casa de pagès i càmpings.

La vila d'Àger

Morfologia urbana

La vila d’Àger (642 m, 317 h el 2005) és situada al bell mig de la vall del seu nom, sota el sector central de la serra de Montsec o Montsec d’Ares, al vessant d’un turó al cim del qual hi ha les restes de de la col·legiata de Sant Pere i de l’antic castell d’Àger. Aquest, segons Pita Mercé, és el mateix que esmenta el cronista àrab al-'Udrī, el 922, com a castell d’Àyira.

Vista de la vila d’Àger (Noguera)
© C.I.C. - Moià
El recinte urbà inferior és reforçat per torrasses quadrades. El 1998 el nucli antic d’Àger fou declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

La vila té dos recintes de muralla, el sobirà, que protegeix el castell i la col·legiata, i el jussà o inferior, que envolta la vila antiga, ambdós reforçats per torres (en queden dues i una portalada). Les del recinte superior són de planta circular excepte una de situada a tramuntana, prop del creuer de la col·legiata, de planta quadrada i bastida amb carreus molt grans i ben diferent de la resta; segurament és obra romana o, potser, musulmana, anterior a la conquesta del castell per Arnau Mir de Tost.

El professor Font i Rius, en apreciar l’organització premunicipal d’Àger, una premonició de la qual és continguda en la carta de franqueses del 1094 atorgada pel vescomte d’Àger Guerau Ponç de Cabrera, subratllà que la importància d’Àger com a nucli urbà ja des de ben antic fou motivada, principalment, per la dotació que Arnau Mir de Tost concedí a la canònica de Sant Pere. El 1228, Ponç de Cabrera, comte d’Urgell i senyor del vescomtat d’Àger, atorgà a la vila una carta de franqueses, per la qual l’eximia d’algunes prestacions. El seu successor, Àlvar d’Urgell, confirmà aquesta carta i els costums de la vila el 1255 i el 1265 atorgà una altra carta de franqueses. La institució del regiment de la vida municipal en paeria és anterior al 1278. D’aquest darrer any és la publicació de les Ordinacions de la Vila d’Àger, dictades per les autoritats municipals i per les quals es regulaven les qüestions de policia urbana i rural. Encara fins a la fi del segle XIII, hi hagué un seguit de privilegis dels comtes d’Urgell i dels nous vescomtes d’Àger.

Dins la vila, el 1232 hi havia l’Hospital de Sant Martí, vora l’església i portal de Sant Martí, fundada per l’abat de Bellpuig de les Avellanes. L’església de Sant Martí fou donada a Sant Pere d’Àger per Arnau i Arsenda el 1047. També hi és documentat, entre el 1377 i el 1542, l’Hospital de Sant Jaume. L’esmentat Hospital d’Àger, que havia depès de la parroquial de Sant Vicenç, funcionà com a hospital fins al primer terç de la centúria actual. Als vessants de la serra de Montsec, sobre la vila d’Àger, existiren alguns hospitals, documentats entre els anys 1068 i 1160: l’Hospital dels Aspres, construït a la fi del segle XI, fou dedicat per Berenguer, bisbe de Barcelona (1101); situat ad Asperum, vora un eral, era per a malalts pobres, pelegrins i captaires.

De l’antiga col·legiata de Sant Pere d’Àger, al cim del turó i dins les muralles de l’antic castell, es conserven algunes restes de l’església, que era de tres naus capçades per tres absis, dels quals només es destaca exteriorment el central. Aquest és cobert amb quart d’esfera i s’hi obren interiorment cinc fornícules, amb finestra interior, emmarcades per semicolumnes amb capitells esculpits. En la línia d’arrencament de la volta de l’absis i en la de la nau hi ha unes impostes amb decoració ornamental tallada al biaix. Sota l’església hi ha una cripta, o església inferior de tres naus, que és potser l’àmbit de la primitiva església, construïda entre els anys 1048 i 1068; la basílica superior és ja del segle XI. La restauració s’inicià ja en temps de la Mancomunitat, quan Puig i Cadafalch netejà de runa la cripta de la vella església, apuntalà l’ala del claustre gòtic i restaurà el campanar. S'han continuat fent diversos projectes de restauració; resta una part del claustre gòtic, bastit per Pere el Cerimoniós després del 1369, que fou molt malmès en la guerra dels Segadors (1640-52). Procedents de la col·legiata d’Àger, al Museu Diocesà de Lleida es conserven diversos capitells romànics i, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, unes pintures murals, dos capitells i un cimaci. En la sala capitular del monestir, des del 1838 fins al 1930, funcionà la primera escola de la població, fins que es construïren les aules actuals. Davant l’església hi havia un atri o galilea, on fou enterrat el comte Ermengol II d’Urgell. La desamortització del segle XIX fou la causa de la ruïna del monument, que Villanueva, a la primeria del segle XIX, encara contemplà gairebé íntegre. A la vila hi ha un patronat per a la defensa de Sant Pere d’Àger i del patrimoni de la Vall d’Àger. Al conjunt del castell i de la col·legiata s’han realitzat excavacions arqueològiques i obres de restauració..

L’església parroquial de Sant Vicenç és esmentada ja els primers anys de la conquesta i el 1041 fou donada a Sant Pere d’Àger per Arnau i Arsenda. L’actual església és el resultat de la unió de dos temples limítrofs i de diferents remodelacions del conjunt. Es devia tractar d’una església de nau única i absis semicircular amb campanar. El 1998 l’església de Sant Vicenç fou declarada bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya. La veïna de Sant Salvador té la mateixa orientació i una tipologia similar, però és més estreta. D’aquesta resten el mur nord i part de l’absis corresponent a l’obra del segle XI. Ambdues esglésies mantingueren cultes independents fins al segle XIV. Sota el presbiteri s’hi trobaren vestigis d’una cripta amb volta de mig punt. Al segle XIV foren unides per una profunda reforma que afectà tota l’estructura. El mur que les separava fou obert per mitjà de dues grans arcades ogivals i és en aquest moment que, segons Fité, es referen les cobertes. A la capçalera, aprofitant els murs romànics, hom aixecà un cos poligonal amb finestrals de traceria, i es construí un cos damunt d’una volta d’aresta rebaixada als peus de la nau, en la qual, al mateix temps, s’obriren tres rosasses. Substituint el campanar romànic, l’actual, de planta rectangular i amb cornisa que diferencia dos cossos, té obertures de mig punt al nivell superior i coberta de dos vessants i correspon al gòtic tardà (segles XV-XVI). Les darreres etapes constructives que determinaren l’aparença actual de l’edifici són la del 1732, data gravada en el nou portal, i la que es dugué a terme al final del segle XVIII o al principi del segle XIX. Aquesta consistí en l’obertura d’una nova nau al mur meridional, comunicada amb la principal per tres arcades de mig punt i coberta amb volta de canó amb llunetes i amb una cúpula en el tram més proper al presbiteri. També en aquest moment es repararen les cobertes i s’ocultà l’estructura gòtica sota un enguixat, que el dotà d’una aparença en concordança amb el gust neoclàssic. Procedent de la col·legiata de Sant Pere, es conserva a Sant Vicenç, amb funció de pica baptismal, un sarcòfag de taller romà, esculpit en baix relleu, que data de l’època antonina (segle III). Presenta iconografia funerària pagana, amb parella de tritons i nereides envoltant la imago clipeata amb l’efígie del difunt.

Vora el cementiri de la vila, al N del nucli, hi ha un important jaciment arqueològic format per l’església de Santa Coloma d’Àger, que s’ha considerat una de les esglésies més antigues de la Vall d’Àger, anterior a la invasió islàmica, i per una extensa necròpoli amb més d’un centenar d’enterraments que s’han datat des del segle VII fins al XII.

La cultura i el folklore

La vida cultural de la vila és dinamitzada per diverses entitats, com és el Centre daEstudis de la Vall d’Àger, que estan agrupades dins la Fundació Arnau Mir de Tost (1999). Quan a actes esportius cal mencionar el Campionat d’Espanya d’ala delta i parapent, que es va celebrar a Àger per primer cop el 1981 i s’hi continuà fent anualment. El 1984 s’hi organitzà la Copa del Món de Vol Lliure. L'any 2008 fou inaugurat a Àger el Centre d’Observació de l’Univers (COU), una de les dues instal·lacions que formen el Parc Astronòmic Montsec.

La festa major d’estiu se celebra per la Mare de Déu d’Agost i la d’hivern per Sant Vicenç, al gener. En la primera es manté encara el tradicional i antic cos de la Cordera. Per Santa Àgueda (5 de febrer) es fa la festa de les Dones. Per Pasqua es canten caramelles i es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Colobor, per la segona Pasqua un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Pedra, l’1 de juny i també el primer diumenge de setembre es fa un aplec a l’ermita de Sant Llobí i el diumenge pròxim al 29 de juny hi ha un aplec a la col·legiata.

Altres indrets del terme

La Régola i les Casetes de l'Estació

El poble de la Régola (495 m, 21 h el 2005) és a llevant de la vila d’Àger, a l’esquerra del Riu Fred, entre aquest i la carretera que va cap al congost dels Terradets. L’església parroquial de Sant Julià de la Régola, dins el nucli, és d’origen romànic. També hi ha la capella de Santa Trinitat i les ruïnes de la de Santa Eugènia, romànica. La festa major se celebra el primer cap de setmana d’agost.

El 1049 Arnau Mir de Tost concedí als seus habitants una carta de franqueses per la qual els donava terres per a conrear i per a bastir-hi cases, amb l’exempció de tot cànon dominical i l’obligació només de donar el delme i les primícies a l’abadia de Sant Pere d’Àger. El 1315, a despit de l’exempció de què gaudia l’abadia, el canonge metropolità de Tarragona, Galceran Sacosta, visità el lloc i, enfurismat, excomunicà l’abat i feu tallar els arbres i les vinyes del terme de la Régola. Aquells anys, l’abat augmentà els privilegis de l’indret i les exempcions de prestacions personals. El poble fou fortificat; el castell de la Régola és esmentat ja el 1067, però no en resta cap vestigi.

La caseria de les Casetes de l’Estació és situada vora l’estació del ferrocarril i de la carreteraC-12, al sector NE del terme, al límit amb el de Camarasa. Des d’aquest lloc es pot travessar la cua del pantà de Camarasa per un pont.

Agulló, Millà i Corçà

El llogaret d’Agulló (676 m, 45 h el 2005) és situat a luW de la vila d’Àger, a la partió d’aigües de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. L’església és dedicada a sant Mateu. Hi havia l’antiga Casa dels Montardit, amb aspecte de fortalesa, i les antigues Masies de Gasal. La festa major se celebra el tercer cap de setmana d’agost. El 1070 Arnau Mir de Tost donà a Ponç Onofre la pobla de la Torre d’Agulló perquè l’eixamplés, la millorés i hi fes un mur, mentre que deixà els emprius als qui hi habitessin, que pagarien delmes i primícies al dit Onofre. El 1267 les Cases d’Agulló, com aleshores s’anomenava el lloc, foren lliurades per Ramon de Llimiana a Sant Pere d’Àger.

El poble de Millà (5 h el 2005) és situat a l’W del terme, vora el barranc de Millà, al vessant oriental del puig de Millà. L’església parroquial de Sant Pere de Millà depenia de la d’Agulló. És un edifici del segle XVI molt transformat. El castell, que conserva encara la torre circular, i el lloc de Millà foren conquerits per Arnau Mir de Tost. El 1072 ambdós pertanyien a Bernat Sunifred. El 1158 eren de Ramon Berenguer d’Àger i el 1162 de Sant Pere d’Àger, col·legiata de la qual dependrà l’església de Millà fins el 1783. A partir del segle XII la senyoria de Millà passà successivament de mà en mà. A la fi del segle XI era de Francesc de la Torre, al qual, per haver estat col·laborador de Jaume el Dissortat, serà presa per Ferran el d’Antequera (1414), que lliurà la senyoria de Millà a Pasqual Sados. Durant la guerra del Francès el capità Francesc Montardit, veí d’Àger i senyor d’Agulló, actuà durament a la serra de Millà i als alts de Montclús i de Cas.

Al NW del terme, al vessant sud de la serra de Montsec, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, hi ha el poble de Corçà (718 m, 32 h el 2005). L’església parroquial de la Mare de Déu del Roser és un edifici bastit a la segona meitat del segle XVIII. Corçà celebra la festa major el primer cap de setmana d’agost i un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Pertusa el primer diumenge de maig.

Sobre el poble hi ha vestigis del castell de Corçà, que fou enderrocat al segle XV i usat després com a fossar parroquial. La tasca de repoblar i artigar les fondalades de Corçà fou encomanada per Arnau Mir de Tost al seu cavaller Ponç Onofre. El lloc fou vinculat civilment i eclesiàstica a Sant Pere d’Àger.

Fontdepou, Vilamajor, els Masos de Millà i els Masos de Sant Romà

A la part meridional del terme, prop de la carretera d’Àger a Balaguer, hi ha el poble de Fontdepou (820 m, 16 h el 2005). L’antiga església parroquial era dedicada a l’origen a sant Macari (avui el seu titular és sant Josep), ja esmentada el 1048, com també ho era el castell de Fontdepou (en resta part d’una torre circular). Vers el 1365 era del comte d’Urgell i hi havia 72 focs. Hi passa l’antiga carrerada que pel coll d’Ares es dirigeix al Pallars, utilitzada pel bestiar transhumant. Fontdepou celebra un aplec a l’ermita de Sant Jaume de Cas el 25 de juliol.

Prop del poble hi ha la cova anomenada de les Tombes, i vora la moderna urbanització de Sant Josep de Fontdepou, situada al peu de la carretera de Balaguer a Àger, es conserva l’antiga Masia d’en Lledonós.

La caseria de Vilamajor (13 h el 2005) és a l’extrem meridional del terme, al lloc on hi ha l’enforcall de la carretera al coll d’Àger i la que porta als Masos de Millà. Hi ha la capella de Sant Josep de Vilamajor, del segle XVIII. El lloc és documentat el 1037, entre els límits del terme de Santalinya. El 1048 pertanyia a la senyoria d’Àger. El 1258 l’abat Pere d’Àger dotà la cambreria de Sant Pere d’Àger amb els delmes de Vilamajor.

Al SW del terme, a migdia del pla d’Oliva i a la capçalera del riu de Farfanya, sobre el barranc del Llop, hi ha la caseria dels Masos de Millà (17 h el 2005). Al N dels Masos de Millà, als Masos de Sant Romà hi ha una capella dedicada a aquest sant.

Els antics despoblats i els santuaris

El despoblat de Colobor (1.100 m) és a l’extrem septentrional del terme, al vessant meridional del Montsec d’Ares, sota la collada de Colobor i el barranc de Colobor, on hi ha la cova de l’Eixida. Arnau Mir de Tost hi bastí el 1048 el castell de Colobor. El 1164 Bernat de Colobor deixà el castell al seu germà Arnau. Era despoblat el 1325. En resta una torre que domina la Vall d’Àger. L’antiga església del lloc és santuari dedicat a la Mare de Déu de Colobor, que va ser reedificat al segle XVIII. Dels aplecs tradicionals era molt destacada la processó de Pasqua, que sortia cada any de la col·legiata d’Àger. El 1964 es bastí un refugi al costat del santuari.

L’antic lloc de Conill, a l’esquerra del barranc de Colobor. Tenia 5 focs el 1228, i 7 el 1375. Es despoblà a la primeria del segle XV. En resta, però, la Masia de Conill.

Al NE del poble de Corçà, en un dels contraforts de la serra de Montsec, s’aixequen les restes romàniques de l’església i l’antic castell de Sant Llorenç de la Roca, d’Ares o de l’Espinal, documentat el 1068. Del castell es conserven diversos panys de mur, amb els angles arrodonits, construïts amb carreus petits. Al costat d’aquestes restes hi ha les de la seva església de Sant Llorenç, també romànica (bé que alguns arqueòlegs creuen que és d’origen anterior), d’una nau, que conserva arcuacions al mur de tramuntana. El 1162 Alexandre III confirmà a l’abat de Sant Pere d’Àger la possessió del castell i de la seva caseria de Sant Llorenç de la Roca o de Montsec (hi havia 4 cases). El 1228 Jaume I posà sota la seva protecció els llocs de Corçà i de Sant Llorenç, aquest darrer encara habitat el 1831.

Eren del terme del castell de Sant Llorenç els llocs de l’Espluga de Miralles (sobre Claramunt), Portaclusa i Espadella, documentats el 1059. Segons Pere Sanahuja, el 1373 el castell i el temple foren lliurats a una comunitat de monjos bernats. El 1678 hi havia un priorat de monges cistercenques, segurament filial de Vallverd de Tragó. Encara dins el terme de Sant Llorenç de la Roca, sobre Corçà, hi ha l’Espluga de Portaclusa, al camí que duia a l’Espinal. Hi fou bastit el castell de l’Espluga de Portaclusa per Arnau Mir de Tost per tal de controlar la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana.

Al N del terme, al vessant meridional del Montsec, vora el coll d’Ares, hi havia el castell de Claramunt o Clarmont, documentat el 1041. Vora el castell hi ha les escasses restes de l’església de Santa Maria de Claramunt. El vilatge aparegut al peu del castell tenia 7 focs el 1158 que eren de Ramon Berenguer d’Àger, i hi havia la capella de Sant Bartomeu de Claramunt (en queden pocs vestigis), que fou donada a l’abadia d’Àger el 1056. En una relació de parròquies del 1783 ja no figura. El topònim ha romàs al portell de Claramunt.

Al mateix coster meridional de la serra de Montsec, ben escabrós, i damunt la vila d’Àger, s’alçà el castell de Pedra, esmentat el 1041 (el 1348 el lloc ja era despoblat). L’església del castell, bastida sota una balma, fou reconstruïda al segle XVIII i convertida en santuari de la Mare de Déu de Pedra, on es venerà fins al 1936 una imatge gòtica de la Mare de Déu. El 1944 l’església i la imatge foren reconstruïdes. Darrera el santuari hi ha restes del primitiu temple romànic, cobert amb volta de canó sobre arcs torals.

El despoblat de Montesquiu és a migdia de la vila d’Àger, damunt la serra de Montclús (944 m), que separa les valls d’Àger i del riu de Farfanya. Puigdelloell, anomenat Montesquiu, fou repoblat per Arnau Mir de Tost el 1048, que el 1066 el cedí al cavaller Galceran Erimany perquè hi edifiqués un castell i albergs per als nouvinguts i perquè aquests conreessin lliurement les terres i poguessin fer pasturar els ramats. El 1086, quan la torre de Montesquiu ja era construïda, Galceran Erimany cedí aquest lloc a la col·legiata de Sant Pere d’Àger.

El castell de Montclús, al cim de la serra de Montclús, era sobre la Vall d’Àger, situat entre els castells de Cas i de Santalinya. Havia format part de la marca o frontera amb què els sarraïns defensaven els passos de la serra de Montsec. El 1072 és documentat en el repartiment del patrimoni d’Arnau Mir de Tost (a qui havia estat atorgat pel comte d’Urgell) entre els seus hereus. Al segle XIII el castell de Montclús pertanyia al terme del castell de Santalinya, en resten vestigis i part d’una torre.

El lloc de Torres de Cas (dit Sant Jaume de Cas o, simplement, Cas) és situat als alts de Montclús, a 904 m, no gaire lluny de Montesquiu. El 1059 Arnau Mir de Tost donà a l’església de Sant Pere d’Àger els delmes del castell de Cas. L’església romànica del castell, Sant Jaume de Cas, el 1592 encara era oberta al culte, i al segle XVIII hi havia un hospital de caritat. Resten a l’indret una torre sencera i circular, i una altra de derruïda.

A ponent del coll d’Àger hi ha el despoblat de Montlleó (981 m), al cim del puig del mateix nom. Consta que el 1258 hi havia la parròquia de Santa Maria de Montlleó, que depenia de l’abat d’Àger. El 1592 s’havia convertit en el santuari de la Mare de Déu de Montlleó, encara amb veneració el 1658 però ja abandonat el 1783. En resta l’absis romànic de l’església.

Sembla que l’ocupació del lloc de Pòrtol o Portolà, esmentat el 1048 i donat el 1056 a Sant Pere d’Àger, fou efímera, ja que es despoblà aviat. Se sap que l’antic despoblat era situat entre Corçà i Agulló i que el seu terme arribava fins al coll d’Ares. El despoblat d’Escumó o Nascumó se sap que era sobre el poble de l’Ametlla de Montsec (del municipi de Fontllonga). El lloc depengué de la pabordia de Mur i és esmentat encara al segle XVII com a parròquia dependent de l’abadia d’Àger. El lloc i la torre de Mallabecs, que sembla que eren al vessant meridional de la serra de Montsec, també depengueren a la primeria del monestir pallarès de Mur i, posteriorment, de Sant Pere d’Àger. És documentat el 1048. El terme i el lloc d’Aspremont, on hi havia l’església de Sant Miquel d’Aspremont (romànica, en ruïnes), són documentats a partir del 1048 entre les possessions d’Arnau i Arsenda. Sembla que ambdós llocs, segons un document del 1158, eren emplaçats entre Montsec, Montclús i Millà.

Entre els santuaris i les ermites del terme municipal també cal esmentar el santuari de la Mare de Déu de la Pertusa, situat al NW del terme, entre el collet de la Pertusa i la Noguera Ribagorçana, camí de l’engorjat de Mont-rebei, en un mirador excepcional on hi ha també els escassos vestigis del castell de la Pertusa. Documentat el 1162 al lloc de Petrapertusa, el santuari és romànic i es conserva força bé. Més avall hi ha restes d’una esglesiola anterior. El santuari de la Vasa de la Vera Creu (o dita de Santa Helena), esmentada ja al segle XVII, és a mig camí entre la vila d’Àger i el poble d’Agulló. El santuari de Sant Llobí és al peu del coll de Vilaferrera (per on passa el camí que hi mena), sobre Millà. Fou bastit el 1778 pel prior dels hospitalers a Catalunya, Manuel de Montoliu i de Boixadors, a conseqüència d’una pesta.

La història

Després d’haver romàs durant tres llargues centúries en poder dels sarraïns de Lleida, la conquesta de la Vall d’Àger havia de ser transcendent. N'és figura única el cavaller Arnau Mir de Tost, oriünd d’aquesta vila de l’Alt Urgell, que sabé aprofitar la descomposició del califat (1031) i que, travessant els passos alzinats de la serra de Montsec, envaí la vall i en conquerí el castell d’Àger. Arnau Mir de Tost restà senyor alodial de la vall, en nom d’Ermengol II d’Urgell. Arnau i la seva muller Arsenda emprengueren una tasca colonitzadora ingent i del 1036 al 1046 no cessaren de fer donacions de terres, cases i horts als nous repobladors, els quals obtenien les terres per aprisió, i es romperen i s’artigaren els predis immediats al castell d’Àger. El 1046, però, la vall tornà a caure en poder dels musulmans, els Banū Hūd de Lleida, que es dedicaren a espoliar i destruir casals, castells i caseries. L’enemistat entre els capitosts musulmans permeté a Arnau Mir de Tost abans de dos anys de recuperar definitivament el massís de Montsec i els alts de Montclús amb un exèrcit reduït.

D’acord amb el comte Ermengol III, el capitost urgellès netejà de sarraïns tota la serralada i les valls i riberes veïnes i recobrà els formidables bastions de Sant Llorenç de la Roca, Aspremont, Espluga de Fet, els alts de Montclús fins a Fontllonga i els serrats d’Os de Balaguer, de Millà i de Tragó de Noguera. Després d’aquesta conquesta definitiva del 1047, les empreses militars s’encaminaren a netejar de sarraïns tota la Conca de Tremp. En la Vall d’Àger foren construïdes esglésies i castells, per reorganitzar la vida religiosa i per protegir els nous poblats i establiments. Els senyors d’Àger, per afermar i consolidar la repoblació, atorgaren cartes de franqueses al poble de la Régola i a d’altres poblacions. La donació era sempre a perpetuïtat i els habitants eren obligats a satisfer els delmes i les primícies dels fruits a favor del monestir de Sant Pere.

Amb la creació i la consolidació de la senyoria d’Àger, base d’una poderosa abadia i d’un futur vescomtat, Arnau Mir de Tost esdevingué el baró més important del comtat d’Urgell, mentre que la Vall d’Àger es convertí en la principal potència estratègica, militar i econòmica dels Ermengol, comtes d’Urgell. El territori que conquerí Arnau Mir de Tost fou heretat pel seu net Guerau Ponç de Cabrera, vescomte de Girona, i convertit per Ermengol V d’Urgell en vescomtat d’Àger, extensió jurisdiccional que superava el territori estricte de la vall, ja que el 1187 comprenia de la Noguera Pallaresa a la Noguera Ribagorçana i del Segre a la serra de Montsec, fins a Corbins. Amb Ponç I d’Urgell, fill de Guerau I de Cabrera, el vescomtat d’Àger passà als comtes d’Urgell (1236). El 1413 el títol es refongué amb la corona quan el comte Jaume el Dissortat fou desposseït dels seus títols.

Sembla que ja a la primera ocupació cristiana d’Àger, al lloc s’erigí un monestir benedictí, que fou regit per l’abat Lanfranc. En ser reconquerit definitivament el castell d’Àger, el cavaller Arnau Mir de Tost hi instal·là clergues osonencs, que tenien com a abat el jutge Guillem Ramon, els sotmeté a la Seu Apostòlica i els obtingué l’exempció de la mitra d’Urgell (1060). Potser per indicació del papa, vers el 1066 el cavaller de Tost oferí a Cluny la comunitat com a priorat, però la donació no es feu efectiva i Sant Pere d’Àger restà com a canònica aquisgranesa i, més tard, com a augustiniana. Fou dotada el 1056, quan Arnau Mir li donà les esglésies de Sant Salvador i de Sant Vicenç (futura parroquial), que hi havia dins la vila. Tots els pobles de la Vall d’Àger que havia conquerit el capitost urgellès hagueren de pagar delmes i primícies a Sant Pere i, a més, concedí a la comunitat totes les esglésies que en endavant hom hi edifiqués, a part els castells d’Aspremont, Sant Llorenç, Claramunt, Bellmunt, Espluga de Fet i Pedra. La vila d’Àger, amb els delmes i les primícies, fou donada al monestir per Arnau Mir i la seva muller Arsenda el 1067. Altres magnats també feren donacions a la canònica. Aquesta arribà a tenir jurisdicció sobre 38 parròquies i 16 annexes, dividides en 4 oficialats: Àger, Castelló de Farfanya, Montclar i Valldellou. La canònica fou secularitzada el 1592 per Climent VIII i esdevingué col·legiata i arxiprestat, que conservà la jurisdicció exempta fins el 1874, que fou incorporat al bisbat de Lleida.

La vida de l’antiga canònica sofrí una època de crisi a la primeria del segle XIII i l’abat de Santes Creus, Bernat Calbó, poc després bisbe de Vic, per encàrrec papal hi redactà uns nous estatuts de reforma. Aleshores només hi havia 7 canonges i alguns sacerdots beneficiats, mentre que el nombre normal de canonges era de dotze. Sembla que des de la seva creació hi hagué escola de gramàtica, d’arts i de teologia, ja que un tal Roger Gramàtic, canonge, és documentat el 1071 com a marmessor d’Arnau Mir de Tost, i altres canonges detenen una titulació semblant. Del 1258, eren unes normes de règim per als escolars i els estudiants del monestir. El 1515 encara hi havia escola de gramàtica, de lògica i de filosofia, disciplines que hi perduraran fins al segle XVIII. L’arxiu de la col·legiata fou ordenat el 1768 pel canonge premostratenc Jaume Caresmar, que redactà un extret dels 2 530 documents que contenia, els catalogà per ordre cronològic i exposà la crítica d’aquells instruments que no oferien credibilitat. Fins el 1936 es conservaren documents d’aquest fons documental a l’arxiu de l’església parroquial d’Àger (l’arxipreste i el capítol hi residien després de la segona guerra Carlina) i a la catedral de Lleida.

Col·laboració: 
MxC
Data de revisió: 
2016-03-11
Llegir més...